dilluns, 5 de novembre del 2012

L'ÀTLÀNTIC

Vist de més lluny, espante igualment.(foto M.S.P.)


diari d'a bord, 
(Segona entrega)


 Aquí en aquest poble flotant o surador, passen el dies ràpidament.
Estem al setè dia de creuer i el mal temps segueix i quasi acabe amb la paciència dels amants de les activitats a l´aire lliure, que són la majoria i al cap i a la fi és el sentit prioritari d´aquesta classe de vaixells. Sol i mar.
Sense oblidar, esclar, les activitats nocturnes. Nosaltres no les vivim, però existeixen. I són molt importants des de el punt se vista de les companyies navieres. Els jocs d´atzar les ruletes i les maquines escura butxaques representen uns guanys gens menyspreables. I potser m’atreviría a dir que són els mes importants.  Kitiklinc, kitiklinc
Les discoteques, els karaoques son plens a vesar. Allí es beu i es balla fins la matinada. Més ingressos!! Kitiklinc!!!
Una altra qüestió es la decoració ostentosa que tenen salons i cafès. Millor dit: per tot arreu hi sobren daurats i lluentors. Moltes obres d´art penjades als replans de les 8 escales magnifica ment enmoquetades i amples. I no diguem de tot el que penja a les parets dels salons o menjadors  Obres modernes, amb firma I també molta foto d´autor. Tampoc es queden curts en escultures. A cada racó de cada replà una vitrina n´acull una i algunes de molt espectaculars. . Desprès cal destacar vidres i vitralls. Gruixuts, nets en tot moment,  es deuen  comptar per tones. Ah! i l’acer inoxidable, a dojo. Sense estalviar-ne gens.. I un llarg etc. que no encerto  a en numerar.
Capítol apart són les lámpares de cristall de Bohèmia. Tot  per arrodonir el conjunt de luxe i confort.

Al mateix temps, intento imaginar les cuines, les bodegues, les cámares frigorífiques les rentadores i planxadores, els laboratoris fotogràfics, les sales de màquines, els obradors del pa i pastissos… etc. I de les tones de residus que dèiem generar?, On viuen les quasi 2100 persones de la tripulalació?  Començant pel Capità i el seu equip, tots els artistes, musics, crupiers, fotògrafs, entrenadors de tots els esports, massatgistes, animadors, jardiners, perruqueres i esteticiennes, equips de manteniment i neteja?. Personal d'animació. I hem deixo el mes important de tot:  l´aigua. Tantes piscines, jacutzis, dutxes per tants centenars d´ànimes… quants metres  cúbics fan falta per mantenir tan gasto i durant tan dies en alta mar?
Tot aquí es en grau superlatiu. i aquestes coses no les explique ningú. I a mi, m’agradaría saber-les.

diumenge, 4 de novembre del 2012

L'ATLÀNTIC.-


       
      Diari d'a bord

Un dels molts montres marins que en troben als oceans.

 (Aquest escrit, es tal i com el vaig fer en el vaixell, i no he retocat, ni he modificat, una lletra)
.
       Estem començant a conèixer el que es un mar de fons.i no ens agrade gens ni mica! Ahir s´ens va regirar el estomac i tot i que ens vam vestir a to per l´ocasió (sopar amb el Capità) no ens vam veure en cor de sortir del camarot. Avui no semble pas que la cosa vagi a millor. Fa vent i fred.

     Dins els salons, les botigues, els teatres, cafès etc. s´hi veu molta animació. Coneixes gent però desprès no els tornes a  veure. Es tan gand això! No ho se exacte, però, diuent, que anem amb cinc mil viatgers més

