Ho he dit exactment com és. Si ho preferíu: he posat el braç, que nó la pota, a la galleda. De la forma més sencilla, osigui tal com sòlen passar tots els accidents, m’he trencat la clavícula del braç esquerre.
Els dolors són el de menys, però es nesaria una bona dossi de moral, per aguantar 40 dies amb el bras lligat al cos sense poguer-lo bellugar. per lo tant , m’hauré de carregar de paciencia, i esperar que passi la mala ratxa. Segur que tindrè mes temps per pensar els meus blogs de manera sosegada, i escriure amb una mà, em donarà l’ocasió de fer menys faltes. (Per algo és que pertanyo al Grup de Persones Positives).
En fí cal resignar-se perqué, la situació és la que és, i punt.
Aquesta petita “desgracia” venie precedida d’una al-legria, que havia tingut pels Reis. Els mues fills van fer la carta, i el dia 6 al matí vaig tidre el regal. Una nova càmera fetogràfica que m’agradat molt, i que he començat a conéixer. De totes manere, no us cal patir als que féu aquestes magnìfiques fotos, que habitualment penjeu: Montse, Jota Ele, Angel Corrancho, Jan Puerta, Merce, Cornelius, Xuan Rata, i tans d’altres que s’alternen en el protagonisme de cada dia, i comparteixen espais i honors. De tots modos si algún día tinc la sort, (més que l’habilitat i encert) de fotografiar alguna cosa pròu interessant, us la mostraré.
Espero poder seguir-vos igualment, perqué, amb tots vosaltres bloggeros, he trobat una colla d’amics, que mai hauria pensat. Gracies per deixar-me entrar als vostres espais.
dissabte, 9 de gener del 2010
dimarts, 5 de gener del 2010
LA MUSICALITAT DE LA PLUJA
Avui dia, amb el canvi climàtic, quan s’anuncien plujes, ja penses en inundacions, esllavissades, i moltes pérdues materials i humanes. Tots els noticiaris porten varietat i tots tipus de fotografies i filmacions que posen els pels de punta. I per desgràcia passe així.
Jo tinc ben present els temps, en que ploure ere una benedicció del cel. Desprès de molt esperar s'hi posave amb calma. Es veien creixer els rius els torrens, però només i molt de tant en tant hi havíe inundacions fortes.
El més corrent ere que plogués moderadament, i es pugués escoltar dies i dies aquella música del xim-xim. Una cançò que et feie quedar al llit amb molt plaer, sentint la pluja caure damunt la barana del balcò, o el llindar de la finestra de l’habitació, acurrucat sota la roba i al resguard de l’humitat. Ere pluja que guarie la sed els sembrats, que revifave el color dels arbres, omplie les fonts i cisterenes, netejave teulats i rieres i preparave els camps per vestir-los de coloros vius i replandents.
No sé com ha estat aquest canvi tan dolent i sobtat. Tot i que tenim serveis meteorelògics que fan prediccions acertades, tot y i que les cases son ben fetes i pensades per amorteïr totes les pitjors adversitats que es puguin donar, jó em canso de veure carrers enfangats, garatjos completament anegats, i molta varietat de electrodomèstics que són basura. I molta gent arruinada i desfeta i que és el que més m’afecte i em trenca el cor.
La musicalitat de la pluja ha passat a ser, el soroll infernal que precedeix la desgracia. Una cosa ben diferent a la que es vivía només uns quants anys enrere.
Cal fernos-ho mirar urgentment.
Jo tinc ben present els temps, en que ploure ere una benedicció del cel. Desprès de molt esperar s'hi posave amb calma. Es veien creixer els rius els torrens, però només i molt de tant en tant hi havíe inundacions fortes.
El més corrent ere que plogués moderadament, i es pugués escoltar dies i dies aquella música del xim-xim. Una cançò que et feie quedar al llit amb molt plaer, sentint la pluja caure damunt la barana del balcò, o el llindar de la finestra de l’habitació, acurrucat sota la roba i al resguard de l’humitat. Ere pluja que guarie la sed els sembrats, que revifave el color dels arbres, omplie les fonts i cisterenes, netejave teulats i rieres i preparave els camps per vestir-los de coloros vius i replandents.
