Este post escrito en castellano se lo dedico a mi amigo Cornelius.
De muy antiguo le viene la tradicón de llevar flores a los cementerios, como homenaje y recuerdo, de los que ya no estan con nosotros, y que en su dia dejaron un gran vacio en nuestras vidas. Nuestros antepasados. Dejaron una huella tan grande y visible, que se nota incluso en nuestros rasgos físicos. Sus genes siguen perpetuados en nosotros, y por lo tanto nuestros orígenes estan allí. Bajo tierra, o en un panteón. Lo mismo dá. Es de justicia que por lo menos una vez al año, rindamos culto y recuerdo ferviente a nuestros difuntos.
Los más prácticos dicen que no sirve para nada, que es el dia del negocio de las florisiterias, que se llevan más por los vivos y por el que diran, y no sé cuantos cosas mas, que argumentan los que son contrarios, a acercarse y perder unos minutos en el pensamiento de aquellos huesos yacientes.
Al principio de nuestra andadura como matrimonio, veíamos a nuestros padres hacer peregrinación con sus flores hacia los camposantos, y nos preguntábos el porqué de tanta devoción. Yo creo haber encontrado la respuesta, escribendo este post, aunque desde que ellos faltaron, nunca sus flores frescas, en este dia, y también en otros, les han fallado.
divendres, 29 d’octubre del 2010
dijous, 28 d’octubre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
LA PROSPERITAT DELS FILLS I LA SOLITUT DELS PARES
Tots el pares somiem que els nostres fills, siguin o nó inteligents, esudiin molt, tan si són nois com noies, aprenguin bones maneres, responsabilitat, i amor al treball. Que si arriben a la universitat, siguin capaços de treure un doctorat i un parell de masters, per aspirar a un bon lloc de feina, ya sigui en la administració publica o empresa privada.
Quasi sempre per que els fills siguin en aquest punt, el pares y les mares, amb dos o mes fills, i si no són vedaders potentats, s'han hagut de sacrificar sobremanera perque aquests joves, ara tan ben situants, hagin pogut ser metges especialistes de renom, grans arquitectes, literats, o economistes qualificats. Els seus progenitors, n'estan cofios i orgullosos. Del tot satisfets. Pero hi ha una cosa que no va d'acord amb totes les excelencies, que anomeno.
Arribe el temps que els pares s'han fet grands, que ja necesiten ajuda per moure's i per seguir vivint, i els hi manca el més pricipal: la companyía dels qui ells han estimat y cuidat tantíssim en tots els detalls del la seva formació humana i intelectual.
Portser es poden pagar una auxiliar filipina o una bona residencia, pero el caliu del seus, no el tindrán mai. Els deutors son sempre al extranger, o fent relacions publiques, o molt ocupadíssims amb totes les responsabilitats, que el nou status requereix. Estan massa solicitats i massa estressats per la feina. Si arriben a temps al ènterrament el dia que es moren el pares, ja podem estar contens. Volem que els fills prosperin i arribin alt, com més millor, peró es una gran veritat, que com més amunt pugen, menys gaudirem del seu escalf, i companyía, i acabarem els dies sols com a mussols. Cal buscar culpables per aquest fet tan arrelat al nostre temps? ES la competitivitat intrínseca amb les modes actuals de viure? Ens estem deshumanitzant?....Serie bó analitzar a fons aquest fenòmen, i posar-hi remei.
Quasi sempre per que els fills siguin en aquest punt, el pares y les mares, amb dos o mes fills, i si no són vedaders potentats, s'han hagut de sacrificar sobremanera perque aquests joves, ara tan ben situants, hagin pogut ser metges especialistes de renom, grans arquitectes, literats, o economistes qualificats. Els seus progenitors, n'estan cofios i orgullosos. Del tot satisfets. Pero hi ha una cosa que no va d'acord amb totes les excelencies, que anomeno.
Arribe el temps que els pares s'han fet grands, que ja necesiten ajuda per moure's i per seguir vivint, i els hi manca el més pricipal: la companyía dels qui ells han estimat y cuidat tantíssim en tots els detalls del la seva formació humana i intelectual.
