dimarts, 13 de desembre del 2011

UNA NADALA CADA DIA.


Es la meva intenció, saludar y felicitar les festes a tots el que fins ara m'héu anat llegint. Avui començo aquesta nova serie, amb uns petits versets de la meua collita. No els hi busqueu les faltes qeu n'hi trobareu moltes, la meva pretensió, es molt mes modesta i va mes enllà de la cuadratura del sextets, dels octets o dels quartes, Aquí, no ha de cuadrar res. Son purs rodolins, que nomès petenent, fer una gràcia i una salutació, una mica mes personalitzada. Confio en la vostra comprensió.
Avui, la nadala es per felicitar les festes als meus primers lectors
: Jan Puerta, Montserrat Llagostera, Montserrat Subitats, Jota Ele, serge conillet, Isabel Huete, Myr, Miguel Nonay, mªAngels Branchadell

Les festes de Nadal,
són les festes més esperades,
Perque ha vingut un Nen del cel,
nascut en mitg del fred i el reguel.

Aquest Nen que creixerà,
com creixen tots el nens del món,
Pau i justicia ens ha de portar.
i d’aquí que ho tinguem que celebrar.

Ai Jesus, bon Jesuset,
fes-te gran ben aviadet.
Perque, vull que tota la gent.
visqui la Joia i la Pau permanent

M. Sala Porta

els Borbons i la parntea

dilluns, 12 de desembre del 2011

BARCELONA I EL DISSENY



No sé quand ni com va començar, i tampoc sé de quí ha estat l’idea. El cas es
que aquest logo, se l‘han cregut els que l’han inventat, y els compradors de inspiracións. Y sense proposar-s’ho, ha tingut una acceptació, de tant alt nivell que, als seus ceadors, els ha reportat fama i diners, y la ciutat viu encara ensisada, per l’esclat de la nova llei de la moda. Cofoia, la ciutat de Barcelona ha acceptat de molt bon grat, ésser la capital del disseny
El mes curiòs es que aquesta avanguardista corrent, de la puresa de línes sencilles i minimalistes, abarqui, tants y tants objectes, que per sort, s’estén a els més amagats recons de la arquitectura, de la llar, dels metalls preciosos, dels mobles, de la roba de casa, del parament de qualsevol negoci, de una oficina, d' un hotel de 5 estrelles, pasant també per la decoració d’una casa rural, o per la enginiería.
Tot i que com passe sempre, avui dia, ha pedut una mica de força, i no s’en parle tant, però encara cuege, i el seu testimoni, queda amb nosaltres en forma de joies, de cuberteries, de cobrellits, de cadires, o dels palaus firals de la Granvía, en el séu tram de l’Hopitalet. Quedarán, igualment , una bona quantidat de edificis de vivendes i xalelts.
Una bona collita, sense cap mena de dubte, que comprén la doctrina de concebre el perfecte, i la bellesa per damunt de tot, moguda, gran, inspirada i innovadora, que es recordará amb enyor, un cop es seu missatge, hagi perdut força, i dòni cabuda a un altra nova moda.

divendres, 9 de desembre del 2011

ELS PONTS I SUPER-PONTS DE FESTA



Hi ha coses que no podré entendre mai. Que el país està en fallida económica, a hores d’ara, hasta el ratolins ho saven, A pesar de que en un principi, semblava que el govern central ho disimulava, amb missatges velats i falses esperances de futur. Ara es veu la trista realitat, despullada i auténtica. Un realitat tant punyent, tan inquietant, que a molts ens fa pensar en que los coses trigarán molt en tornar a ser una mica esperançadores. Peró mai més-diuen el entesos- es viurà, una epoca de bonança, com la he s’ha donat aquestos últims anys. Encara que només hagi estat, en part, una cortina de fum, mes que una realitat fefaent.
Ens hem d’estrenyer el cinturò fort, fer mes forats endins, (i obrir els ulls, i aixecar-se ben matí), per puguer portar els pantalons o lo que sigui, sense que s’ens caiguin, i ens quedem, amb el cul al aire. Molts en hi ha que ya s’els a vist ben clar. Peró aquells, que encara son a cobert de aquestes tempestes financeres, el hi cal que vigilin, perque la fera de la crisi, no s’els emporti.

Es una estrayna feta el que amb un pont o superpont, s’hagin colapsat, carreteres y camins de montaya, en busca de lleura. Si no hi ha peles, d’òn suten, els diners per sortir fora en visites culturals, o d’òn es treuen les virolles, per dinar en un restaurant, que es plé a bessar, i que sinò ho has encarregat amb temps, no s'hi trobe un seient buït? o com s’ho fan per emplenar el dipòssit de gasolina aquests autos que moltles vegades son de gran luxe? i que omplir-los coste una fortuna?