     L´espectacle sobre gel es molt bo. I el xou del teatre també, tot i que els diàlegs, son només en anglès.  En espanyol com molt, saluden. Tenint en compte que de parla castellana som només el 3%, tampoc es estrany. 
     La gent al nostre servei, com la cambrera del camarot, o els de taula, (aquestos sí que el xampurregen una mica el castellà) son molt amables.  S´ocupen de que no et manqui res i s´esforcen en ser servicials. Si et veuen per la coberta o per l´escala et saluden com si fossin antics coneguts.Avui algú ens ha dit que aquest vaixell ere ple de pastilleros, i hem quedat  esgarrifats. Però no n´havie per tant. El que volien dir, que, com es ple de gent gran, sense cap mena de dubte, en som els millors consumidors, inclosa jo mateixa.
     Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es un a illa que encara no es massa coneguda i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una illot d´origen volcànic i allà on era el cràter encara hi ha zones on hi surt aigua bullint a més de 100 graus. Olor molt intens de sofre i fum. Criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restauradors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores.  Ara es una cosa especial per els visitants, però s´enten que devía ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paisatge es Preciós. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fa que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors.

(CONTINUARÀ)

dijous, 25 d’octubre del 2012

TODOS LOS JUEVES RELATO

el color gris. 

Es uno de los mas corrientes y mas utilizados de todos los colores, aunque no figura en el arco iris, y nunca nadie habla de él. Se pasa rozándolo pero nunca se le caso, ni se le otorga mencion especial. Apenas se le nombra. No vende porqué no es romántico, no es vistoso, no es cálido, tampoco es aromático porque ninguna flor lo ha elegido. Es la discreción hecha color. Es todo él, humo, sombra y poco más. Es soso y mediocre. Sin embargo del color gris, se podrian decir, un montón de cosas más.
Ni buenas ni malas, ni grandes ni pequeñas, ni nuevas ni viejas. Se podrían escribir versos o hacer mil prosas.
Josep Plá, lo hizo con gran acierto. Claro que era Josep Pla. Pero yo, aún siendo una abuela ignorante, voy a intentar describirlo desde un punto de vista diferente. Me seduce este insignificante tono, siempre ignorado y desapercibido
Para mi este color representa todos los nubarrones de la vida. Los que traen tormentas y vientos desapacibles. Los que nos quitan las ganas de vivir a base de crueles enfermedades o de horribles discapacidades. Los que nos condenan a una crisis económica que nos hace tambalear, que arrastra  y se llevan toda esperanza de felicidad, de bienestar.
Representa asimismo,  la mediocridad en los estudios en las profesiones y en todos los trabajos.
Lo veo frio, calculador y engañoso. Nunca agradable ni simpático. Su corazón es pura piedra.

Pero también son trajes Armani, elegantes, sóbrios y distiguidos. Vestidos monjiles y virtuosos. Perlas únicas de mares lejanos y playas exóticas.
La fuerza  del acero, de los grandes edificios de cristal, la materia de nuestra principal computadora, el cerebro. La plata es su principal divisa y la discreción su bandera.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

