dimecres, 21 de novembre del 2012

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

foto de M.S.P.

      Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldríem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malaltía greu d’algún al·legat nostre. etc.
 Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a il·lusionar-nos, i fer projectes que a lo millor teníem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i mortificava el nostre cos i la nostra  ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perquè d’altra manera, no podríem pas suportar-ho.
El més curiós, es que  quan estem envaïts per una alegria, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconèixer que estem vivint uns moments increïbles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa  Tenim la tendència natural de dissimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contra sentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tristos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que hauría que ser al inravès? No serie molt millor mostrar nos, tal com som i ens sentim realment?.  Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresia humana i la falsa moral.


diumenge, 18 de novembre del 2012

LES MIRADES



Una mirada de coformitat. Foto M.S.P
En hi ha de tantes classes!!! Que avui que m’he proposat de parlar sobre elles, quasi no se per on començar: Perquè en son molt d’importants les mirades en la vida de qualsevol persona. Amb elles es pot parlar de tot: demanar, suplicar, espiar, mostrar enuig, alegria, serenor, felicitat, plaer, dolor, melangia, curiositat, ràbia, enveja, despreci, tristesa, rebuig, sorpresa, neguit….I segur que me’n queden moltes al tinter. No cal tenir els ulls extraordinariament bonics ni molt blaus ni massa grossos. Ni tan sols transparents amb pestanyes llargues. Es igual. El que vol dir una mirada, es tan gran, i pese tant en el contexts que sigui, que no tenim cap mes sentit, que expressi els nostres sentiments amb al mateixa força. I tan li fa si el ulls son verds, grisos o marrons. Amb la mirada es por saber el tarannà del individu. En hi ha suficient per conèixer si es sincer o si amaga quelcom. No existeix millor referent. Es com una petita finestra que et deixe aguaitar el fons del cor.  
La mirada d’una mare al nadó que està alletant, ne’s un exemple. Sense posar-hi cap lletra, i sense mentar paraula. En aquells ulls només si veu l’amor, i si note una joia immensa. La mirada d’un nen al des-embolicar el seu regal dels Reis i que resulte ser allò que ell tan desitjava. I la del nuvi al peu del altar mentres la seva enamorada, va avançant pel centre de l´Esglesia, lentament… I la inquisidora mirada de l’amiga que retrobes desprès d’uns anys de separació. I la d’aquell esportiste quan pren el premi per la seva gran gesta. La del nàufrag en albirar un vaixell a  l’horitzò…
Hi hem de recordar, i es just, les mirades que ens feien els nostres majors, desprès d’haver fet un trapelleria sonada. Amb una mirada en teníem ben bé prou.
Però en hi ha d’altres que no s’han de obviar, i les que ni les vull obviar, i són les que ens fan patir tantíssim. La que el marit embogit pugui fer a la seva dona, per gelosía, o per que es violent i prou. La d’una esposa, que es troba sola d’un dia per l’altre, perquè el marit que se’n va amb la seua millor amiga. La del pare de família davant del seu desnonament. La del que espere una sentencia del jutge, i que creu que no l’hi serà favorable. I la del que, s’acomiade d’aquest mon, amb  patimenet…
Son mirades potents. I úniques que no deixen indiferent a ningú.

dimecres, 14 de novembre del 2012

LAS TRES CEBRAS

Es Jueves: Toca relato.

Como me gustan las cebras, son limpias, esbeltas, y casi todas libres.  Me las imagino correteando por los secas llanuras africanas, en manadas de muchas decenas de ejemplares, formando un mosaico único y vistoso como pocos se puedan dar en la naturaleza exuberante del Continente.  Allí que és donde únicamente viven y se reproducen. Pero si las miro mucho, los ojos me hacen chirivitas y ahora mismo  tengo miedo que me despisten de mi objetivo, que no es otro que el narrar una historia.

Eugenia Heraldo Varas, había nacido con estrella. Eso le decían todos. Desde pequeña despuntó por su belleza, y simpatía. Por sus lindas trencitas primero y mas tarde, por sus hermosos cabellos, rojizos y ensortijados. Centenares de pecas cubrían su piel haciéndola mas atractiva si cabe. Su cuerpo era perfecto en medidas y proporciones, y su porte, el de una princesa oriental. Tal era su esplendor que llegó a ser primero; Miss Costa del Sol, Miss Andalucia y finalmente Miss España. Pero las revistas, los fotógrafos, la enorme máquina de la publicidad y tantos aduladores, hicieron de ella un ser engreído y artificial. Las largas sesiones de pasarela, los interminables viajes de aquí para allá y el alejamiento de su familia, la cambiaron y se convirtió en una mujer frívola, y egoísta que perdió la brújula y el Norte.
Eugenia estaba completamente alejada del mundo real, si bien es verdad que su cotización como modelo, iba creciendo en enteros. Era portada de todas las revistas nacionales y las televisiones se la disputaban
Rendida por su trabajo y después, de pasar la noche bebiendo i bailando con sus nuevos amigos, ya de madrugada, una neblina espesa y densa se interpuso entre su auto y una curva que segó su vida de un ramalazo. Había ido en busca de una quimera, y solo encontró humo. Su tragedia, fue como la de una marioneta, cuyos hilos no supo dirigir, y se rompió tragicamente.

