No hi ha cap final o comencament de setmana que no ens recordin puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres, acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perqué i com es produeixen, i del ferits que es capitol apart i molt important. Si és avans d’un pont o de les minivacances de Pascua, o Nadal, llavors ja tenim campanya de la Dirieció Nacional de Transit, o els consabuts consells de les Autoritats dels Guberns de les diferents Autonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta.
“De color bien, pero no flota”, que dirie el meu amic Ciríaco. I que és el que pase? Que no hi hagi manera de aturar aquesta sangría en vides humanes, sempre impagades?... Aquestos ensurts, quand només es tracte de ferits, i el problema tan enorme que li pot representar a algú que necesite el vehicle per guanyarse el pa? Son tantes i tan variades les calamitats, que represente un accident de carretera, que si ho mesurèsim bé, s’ens pasarien les ganes d’anar amunt i avall a descansar, a cansar-nos ò a desconectar. I ademés ens sortiríe més barat, i més ecològic. Oh! Es que és per rumiar-s’ho! I per si fos poc, sempre pots rebre, amb culpa o sense.
No crec pas que el meu escrit vagi a canviar, la economía mundial, ni la tranquilitat del pares amb fills adolescents, ni el avenços importants en ingenieria i bioquímica. Ni ho pretenc. Asumeixo perfectament com usuaria, que la simpla posessió d’un automòvil, done una llibertat mai sumiada en altres époques de la nostra historia recient i passada. Quí es ressiteix a volar i admirar paissatges desconeguts i maravelllosos, visitar els familiars llunyants, o anar a la platja del costat de casa? Aquí està el quit de la qüestió.
Es urgent sopesar els grans riscos, per les estones agradables i treure’n conclusions, perque tots ens hi va la vida
dilluns, 30 de novembre del 2009
dijous, 26 de novembre del 2009
LES CUES D'ESPERA A CAL METGE
Ültimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales d’espera del metges. Estic recuperant per tots el anys que no he hagut de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una sort grand, i fora de situacións tipicament de costipats o d’altres cuadres menors de malatíes infantils, no coneixíem ni pediatres ni metges de capçalerla.
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal, que cent anys duri, de modo que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes, perque si no és pel meu marit es per mí, sempre hi ha una cosa u altra per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volía referir, a les converses i amistats que es fan en una consulta. Si passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patoligía concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. Que si el meu metge.... que si la Seguretat Social..... que si aquesta Mútua es molt bona.....que sí a la meva germana li và passar .....que si quand va morir el meu sogre.....Enfí surten totes les hitories hagudes i per haver, i tots el casos estranbòtis de les families. Penso que tots quand han pogut parlar i desfogar-se, jà podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú el visiti. Perque el que tenien sobretot ere verdadera necesitat i urgant de comunicar-se, que és una cosa que no és a l’abast de tots.
Dic això sempre amb els degus respectes a la gran quantitat de persones malaltes de veritat, que per a rès van al metge a xerrar, sinó per una auténtica necesitat de guarir o millorar el seu mal
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal, que cent anys duri, de modo que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes, perque si no és pel meu marit es per mí, sempre hi ha una cosa u altra per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volía referir, a les converses i amistats que es fan en una consulta. Si passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patoligía concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. Que si el meu metge.... que si la Seguretat Social..... que si aquesta Mútua es molt bona.....que sí a la meva germana li và passar .....que si quand va morir el meu sogre.....Enfí surten totes les hitories hagudes i per haver, i tots el casos estranbòtis de les families. Penso que tots quand han pogut parlar i desfogar-se, jà podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú el visiti. Perque el que tenien sobretot ere verdadera necesitat i urgant de comunicar-se, que és una cosa que no és a l’abast de tots.
Dic això sempre amb els degus respectes a la gran quantitat de persones malaltes de veritat, que per a rès van al metge a xerrar, sinó per una auténtica necesitat de guarir o millorar el seu mal
dimecres, 25 de novembre del 2009
EL TELÈFON MÒBIL
Recordo no fà pas massa temps, que tenir un telèfon mobil i fer-lo sevir pel carrer, per ejemple, ere considerat una falta greu de delicadesa i saber estar. Era d’un snobisime tal, que es comentaba a les taules a l’hora de dinar, a les reunions de feina i a tots ens semblave que tenir-ne ùn ere un gasto innecesari i superfluo.