UNA CREU SVÀSTICA, ÚTIL

imatge de Internet
 Al Aeroport Internacional de Viena


 Acabo d’arribar de Viena. El viatge en si, ja m’ha regalat agradables sorpreses. En arribar, al Aeroport Internacional,  ens van desviar per un lloc diferent, de les altres vegades, i vam notar que hi haurien grans canvis en aquesta catedral dels viatgers apresurats, com a totes les noves catedrals modernes de les comunicacions. Jo els hi dic catedrals  perquè son les edificacions o llocs públics més grans i mes visitades per tothom. Ara a Viena estan fent, lo que es una nova reforma desprès de que fa, molts pocs anys ja s’havie remodelat completa ment i llavors també va ser degudament ampliada.
Doncs bé, avui a la tornada ja n’hem començat a fer un tast, d’aquestes altres noves dependències .
D’entrada un tip de caminar por trobar les portes d’embarg. (cal tenir en compte de que encara no esta del tot enllestit. i també s'ha de pensar que  d’obres de dimensions, gegantines i extraordinaries d’questa naturalesa, en sabem força per aquí, no se si per sort o per desgràcia. No ens tendríem que estranyar doncs, de res, però es que allà he vist quelcom que m’ha sorprès moltíssim. Sabeu que ja soc d'una edat i que n’he vistes de tot color, perquè també m'he bellugat, lo meu, que es bastant. Tinc ben present com el aeroport mes confortable, que mai havia vist va ser el de Atlanta. Quan el vam veure pràctica ment nou i esclar, ja se sap que siguen als EEUU, que es sempre garantia de modernitat, glamour y funcionalitat, no t’extranyes de cap de les coses que puguis veure, per exagerades que siguin.
Peró a Viena, ha tingut una altra sensibilitat, No crec que hagi volgut competir ni en mes luxes ni en lluentors, ni amb capacitat.  D’aixó res. Les sales d’embarg allà on t’hi passes generalment un munt d’hores mortes que s’et fan eternes, doncs allà hi han posat com uns seients convertibles amb llits, Si, sí pot dormir completa ment estirat, i amb coixí, o bé et pots asseure amb l’esquena dreta i recta i el peus apoyats. ES a dir, fent amb el cos un angle recte.
Aquesta es  una cosa, però es que, encara hi ha mes, En totes les sales d’espera, hi ham montat uns mòduls, amb cabuda per a quatre internautes, amb  endolls, wifi, lloc pensat per l’equipatge, per pendre un café. un refresc etc. etc. Peró a mes ocupen molt poc espai i els usuaris no es veuen l’un amb l'altre. Amb tota la intimitat. Un disseny funcional, per un servei imprescindible. M’ha semblat novedòs y practic. No l’he pogut fotografiar, i m’ha sabut greu. Tots aquests petits departaments,  ideats, únicament pels usuaris d'Internet, estaven completa ment ocupats i creieu que n’hi havia molts. Per donar una idea es com són, si els mirèssim des de el sostre, ens recorde el dibuix d’una creu svástiga (només l’anomeno, perquè l’hi trobo una gran similitud de formes). Colocada,  recta, com el signe de sumar.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

ANAR A CERCAR BOLETS

foto de la xarxa de Internet
Sempre la tardor

Ara cercar o collir bolets es un deport que està en alça.  Es donen consignes, i en alguns llocs , es trameten permisos que tenen un un cost simbòlic. Es carregue de provisions per fer un most o dos, i es prenent tot d’una, els estris que fan falta, una peça d’abric, bon calçat.. I muntanya  amunt!!!
La sortida es sempre joiosa, sobretot si es va en grup;  i la gresca ja comence a bord del mateix automòbil. En arribar al lloc previamente pactat, la gent es dispersa i es el moment de no fer massa soroll. El moment de clavar els ulls al terra i amb l’ajud d’un bastó, aixecar -que no remoure-, la molça i la pinassa. Si hi ha sort, i has escollit justament allà on se n’ha fet, ets una persona ben afortunada.
El veure aquelles peces tieses i lluentes. Humides i tendres i mig amagades per la brossa del sota-bosc, es una visió, com no en i ha d’altra de més bonica.i engrescadora. T’ajonolles i amb  un ganivet no massa gran, es talla la tija arran del terra, o s’arrenca estirant-la suaument, com el que aixeca del llit a un bebè, sense que es desperti. Tornes a tapar el forat i mires un poquet més enllà, i d’atra vegada tens la sensació de que sota aquells fulles seques, que les veus mes alçades, s' hi por trobar-se quelcom més. Es note perquè, encara que son al terra, es veuent a un nivell mes altet.   I no pot pas fallar!!!Allà estan, esplèndides i oloroses. Una sensació repetida mil vegades, que sempre et sorprèn.  Molts cops, peró es divisen perfectament a simple vista. Sigui com sigui, un altre regal de la naturalesa impagable, Sempre ho he pensat així. Un obsequi tan y tan bo que per a mi no te preu. Es exquisit a la taula, guisat de mil maneres diferents. Peró el que m’agrada més es anar personal ment a collir-los al bosc. I ara n’es el temps idoni. De totes formes, anar-hi  sempre es una delícia: per la flaira que desprèn, per carregar els pulmons d’aire sa, i per sentir-me mes aprop de la terra, perquè ella serà el nostre destí a la fi del temps

