| foto de M.S.P. |
Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldríem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malaltía greu d’algún al·legat nostre. etc.
Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a il·lusionar-nos, i fer projectes que a lo millor teníem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i mortificava el nostre cos i la nostra ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perquè d’altra manera, no podríem pas suportar-ho.
El més curiós, es que quan estem envaïts per una alegria, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconèixer que estem vivint uns moments increïbles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa Tenim la tendència natural de dissimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contra sentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tristos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que hauría que ser al inravès? No serie molt millor mostrar nos, tal com som i ens sentim realment?. Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresia humana i la falsa moral.

