La figura del mestre, es cabdal en la vida d’un nen o nena sobretot en els primers anys d’escola.
La persona en questió, ha de tenir molta fortaleça d’anim, molta paciencia i voluntat, i un gran amor a l’ofici.
Els nens d’avui dia que están molt sols a les seves llars, també están acostumats a fer allò que els hi ve de gust,i pròu. I aquest es un inconvinient molt habitual, i quand toque fer quelcom més que jugar, tot es complique. Desprès també cal comptar amb la formació del pares. Hi ha nens que tot i ser culpables, de no voler ajupir l’espatlla, tenen la complicitat del pares, que amb la seva desidia, acaben per fer malvé el futur estudiant de Institut. En aquests casos el mestre per molt que s’ocupi de la seva feina, té la batalla perduda. I potser la gerra també.
Si al contrari, es done el cas que pares responsables, siguin o nó separats, que tenen clar que els fills han de treballar, obeïr, i repectar a tots els seus superiors, la tasca del mestre es lleugera i agraïda.
A més a més els menuts d’avui, si no tenen cap patología que ho impedeixi, són molt desperts, i espavilats, i el mestre si ho sap fer, es pot lluir, educant-los bé, académicament. Tots hi guanyen perque, l'alumne apren, el profesor gaudeix de la feina, i el pares tranquils, perque tot va alhora. El creixement del nen com a persona, i la satisfació del mestre d’haber estat una peça tan important en el seu desenvolupament. Es el millor cas que es pot donar.
Hi ha una altre supòsit, poc frecuent, i es quand el mestre que no es el millor profesional del món, ni tampoc la persona més sàvia; pero té en dó de saver despertar en el seu dexeple, la curiosotat pel estudi. Li trasmet les ganes de vulguer apendre de tot, i de interesar-se per tots els temes amb pasió. Aquest, en la meva humil opinió es el millor mestre. Jo l’he conegut afortunadament per mí, perque em va capgirar la adolescencia, i segurament, canviar la meva joventud.
dilluns, 12 d’abril del 2010
diumenge, 11 d’abril del 2010
SENSE QUEIXA NI DESENGANY
Moltes vegades en el transcurs de la vida, quand rès ha estat fácil, quand s’hagut de treballar i estalviar per pujar uns fills, per donarlos-hi estudis i una millor qualitat de vida, de la que els pares han tingut. Mentres aquesta tarea es va consolidant i es fa realitat, penses: quand acabaré de luitar per totes aqueste obligacions, em podré donar per satisfeta. Podré estar orgullosa junt amb la meva compañía, d’haver complert com persones, amb la familia i la societat. Podré estar contenta, perque he tingut molta sort i que les coses més o meys han sortit com espàràvem. Lavors, t’imagines d’amunt d’un turò contemplant la teva obra, i setin-te feliç.
Però, el que pase amb això, es una cosa en la que no s’hi ha pensat mai. Es que el descans, la satifació per haver fet els deures de la vida, amb bona nota, d’haver complert amb allò que segons el teu criteri, ere lo correcte, et deixe tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat gaunyada a pols. Trobes, que la nova situación no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar.
Els fills, es veritat, son fora, però els anyores, et quedes sol i orfe de fills I de pares, quasi al mateix temps. I molts cops, la situació ha canviat tant, que ni tu mateix, creus que ets igual persona que avans. Anar als metges es ara la nova distració, No es pot pasar ni una setmana que no es tingui que visitar al podòlec al radiòlegec, al estomatòlec i a tots els òlecs haguts i per haver. I puc ben asegurar que no es el més divertit del món.
Ni per descomptat, res igual del que s’havíe programat al principi de la nostra singladura com parella.
Però, el que pase amb això, es una cosa en la que no s’hi ha pensat mai. Es que el descans, la satifació per haver fet els deures de la vida, amb bona nota, d’haver complert amb allò que segons el teu criteri, ere lo correcte, et deixe tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat gaunyada a pols. Trobes, que la nova situación no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar.
Els fills, es veritat, son fora, però els anyores, et quedes sol i orfe de fills I de pares, quasi al mateix temps. I molts cops, la situació ha canviat tant, que ni tu mateix, creus que ets igual persona que avans. Anar als metges es ara la nova distració, No es pot pasar ni una setmana que no es tingui que visitar al podòlec al radiòlegec, al estomatòlec i a tots els òlecs haguts i per haver. I puc ben asegurar que no es el més divertit del món.
