dijous, 13 de setembre del 2012

LOS JUEVES RELATO

 LA LEY DEL TALIÓN (ojo por ojo diente por diente)

El muy impertiente, subia y bajaba con total libertat y desfachatez, por la epidermis broceada de la muchacha. Ella se daba perfecta cuenta,  pero en aquel momento delicado de la conferencia, cuando el conferenciante se disponia a revelar, lo más jugoso del tema, a explicar su famosa teoria, a todos sus oyentes, mas de 200, según los organizadores.  En  aquel preciso instante, sintió un dolor agudo y centralizado, que la hizo dar un salto, para nada disimulado.
Todas las miradas se giraron, hacia ella que enrogeció al instante. No podia ser!!! Tanto infortunio, parecia ser obra del diablo. Con cara de circunstáncias, alisó su mini falda y se dispuso a seguir escuchando. Así pensaba que pasaria pero el caso es que, sintíó otro torpedo a continuación, pero con un destino distinto Esta vez, aquel enorme mosquito tigre clavó su aguijón en el mísmisimo muslo. Un gran chasquido, de su mano, contra el muslo, además de proferir una palabra fuera de lugar y de tiempo, hizo que las miradas inquisidoras de los asistentes, se volvieran nuevamente hacia ella, que se habia ruborizado hasta las cejas. Pero consiguió lo que ella deseaba hacia un buen rato: Matar aquel animalucho que le estaba dando la tarde.

dimarts, 11 de setembre del 2012

DIA11 DE SETEMBRE

Entrada extraordinaria.

Amb motiu de la manifestació, de Barcelona, enceto aquest escrit des de, el cor. Amb la tele engegada, i molt atenta a tots els moviments, que es puguèssin donar. Tinc tota la meva família allà, petits i grans i jo no hi he anat, degut a la caiguda, que de moment el meus ossos, encara adolorits, no m’ho permeten.
Estic emocionada, no puc reprimir les llàgrimes, ni tampoc els sanglots. Estic completa ment imbuïda del ambient, i em sento mes catalana que mai. que ja es dir. I m’hi sento des de el respecte, des de, el fons del temps, des de el record  a tots els herois del 1714. I més estic orgullosa del poble català, que es un poble eminentment treballador, poc amic de aldarulls i molt solidari. Sobretot solidari, i ho recalco perquè. són moltes les veus que s’aixequen arreu el estat espanyol,  en contra d’aquest fet tan principal. Propagandes i males vibracions, que no ens són gens favorables.
Em ve al cap, un altra demostració fefaent, del que asseguro, y que és l que passe als vols de Nadal amb La Marató de TV3. Aquesta col·lecta que rebente tots els rècords cada any, amb la collita d’un munt de mil.lions d’Euros, que es dediquen, a la recerca mèdica.
Avui es un dia històric, ho sé.  Si es traduirà o es concretarà en quelcom del que s’espera, no se sap. Caldrà esperar;  però també penso que el món ha de veure aquest clam, algú  s’ha d'adonar
 que ara i aquí es cou alguna cosa diferent, agradi o no. Jo estic completa ment convençuda que això portarà canvis i penso i m’agradaría que fossin bons. pels catalans i no pas dolents per la resta dels pobles de la península.

Son 3/4 de set de la tarda. Es tot el que tenia que dir.

A L'ANNA JORBA RICARD

Els seixanta anys de l'Anna



Oi que  no t’ho pensaves?
Sugur que no t’en recordaves?.
Dons tot amatent ,
d’amagat i silenciosament. .....

Vaig veure com a tots ho deies.
i de sopte vaig pensar:
ara es el moment de poder-la felicitar.
s’ho mereix. I es de les meues deries.

Els meus escrits, estimada,
Son  senzills com l’albada.
Com el reirol de la muntaya
Com el sol i com la glassada.

Fugen sempre del que es artificiós.
de les paraules buides, del nom clòs,
dels afalags falsos i del quedar bé.
les meues lletres sempre son: actes de fé.

avui et vull felicitar, per aquets seixanta,
que si no han caigut, cauran.
i mireu, que xulos l’hi estan.
ni fets a mida, es veurie tan elegant.
 
Tan simpática com es ella, i tan riallera,
Avui té el guapo pujat. Vesteix galana,
no en va també es la festa catalana.
El dia que nasqué, sonava la sardana.

Sonava lluny i potser al l’Africa no arribava,
però el teu pares si que van escoltar,
Un estol d’anglels, cantat  una nana,
tan i fa, un quejío, una nana com la sardana!!!

PER MOLTS ANYS !!!

