QUAND NO TINC TEMA

Que faig quand no tinc tema? que pase quand m’assec al ordinador i no tinc rès a la ment, ni rès pensat, ni rès que m’hagi cridat l’atenció?
Doncs encara que es la primera vegada que em passe, intentaré escriure del no rès.

Hi ha molts pensaments que no cal buscar-los lluny, son sempre presents a l’insconcinent. L’amor als fills, n’és un d’ells. Recordo que una vegada algú va dir: Darrere de totes les coses, fets, persones, art, música, natura, etc. etc. només si trobe diners. Molts més dineres si es tracte de política o del negoci de la salud. Només diners, i interessos económics per tot arreu, menys en una cosa. Tenim un factor, que sse salve de la crema: L’AMOR FRATERN.
Afortunadament. aixó es intocablle, i sense discusió. Quin pare és el que no es sacrifique, no ho done tot, desinteressadament, i no procure el millor, pel benestar dels seus fills?. Des de el moment que neixem, em tingut i em donat tot, absolutament tot: entrega, estimació, bons consells, ejemples, tot allò, en fí, que al nostre parer, els hi ha de suposar baneficis i experiencies a llarg o curt plaç.
Suposo que com totes les coses, hi haurà alguna excepció, però, serà només això: la excepció que confirme la regla. Com també hi ha moltes persones que s’els en va l’olla o simplement son bojes i pròu. Aquí no hi entro, peró, continuen essent excepcions. El que es sà, corrent, i que es done en tots els temps i en totes les civilitzacions, es l’imnens amor, que els pares tenen envers als seus fills,

ELS JOVES I LA MUSICA

Ja fa dies que em passe pel cap una idea que avui exposaré.
Molta gent pense que les músiques ensordidores d’avui, les que posen els nostre veïns adolescents a tota pastilla, no tenen solta ni volta i que només són un soroll molest i pròu. Quand pel nostre costat passe un jove amb el seu poten C.D. del cotxe, a tot volum, pensem que es un provocador agosserat, i un maleducat.
Son ensordidores, això sí, peró es la música dels temps actuals, la que més es posa, la que més s’escolte a les discotèques, la que fa vibrar de debó als nostres joves, ens agradi o nó. Jo no sé si té molta o poca qualitat, però no hi dubte que es el sumum, osigui: la més buscada, la més venuda i que té per ells, un ganxo indiscutible.
Algù recorde lo escandalitzats que estaven tots, pels joves de Liverpool, al començament de la seva carrera? Tothom es feia creus de l’escadalosament malsonants, i estranyes que semblavem aquelles lletres i melodies. Ha passat el temps i ara allò ens semblen unes cançons de bressol.
Algù em pot assegurar que no passarà igual amb aquesta pseudo música estrident, i maxacona?
Jo diría que es el mateix fenòmen. Ens coste molt d’adaptar-nos a les noves corrents, i amb aquest, per desgràcia, sol passar que s’assosíe amb d’altres costums i modes que tots tenim en la ment. Aquestes sí que son adiccions més perilloses, però que deuriem desassosiar de la música sigui o no metàlica, encara que no combini el sò d’acord amb les lleis de la harmoía melodia i ritme.

LA DIADA

La meva inteció al començar aquestos escrits, ere no parlar mai de políitica i així ha estat. no he fet gaires referencies a la vida pública escepte en molt contades ocasións, com per ejemple avui mateix.
S’ha dit tantes coses en vers al “nostre” 11 de Setembre! que no hi pot haver res de nou que no hagi estat tractat desde totes les perspectives posibles. Tenim molts bons pensadors, bones plomes i bons mitjans per difonde-les.
Però ves, jo també vull dir-hi la meva. No es imporotant i encara que no la llegeixi ningú, em quedaré tranquil-la un cop ho hagi desenbutxat.
Penso que tot i no tenir estat, i seguir pràcticamet axafats per les forces dels regims de torn, pese als nostres insignes politiquets, també del color que siguin, o fasin malament o pitjor, no n’hi ha per més que treure’s el barret devant d’aquest colectíu, que s’entusoneix en fer que, d’aquestes despulles del que en diem “nació”, en surti quelcom més. I en surt sobretot una consciencia de catalanitat forta i mes gran que mai. Es per sentir-se orgullòs, de pertanyer a aquest poble, que a peser de tos els entrebancs, de totes les diferencies existentes entre els defensors d’aquest, diguem millor, país, la gent s’aplega per commemorar una derrota històrica, i ho fà amb respecte, amb sentiment, amb serenitat, i amb totes les ganes de que algùn dia tornarem a ser, el poble victoriòs, que se sent segur i respectat per tots les seus veïns.