No ha plogut pas gaire des de llavors.
Les estadístiqes, ara, ho diuen fort i clar. Hi ha més mòbils a la nació que quasi habitans, i que van en augment. També ens diuen que els mòbils sobrepasen en moltes unitats als telèfons fixes.
No s’explique que una cosa que và entrar a les llars quasi per força, i vencent un munt d’obstacles i diversitats d’opinió, ara estigui a l’abast de tots els nens i nenes de primària. Perque dels estudiants d’Institut, no cal parlar-ne. Tothom, tomthom té mòbil, i avans de sortir de casa, la primera cosa que es té que fer, es agafar-lo, degudament carregat.
I el más extraordinari de tot, es que ara, els aparells ja no són el que eren, tots tenen 50 aplicacions, que la majoria de gent no sap fer servir. Són mminiordinadors, que inclouen des de càmara de fotos hasta conexsió a Internet, i video-conferencia. Total que a l’hora de fer una nova adquisició, tens treballs per triar el que més et convé, el mes nou i modern...però mobil al cap i a la fí per tot quisqui
No ha plogut pas gaire des de llavors.
Les estadístiqes, ara, ho diuen fort i clar. Hi ha més mòbils a la nació que quasi habitans, i que van en augment. També ens diuen que els mòbils sobrepasen en moltes unitats als telèfons fixes.
No s’explique que una cosa que và entrar a les llars quasi per força, i vencent un munt d’obstacles i diversitats d’opinió, ara estigui a l’abast de tots els nens i nenes de primària. Perque dels estudiants d’Institut, no cal parlar-ne. Tothom, tomthom té mòbil, i avans de sortir de casa, la primera cosa que es té que fer, es agafar-lo, degudament carregat.
I el más extraordinari de tot, es que ara, els aparells ja no són el que eren, tots tenen 50 aplicacions, que la majoria de gent no sap fer servir. Són mminiordinadors, que inclouen des de càmara de fotos hasta conexsió a Internet, i video-conferencia. Total que a l’hora de fer una nova adquisició, tens treballs per triar el que més et convé, el mes nou i modern...però mobil al cap i a la fí per tot quisqui
dimarts, 24 de novembre del 2009
ELS ARBRES DEL MEU CARRER.-
El meu carrer es molt arbrat. L’espesor al estíu es molt considerable, però al hivern, ens quedem enfront de uns veins que ni coneixem, però que hi són, i que només sabem que hi són, quand els arbres queden despullats.
Dons bé, penso que es una llàstima. Supospo que mes de una vegada haurem coincidit al pà o a la farmacia, o al súper, però no ens podem ni saludar, perque no sabem de quí es tracta. I vivim tan aprop!!! Aquests grans inconvenients, són corrents en les grands ciutats, i n’es una de les coses que menys m’agrade. Aquí tot es impersonal, ignorat tot de quasi tots, i per saber si està lluint el sol, cal llegir-ho al diari.
Els nostres veïns, potser han de menester ajud, i no s’els pot ajudar.Potser tenen necesitat de parlat amb algú i estan sols. I també nosaltres ens sentiriem más acomanyats de poder fer coneixença. Tinc ben clar que no cal pas estar sempre uns a casa dels altres, aixó mai, però poder-se saludar al matí amb secilles paraules com: Bon dia! Quina fresqueta de que fà avui!...o Va tot bé?....Caram, es donar molt, costant tan poc !!! Si algun dia veiem un camió de mudances, no tenim ni idea de si es tracte de un canvi de residencio o bé es un furt ben maquinat i organitzat. Que de mes verdes enmaduren.....
Dons bé, penso que es una llàstima. Supospo que mes de una vegada haurem coincidit al pà o a la farmacia, o al súper, però no ens podem ni saludar, perque no sabem de quí es tracta. I vivim tan aprop!!! Aquests grans inconvenients, són corrents en les grands ciutats, i n’es una de les coses que menys m’agrade. Aquí tot es impersonal, ignorat tot de quasi tots, i per saber si està lluint el sol, cal llegir-ho al diari.