Para ver más entrar en el blog de Neo.

diumenge, 11 de novembre del 2012

EL CARIB.

Foto de M.S.P
 Etapa final de l'Atàntic

Es done la casualitat de que els yankees celebren aquesta setmana el dia d'Acció de Gracies i des de Fort Lauderdale, el Navigator s'omplert de un public molt diferent. Aquest es ara un creuer vacacional de oferta de cap de setmana. La gent es més vulgar. Pràcticament sense europeus ni jubilats americans rics. Amb 24 hores hem passat del glamour mes espectacular al ambient mediocre i avorregat. El serveis i les atencions han baixat molts esglaons.  Aquesta gent només volen menjar i veure i ho poden fer sense mesura.
Una dada molt il·lustrativa, es que la biblioteca, que a hores d'ara, romàn plena i no  hi ha cúa, amb els llibres de totes les matèries, i els dies anteriors les prestatgeries eren buïdes. No hi havíe ni diccionaris. Tampoc hi ha serveis religiosos. M'han dit que el capellà que celebrava cada dia havía quedat a Florida.
Veiem tota l'estona les costes de Cuba, però tot i que es tan aprop no la coneixerem. Allà no en volen de turistes de creuers. (de moment)
Ahir vam visitar Georgetow, capital de les illes Cayman, i avui estem a Jamaica. Encara no hem baixat a terra, però es veu un país molt verd, amb muntanyes i boscos frondosos. Molt diferent a Cayman que ere tot pla i sec.  Els dos llocs abocats de ple al turisme de masses.  Tots els creuers que operen per aquesta part del mon, hi fan parada, i els natius s'han espavilat de tal manera, que treuent dòlars de sota les pedres. Aquí fins i tot es veuen moltes urbanitzacions al costat de la platja,  i també bungalows.
Molt maco Ocho Rios, (Jamaica) Però el que més ens ha cridat l'atenció, son els seus habitants.  Pidolen per tot i roben el que poden. Una picaresca, que a mi particularment hem moleste moltíssim. Hem pujat a les cascades i tampoc  hem pogut gaudir de la natura exuberant que si pot imaginar. Només imaginar. Perquè ere tan ple de gent que amb prou feines vèiem l´aigua.  Americans grassos,  sorollosos, i prepotents. Grassos, el que s'enten  per grassos, ho son tots sense excepció; però n'hi ha una gran quantitat d'obesos. Tan obesos que no poden ni caminar per si sols. Van amb carrets elèctrics, que manegen amb destresa.
Avui toque mar tot el dia. El darrer del creuer. Era previst prendre el sol, però tampoc el veiem de moment, seguint la tònica de cada dia. No obstant aquí si que hem sentit xafegor.
Cal aclarir comptes, pagar pagar despeses i fer maletes. Demà emprenem camí de retorn. Ja tenim ganes de veure la nostra gent, i de seure al nostre  raconet. Una vegada més es complirá el que diu en Jaume: Es necesari sortir fora uns dies per poder dir a la tornada:
 “Que bé que s'està a casa nostra”!!!!

dimecres, 7 de novembre del 2012

DOS FORMAS DE VER LA TELEVISIÓN.


Todos los jueves relato



 Cuando asoma el título en la pantallita con su música pegadiza y repetitiva, se producen dos o más reacciones, en el sofá de funda desgastada de la salita. La mujer, de mediana edad, da un salto y sale corriendo hacia la cocina. Es un reto: Haber si le da tiempo de secar la vajlla y dejar la lavadora puesta. No sabe exactamente el tiempo que ha pasado, saca la cabeza y ve que la musiquilla sigue y como un rayo, se acerca a buscar la caja de costura. La bata del niño que tiene dos botones por fijar y un bolsillo descosido. Esto lo podrá hacer mientras sigue su programa favorito en el segundo paréntesis, también de 6 minutos.
Su compañero espanzurrado y vencido por el cansancio, no se ha movido. esta bostezando de sueño, Este no acaba la película, piensa ella, pero le trae una cervecita fresca de la nevera el hombre espabila. Coge el mando y empieza con el zapping. Ella llega se sienta y espera. Su programa favorito ya habrá  reemprendido su emisión pero calla y espera. Pacientemente. Pero él ha encontrado algo que le interesa, y no suelta el mando. ¿como solucionamos el problema?... muy fácil: No hay problema. Se siente cansada y se ha hecho muy tarde. Sin mas se va a la cama. sin discutir, en silencio.
la bata y los botones y el bolsillo,  pueden esperar.