SETEMBRE

No tot son problemes, quand arribe la tardor. (En contraposició del que vaig escriure ahir).
Aquesta es una estacío, molt agraïda per el que fà al mediambient. Es el temps de la verema, de la fruita madura i de les fulles daurades, i de les primeres fresquetes que tan s’agraeixen. Els dies encara son llargs, i permeten fer moltes activitats al aire lluiire, la temperatura de l’aigua del mar per ejemple és ara quand es més agradable, quasi tébia.
Comencen a sortir els primers bolets. Quina passada anar a buscar bolets! ...i trobar-ne!!!
Cal fer les confitures i melmelades de mores, de codony. de tomquets verds....Garrapin-yar les ametlles, i sobretot d’anar a escoltar la brama dels isarts. La bellesa del bosc es tan important, que es motíu d’inspiracicó, de molts dels poetes i literats.
Un altre capìtol es anar de botigues, veure les primeres novetas, i fer les primeres compres de la roba que necesitarem per l’hvern, Sense oblidar de reposar al llit una flasadeta, i recuperar les nits plàcides i poder dormir d’una tirada. Sense calor, mosquits o sorolls.
Un altre factor molt agradable d’aquest dies es el retrobament amb els amics habituals i els parents. Les llargues vesprades mirant les fotos de les vacances, i l’intercanvi d’impresions al voltarnt d’una taula....
En fí com diríe algú ja molt vell... “No hay bien que por mal no venga”

COMENÇAMENT DE CURS

Quand tot es a punt. preparat i disposat, (piscologicament també accepat), per tornar a començar la rutina da cada curs, osigui les cues, els embussos de transit, els dies curts, i els plugims de tardor. Quand inclós ja trobem normal i natural les consabudes protestes dels traballadors d’aquesta o l’altra empresa... i les manisfestacions de tots tipus, aquest any pinten molt més negres encara.
S’ha de ser optimista, però es que aquest hivern pot ser molt magre i llarg eh? Llarg de solemnitat. Es farà molt i molt pesat, vull dir.
Un atur que no pare de creixer, i la borsa no pare de baixar, i per rematar tenim el tema de la Grip Nova.(per cert, segons semble, un motiu afegit per distreure al personal de coses mes series)
Els nous assentaments jueus, en terreny palestí, contravenint els consells dels seus al-liats, la deballada de Obama en totes les enquestes del país, per la reforma de la Seguretat Social, i per la revifada de la guerra al Afganistan. Passant també per les genialiltats de Sarkosy o Chavez, els discursos enganyosos de Zapatero... Un menú poc atractíu, en el que no cal descartar, alguna desgracia mediambiental i humana. Mare de Déu! I el començament del curs escolar, que es cosa de nens, es converteix en les temps actuals en tota una amenaça per la salud i a la convivencia internacional

ELS POBLETS ABANDONATS DE LA NOGUERA (LLEIDA)

El nom del poblet, no el recordo. El vam veure i em va impresionar l'inmens silenci, la quietud i la seva bellesa incomprensiblement abandonada. Per un moment penso amb els seus antics moradors, gent que atreta per una lluentor inexistent d’altres terres, o per seguir la moda imperant en molts moments de la història del nostre país, ho deixe tot en busca de noves oportunitats, en busca d’una vida més còmoda, però que en realitat es només una falsa impresió. Quantes persones s’han equivocat al deixar les terretes dels avantpassats. i s'ha encadenat a una cinta transportadora de qualsevol fàbrica. I potser malviuen en un bloc de pisos, encongits i anònims en mig del asfalt. Les poques portes que queden denpeus, tan fermes, tan personals i fortes, son tancades, ara despullades per vàdalsl que s’emporten els picaportes, els números de l’any que figuraven als llindars, picats a pedra i les herbes van creixent a la entrada. Ningú els prive de florir ni de fer llavors. També el carrers ombrivols amb seients per les reunions veinals dels capvespres d’estíu, tan animats antigament. i que han escoltat tantes xerrades, ara queden muts i sords, i ni tan sols els quede el resò del jocs de la canalla.

Organitzar àlbums de fotos

Organitzar àlbums de fotos
Organitzar records de tota la vida en petits llibres, es per a mí un passatemps ideal. Em complàu mirar i remirar, les velles imatges de quand erem joves, de quand els fills eren petits, com es van fent grans, sense adonarnos-en. Reviure els casoris i avans els prometatges d’alguns i desprès l‘arribada dels nets, i com any rere any van creixent com havien fet avans el seus pares. Tot explicat i comprimit en cuaderns que són com histories o novel-les viscudes en primera persona. T’adones igualment que ja no surten a les reunions familiars els que hi van figurar un munt d’anys, i ara jà no els hi tenim. I que dir d'ùn mateix. La cara i el somrís es van modificant poquet a poquet tornant-se sobris i els ulls més apagats, menys víus i brillants tot i que ho vols disimul-lar amb el maquillatge... Es LA VIDA !!!!
No si pot fer rès. Els dies van passant depresa, les vides de les persones volent, els problemes sempre es resolen d’una manera o altra; però els albums, testimonis de totes les bones estones, queden, encara que sigui dalt les golfes i plens de pols. Però un dia algù els obrirà i endivinarà històries potser veritables dels seus avantpassats. Películes de paper sepia que els temps haurà mig esborrat. Històries de silencis, d’amor fratern, d’il-lusions de joventud, de desenganys, de dolors i plors a flor de pell.