
A 3/4 de set del vespre, pujava les altes i pesades escales de l' Ateneu, les que duen a la Sala Gran. Alla no s’hi veia ningú, però si que hi havíe, el meu amic del Taller en Josep Maria Carbonell y senyora. Ere evident, esclar, que no m’errava pas de direció. En principi tenia el dubte, de si aquesta conferencia es feia a l’Atneneu o a Can Ginestà.
Al cap de cinq minuts, ja vaig veure els bigots del protagoniste, el Senyor Jaume Cabre que es dirigíe cap a un espai petit al costat de la sala Gran. Allí va encaminar el seus passos, acompanyat por un noi jove, que semblava part de la Organització. Les cadires, estaven totes al mateix nivell, y eren colocades en semi-cercle. hi erem poquíssims. Em va soptar, tractan-se d’un home de la terra, que a més a més es un escriptor prolífic, guioniste de prestigi, guardonat, y molt famòs. Entre les seves hitòries o llibres més celebrats son per ejemple: Les veus del Pamano, i Yo confeso Asseguts tots al voltan de la taula de la cuina, -donava aquesta impresió- la proximitat, y el tarannà d’aquest personatge, que es và sotmetre a les preguntes que l’hi van fer sobre aspectes referents a la creació literaria. Amb les contestacións que donava, clares i coliquials, alló es convertír en una xerrada amena, d’un amics coneguts, que parlàven de tot una mica. Es un home proper, gens de cregut, encara molt jove-portser la seixantena- justets, peró.
Jo, vaig tenir la sensació, de que era a casa del veí, i vaig pendre confiança per fer-l’hi, alguna pregunta mes del aspecte personal que no pas tecnic. Em vá dir concretament, que éll quan es posava a escriure un llibre no sabía pas del tema que tractarie, que anava inventant o descrivint coses, de les que no en savía, pas massa. que si calía, es posava estudiar el tema pero fer-lo mes creible. Explicà que si algú li preguntava, com seguirie, el próxim capitul, d’alguna obra, l contestava que a ell,també l’hi agradaraía saber-ho, però que en aquell moment no en tenia ni idea. Que respectava tots els estills de creació, peró que l’aburría moltíssim saber de qué anava la historia. que per a ell, li divertía anant descubrint, y deixant molts camins oberts, perqué el lector, que segons deia, ere molt víu i intel-ligent, ja el descucbriría per sí mateix.
Va confessar que llegia molt, peró que escribía encara més, que se l’hi feien totes les hores del dia y de la nit, escribint. I remarcà que l’ofici d’escriptor era d’allò mes dur.
MONTSERRAT SALA PORTA
Sant Just Desvern,
30 de Novembre de 2011

