FETS I GENT

     
Assegut davant un full blanc.
Una ploma a la ma,                                                  L'ofici de Poeta
el poeta , espere i espere...
metres, que la vida que se li escape                                             
s'ompli  d'inspiració.

foto de la xarxa.

I pateix, i s'angoixe.
I si la font s'ha esgotat?
I si ja no sap trobar ni enfilar paraules?
Es la soledat del escriptor.
Es un constant dolor.
sempre te el dubte, que el desvetlla cada nit.
Però sobtadament, apareix un sentiment,
 i de seguida la paraula, que l'acompanya,
Un altra paraula i un altra... ah! quin plaer, quin goig!
la febre creadora, l'envaeix.
Moment màgic, moment boig.
Una gran pluja de idees, li venen al cap.
Les ordene, les ajuste, probe i les poleix..
I sense adonar se'n la tinta de la seva ploma,
vesa, i escriu i escriu... una historia sincera,
plena, farcida de bons arguments literaris.
De bones i magnífiques raons  sortides del cor.
pensades amb el cap, escrites amb la ma
Ara, el poeta. ja satisfet, passada la eufòria,
deixe la ploma.
I el poeta incomprès, indessís i solitari,
descansa. Descansa per fi.
Plenitud. gratitud, joia. Això es el que sent el poeta.

 (traducció lliura de un poema de la meva amiga Josi)

VACANCES I CULTURA DEL BRACET

Art romànic a Espinelves. foto de Google.

                               Els festivals musicals d'estiu.
De manera natural, i sense fer soroll, ha succeït al nostre país un fenomen curiós que es done per a tots els racons de la nostra geografia rural. Son les vetllades musicals que es van començar, com a reclam, per els visitants i pels turistes, d'aquí mateix. Aquells que per les raons que sigui, romanen al seu lloc de residencia habitual. Un fet, extraordinari, que cal  aplaudir,  mes que criticar. No hi ha, poblet de muntanya o església romànica que no faci el sèu. Música con temporània,  musica barroca, musica amb solistes de piano, de violí, quartets, sextets, corals i tot el que ajudi a relaxar i tonificar el cos i la ment, tot s'hi val.

Sant Climent de Coll de Nargó. foto de Google.

Bona iniciativa dels Ajuntaments, Consells Comarcals, i d'altres institucions financeres, que hi aporten el seu ajut, per tal de fer-les possibles. Por tot arreu es veuen pamflets amb el programes de cada llogaret, i s'arribe fins i tot a vendre un tiquet per fer un aperitiu al claustre o davant l'Esglesia, on s'acabe de passar una bona vesprada cultural o senzilla ment de veïnatge. O gastronòmica, segons es miri.
Ara ja et trobes en dificultats per triar el lloc on fan millor programa, o el que mes s'ajusti a les teves preferencies. Sempre parlant de petits poblets, on quasi no hi ha vida, on els antics moradors, son des de molts anys, a la capital, o en nuclis mes grans i millor comunicats.
Perquè dels grans festivals que es fan a la Costa Brava, o a la costa Daurada, com el de Peralada, Torroella de Mongrí, Sant Pere de Roda, Cambrils, Tarragona i d'altres; d'aquestos, ja estan completa ment consolidats, i ningú dubte de la seva qualitat i prestigi. La temporada comence a la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell, i des de aquell moment, el segueixen tots el demés, incloent'hi la trobada de acordeonistes de Arsèguel, multitudinaria, que enguany, s'ha fet la 37ena edició.
Fent un poquet d'història, crec que la moguda va començar, a pobles on hi havia algun estudiant de música avantatjat. Per les vacances, era un bon moment per assajar els seu programa d'examens, o bé el conjunt, u orquestrina aquell que havien format amb d'altres estudiants.
Aquesta es purament, una opinió personal, que l'ha he tret de algun cas que conec. Peró de cap manera buscada en cap estudi seriós i fiable.

FETS I GENT

Foto emprada a Google

De quan la gent te gana ....

La primera noticia del dia, a estat per mi una cosa molt i molt colpidora. A la televisió s'ha vist com un grup de homes no pagaven a les caixeres de un supermercat, i sortien astorats amb els carros plens d'articles de primera necessitat. No s'ha vist que ere el que s'enduien, però devia ser això; productes per a la supervivencia, que han bolcat en una camioneta, que ja els esperava fora, i amb la caixa mig plena.Segurament, que devien venir d'algún altre supermercat.
He pensat: Mare de Deu!!! ja estem ben lluïts!  Jo no ho havia vist mai, una cosa igual.  Ja fa temps que ho dic, que estem en plena guerra. Si mes no, a punt d'esclatar una revolució.
Encara, que ben pensat aquestes coses passaven abans,  ara tot es diferent. Es podria donar el cas que el fet d'avui, segons han informat que havía passat a Andalusia, que els homes que s`han vist sortir corrent del supermercat, amb el genere robat, aquestos mateixos homes, anessin mes tard a veure al Betis o al Sevilla, en un amistós d'estiu. I qui ho diu que no hi tenen dret?
Les coses son complicades, i estan cada dia mes difícils, es una gran veritat. I potser que tinguem que presenciar, actes i fets encara més gruixuts. Però els polítics son de vacances. Les petites notícies com la que a mi m'ha colpit tant,  ells no se`n deuen ni assabentar. Segur!