Portser es poden pagar una auxiliar filipina o una bona residencia, pero el caliu del seus, no el tindrán mai. Els deutors son sempre al extranger, o fent relacions publiques, o molt ocupadíssims amb totes les responsabilitats, que el nou status requereix. Estan massa solicitats i massa estressats per la feina. Si arriben a temps al ènterrament el dia que es moren el pares, ja podem estar contens. Volem que els fills prosperin i arribin alt, com més millor, peró es una gran veritat, que com més amunt pugen, menys gaudirem del seu escalf, i companyía, i acabarem els dies sols com a mussols. Cal buscar culpables per aquest fet tan arrelat al nostre temps? ES la competitivitat intrínseca amb les modes actuals de viure? Ens estem deshumanitzant?....Serie bó analitzar a fons aquest fenòmen, i posar-hi remei.
dimarts, 26 d’octubre del 2010
ELS ALDARULLS DE NÀPOLS
Ya hem arribat a Sans!!!
La meva por i els meus calculs inequívocs sobre el reciclatge, sobre la certesa de que hem de fer marcha enrere en al utilització de papers y papers humits, en la reutilització del envasos, en l'aprofitamen de les deixalles per fer compostos y per fer funcionar les calefaccións, desterrar dels nostres costums el rentar i fregar continuament, de llensar energia i combustible a tort i a dret, per comptes de mirar per ejemple d'ulilitzar menys els cotxes i anar mes en bici, ques es mes sà, mes econòmic, menys contaminant i de pas estalviem la cuota del gimnàs. I posarar-nos un jersey a casa en lloc de pujar la calefacció, tampoc serie demanar massa. Pujar sempre que es pugui les escales de casa en lloc de l'ascensor etc...
A Napols (Itàlia) hi ha grans revoltes i protestes por la construcció d'un abocador de brossa de un munt de millers de metres, per enterrar o enmagatzemar tota l porqueria, que generem de manera irresposable, de vegades per ignorancia, d'altres cops per desidia. Les deixalles de cadascú de nosaltres, han de ser minúscules i deben de tenir cura de aprofitar al maxim. tan les coses comestibles com les robes, mobles i elctrodomestics.
Consumir menys ens afavorirà, i ens anirem acostumant a portar un ritme de vida más auster, que es el que convé per fer aquest canvi de les estructures econòmiques i solcials. I ens sentirem millor, n'estic segura, per contribuïr que el mon torni a ser una mica més net, mes sostenible, i poder-lo transferir als nostres succesors, amb la cara ben alta.
La meva por i els meus calculs inequívocs sobre el reciclatge, sobre la certesa de que hem de fer marcha enrere en al utilització de papers y papers humits, en la reutilització del envasos, en l'aprofitamen de les deixalles per fer compostos y per fer funcionar les calefaccións, desterrar dels nostres costums el rentar i fregar continuament, de llensar energia i combustible a tort i a dret, per comptes de mirar per ejemple d'ulilitzar menys els cotxes i anar mes en bici, ques es mes sà, mes econòmic, menys contaminant i de pas estalviem la cuota del gimnàs. I posarar-nos un jersey a casa en lloc de pujar la calefacció, tampoc serie demanar massa. Pujar sempre que es pugui les escales de casa en lloc de l'ascensor etc...
A Napols (Itàlia) hi ha grans revoltes i protestes por la construcció d'un abocador de brossa de un munt de millers de metres, per enterrar o enmagatzemar tota l porqueria, que generem de manera irresposable, de vegades per ignorancia, d'altres cops per desidia. Les deixalles de cadascú de nosaltres, han de ser minúscules i deben de tenir cura de aprofitar al maxim. tan les coses comestibles com les robes, mobles i elctrodomestics.