Els nostres veïns, potser han de menester ajud, i no s’els pot ajudar.Potser tenen necesitat de parlat amb algú i estan sols. I també nosaltres ens sentiriem más acomanyats de poder fer coneixença. Tinc ben clar que no cal pas estar sempre uns a casa dels altres, aixó mai, però poder-se saludar al matí amb secilles paraules com: Bon dia! Quina fresqueta de que fà avui!...o Va tot bé?....Caram, es donar molt, costant tan poc !!! Si algun dia veiem un camió de mudances, no tenim ni idea de si es tracte de un canvi de residencio o bé es un furt ben maquinat i organitzat. Que de mes verdes enmaduren.....
LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"
Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar amb aquest sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”.
Perque avui dia les coses només son de un sol ús. Tots veieim que un toballó de paper només seveix per una refregada i pròu. La segona ha de ser amb tovallo nou. En podría dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta manera. Les sabates, les robes, els cuberts els gots i plats, i quasi bé els cotxes i els novios i els marits. Anem per la via rápida costi el que costi sense reparar en les consequencies. Que per cert en són moltes i molt grèus.
Qui es recorde de quant els rius eren blaus, quand es podía ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i cristal.lina. Qui no tè present haver menjat un tros de pollastre i del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits sense poder-ho evitar. Els pollastres, com el qui díu, conills, corders, ous, fruites i un llarguíssim etc. estàven criats amb temps necesari i menjar de pollastre. Nò amb els compostros que alhora jà son fet amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han de pendre per poder subsistir.
L’ecosistema està a punt de fer fallida. Per l’exageració de fabricotes, que només produeixen més contaminació, de granjotes que embrutent tan com poden totes les aigues soterrànies, i tampoc prodieixen només que porqueria. I no parlem de la enrgía que necesitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en vides humanes, quand per culpa de tot el degavell general, ens toque suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per enomer-ne alguns.
Perque avui dia les coses només son de un sol ús. Tots veieim que un toballó de paper només seveix per una refregada i pròu. La segona ha de ser amb tovallo nou. En podría dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta manera. Les sabates, les robes, els cuberts els gots i plats, i quasi bé els cotxes i els novios i els marits. Anem per la via rápida costi el que costi sense reparar en les consequencies. Que per cert en són moltes i molt grèus.
Qui es recorde de quant els rius eren blaus, quand es podía ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i cristal.lina. Qui no tè present haver menjat un tros de pollastre i del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits sense poder-ho evitar. Els pollastres, com el qui díu, conills, corders, ous, fruites i un llarguíssim etc. estàven criats amb temps necesari i menjar de pollastre. Nò amb els compostros que alhora jà son fet amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han de pendre per poder subsistir.
L’ecosistema està a punt de fer fallida. Per l’exageració de fabricotes, que només produeixen més contaminació, de granjotes que embrutent tan com poden totes les aigues soterrànies, i tampoc prodieixen només que porqueria. I no parlem de la enrgía que necesitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en vides humanes, quand per culpa de tot el degavell general, ens toque suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per enomer-ne alguns.
diumenge, 22 de novembre del 2009
ELS OFICIS DESAPAREGUTS
No fa gaire, en una exposició de forja, faig començar a contar mentalment la quantitat d’oficis que ha desaparegut, i que van desapareguen amb els anys.
Vaig treure’n una conclusió clara. Ningú però ningú vol ésser forjador, terrissaire, ferre, matalasè, picapedrer, pastor, llenyataire, carboner,calderer,
guarnicioner,..Endemés molts d’aquests oficis tampoc tenen una raó de ser, avui dia, però, dels oficis d’ara mateix, dels que encara donen per viure i aixecar empreses, amb el jovent que ha de prendre la determinació de tirar cap un camí o altre, n’ hi ha ben pocs que vulguin ésser: pintors mecànics, paletes, pagesos, fontaners, xispes, teuler, carnissers, o chofers...etc.etc. Alguns potser per seguir la tradició familiar o perquè ja tenen el negoci ben muntat, són la excepció. Dels demés, tothom, s’apunta als oficis tecnològics, pedagògics i informàtics. Ho trobo bé i legítim.
Però , es que els oficis de tota la vida, no son prou rentables, i no tenen la suficient categoria, que si no van acompanyats d’un títol universitari, ja no valguin per a rés? Es té la sensació, que si un fill o un veí o un amic, escullen alguna de les opcions avans esmentades, són gent de poca vàlua, persones ignorants, o poca cosa més.
