LA VIOLA DE AMOR O EL VILONCHELO

Este objeto tan deseado por los virtuosos de las músicas cultas, de las serenatas siempre enumeradas, de tal o cual compositor, a las que además, para confundir al profano, añaden al título, unos opus, tales o cuales. Este violonchelo viejo que encontó en un mercadillo, ambulante de cualquier ciudad, y de cualquier país, medio descompuesto, es sobre todo, mas que un instrumento, de cuerda frotada, es una insustituible compañía, para el que sabe arrancar los sutiles y delicados, sonidos que guarda dentro de su alma.
Tiene curvas de mujer amable, llena de redondeces, de insinuaciones de puntos eróticos, y que al músico que la utiliza, le hacen sentirse como en una cama caliente, llena de voluptuosidades. Sus manos que la acarician i recorren toda su epidermis, de fina madera de abeto, que el luthier o constructor, ha escogido, pensando mas, en el sonido que pueda emitir, que en las pasiones que pueda despetar, en su dueño, el músico de turno.
Y el músico de turno, no la vende ni la regala jamás. De unas manos a otras que él ha designado, como a su herdero. porqué si su ataud fuera lo suficientemente grande, para que cupiera en él, sin duda alguna que la llevaria consigo, como compañera de toda la eternidad.
Una eternidad que no sería tal eternidad, sería para siempre, la felicidad eterna.
Ahora su amada no està en su regazo, ni tampoco, la araña con sus dedos para arrancarle su dulce sonido, inimaginable para otras violas. Ahora està de pié en la silla que tiene delante de él, lo que le permite seguir contemplando su hermosura, sus curvas de mujer, y pensando en aquel luthier, que como un Dios Creador, le dio vida.

S A R D A N E S

Que nó. No están de moda i aquesta premisa es la més important. Jo havía ballat sardanes a la meva primera joventud. Potser perque en aquella malhurada época gris i patética dels ultims temps de la postguerra, ere l'únic que es podia fer per moure el body. Les discotèques no existien- y el ball convencional només, es feie per la festa major. Per lo tant sardanes, al devant d'un bar, que disposave d'un gramòfon i altaveus, i cuatres sadanes sempre les mateixes, i al mitg de la carretera comarcal, tenien força exit.
Llavors es passejava per aquella carretera sense cap por de tenir un ensurt, perque només pasava algún cotxe despistat, que el veure moviment de gent, parave, i s'esperave tranquilament que la sardana, s'acabés, o que els passejants s'apartèssin.
Tot ha canviat tantíssim, que rés es conegut, ni a la ciutat, ni als pobles., La gent que romàn allà, viu mes assossegada, i amb menys sorolls, però també sap de les acordeóniques retencions, els caps de setmana, de la moda de deixar el poble per la festa mayor, per anar-se'n a pendre el sol i viure el bullici de les cuitats o poblets al litoral. Les platjes encara avui, son plenes de gom a gom, tot y les recomanacions del metges, que aconsellen no fer-ne abús. A les hores punta, igual.
I les sardanes dons, també hi són, però, quasi sempre, les disfrutem la gent grand. Es veritat que molts nens y nenes n'aprenent, però al creixer, s'esfument, sense saver còm i ja no es veuen més.
Fà tristor veure una colla de jubilats, tot i que en hi ha, de ben forts i de molt bon aspecte, pero que la gran majoría están, fomuts. (per no dir ben fotuts). Si, s'ha de reconeixer, que la sardana, la dansa mes maca, de totes les danses que es fan i es desfan, està a les mans de cuatre vells melancòlics.

DISCUSIONES Y PELEAS

Para mi amiga, Asun del blog hermano "Para reflexionar"

Que sí que es blanco!, Que nó que es negro!, que lo sé seguro: Te digo que ayer era blanco. Estas alucianando, te digo qeu es negro, y basta.....
Así estaban ayer dos amigas mias, que blanco la primera que negro la segunda. Y como siempre pasa en estos casos, se pusieron como gallitos la una y la otra queriendo demostrar cada cual que la razón iba de su parte. Que bobada!!! La razón no es nadie, porque la razón iba a meterse en estos berenjenales? y ¿porque la culpa no quiere nunca aceptar, que le ha tocado ser la mala de la reunión?. Tanto la una como la otra, son completamente , independientes, y golfas.