Consumir menys ens afavorirà, i ens anirem acostumant a portar un ritme de vida más auster, que es el que convé per fer aquest canvi de les estructures econòmiques i solcials. I ens sentirem millor, n'estic segura, per contribuïr que el mon torni a ser una mica més net, mes sostenible, i poder-lo transferir als nostres succesors, amb la cara ben alta.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
HAITÍ, UN INFERN A LA TERRA
En aquell malhaurat país, no s'hi acaben mai les desgràcies. Ara, amb la epidemia del cólera, que ja ha fet 250 morts, tornen a patir un altre castig inmerescut, després d' haver sofert el gran cataclisme del terratrémol al mes de Gener de 2010, osigui aquest mateix any. Expliquen les cròniques que ens arriben d'allà, que encara hi ha dos milions de persones que viuen al carrer o en campaments miserables, sense condicions higiéniques ni de salubritat, i que tota la îlla es en estat de contínua revolta.
Que s'ha de fer en aquestos casos?, creieu que en hi pròu, amb condonar la deuta per molt elevada que sigui? I les misions de pau i d'ajud dels soldats dels ejercits espanyols, tan lloats al Pakistán o a Bosnia-Erzegovina, ara comandats por Carme Chacón? ara que és el que fan? Es que aquesta senyora no s'entere de rès apart de les maniobres preelectorals del Psoe?. Es potser que els americans no l'hi ho demanen i no interesse que hi vagin, en missió humanitaria, perque en Haití no hi ha petroli ni diamants? Estaria ben agraïda que algú m'ho expliqués. Es una broma molt pesada que aquella gent romanin encara, en aquestes condicions de abandó total i absolut, despres de tant temps.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
LA LÁMPARA DE ALADÍ
Els francesos, i els anglesos, ja han aprovat les mesures d'austeritat que els hi són necesaries per portar a terme la tan comentada reforma del estat del benestar. Els sindicats obrers, tal i com ere al seva feina, han anat demanant, i demanant, al llarg dels anys, i les patronals han cedit fins aconseguir cotes de sous, i horaris de treballs, casi inimaginables. Cada cosa que els hi pasabe pel barret, dons ho demanaven a la Lámpara de Aladí, amb les paraules mágiques corresponents (versus, amenaces de vaga general), i aquesta portentosa lámpara, (versus l'Estat) els hi concedie sense més dilació.
Baixes maternals per a pares, de cada vegada mes setmanes, vacances per l'hivern, pel mitg hivern, per l'estiu i per la tardor. Per un constipat, per la menstruació, per quand es té un parent malat, per asumptes personals, o per si s'ha d'operar el gosset, tot ere vàlid por no treballar. Les jubilacions i les prejubilacions cada vegada més avantatjoses, (plegar avans i amb mes diners al més) Fatàstic !!!.
Jo he alucinat un munt d'anys, amb els avenços que es feien en aquesta materia. Sense oblidar la enseñanza, completament gratuita, inclòsos els dinars i els transports, i desprès les pensions, que cada dia es fan més llargues, per l'augment de la esperança de vida. Els gastos hospitalaris de franc i inacabables.(Incluir als inmigrants sense papers i sense feina, i sense distició de raça o nacionalitat)
S'ha de ser molt sorrut per no entendre que a la lámpara de AladÍ se li han acabat els poders i simplement l'oli que l'alimentave.
Baixes maternals per a pares, de cada vegada mes setmanes, vacances per l'hivern, pel mitg hivern, per l'estiu i per la tardor. Per un constipat, per la menstruació, per quand es té un parent malat, per asumptes personals, o per si s'ha d'operar el gosset, tot ere vàlid por no treballar. Les jubilacions i les prejubilacions cada vegada més avantatjoses, (plegar avans i amb mes diners al més) Fatàstic !!!.
Jo he alucinat un munt d'anys, amb els avenços que es feien en aquesta materia. Sense oblidar la enseñanza, completament gratuita, inclòsos els dinars i els transports, i desprès les pensions, que cada dia es fan més llargues, per l'augment de la esperança de vida. Els gastos hospitalaris de franc i inacabables.(Incluir als inmigrants sense papers i sense feina, i sense distició de raça o nacionalitat)
S'ha de ser molt sorrut per no entendre que a la lámpara de AladÍ se li han acabat els poders i simplement l'oli que l'alimentave.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)