MARILYN MONROE

         50 anys sense Marilyn

Aquesta gran estrella de Hollywood, mai es va veure prou valorada, fins desprès de la seva desaparició. Sempre passe igual: “Después de muerta la daban caldo”. I es ben cert. Quan ella era la novia de tots els soldats, jo encara pentinava trenetes, i no calçava sabates de taló. Peró ja m’agradava anar al cine, i estava bastant assabentada, del que es podia llegir i veure en la pantalla gran. I en aquells moments no en vaig ser, mai conscient del que ella era i representava, al món del cinema. Tot i que, m’agradava molt veure pel·lícules americanes. Llavors era, el cine mes ben valorat, i sobretot, el mas espectacular. Però ella mai em va agradar. Semblava que l’interés que despertava, era degut a les seves mides i formes, i perquè aglutinava un sector majoritàriament, d’homes amants dels escots i de les seues tornejades cames, i cuixes, que mostrava en qualsevol ocasió. A més rossa platí, com ho havía estat, Mae West o Jean Harlow. Mites anteriors a ella, i reines també, del sex-appeal.

Particular ment, aquell somriure de femme fatale, i la mirada entornant els ulls, la veia postissa, la veia com una dona objecte. Un florero. Ni per un moment, se'm va passar pel cap que pugues ser una bona actriu, una excel·lent cantant, i menys encara que sabés o fos lectora habitual de bons llibres. Peró pel que es veu, no era ni de bon tros, tan estúpida ni tan superficial com la van vendre. Ens van enganyar com a xinessos. Perquè sinó, com amb només 7 pel·lícules va pujat al Olimp i segueix allà dalt inexpucnabla, passant davant de tantes i tantes actrius mes reconegudes  i mol més oscaritzades que ella?...

Tendria a veure el suposat idil·li de J.F. Kennedy, i la seva mort tan prematura i desgraciada?. O la sempre present incògnita de si va ser o no mort natural? Ha estat només el morbo, el que ens  ha fet mirar envers d'ella, i de la seua vida?

Qui ho sap això. El cas es que ella sempre es notícia. Any rere any el mitjans, se’n fan reso, i surt puntualment cada mes d’Agost, i això no té pas pinta de minvar;  Pot durar segles i segles. Potser fins la eternitat. 

EL MEU PANERET DE COSIR

  Per no tancar la paradeta,  i posar el retol de tancat per vacances, he optat per reeditar algunes entrades dels primers tems. Us prego em disculpeu la llicencia.

                            

La caixeta on hi guardo tots els estris de la costura, es plena fins dalt. Es com un calaix de sastre on hi entre tot, on s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada  extraviada, una llima d’ungles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quan hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com.  Misteriós.

El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cuadrets de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobre manera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dins la panxa de l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quan els fills arribaven tard a casa i jo cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir  les peces acabades en vigílies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angúnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet companyía mútuament. El dia era pel mostrador, la casa, els fills i demès feines própies
d'una mestressa de casa

Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’ amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art!  amic fidel i silenciós que sempre guardaré, malgrat tot, al meu costat.                                              

LA CUENTA ATRÁS (continuación).

fotografía propietat de M.S.P.