Ni per descomptat, res igual del que s’havíe programat al principi de la nostra singladura com parella.
dijous, 8 d’abril del 2010
EL POBLES BLANCS D'ANDALUSÍA
Ara ja fa molt temps que no he estat per aquelles contrades. Però els conec molt bé. Penso en ells perque és ara quan més bonics llueixen. En la Primavera.
El blau intens del cel. El blanc acabat de pintar, i les flors que adornen finestres, balcons i patis, tot el conjunt, es una maravellla. Un espectacle que recomano vivament, a tots els que encara no l’ han vist. Els seus carrerons estrets, les reixes de cada planta baixa, farcides de geranis i gladiols, impregnat tot d'olor a jasemí. Són un conjunt de coses que fan que a vista de pardal, o desde els fons de la vall, es configuri un cuadre magnífic i multicolor de una bellesa incomparable i inconfusible. Una pintura naif perfecta de formes i colors, dignes de la millor paleta, en mans del millor artiste.
Aquí a casa nostra, sòm mes amants de la pedra per les nostres façanes, segurament perque es mes forta i no cal tan entreteniment, Es mes practic i còmode potser, però no hi ha cap dubte que les façanes que he esplicat guanyen en brillantor i en estética. I donen al-legria al seus moradors. Deu ser per aquest motiu que allà sempre sont a punt de cantar i balllar.
Per descomptat que per aquí, sòm com la pedra: austers, seriossos, i poc amants de la "juerga flamenca". Ves per òn i sense pensar-m'ho, he descubert la sopa del all. El com i el perque l'entorn influeix en el tarannà les pobles i les seves gents.
El blau intens del cel. El blanc acabat de pintar, i les flors que adornen finestres, balcons i patis, tot el conjunt, es una maravellla. Un espectacle que recomano vivament, a tots els que encara no l’ han vist. Els seus carrerons estrets, les reixes de cada planta baixa, farcides de geranis i gladiols, impregnat tot d'olor a jasemí. Són un conjunt de coses que fan que a vista de pardal, o desde els fons de la vall, es configuri un cuadre magnífic i multicolor de una bellesa incomparable i inconfusible. Una pintura naif perfecta de formes i colors, dignes de la millor paleta, en mans del millor artiste.
Aquí a casa nostra, sòm mes amants de la pedra per les nostres façanes, segurament perque es mes forta i no cal tan entreteniment, Es mes practic i còmode potser, però no hi ha cap dubte que les façanes que he esplicat guanyen en brillantor i en estética. I donen al-legria al seus moradors. Deu ser per aquest motiu que allà sempre sont a punt de cantar i balllar.
Per descomptat que per aquí, sòm com la pedra: austers, seriossos, i poc amants de la "juerga flamenca". Ves per òn i sense pensar-m'ho, he descubert la sopa del all. El com i el perque l'entorn influeix en el tarannà les pobles i les seves gents.
dimecres, 7 d’abril del 2010
ELS JOCS DE SOBRETAULA
No es que m'agradin especialment, pero reconec que practicats en ruenions de familia, en alguna sobretaula, en un dia festíu i plujòs, són un passatemps agradable i divertit que, ajude molt a coneixer els teus adversaris de joc, tan si son nens com adults. Familia o bé amics.
En primer lloc es una forma de fer molt contens als petits. Per ells poder competir amb persones adultes, es estimulant, i per les mes grands es una stisfació veure com gaudeixen, de la rivalitat amb els grans, en igualtat i de com els volen guanyar, encara que sigui fent un munt de trampes.
Es també riure. Un riure trepidant, un riure total i sà. Es picabaralles asegurades quand hi algù que no es pren gens bé el ser perdedor. Es el moment de fer pedagogía, i fer-los veure que a la vida perdràn moltes més vegades. que mai tindrán totes les bases al séu favor. Aprofitar per recordárlos-ho, sense pedanía, els farà bé.
Passe l'estona i l'ambient es cada vegada més engrascador. Una cosa s'ha de tenir amb compte: i que és importantìsima. En cap circumstàcia s'ha de jugar amb diners. Ni de curs legal, ni de les antigues pesetes, ara arroconades i destinades per aquestos usos. Com molt botons o sigrons. I....A jugar!!!!!
En primer lloc es una forma de fer molt contens als petits. Per ells poder competir amb persones adultes, es estimulant, i per les mes grands es una stisfació veure com gaudeixen, de la rivalitat amb els grans, en igualtat i de com els volen guanyar, encara que sigui fent un munt de trampes.