diumenge, 14 d’octubre del 2012

CUANDO LLEGA EL OTOÑO

imagen de Internet


Como cada año por estas fechas, me entra una especie de morriña especial. Una melancolia irrefrenable y placentera, que no puedo evitar que se adueñe de mi.
Me vienen a la cabeza un montón de recuerdos de mi más temprana edad. Y he de dar rienda suelta a los pensamientos que se agolpan en mi cerebro, para que quepan otros intereses más de ahora, más actuales y modernos.
Pero la verdad es que prefiero rememorar las vivencias, de aquellos  tiempos de pan duro, y de pocas libertades. Aunque yo, no me diera cuenta.
Nací en 1943. que lejos queda eso!!!  uufff!  Pero que cerca lo tengo todo.
Los soles ardientes del estío, que nos quemaba la piel a mis hermanos y a mí. pero no dolía, ni recuerdo que nadie se quejara nunca, ni que usara cremas ni otros potingues.
El frio intensísimo, del invierno, las heladas que nos hacían pemanecer algunas semanas al lado del hogar, haciendo tostadas, i desgranando las mazorcas de maíz. O buscando las piedras en aquellos inacabables sacos de judias que habia que pasarlas una a una, como un rosario, para dejarlas limpias.
Pero cuando poco tiempo después, desaparecían las nieblas, ya se podía mirar más lejos, entonces, el sol se convertía en un valioso regalo. Verlo tan brillante, y que al alumbrar los prados, y las montañas, pareciera todo recién pintado, con unos colores muy vivos y relucientes. Nada era igual. Los ruidos eran otros, Y los olores. Había por doquier movimiento de aves, de insectos. Todo lo que pemanecía hibernando, despertaba de pronto para mayor disfrute de  todos los  sentidos.
Los tallos nuevos de las plantas, salían sin saber cómo, de entre las hojarascas secas de los bordes del camino. El murmullo del agua que saltaba ligera encima de las losas desgastadas, del los barrancos y riachuelos.
Era una vida nueva y vital para una criatura  que había unos ojos como naranjas, para aprender y saber de todos los prodigios que la rodeaban. Levantar la vista al cielo, contemplar las nubes  y sus curiosas formas. Adivinar si  llevarían lluvias o ventiscas. Mirar todas las estrellas del firmamento, que por las noches brillaban esplendorosamente... cuando lo pienso creo, que aquello sí que era gozar de la Naturaleza, en vivo  y en directo.

dijous, 11 d’octubre del 2012

LOS JUEVES, UN RELATO


Los seres humanos somos prisioneros de nuestras propias costumbres. Queremos cumplir, con todos,  felicitar a todos los amigos y conocidos, en todas sus fechas importantes.que tenemos anotadas cuidadosamente en la carpeta de cada persona. o en una agenda al uso, para que no se nos olvide. (Error imperdonable). La cuestión es no perder ocasión de demostrar nuestro aprecio  a veces ficticio e inexistente  pero, la fuerza social del compromiso así lo exige. Es de buen tono, llamar antes de un viaje al que lo vaya a emprender  Así las personas que llamamos son cada vez más. Nuestro círculo de amistades se va ampliando. y como ademas queremos ser mas amables con ellos, porqué  los cánones de la buena educación, también lo aconsejan así. Después de un cena o una fiesta, hay que hacer una llamada para los agradecimientos y las alabanzas Luego si vas de visita, donde sea, lo politicamente correcto, es llamar al dia, para quedar con la hora exacta, Este punto es absolutamente imprescindible. Sin contar  con las llamadas de la família, las de las casa comerciles, i de telefonia.
En resumidas cuentas, el teléfono, poco a poco nos va atando cada vez mas, hasta el punto que a veces nos sentimos asfixiados por las llamadas que no paran de sonar. y por las que debemos hacer sin tener tiempo. Porque, no hay que olvidar, que estamos inmersos  en  una vorágine de  trabajo  y obligaciones, duras y absorbentes
El móvil, aún suponiendo un respiro, importante, no ha solucionado, el problema y solo ha acrecentado nuestra cuenta de débito. Cierto es, que sin teléfono no se puede vivir, que es una potente herramienta de trabajo muy  importante, pero no es menos verdad, que abusamos  de él,  con alevosía y premeditación