Día 18 de Agosto. Llevo un retraso considerable, y la cosa se pone
fea, Santo Dios!!! voy pensando, ya estoy nerviosa. Cualquier ruido,
nada, que a la mínima, salto como un corcel en una carrera de
obstáculos. Me sumerjo en las profundidades de mi niñez, corro como el
viento en busca de algo intangible, hermoso, una cosa sencilla pero
ardiente como soy yo, y helada, como la mirada de un oso polar. Lo
descarto también. Veo que la metáfora del oso frío, con mi carácter
caliente, no cuadra nada. (no sé como se me ha podido ocurrir
semejante tontería)
Día 22 de Agosto. Ahhhh! ya sé; iré en busca de las cartas antiguas,
en aquel cajón de la estantería, del cuarto de los trastos. Allí
seguro que voy a encontrar, mi tesoro. Porque eso sí; esta vez me he
de lucir, siempre acabo haciendo el ridículo, ante estas compañeras
sabiondas, escritoras y superlicenciadas en todo. Y que manejan el
ordenador com yo la escoba. Y a Mª Jesus, tan culta tan practica, n
la puedo defraudar. Está claro. y tampoco puedo pedir ayuda a mi amigo
Ibso, muy amable y tan servicial!. Al final me mandará a paseo.
Día 25 de Agosto. Hoy pruebo de buscar en lo mas profundo. Me adentro
sigilosamente. en el interior de mi alma. Será una buena pista, la
mejor. Seguro. Entro en sus escondidos recovecos, encuentro el deseo
firme de seguir con el concurso, lo he dicho y no me puedo volver
atrás. Busco y busco y aparte del gran amor que siento por mi familia,
lo demás se circunscribe, a pensamientos ligeros e insustanciales; mis
músicas, mis poesías, mis plantas, mis fotos, mi casa, mis amigas, y
mi destino. La muerte. Esto último no es nada trivial y aunque es
importante y natural, en la vida de las personas, tampoco voy a
ahondar en ello, que éste es un tema que levanta muchas ampollas y
temores. Todo lo demás, pequeñeces. Nada.
Día 30 de Agosto. Es el momento. He de soltar lo que sea, pero que sea
bueno, por favor!!!. Por todos los santos del santoral de mi
calendario de la cocina. Iluminadme, os lo pido. Ya no voy a tener más
días.  Porfa, porfa, no me hagáis esto. Otra vez el ridículo, no lo
voy a aguantar!!! Buaaaaaa!!!!

LA CUENTA ATRÁS

 Mariajesús dijo que le gustaban la cosas de mi cajon de sastre. Para encontrar ésta, no he tenido que buscar muy hondo, pero creo que como a mí le va a recordar, momentos de su celebrado concurso.

 Dia 4 de Agosto. el concurso de Paradela ya ha terminado su segunda

entrega. Como era de esperar, se ha llevado muchos puntos mi paisana

Anna Jorba. Ya la he felicitado por su triunfo más que merecido y

trabajado. Ahora hay que pensar en al siguiente etapa: La convocatoria

del mes de Agosto. Habrá que despejar la mente, para que entre nueva sabia,

que haga florecer todo aquello hay dentro, pero que está muy verde

todavia. De momento, respiraré un poco, para desentumedecerme, de

tanto blog. Es pronto y hay tiempo de sobra. 

Dia 7 de Agosto. No voy a inquietarme, por el momento. Hay que empezar

a pensar, y buscar un tema, o algo que pueda servirme y poder ponerme a

desarrollarlo. Vale. Desde luego mejor comenzar por ahí.  No es tarea

facil. Pienso, leo, salgo, entro, cocino, escribo, pero por ahora,

nada ha madurado. Todo llegará

Dia 9 de Agosto. Veo hacerse la luz del dia: miro el horizonte, en

busca de una nube. Quizás esto....Espero los reflejos del sol, y ver los primeros y

madrugadores coches, cuyos dueños hacen el último bostezo antes de

llegar a su curro. Oigo sus bocinazos de protesta por nada. Porque van

tarde, sin ilusión, sin ganas. El ruido se va adueñando de la ciudad.

La luz del dia ya lo llena todo, voy a por un café, siempre con la

idea puesta de que me llegue la inspiración. Y la genial idea se

esfuma otra vez. Madre mia, que hago!!!: 

Dia 14 de Agosto: Señor! señor! ¿sobre qué escribo? dímelo. El Señor,

señor, esta de vacaciones, y no lo localizo, A ¿quién recurro?....

Probaré con mi copiosa colección de libros olvidados, alguna idea

saldrá. Busco en una estantería que solo se toca para desenpolvar.

Cojo un libro...Y caramba, por fin he dado con el libro del verano, de

mi verano quise decir. Porque empiezo a leer, y no lo puedo dejar

hasta el final. De una tacada. Pero si yo había venido por otra cosa!!!

Dia 15 de agosto. Las fiestas del pueblo han llegado.  Hay baile,

charanga e invitados a comer. Ahora no es el momento. Cuando no se

puede no se puede y además, es imposible. Y el teclado cerrado a cal y

canto. No creo que la fiesta cambie las voluntades . Ni pienso

que exista ningún condicionante, que tenga que ver con los deseos de

las personas. Lo cierto es que no tengo ninguna gana de escribir.

Dia 16 de Agosto.  Suben de golpe las temperaturas. Hace un calor

asfixiante, que no deja dormir; escribir con sueño y con calor, no se

Las piscinas, un remedio eficaz, contra el agobiante calor del mes de Agosto. (Foto de M.Sala)

lo recomiendo a nadie. Se empieza a sudar, las gotas saladas discurren

por el cuerpo, a su libre albedrío, así que hay que dejarlo. Lo mejor

es meterse en el agua, aunque sea en la ducha. Y después una

siestecita, pero al levantarme tengo la boca seca y el pensamiento

turbio. Tampoco!. Hoy tampoco llegará doña Inspiración.

      sigue mañana.