diumenge, 9 de setembre del 2012

DESCRIPCIÓN DE UN PERSONAJE


A lo largo de la historia, se han ido sucediendo personajes célebres, que han ganado, con toda justícia, su aureola de mitos por diferentes campos y épocas. Alejando, Galileo, Leonardo, Napoleón, Cervantes, Picasso, Curie, Hilary, Rodoreda, Churchill. García Marquez.. y un sin número de artistas,  deportistas, científicos y politicos cuyas gestas han maravillado al mundo. Y de cada uno se podría escribir sin descanso, por sus grades dotes artísticas, literarias i humanísticas.
Pero no voy a ir tan lejos, ni voy a glosar, tan importantes biografías. Voy a escribir sobre un hombre anónimo, un hombre sencillo. Un hombre de la calle i de nuestro tiempo actual: Mi marido.
El es mi personaje más admirado y cercano a mí.                                          
Resulta extraño, en estos tiempos convulsos, de peleas, de malas relaciones familiares, que haya una sola voz,  que se alce a favor de un compañero, pareja, o de cualquier persona cercana a uno mismo.  Se diría que solo es una lisonja para merecer unos parabienes y  unas felicitaciones del todo  innecesarias. Es lo contrario. El no lee nunca mi blog. Quizá no aprobaría esta libertat que me tomo por mi cuenta. (lo mas  seguro)
De carácter templado, paciente, amante de su familia, leal, cariñoso, compresivo. tolerante y limpio de corazón.
Posee aquella sabiduría, que no dan las grandes carreras y masters, sino una amplitud de miras, y  un natural sentido común, que se adquiere en el campo, observando muchos soles, muchas lluvias, soportando y midiendo todos los vientos que no soplan a favor, y los que nos són completamente adversos. .
foto de mi propiedad, solo piblicada por gusto, que nada tiene que ver con el tema.
La aventura que puedo contar de él, es que su amor al trabajo, le ha permitido hacerse con un dedicación artesanal, en el mundo la la mecánica, que es donde el siempre se ha movido tanto por cuenta ajena como propia. con acierto y  reconocido prestigio. Para sus hijos és, el personaje más querido y admirado de todos. y no digamos de sus nietas que lo adoran. Sin duda es el suceso mayor y más grato de nuestras vidas.
H e de reconocer, no obstante que, a veces, han crecido nubarrones, en el horizonte de nuestra larga convivencia, pero han acabado disipándose, en los tranquilos amaneceres, y la calidez de nuestro hogar.
Lo que él hubiera querido, o le hubiera gustado, a ciencia cierta, yo no lo sé. Se muestra satisfecho,  y así lo confirma abiertamente. Y yó le creo.

dijous, 6 de setembre del 2012

ESTE JUEVES RELATO

             
                Carta de Marisa

Desde el mismo dia que te ví comprendí que tu  y yo  no íbamos a entendernos.  No te puedo decir porqué. Un  presentimiento. Quizás tu camisa desabrochada, quzás tu mirada insistente, lasciva, tu gesto arrogante;  pudieron ser tus andares, tus manos,  o tus pestañas. que sé yo!
Aquel infortunado encuentro, así me lo hizo comprender.  No me llames, ni me persigas por doquier. De nada te va a servir. En mi vida tengo otros objetivos, otros planes diferentes a los tuyos. No iba a funcionar. Lo sé; y tu también lo sabes.

Te escribo esta carta para dejarlo bien claro. Comprende que de palabra me iba a ser mucho mas dificil. Para nada quiero que te sientas ofendido o despreciado, que esta no és mi intención. y espero  que esta muy previsible contrariedad, no mengüe un ápice  el respeto que nos debemos el uno al otro.
No todas las cuentas, nos salen redondas, también lo sabes.

Sin rencor, con mucha consideración y sincero afecto.
                                                                                        MARISA.

dimecres, 5 de setembre del 2012

NITS D'ESTIU


    
Oh nits d’estiu, sou plenes de poesia
que amb encís màgic i acaronador,
porteu al cor de tot el que somnia,
un xic de melangia , un xic de por.

Que en la quietud de tanta meravella,
en la pau que ens  amara d’infinit,
es veu en la claror de cada estrella
un nou misteri, fins un nou neguit.

Encisadores nits de lluna plena
amb l’aire saturat de perfums fins
vinguts, Déu sap,  de llunyana carena
o tal volta d’un frondós bosquet de pins.

Enfront vostre, la meva fantasia
S’ha desvetllat i sembla un nou sentit
i he descobert una gran harmonia
en la remor solemne de la nit .

I m’ha semblat sentir en mi una brotada
D’inquietuds i desvaris, fins passions,
i he volgut ser donzella enamorada,
que omple a l’amant son rostre de petons.

I he sentit una dolça esgarrifança,
com si tingués l’amor a frec de pell
i he clos els ulls amb la folla esperança,
d’obrir-los i trobar-me al costat d’ell.

diumenge, 2 de setembre del 2012

NO VA D'ENCIAMS

                    la distància mes curta entre dos punts es la línia recta.

                                
Es quelcom sabut per tots. No cal ser el primer de la classe per adonar-se d’aquesta questió. Dons perquè es donen tants i tants giravolts, tants tombs fins a marejar la perdiu,  per demanar  una cosa que tanta gent creu justa?   Vaig llegir una cartell un vagada que deia. Si pots ajuda, si et manque demana. Mentre s’ha pogut s’ha ajudat, tot el país ho sap, encara que alguns s’entestin en ignorar-ho, a pesar que d'altres ho neguin rotundament; però ara es el moment de demanar. Perquè ho necessitem, perquè es de llei, y perquè es el que agradaria a la majoria. Crec fins i tot, perquè ens ho mereixem. No cal fer gaire rebombori: Amb respecte, sense soroll, però amb de terminació, s’ha de reclamar allò que ens pertoque. Sense menysprear ningú, sense ofendre persona u associació ni a cap colectíu. Sense voler cap afany de protagonisme, ni tampoc voler ser més que el altres. Ho hem de demanar. Amb humilitat però sense complexos,S’haurie de tirar pel dret, i prou.