L'ATLÀNTIC.

Nassau,  (quarta entrega)

 Demà ja serem a Nassau, capital de Les Bahames, i passat demà A Florida. (USA). Avui  hem tingut reunió informativa per explicar-nos el desembarq. Semble ser que degut als tràmits duaners i el control per entrar als Estats Units, ho complique bastant, i pot ser llarg.
Anirem de compres i res més. Si volem visitar la ciutat no donarà tems de comprar els regals i la nostra gent no ens ho perdonaríen. A més Nassau es port franc i en teoria les coses són més barates i cal aprofitar. Estem  en època de vaques flaques!
Bueno, vaques flaques no ho són pas per tot-hom, segons semble. Les subastes de pintures son plenes de gom a gom i ho venen tot.
Una parella jove de Canadà, que son companys de taula, han comprat bastants olis, perquè ens han dit que eren molt bé de preu. Una amiga nova de Bolívia casada amb un nort-americà que es diu John, ens va dir  el primer dia de creuer, que  cada any aprofitaven el viatge per comprar a la subasta. Un amic nou, un mexicà que es diu Javier aprofite la travessa per jugar al Casino. A  Mèxic no es permès el joc. Res que cadascú al seu rotllo. Aquí hi caben mil maneres de gastar i de passar el temps.

Nassau i Fort Lauderdale ja han passat i de compres ara per ara no n´hem fet gaires.  I haurà temps.
Cal concentrar-se en el pas important que hem donat. Entrar als Estat Units d'América per primera vegada. Just en el precís moment que aquest país ha escollit, democràtica ment, un president de color.  Totes les persones de  raça negra que hem parlat, es manifesten eufòriques, i esperen molt d´aquest canvi.
I se'n veuen arreu amb samarretes i gorres al·legòriques. Tots treuen la bandera la de la Unió, hasta per les orelles. Se senten mes nort-americans que ningú. Suposo que es aviat per fer-ne una valoració. Però de moment el Senyor Obama ha trencat tots els  motllos.
Naveguem rumb les Illes Caymán, i  de sol poquet. Inaudit! La temperatura es suau, però anar amb mànigues no moleste. Morenos  n´hi ha molts, com acabo de dir, però els de raça blanca no es torraran pas si aviat no canvia l'horatge. 
(seguirà el cap de semana)

dimarts, 6 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC

 Diari d'a bord. (tercera entrega)

Famós hotel de las Bahames, en el qeu el mar entra dins l'interior de vestíbul
 Dos dies manquen per tocar terra. Ja es note el aire càlid de las Bahames. Cada  dos dies anem retardant l'hora i ara ja en portem 5 de diferencia envers casa nostra. El vent encara bufe bastant fort i aquesta torre de Babel, no pare de bellugar-se  amunt i avall i de tots costats. Al llit semble talment que et bressolin com a un nadó. HI ha moments que això ajude a dormir. D'altres t'acabe de marejar com una sopa.
Hem fet amics de totes les nacionalitats, colors i edats. Hem conegut mil histories, i situacions diferents. Al mateix rumb, anem entre tripulants i passatge unes 6000 persones (no en tinc la confirmació, però per les dades i les característiques que donen els fullets de propaganda, es fàcil de deduir).

El vent ens té fregits. No hi ha pausa. Ni sol. Mengem tot el dia per avorriment. Les amistats es consoliden i poc a poc vas coneixent  mes creueristes. Ens assabentem que aquí no hi ha ningú que no en porti fets, als menys mitja dotzena de creuers. Quasi tots en son addictes.
Un punt i apart son els minusvàlids. Es un vaixell adaptat per aquests tipous de clients, i els veus per tot arreu, amb les seves cadires motoritzades o normals. Son al casino jugant a les màquines i a la ruleta. Prenen al sol i fins i tot es poden banyar perquè alguna de les piscines té elevadors especials. Carrets caminadors també en veiem de totes les classes, per gent gran menys afectada.
En canvi, i a diferencia dels creuers d´estíu, que ja coneixíem, de nens n´hi ha pocs. Diria que en total no sumen la vintena I són tots de menys de 4 anys,  Molt comprensible en la època del any que estem.
 Hem conegut i veiem moltes parelles homosexuals. la parella que tenim a la taula son encantadors. Tots es veu que ja porten molt temps fora del armari. Ballen passegen i es barregen amb els demés passatgers i expliquen  coses de la seva vida en comú, com el mes natural del món.
Ho deu ser, segurament, però tenim companys, que encara els hi xoca, i ho accepten de mal grat. Pitjor per ells.
Ens recordem  molt de la nostra pollinada,  Quan hi poses físicament, tanta aigua per entremig, les desavinences es tornen minses i l´estimació creix sobre manera. I es que tres fills i sis netes són molta tela, sense menys tindre la nora i els gendres, que també son part molt important d´aquest nucli, i que estimem igualment.

(Seguirà