Es també riure. Un riure trepidant, un riure total i sà. Es picabaralles asegurades quand hi algù que no es pren gens bé el ser perdedor. Es el moment de fer pedagogía, i fer-los veure que a la vida perdràn moltes més vegades. que mai tindrán totes les bases al séu favor. Aprofitar per recordárlos-ho, sense pedanía, els farà bé.
Passe l'estona i l'ambient es cada vegada més engrascador. Una cosa s'ha de tenir amb compte: i que és importantìsima. En cap circumstàcia s'ha de jugar amb diners. Ni de curs legal, ni de les antigues pesetes, ara arroconades i destinades per aquestos usos. Com molt botons o sigrons. I....A jugar!!!!!
dimarts, 6 d’abril del 2010
LA TRUITA DE PATATES (tortilla española)
La truita de patates.
No sé de massa gent que no li agradi, la sufrida, la socorreguda, la humil truita de patates. O millor encara "la tortilla española". Es troben baretos, chiringuitos i grands restaurants autentics especialistes en el tema. Es una delicia pel paladar sempre. i es poden fer de tantes maneres!!!
Existeixen moltes i diferents formes de presentar-la, i tenim un futimé de sofisticacions, que admet el seu consum tan elogiat. Amb diseny o sense, es un plat que sobretot coneix tot-hom i agrade als gourmets mes exigents.
Les fan amb seba, amb all crù, amb cansalada seca i viada, amb la patata bullida previament. Tallades a cuadrets, a peles, amb molt òu, amb poc òu, gruixudes, primetes, cuites amb foc de llenya o al forn. Amb foc lent o a foc víu. Es pot menjar freda o calenta. i com totes les coses que tenen, exit popular, es busquen, totes les variacións posibles, per que, siguim més novedoses i cridin més l'atenció dels l’amants de la bona taula
No tinc idea de qui va ser el primer en inventar-la, ni en quina época,(suposo que molt desprès de la Conqueta d'América, per Colom), pero el que es ben segur, es que pasará a la historia del menjars mes fets en totes les estacions del any, i en quasi tots els països. Podem dir sense tindre por a equivocar-nos, que es un plat universal, de la dieta mediterrània, i en consecuencia un plat recomenat i copiat arreu.
No sé de massa gent que no li agradi, la sufrida, la socorreguda, la humil truita de patates. O millor encara "la tortilla española". Es troben baretos, chiringuitos i grands restaurants autentics especialistes en el tema. Es una delicia pel paladar sempre. i es poden fer de tantes maneres!!!
Existeixen moltes i diferents formes de presentar-la, i tenim un futimé de sofisticacions, que admet el seu consum tan elogiat. Amb diseny o sense, es un plat que sobretot coneix tot-hom i agrade als gourmets mes exigents.
Les fan amb seba, amb all crù, amb cansalada seca i viada, amb la patata bullida previament. Tallades a cuadrets, a peles, amb molt òu, amb poc òu, gruixudes, primetes, cuites amb foc de llenya o al forn. Amb foc lent o a foc víu. Es pot menjar freda o calenta. i com totes les coses que tenen, exit popular, es busquen, totes les variacións posibles, per que, siguim més novedoses i cridin més l'atenció dels l’amants de la bona taula
No tinc idea de qui va ser el primer en inventar-la, ni en quina época,(suposo que molt desprès de la Conqueta d'América, per Colom), pero el que es ben segur, es que pasará a la historia del menjars mes fets en totes les estacions del any, i en quasi tots els països. Podem dir sense tindre por a equivocar-nos, que es un plat universal, de la dieta mediterrània, i en consecuencia un plat recomenat i copiat arreu.
dilluns, 5 d’abril del 2010
LLAÇOS D'ESTIMACIÓ I RESPECTE
D’aquesta manera definiria la relació que tinc amb els nou vinguts a la familia, osigui una jove i dos gendres. Molt diferents entre sí i de procedències dispars, tots tres< tenen una cosa en comù que es el perquè els aprecio tant: fan inmesament feliços als meus tres fills.
I avui dia no es corrent que pasi. I a casa nostra, (ho dic orgullosa), ja fa uns quands anys que es respire enamorament a tres bandes i al mateix temps amor filial del bó, per llurs fills. No es pot demanar més. (i toco la fusta del meu escriptori de melamina, per si acàs).