No sé com ha estat aquest canvi tan dolent i sobtat. Tot i que tenim serveis meteorelògics que fan prediccions acertades, tot y i que les cases son ben fetes i pensades per amorteïr totes les pitjors adversitats que es puguin donar, jó em canso de veure carrers enfangats, garatjos completament anegats, i molta varietat de electrodomèstics que són basura. I molta gent arruinada i desfeta i que és el que més m’afecte i em trenca el cor.
La musicalitat de la pluja ha passat a ser, el soroll infernal que precedeix la desgracia. Una cosa ben diferent a la que es vivía només uns quants anys enrere.
Cal fernos-ho mirar urgentment.
dilluns, 4 de gener del 2010
CONTE PER LA RITA (ll)
Però un dia es va produïr una gran foscor. Sempre ere de nit i la vida es va tornar molt avorrida. Tothom dormía hores i hores....
Les estrelles no podien presumir, els cometes xovcaven entre ells, perque no s’hi veient got, i totes les anelles anaven barrejades i esmaperdudes, i cap dels planetes sabia quin rumb pendre i òn anar.
Enmig d’aquell garbuix de coses, els meteorits, que encara tenien ganes de jugar, van voler fer un joc per diveirtir-se, però com no s`hi veient gens ni mica, vàren xocar entre ells i.....
BAAARRRAAABBBUUUUMMM!!!!!
Tant i tant forta va ser la topada, que d’aquella explosió, va néixer ni mes menys, que l’astre mes important de al nostra Constel-lació: EL SOL!!!!.Seguit d’una nevulosa anomenada Aurora Boreal, i projectant llum i vida per tot arreu.
I...ja es van haver acabat els problemes. Aquell nou i gegantí Planeta, ere tan bonic i potent, i feia tanta escalfor, que mami més cap astre va sentir fred. Toto va esser il-luminatat amb el colors de l’Arc de Sant Martí, que lluia esplendoròs.
I des de llavors, va ser pr sesmprre més el Rei de tot l'Univers. I tota la comunitat d'habitans del Espai Sideral, van ser molt feliços, i van menjar moltíssims, però que moltíssims regal-lissos
I veus ací un gos i veus ací un gat, aquest contne ....ja s'acabat!
I vet aquíi un gat i vet aquí un gos, aquest compte... ja s’ha fòs.
Les estrelles no podien presumir, els cometes xovcaven entre ells, perque no s’hi veient got, i totes les anelles anaven barrejades i esmaperdudes, i cap dels planetes sabia quin rumb pendre i òn anar.
Enmig d’aquell garbuix de coses, els meteorits, que encara tenien ganes de jugar, van voler fer un joc per diveirtir-se, però com no s`hi veient gens ni mica, vàren xocar entre ells i.....
BAAARRRAAABBBUUUUMMM!!!!!
Tant i tant forta va ser la topada, que d’aquella explosió, va néixer ni mes menys, que l’astre mes important de al nostra Constel-lació: EL SOL!!!!.Seguit d’una nevulosa anomenada Aurora Boreal, i projectant llum i vida per tot arreu.
I...ja es van haver acabat els problemes. Aquell nou i gegantí Planeta, ere tan bonic i potent, i feia tanta escalfor, que mami més cap astre va sentir fred. Toto va esser il-luminatat amb el colors de l’Arc de Sant Martí, que lluia esplendoròs.
I des de llavors, va ser pr sesmprre més el Rei de tot l'Univers. I tota la comunitat d'habitans del Espai Sideral, van ser molt feliços, i van menjar moltíssims, però que moltíssims regal-lissos
I veus ací un gos i veus ací un gat, aquest contne ....ja s'acabat!
I vet aquíi un gat i vet aquí un gos, aquest compte... ja s’ha fòs.
