el que espera desespera
Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perquè sempre fan tard. Vagin on vagin, ells han de donar la nota. Sempre s’ha dit, per exemple que una núvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran protagonista, un cop a la vida. I també ha de crear expectació. A més a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
Peró, un vegada assolida aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i formalitat.
Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta greu de educació i cortesia envers els demés.
Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que es com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, però ho porto molt malament, i s’em note. Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir. He de anar corrents a avisar, perquè ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva in puntualitat.
Llista de persones ú professions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:
Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línia.
Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciència, Vindran quan voldran i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.
diumenge, 7 d’octubre del 2012
divendres, 5 d’octubre del 2012
El negoci del segle
Cada dia en hi ha mes. Passejant pels carrers de qualsevol poble o ciutat, només es veuen aquestos lletrerets. Penjats de les finestres o balcons, grans, petits i de colors ben llampants. Que lluny queden els temps, en
que les bústies eren plenes de papers demanant habitatges que
es pagarien suposada ment al comptat. “compro pis per aquesta zona”. I era
veritat! La gent buscava cases, pisos vells, solars i totxos com fossin, per revendre’ls pocs dies desprès i fer-se amb uns guanys
indecents.
Eren molt hàbils, fins i tot els no
professionals. Senyores de una certa edat i un cotxet, s’hi
dedicaven amb força encert. I joves que deixaven els estudis penjats, per
dedicar-se al negoci més lucratiu del segle. Tothom era empresari o promotor.
Però no es pas tot. immediata ment, desprès dels habitatges, van començara desmuntar botigues, tallers, fàbriques i naus industrials de tota mena, que havien proliferat de una manera alarmant. Doncs el resultat es que el país es a la ruïna, i molta gent jove millor preparada com mai ha de sortit fora per tenir un treball.
I ves per on, la gallina dels ous d’or, s’ha mort. Millor dit: entre tots l’hem matada, però
ja no hi és. Crec que no n’hi haurà pas
cap més d’igual. Guapa, pomposa, grassa i lluenta se'n anat.
Hi ens ha deixat una crisi i un atur galopant, que vés a saber quan
s’aturarà. El meu amic Ciríac diría:
“qui tot ho vol tot ho perd”, però no
s’ajuste massa a la realitat. La meva mare ho explicaría millor: “totes les masses fan mal”, I es que les
economies i el model de societat en la
que estem immersos, no es pas la que deuría
d’ésser, El consum irresponsable i l'afany desmesurat de guanyar peles com sigui, no solament ens ha portat aquí, o sigui
a les butxaques buides, sinó que fins i tot sembla que hem perdut el Nort. I es greu. Ara no només ens hem d'estrènyer el cinturó, tampoc tenim la confiança en els nostres mandataris, i encara menys en el sistema. I ningú hi trobe una solució imminent.
Hem de tornar a cercar els valors tradicionals. i pensar que la solució que no solament l’han de
buscar les autoritats pertanyents, també es cosa de cadascú, i responsabilitat de
tots, perquè tots hem contribuïit a escanyar aquesta gallina metafòrica. Austeritat, treball i menys brillantina. I sobretot un consum responsable, que de passada ajudarem a respectar el medi ambient.
dimecres, 3 d’octubre del 2012
Malalties i Desesperança
|
| Parques de la albufera de Valencia. (fpto meva) |
La Saleta, desprèn una flaira de in diferencia, que afegida a la incertesa i amb tanta carn humana, barrejada per la impaciència, i sense cap ambientador que alleugerís, la fortor del desànim i de la rutina. l'ambient.es feia insuportable, dens i pudent,
Es fa el silenci, i el següent, obre la porta que el durà al despatx del metge. No sap que te. no sap que l’hi passe, ni sap el que vol.
No esta decidit a entrar, però la infermera torna a cridar:
El següent! Que passi el següent!
L‘home passe. El metge te els ulls ficats dins el ordinador, i no els aparta ni un moment, ni li mire la cara. la infermera a les seves coses. I ell tot empipat, done cop de talo a la porta , que es tanque ràpidament deixant els altres següents, a l’atre costat, tristos infeliços i avorrits.
Una vegada i ja segut davant el metge, espera, una pregunta que ningú pronuncia. no sent res. Mira al seu doctor, i de reüll veu a la infermera de reclame a tots els següents, següents, un cop enllestit, el de dins. Però ara el que es dins es ell, i no comprèn massa que és el que hi fa allà . Que era el que l’havia portat, a torbar-se entremig, d’aquell tu multe de gent suada, que xerrava, i xerrava sense parar, sense futur i sense esperança.. Obre primer la porta del despatx , Atravesa la sala plena de següents de al consulta , i surt al carrer, corrent cames ajudèume. El rerefons de tot plegat va ser qul pànic el va superar y caigué rodó.
Etiquetes de comentaris:
.parlar per parlar
dijous, 27 de setembre del 2012
LOS JUEVES. UN RELATO
¿Qué elijo?
Tanto si giro la vista hacia la derecha como hacia la izquierda. Lo mismo si levanto la mirada hacia el cielo, o la arrastro al nivel de mis zapatos, allí también surgen recuerdos y escenas de todas las calidades posibles. De todas las calideces y de muchas y diferentes cuadraturas.