Em demano que haurè fet o quina paga tindré que abonar, per haver estat tant afortunada en aquest sentit. Ho penso moltles vegades. L’hamonia, el respecte mútuo, la cordialitat en el tracte, constancia i perseverancia en l’amor, son factor determinants en la relació de parella, i ells saben de fer-los realitat. Veritablement, una sogra, no pot demanar més. I una mare tampoc pot aspirar res millor. Demanar dia a dia que les coses no canviin mai. I fer relaitat aquell refany castellà tan encertat de :” A dios rogando pero con el mazo dando.”
I avui dia no es corrent que pasi. I a casa nostra, (ho dic orgullosa), ja fa uns quands anys que es respire enamorament a tres bandes i al mateix temps amor filial del bó, per llurs fills. No es pot demanar més. (i toco la fusta del meu escriptori de melamina, per si acàs).
Em demano que haurè fet o quina paga tindré que abonar, per haver estat tant afortunada en aquest sentit. Ho penso moltles vegades. L’hamonia, el respecte mútuo, la cordialitat en el tracte, constancia i perseverancia en l’amor, son factor determinants en la relació de parella, i ells saben de fer-los realitat. Veritablement, una sogra, no pot demanar més. I una mare tampoc pot aspirar res millor. Demanar dia a dia que les coses no canviin mai. I fer relaitat aquell refany castellà tan encertat de :” A dios rogando pero con el mazo dando.”
dissabte, 3 d’abril del 2010
DES DE EL PIRINEU DE LLEIDA
Als meus amics de la globosfera, aquest nous amics que no conec personalment, però que tan aprecio, a les noves amistats, que he afegit a las meva llista de persones imprescindibles, i volgudes, els voldria explicar una mica com es l'entorn que em moc molts caps de setmana i especialment aquestes vacances de Setmana Santa.
El poblet té pocs habitants, uns 2000 aprox. i es molt aprop de Andorra, (22 Km.) Per lo tan, hi ha bones comunicacions, bones carreteres, bons restaurants, i es degut principalment a la proximitat de moltes pistes d'esquí, i de una grandíssim centre de compres internacional com es tot el Principat d'Andorra. Per aquí hi passe molta gent de tota al península. De manera que si es vol distracció i moguda, es trobe a un pas.
Però els paisans de la vila, son les persones pageses de tota la vida, que veuen passar el progrés i la modernitat per davant dels seus ulls, i no pestanyegen. Son els pagesos de sempre, els ramaders, les quatre botiguetes de queviures, quatre o cinc bars, una farmàcia i para de comptar. La bonhomia amb cames i el talent dissimulat.
Aquí es coneix tothom, i les hores, puntualment senyalades per el rellotge del l'Església, passen lentes i tranquil-les. Es descansa i el més curiós de tot: Aquí hi ha temps a dojo,
i encara en sobre. Es pot llegir, fer pastissos, escriure, passejar, xerrar amb el veïns, anar a comprar bona carn, un bons embotits, i el que a mi m'agrade més: Seure el sofà i veure com es consumeixen els troncs de la llar de foc, amb un llibre a les mans.
Per mí es el programa preferit. Des de la meva tranquil-litat us desitjo a tots: Bona primavera!!! i joiosa Pascua!!
El poblet té pocs habitants, uns 2000 aprox. i es molt aprop de Andorra, (22 Km.) Per lo tan, hi ha bones comunicacions, bones carreteres, bons restaurants, i es degut principalment a la proximitat de moltes pistes d'esquí, i de una grandíssim centre de compres internacional com es tot el Principat d'Andorra. Per aquí hi passe molta gent de tota al península. De manera que si es vol distracció i moguda, es trobe a un pas.
Però els paisans de la vila, son les persones pageses de tota la vida, que veuen passar el progrés i la modernitat per davant dels seus ulls, i no pestanyegen. Son els pagesos de sempre, els ramaders, les quatre botiguetes de queviures, quatre o cinc bars, una farmàcia i para de comptar. La bonhomia amb cames i el talent dissimulat.
Aquí es coneix tothom, i les hores, puntualment senyalades per el rellotge del l'Església, passen lentes i tranquil-les. Es descansa i el més curiós de tot: Aquí hi ha temps a dojo,
i encara en sobre. Es pot llegir, fer pastissos, escriure, passejar, xerrar amb el veïns, anar a comprar bona carn, un bons embotits, i el que a mi m'agrade més: Seure el sofà i veure com es consumeixen els troncs de la llar de foc, amb un llibre a les mans.
Per mí es el programa preferit. Des de la meva tranquil-litat us desitjo a tots: Bona primavera!!! i joiosa Pascua!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)