CONTE PER LA RITA
Ara f’a molts, moltíssims anys, que l’univers era plé d’estels, cometes, planetes grans i petits, amb anelles i sense anelles i també meteorits
Les estrelles eren les mes pretencioses, i tivades, perque es creien ser les més guapes, brillants, i boniques. Tenien una gran cabellera rossa que onejaven al vent.
Es reunien per anar a la perruqueria, i parlàven de moda, cosmética i aprofitaven per anar al gimnàs o anatació per estar en forma. Sens dubte, els estels i les estrelles eren els éssers mes formosos i cuidats de tota la Constel-lació.
Els cometes també presumien de la seva cúa i la cuidaven molt. que si un bon xampú, que si aquell suavitzant. i es passaven les hores, pentinant-la i provant si es feien una cua de caball o un monyo, o unes trenes, segons si es vestien per una festa, o només arreglaven per estar per casa.
En aquell univers, ningú treballava. tots passejavent amunt i avall per l’infinit, i els planetes que tenien anella, sempre anavem mes a poc a poc. No fos el cas que en perdesin alguna pel camí.
Els meteorits eren els més ràpits, i els hi agradaba fer ensurts a tots els veïns. Als dels espai sideral i als del planeta Terra, que com estave poblat de gent motl inocent, es podíe donar el cas que fessin casera. Trompada per aqui, tropada per allà, i es quedaven tan frescos. Sempre s’escapulien de totes les bronques per qué fugíen com fuets. (seguirà)
Les estrelles eren les mes pretencioses, i tivades, perque es creien ser les més guapes, brillants, i boniques. Tenien una gran cabellera rossa que onejaven al vent.
Es reunien per anar a la perruqueria, i parlàven de moda, cosmética i aprofitaven per anar al gimnàs o anatació per estar en forma. Sens dubte, els estels i les estrelles eren els éssers mes formosos i cuidats de tota la Constel-lació.
Els cometes també presumien de la seva cúa i la cuidaven molt. que si un bon xampú, que si aquell suavitzant. i es passaven les hores, pentinant-la i provant si es feien una cua de caball o un monyo, o unes trenes, segons si es vestien per una festa, o només arreglaven per estar per casa.
En aquell univers, ningú treballava. tots passejavent amunt i avall per l’infinit, i els planetes que tenien anella, sempre anavem mes a poc a poc. No fos el cas que en perdesin alguna pel camí.
Els meteorits eren els més ràpits, i els hi agradaba fer ensurts a tots els veïns. Als dels espai sideral i als del planeta Terra, que com estave poblat de gent motl inocent, es podíe donar el cas que fessin casera. Trompada per aqui, tropada per allà, i es quedaven tan frescos. Sempre s’escapulien de totes les bronques per qué fugíen com fuets. (seguirà)
diumenge, 3 de gener del 2010
LES FESTES VAN PASSANT
Doncs sí, Ya queda molt poquet perque aquest gran enrenou de les festes de Nadal, hagi passat. A la meva Posetia ja li van caient les seves fulles tan vermelles i ufanoses; el vesc i el grèvol van canviant de color: l’arbre s’ha enmustiat i tothom ja es tip de torrons, canelons i caldos grassos.
Ha estat molt maco i hem tingut ocasió de parlar amb gent, que feie temps de no en sabiem rès, hem acollit a casa molta família i a nosaltres també ens han obsequiat. com calíe allà òn hem estat. Perfecte. ens queda la Festa del regals. Volia dir, el dia dels Reis del Orient. Però ja ara tots tenim el cap a d’altres coses. No sé perqué
Pressa per endresar els cuatre trastos que hem colocat per tot casa, rentar i embolicar bé les figures del Neixement, les espelmes els llaços les campanetes, i tot l’arsenal de trastos inùtils, pels demás dies de l’any. Al Desembre vinent amb l’il-lusió renovada, hi tornarem. Colocarem, de nou aquestes boles brillants, en un altre lloc, distribuïts d’una altra manera, però, i el ritual tornarà a posar-se en marxa, que és com ha de ser. Son les tradicions. A cada país les seves, però sempre, tradicions ancestrals, i estimades.