Como reza el refrán: mas sabe el diablo por viejo que por diablo. Los recuerdos, se van acumulando, las vivencias, pugnan por salir del olvido, y los momentos vividos intensamente, reclaman a gritos, que no se les silencie. En este estado de cosas, de ebullición de ideas y de experiencias habidas y dignas de ser contadas, habrán por lo bajini.. Tropecientas!!!mucho para explicar o para escribir. Entonces,¿cual es el problema? No no hay ningún problema, salvo el de la elección. Quiero participar con los jueveros y lo voy hacer. La pista de lo que voy a escoger me la ha dado, el calendario.
Hoy es 27 de Septiembre,si viviera mi madre cumpliría en este jueves 98 años. A modo de homenaje voy relatar como eran de sabrosos sus deliciosos guisos.
Nadie la enseño a cocinar. Poseía aquel don natural de convertir en trocitos de cielo, aquellos ingredientes más sencillos. Los lavaba los cocía les añadía, especias, los mecía suavemente por la panza del recipiente, les contaba secretos antiguos, ancestrales quizás y ellos la premiaban siempre, con lo mejor que podían dar de sí. Unas lentejas, un bacalao, unas torrijas, o una sencilla tortilla de patatas, eran salidos de sus manos, un bocado de dioses. Dicen que los sabores tienen memoria. Y ya lo creo que la tienen!!! Recuerdo vivamente aquellos gustos únicos que ella sabia darle a todos sus platos, y que en nada se parecen a los insípidos sabores que degustamos hoy en día,
dimarts, 25 de setembre del 2012
LES COSES QUOTIDIANES DE LA VIDA
Aquest esquelet, segur que no l'hi agrade la seva sort. Tampoc cap persona estaríe satisfeta, veient-se fent de florero desprès de la seua mort |
ELS ARBRES.
Els hi tinc una verdadera devoció. Una fixació que ve de molt lluny, perduda en el temps, i en els record boirosos de la infància.
Llavors jo ja tenia el costum de veure en el posat, que presentaven, una comparació amb l’estat fisic i d’anim de les persones. Una mena d'analítica o de metàfora, que jo inventava segons ho veia.
Si era tort, hi veia la figura d’un home geperut i amargat. Si l’arbre era recte ufanós i amb el tronc
Etiquetes de comentaris:
coses intranscendents de les vacances
dijous, 20 de setembre del 2012
LOS JUEVES RELATO
Máscaras y telón
En el teatro de la vida, cada cual, juega su papel, el rol que le ha sido asignado por el director de la obra. Durante un tiempo se va madurando la idea y tomando forma. Empiezan los ensayos. Se estudia la cadencia de las voces se prepara con minuciosidad cualquier detalle, aunque sea trivial. Se recita una y otra vez el guión. Se escoge la ropa adecuada para las escenas, según en el tiempo y el lugar donde transcurre la acción. Se hacen pruebas de luz, de maquillaje y se visionan y comprueban las tramoyas, los anclajes de los decorados. Ya falta poco. El complejo puzzle, vá juntando poco a poco todas sus piezas. Y se acerca el momento de saber el resultado final. si se ha acertado, o no: Si será
un éxito rotundo. o un estrepitoso fracaso.
El día anterior al estreno, se hace el ensayo general con todo. La prensa esta presente Hay una gran tensión, una emoción contenida; tembleque, miedo escénico. Ha llegado el gran momento, y los nervios están a flor de piel. I en este instante preciso, se produce un cambio de acto. Inesperadamente se representa el último antes que el primero. El protagonista no resiste la presión y su corazón acusa un infarto fulminante. Se baja el telón.
Etiquetes de comentaris:
concursos de verano
dimarts, 18 de setembre del 2012
QUADRES NOSTÀLGICS
![]() |
| Imatge de la xarxa |
El rebost.
Crec amb fonament, que en les llars d’avui dia, no existeix aquesta peça. Anys enrere, hauria estat impensable. Ara només es té nevera i prou. I en el millor del casos congelador.Que no està pas malament, tot s’ha de dir. Peró el rebost, allà on es penjaven les llonganisses, el pernil, una penca de cansalada. Allà on també,s’hi guardaven les patates, els cebes, les mongetes i a una prestatgeria, alta els pots de les diferents conserves; de pressec de tomàquet, de figues, de olives. També s’hi eren pressents els fruits secs: les ametlles, les nous, en uns cabassos, o cistelles de fil de pita, fets o emprats, per aquesta funció. S’hi podia trobar, farina, mel i rajoles de xocolata. Un bon bocí de formatge i raïm o pomes. Aquell rebost en suma, era una provisió perfecta que permitie passar un bon hivern, rebre en qualsevol moment una visita inesperada, i tenir la tranquilitat que dóna una bon abric quan arribe el fred.
Però aquest retrat nostàlgic, pur i fidel, també ha passat a millor vida. I tal com ere d’esperar, les persones de la meua edat, que tampoc es tanta, enyorem aquelles costums tan previsores, que eren el secret de les cases endressades. Llars que tenien capacitat per restar a casa sense sortir continua ment a gastar i a consumir com a bojos. Vaja, com fem ara. Que no sabien de tovallons de paper, ni de gots de plàstic. Que l’oli i el vi, es comprava en garrafes, que un cop buides, es rentaven i es tornaven a re utilitzar. Per lo tant no es generava residus, ni calien tantes flotes de camions d’escombraries ni del personal, que manca por organitzar tot aquest despropòsit.
Des de aquest particular punt de vista: Mireu s’hi n’era d’important el rebost!!! Qui ho diria!!!
Etiquetes de comentaris:
.parlar per parlar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