A veces, y según con que personas, las cosas, suben de tono y se puede llegar a ofender, se puede menospreciar al contrincante, o tambien puede ocurrir, que los dos, lleven a mejores terrenos, sus diferencias. Que la sensatez de cada cual se imponga . Que el que tenga mas conocimento deje cortesmente, el paso a la cordura a la elegancia. El porte de cada cual, siempre se resiente si lo zarandean, pero tambien es verdad que sabe dominarse, y salir a flote de la situación. Por esto se llama elegancia, y en francés: Savoir faire. Y de esto las dos sabían un montón. Por algo las dos eran "reflexionadoras"

LES FESTES NAVARRESES DELS SANT FERMIINS

Avui 7 de Juliol San Fermí

En un altra ocasió, ja em vaig referir aquestes festes per parlar dels toros i de les "corridas".
Llavors em vaig centrar nomes amb la mort i martiri de les besties, pero aviu faré uns comentaris desde el punt de vista de la festa.
He llegit molt i he parlat amb persones que han viscut la festa, y n’estic segura que la gent, hi va, perque allà els mes primitius instins hi tenen cabuda i a més, la disbauxa, es total. Tots van bruts com porcs i orgullosos de portar la samarreta, suada y esquitxada dels vins de tots el dies. Ah! una cosa important: per si aixó fos poc, les samarretes asqueroses i pudentes, tambe han de lluïr gespa, reste de terres o plantes, i d’altres liquits groguens, que em fá mania de ennumerar. perque quedi publicament demostrat que han dormit la borratxera per terra o pels jardins, ja fastigosos y axafats, dia a dia per la massa.
El fet demostre la gran”valentia” y resisténcia de cada un. Dons bé aquí está la gracia! Y aquesta es la festa. el sumum del sumum, de la diversió.
Cantar, ballar, no importe qué, ni amb quí, ni òn. Polular pels carrers, trompes des de el primer dia, y poder-ho expresar amb orgull, perque aixó sí, la guardia urbana, la policía, u demés forces del ordre, també han plegat i són a beure tot el que els hi cápiga al cos, o encara més, perque quant son plens de liquid, el canvíen al mitg del carrer amb tota naturalitat i complaença. Perque tots van igual.
Suposo que es divertit, i que treure’l fora de context, no es pot fer. Peró jó, la veritat, si veig un home borratxo, sigui a ón sigui. només veig un home perdut en tots el sentits. Es perdut, perque no sap ni qui és, ni ón és, i quasi ni el que vol. Millor dit, si que sap el que vol: Anar a beure més i dormir la mona al carrer, damunt del primer lloc mes cutre que trobi.
Si aquest panorama que he retratat amb cura i pensant dir només la veritat, sense exagerar, aquestes son les festes que atrauen mes gent de tot l’estat, y del extranger.
Només s’em acud una cosa: que el món no ha avançat gaire desde els temps qu’els homos sapiens s’eixoplugaven a els cavernes

Entrada para el concurso de Paradela

LA NOCHE
La noche estaba calmada, Ese dia el mar parecía inquieto, pero al llegar el artardecer,

cambió el viento, y las olas que se mostraban furiosas y con ganas de guerrear, con todos los barquichuelos, que salieron a la mañana, ahora, quizás y por la fatiga de tanto esfuerzo, estaban quietas, extrañamente mansas, dóciles y sumisas.
La arena de la playa, se había poblado de gente joven, ansiosa de diversión, y juegos, de bullicio, de musica, de humo de diferentes procedencias.
Era la noche. Su gran noche, nunca hasta ahora la habían esperado con tanto anhelo, con tanto afán. Todos por un igual, las chicas mas nerviosas, y espectantes. Los chicos más alegres y ocurrentes.
Desenfadados, desinhibidos, todos. Habían podido burlar, por tratarse de esta noche tan especial la estricta vigilancia de sus progenitores, también ocupados con las cenas, los cohetes, lamigos...
Los preparativos, fueron quedando atrás. Era el momento de la diversión, del baile, los juegos, de las colas con gin, la primera vez que las chicas lo bebían. Después ya podrian zambullirse en el agua tibia de aquel mar de vacaciones.
Mar de secretos. Mar de besos furtivos. Mar-cama sin sábanas blancas ni cojines de seda, pero que acogería, en su regazo los supiros de estos muchachos y las desnudeces de ellas. La noche, aquella noche era pasado, dejando el solsticio de verano,y llevándose con ella, la inocencia de unos y otros, y la candidez de todos juntos.