Penso que en general, aquesta opinió, que no compareixo, es del tot errònia. Esclar que cada casa es un món, però cal pensar,sobre totes les coses, que es molt millor un bon pagés que un mal arquitecte, per posar el cas.
Ningú s’ature a pensar que amb un bon aprenentatge de fuster, una persona ordenada treballadora i que sàpiga complir, com a indiviu amb la seva feina, i amb la societat, pot ésser i de fet o és, un excel-lent i gran perssonatge. I afegiría que amés a més un inmillorable cap de família.
Vaig treure’n una conclusió clara. Ningú però ningú vol ésser forjador, terrissaire, ferre, matalasè, picapedrer, pastor, llenyataire, carboner,calderer,
guarnicioner,..Endemés molts d’aquests oficis tampoc tenen una raó de ser, avui dia, però, dels oficis d’ara mateix, dels que encara donen per viure i aixecar empreses, amb el jovent que ha de prendre la determinació de tirar cap un camí o altre, n’ hi ha ben pocs que vulguin ésser: pintors mecànics, paletes, pagesos, fontaners, xispes, teuler, carnissers, o chofers...etc.etc. Alguns potser per seguir la tradició familiar o perquè ja tenen el negoci ben muntat, són la excepció. Dels demés, tothom, s’apunta als oficis tecnològics, pedagògics i informàtics. Ho trobo bé i legítim.
Però , es que els oficis de tota la vida, no son prou rentables, i no tenen la suficient categoria, que si no van acompanyats d’un títol universitari, ja no valguin per a rés? Es té la sensació, que si un fill o un veí o un amic, escullen alguna de les opcions avans esmentades, són gent de poca vàlua, persones ignorants, o poca cosa més.
Penso que en general, aquesta opinió, que no compareixo, es del tot errònia. Esclar que cada casa es un món, però cal pensar,sobre totes les coses, que es molt millor un bon pagés que un mal arquitecte, per posar el cas.
Ningú s’ature a pensar que amb un bon aprenentatge de fuster, una persona ordenada treballadora i que sàpiga complir, com a indiviu amb la seva feina, i amb la societat, pot ésser i de fet o és, un excel-lent i gran perssonatge. I afegiría que amés a més un inmillorable cap de família.
dimecres, 18 de novembre del 2009
La meva infantesa a la Baronia de Rialp
No hi habia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig neixer.
Els tinc tan víus aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquel nucli ara completament abandonat! Llavors erem una familia gran, com a totes les cases, hi havíe pares, molts fills, oncles, ties i moços. I encara que no hi havie bons camins, la gent es movía i es visitaba amb frecuencia. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc i tot es compartíe. Mitjants de transport? én teniem molts i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per traballar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Pons, o a cualsevol Festa Major de les rodalíes. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mallesa. I sobretot a no queixarnos de rès. Ja fòs amb un sol de justicia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un sellò d’aigua fresca a l’abast o un bon foc al hivern, per retornar-nos.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntment amb el brugit del carros i els cants dels homes al tròs, feien uns soroll de vida incomparable, una mùsica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del inmens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquesin les poques coses imprecindibles per la subssitència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquilament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trebar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere sencillament increïbla. No coneixíem les joguines practicament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora d’anar al llit. Però no s’hi podìe anar sense haver resat el Rosari. Això sí.
Els tinc tan víus aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquel nucli ara completament abandonat! Llavors erem una familia gran, com a totes les cases, hi havíe pares, molts fills, oncles, ties i moços. I encara que no hi havie bons camins, la gent es movía i es visitaba amb frecuencia. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc i tot es compartíe. Mitjants de transport? én teniem molts i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per traballar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Pons, o a cualsevol Festa Major de les rodalíes. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mallesa. I sobretot a no queixarnos de rès. Ja fòs amb un sol de justicia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un sellò d’aigua fresca a l’abast o un bon foc al hivern, per retornar-nos.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntment amb el brugit del carros i els cants dels homes al tròs, feien uns soroll de vida incomparable, una mùsica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del inmens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquesin les poques coses imprecindibles per la subssitència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquilament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trebar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere sencillament increïbla. No coneixíem les joguines practicament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora d’anar al llit. Però no s’hi podìe anar sense haver resat el Rosari. Això sí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)