De veritat: No entenc rès.

divendres, 2 de desembre del 2011

SENTARSE DELANTE DE UN PAPEL BLANCO


(Mi aportación al Concurso de Paradela, del mes de Diciembre). No se necesita mucho mas material, que éste. Existen personas que con
tan simple equipaje y su talento creativo, son capaces de imaginar y transmitir sensaciones únicas al que lo vé y lo consume, con deleite. No sabría discernir,
si es mas importante este oficio, que sabe plasmar con su imaginación,todo aquello que esté dentro de su pensamiento, y que él desee dibujar. Que será fiel, en las formas y los colores, si se trata de un objeto, que se pueda ver y que el quiera pintar.
O describir, minuciosamente, y con todo lujo de detalles, el mismo objeto, pero desde otro punto de mira: el del escritor. Ambos pertenecen al escogido grupo de bienaventurados artistas que dan y gozan ellos los primeros, del producto que acaban de crear.
Me gustaría ser pintora, para dar forma y color a toda aquello que veo, en mi día a día. Las montañas verdes o rocosas de cualquier valle. La flores de un jardín en primavera, el mar en estío, con todos sus bañistas multicolores. La fruta madura del otoño. Y poder pintar la sonrisa de mi madre, que recuerdo todos los días. La serenidad y la discreción de mi otra madre, mi suegra. Poder expresar su mirada amorosa e indulgente y pintar, la paz de un bebé dormido en su cuna de seda, mecida por todos los ángeles. Plasmar la mirada fiel de mi mejor amiga. Me gustaría poder pintar todos los soles del año desde mi ventana: los tímidos del invierno, los que son mas claros y brillantes después de la lluvia, Los cálidos y abrasadores del verano, los que están cubiertos de nubes con sus formas imposibles. Los grises cielos que nos anuncian las nieves. Los campos amarillos y ocres, antes de la recolección...la quietud del desierto, sus ondulaciones, tantos y tantos colores, que conforman el arco iris y con todas las infinitas tonalidades, resultantes de las mezclas de sus básicos.
¡¡¡Cuanto me gustaría tanto ser pintora!!!
Hay otros seres que con su inmensa imaginación, pueden traspasar los límites de las fronteras naturales, y que con su dominio de la palabra, y con estos insignificantes útiles,-el papel y el lápiz-, le otorgan licencia, para narrar con asombrosa fidelidad, toda clase de momentos mágicos, románticos y sutiles que les proporciona su increible visión de todos los paisajes humanos. Encontrar, con los ojos interiores, las sabias y exactas expresiones, y transmitirlas con pulcritud, y acierto milimétrico, se tornan tan reales, hasta el punto de hacernos creer, que están al alcance de nuestras manos, y que se pueden coger, solo con estirar los dedos, y que, si al narrador, le place, podremos degustar auténtica miel de romero, si otra vez, el autor de historias, se lo propone, podrá hacer que las sensaciones huelan, y que el verlas, por obra y gracia de este encantador de palabras, se cogen y se acarician: que es capaz de insuflar vida, a cualquier objeto inerte, y hacer delante de nuestros atónitos ojos, que cante, que baile, que se muera de dolor, o que experimente, un orgasmo, el mas placentero y nunca imaginado. Que oficio mas grato¡
¡¡¡ Como me gustaría ser escritora!!!

Montserrat Sala Porta

dilluns, 28 de novembre del 2011

LA FESTA


Ejercici d'esripura: descriure una escena de película: ”el padrino”

la festa. La música moderna, feie ballar a tota la joventut, que havía anat a la casa, en espera d‘aquestos ritmes trepidants que el disc-jokey, els havía promés.
Els més grans, anaven i venien per vigilar el que feient els sues fills,i alhora per portar converses interessants i necesàries amb l’amo de la casa. Aquest home que ere ja d'una edad madura, encara no havíe sortit del seu despatx, completament absort en les coses que l’hi anavent explicant els convidats. Generalment eren notícies de negocis fets o negocis abortats. Aquestos últims, el posaven de molt mal humor, i ere capaç de fer un cop de péu al qui li deie, i que de vegades, no ere pas l’autor del problema, però s’enduie igualment la bronca i els renecs. Mes tard, ja trobaríe la manera de compen'sar-los’hi. Però aquell dia, no hi va haver cap cosa que l’inquietés i per lo tan no hi va haver cap mena de violencia.. L’home encen, un últim habà abans de sortir al jardí. Quan per fí es va decidir; i donà el primer pas per davall el dintell de la porta del disc jockey, parà de cop aquell soroll infernal, i la musica napolitana, amb orquestra, el va susbtituïr i començà a sonar.