Al dia siguiente, habría que esperar, al viento, a las olas, a la arena de la playa, otra noche, que ya no sería como aquella.

S'APROPEN LES VACANCES !!!

Es pot ben dir, que ja són aquí. i tots les esperem amb moltes ganes, perque estem agotats, rendits, i cansats de barallar-nos amb tot. La fenia, els companys, la familia, el temps, i tambe amb un mateix. Dons bé a descansar toquen!

Però: com es fa de descansar? creieu que es descanse, anant a fer un llarg viatge? o anar a la 2ª residencia, que aquest any toque de fer el jardí i pintar les baranes dels balcons? us agrada més fer una estada a un camping. ón no cal gaira feina i té l'avantatge d'ésser al aire lliure? o millor una casa rural, amb la pensió almentaria inclosa? Hi ha tantes opcións que no se sap cap òn tirar. tot es vàlild, y tot pot resultar fantàstic....ó desabedor!!! vés a saber...
I s’hi no hi resulten de maravelloses? No? sabeu el perqué?
Diría: la millor recepta es estar amb pau amb un mateix, pensar i gaudir de les coses sencilles, com es ara pintar una balconera, o refer un jadí. Les coses no ho són mai de estupendes per si soles. I té a veure, l’estat d’anim de casdasqú. i si surt un moment màgic, viur’el intensament amb egoïsme, amb falera. Només d’aquesta manera, aconseguirem, que les coses ens vagin raonablememt bé, incloses les vacances.

Mài, fer alló que ens agrade, peró sí, procurar fer que ens agradi alló que hem de fer.
Inversemblant, peró cert. A més yo crec que aquesta es la tan buscada y rebuscada quinta esencia de la felicitat de tot l’any, no solament en vacances. Pense-ho.

ESCRIURE A MA SI, PERO...

Però a l'ordinador potser que no l'hi donem tota al culpa, del perque no escribim mes a mà. No la té. Les relacions personals, ja no són les que eren, ni de bon tròs. Tots anem molt estressats, de vegades per puguer arribar a tot, es fan moltes hores o d'altres treballs del anomenats sutmergits. I si les coses van cada cop mes malament, en aquest cas, no es tenen ganes de escriure ni a mà ni amb ordinador. I desafortunadament, arriben a moltes llars els problemes econòmics i també de salud.
He pensat tot el contrari. I ho he dit mes de una vegada: L'ordinador a mí particularment, m'a fet pendre, de nou, el gust per la correspondència, que ja l'havía deixat feie molt temps, i quan fer cuatre ratlles es tarde tan poc, doncs hi ha molta mes comunicació, que avans. I s'escriu molt més.
Es en aquest punt que penses que serie molt millor reempendre les velles costums, i poc a poc vas valorant el mes adient i sense adornar-t'en, veus que la gracia de tota relació epistolar, te gust de paper, i ademés es tangible, la pots mirar, la pots acariciar i besar, Es una altre món,es més delicat, més intim, es la esencia de una relació amorosa o filial.
No podem oblidar que si hem arribat al climax mes desitjat, ha estat per obra i gràcia del teclat tornant,- a mí segur- a fer-nos practicar un costum tan maco i tan antic com són les relacions epistolars. Només cal veure la cantitat de llibres que es publiquen encara, i que a través de les cartes ens descubrixen les amistat molt interessants de Sartre i Beauboir, de Franz List i la comtessa Marie d'Agoult per citar- ne algunes. o el festeig del Tzar i la Tzarina, de Russia traspùen art, regalent bon gust, i repiren intelectualitat pels quatre costats.