dimarts, 8 de febrer del 2011

ENTRADA A ESTOCKOLM PER MAR




Ja fa uns quands anys, però ho recordo vivamente com si fos ahir mateix.
Ere pel matí, de bon hora, no gaire desprès de sortir el sol.
Molt avans de veure les torres de l’Ajuntament, i d’altres edificis alts de la ciutat, varem creuar uns gran extensió de îlletes, quasi totes elles poblades, que eren un somni. Cases i jardinets, tan bonics i polits, que recordaven aquells dibuiixos, tan perfecionistes de la escola holandesa del XVIII. En hi havíe de petites de grands, de color salmò fort, color crema, combinats de verds suaus i canyellsa. I els jardins semblaven tocats per les mans dels angels. El arbres tan ben arrodonits, pentinats, de totes les games de colors verds posibles. Els teulats de les cases, de colors molt víus, i de les finestres ni us dic lo precioses i decorades que eren.
Uns moments per extasiar-se amb tanta bellesa, indrèdula de que pugués existir un paradís real com aquell, en aquest món.
Conforme anaven apropant-nos, a la ciutat, que també es una delicia de neta i pintada, pensaba en que la bellesa també déu cansar, o fatigar mentalment. I recoradaba les cròniques i les notícies que ens deien, desde fa anys que Suecia ere el paìs amb més suicidis, de tot el món.
Un cop vistos aquells maravellosos paissatjes, el tracte delicat dels seus habitants, cults y educats, encara em costaba més de creure-m’ho.
Ara, com tenim d’altres temes molt més procupants, d’això no en parle ningú. Ni la premsa, ni la televisió. N’obstant a mí m’agradaría seber-ho.

3 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Bona nit Montserrat:

Doncs si, si que n´havia sentit parlar.

Inclús deian que els paisos més rics i amb més llibertad a la juventud, eren els paisos on hi havien més suicidis.

Només tens que veurer, la juventud que ho tenen tot i mes depresius que mai.

Una abraçada, Montserrat

Unknown ha dit...

El país que te el major numero de suïcidis per a any des de fa uns quants anys es Japó. Suècia esta situat en el numero 30.
Suècia sempre ha estat idealitzada per tots però pocs s'han mostrat interessats en conèixer-la a fons. Jo vaig tenir la sort de que els meus Pares tenies uns bons amics suecs. Gracies a ells vaig entendre algunes coses. Però mai vaig aprendre suec.
Recordo la meva primera visita. Tenia els ulls oberts con un nen de "vint i cinc anys". Ja havia visitat uns quants països, però Suècia em va sorprendre gratament.
Una abraçada

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

Quizás los suicidios sean por las pocas horas de luz que tienen, la tristeza lleva muchas veces a esas locuras, es gente muy reservada, no mantienen muchas amistades, es la forma de cada cultura, y para saber bien la verdad de cada lugar hay que convivir con ellos.
Un montón de besos