Tots es van adonar del canvi, y es posàren a mirar la porta por ón sortie el personatge. Ell, que es donava perfecte compte, del nivell del seu rang, dintre les famílies, i es posava estorrufat, com un gall d’indi, ensenyant tos els colors del seu plumatge, mentre es dirigía parsimoniosament, a buscar una de les netes ja grans que tenia, i amb ella es posava a ballar un vals, tot i que les notes dels mùsics, assenyalèssin una altre cosa
Tothom parava de ballar per mirar aquell homenot gran, gròs i malcarat, ningú gozava ni parlar. S’entenia que ell ere l’amo absolut, i ho demostrava d’aquesta manera.
Només eren uns quands tombs, perque els seus ossos no l’hi ho permitíen de fer moltes filigranes.
La gent peró, es repartíe per la casa. Eren molts i si algú s’escaquejava, no s’hi notaría. Però a ell no se l’hi escapava rès, i es va fixar de seguida en l’absencia del fill petit, i de la nóvia del fill gran. Ara era tard pero demà ho preguntaría.

dijous, 24 de novembre del 2011

VIAJE AL CENTRO Y NORTE PENINSULAR (continuación)


Continuación y ultima entrega.
Ibamos devorando la última etapa del viaje. conscientes de que ya estábamos de regreso, no pensábamos en ningún momento, que nos quedaban todavía muchas sorpresas por descubrir.
Pasamos de largo por Bilbao, que desde la carretera se divisaba, perfectamente. Negra por las enormes humaredas de los altos hornos, aún en funcionamiento. La ria presentaba un aspecto deprimente, y decidimos no parar hasta S. Sebastián. Allí permanecimos dos días, descubriendo los barrios del puerto y el los de los grandes señores, en esplendidos palacetes, tocando la playa de La Conxa. Saliendo a allí, nos detuvimos en Leire. (Navarra) por aquel entonces una capillita muy humilde que en nada se parece a lo que vemos ahora. Ya nos alejábamos del litoral y llegamos hasta Torreciudad, feudo del Opus Dei. Lo agreste del paisaje, todo rocas, piedras, y una vegetación seca y escasa, contrastaba enormemente con el lujo de aquel santuario, situado en un emplazamiento ideal. Encima casi de un embalse, cuyas aguas reflejaban la hermosa edificación, dándole una imagen muy bonita, al abrigo de unas impresionantes peñas. Allí estuvimos lo justo para darnos cuenta del señorío que por allí andaba. Aquel día precisamante había alguna celebración importante porque eran muchos los seglares que vestidos de ceremonia, muy elegantes paseaban del brazo de chicos jóvenes que iban con la sotana. Preguntamos y nos contestaron creo que en alemán, y como no lo entendíamos, pues nos marchamos por donde habíamos venido. Nunca mejor dicho, porque tuvimos que desandar unos Kilómetros, hasta volver a tomar la carretera principal.
Nos acercábamos a casa pero antes decimos rematar las vacaciones en Capdella. La Vall Fosca.(Pirineo Catalán). Un valle cerrado que se encuentra por detrás del parque de Aigües Tortes.
La Torre de Capdella, fué i sera el pueblo natal de mi madre,y que en aquellas fechas estaba lleno de turistas, (como siempre).Incluidos mis primos que aunque hacía mucho que ya no vivían allí, en verano pasaban sus vacaciones. La casa de los abuelos, la vendieron hacía muchos años, pero les quedaban las eras, que era antiguamente donde se almacenaba el pasto para las ovejas, allí también las esquilaban, y en invierno se hacia la matanza en el mismo sitio. Unos años mas tarde se construyeron cada uno una pequeña vivienda, al lado, y seguian teniendo la era como un espacio común
La alegría fué enorme por encontrarlos allí. estaban reunidos unos cuantos con sus famílas. y era tanta la ilusión que tenia por pisar aquella tierra que me emocioné mucho al ir al cementrio, a visitar el sito donde yacían todos mis antepasados. Estuvimos hasta el final de nuestro tiempo. Agotamos las horas que nos quedaban, en su compañía, acabamos allí y entre todos el queso de Cabrales. Ellos gozaron lo suyo al poder subir a la caravana, que no conocían, y hasta la quisieron probar. Y yo me propuse visitar todos los años, por lo menos una vez aquel lugar hermoso, y así lo voy haciendo todavía