Mes o menys pase així amb tortes les coses de la vida. Es un començar i acabar continu.
Poques vegades hi ha alguna cosa nova que no haguem fet i vist avans. I si hi és, malpensem, perque igual és quelcom no conveient ni aconsellable.
Ha estat molt maco i hem tingut ocasió de parlar amb gent, que feie temps de no en sabiem rès, hem acollit a casa molta família i a nosaltres també ens han obsequiat. com calíe allà òn hem estat. Perfecte. ens queda la Festa del regals. Volia dir, el dia dels Reis del Orient. Però ja ara tots tenim el cap a d’altres coses. No sé perqué
Pressa per endresar els cuatre trastos que hem colocat per tot casa, rentar i embolicar bé les figures del Neixement, les espelmes els llaços les campanetes, i tot l’arsenal de trastos inùtils, pels demás dies de l’any. Al Desembre vinent amb l’il-lusió renovada, hi tornarem. Colocarem, de nou aquestes boles brillants, en un altre lloc, distribuïts d’una altra manera, però, i el ritual tornarà a posar-se en marxa, que és com ha de ser. Son les tradicions. A cada país les seves, però sempre, tradicions ancestrals, i estimades.
Mes o menys pase així amb tortes les coses de la vida. Es un començar i acabar continu.
Poques vegades hi ha alguna cosa nova que no haguem fet i vist avans. I si hi és, malpensem, perque igual és quelcom no conveient ni aconsellable.
dissabte, 2 de gener del 2010
SENITR EL PAS DE LES HORES
He observat que hi ha molt poques persones que no mirin el seu rellotge de pulsera, un futimé de vegades. Es un vici? Es una fixació? Es un tic?. Hi deu haver molts y molts casos i situacions diferentes, i es pot donar moments en que cal mirarlo justificadament, i d’altres vegades que el mires molt sense tindre tard o sense esperar ningú. Aquest ejercici d’ apropar el canell de la mà al nás, es perque, a la gent que el practique, li corren més ràpides les hores? no ho crec. ni crec que la persona ho sàpiga, Ho fà iconscientment i pròu.
Les hores que són en realitat, petites porcions de la nostra vida, passen inexorablement, tan si les controles com si nó. les hores felices son sempre mes curtes, o passen molt depressa, i aquí ni el relotge de pusera ni el de paret ni el digital i poden rès. Els minuts de dolor d’incertessa, les hores desgraciades d'una agonia es fan eternes. Por lo tant si o mirem bé el posesió de un relotje seveix nomes per pendre l’autobús, perque les hores decisives i importatns en la vida de cualsevol ésser humà no hi ha relotge posible que les pugui mesurar. Es inùtil doncs mirar i remirar la nostra petita joia de marca. Res canviarà. Es un ejercici de lluiment i de estatus, i poca cosa més. o es que les persones han de menester el reloge per saver quand arribe la nit o el dia? Es un instrumnent de tortura, doncs? Jo m’iinclinaria per aquesta hipòtesi. Si segons la teva maquinenta del temps, fas tard a una cita o a una reunió important, et maten els nervis. Però si arrives a un lloc massa aviat i cal que esperis una bona estona també et mengen els nervis.. Si o nò?
Les hores que són en realitat, petites porcions de la nostra vida, passen inexorablement, tan si les controles com si nó. les hores felices son sempre mes curtes, o passen molt depressa, i aquí ni el relotge de pusera ni el de paret ni el digital i poden rès. Els minuts de dolor d’incertessa, les hores desgraciades d'una agonia es fan eternes. Por lo tant si o mirem bé el posesió de un relotje seveix nomes per pendre l’autobús, perque les hores decisives i importatns en la vida de cualsevol ésser humà no hi ha relotge posible que les pugui mesurar. Es inùtil doncs mirar i remirar la nostra petita joia de marca. Res canviarà. Es un ejercici de lluiment i de estatus, i poca cosa més. o es que les persones han de menester el reloge per saver quand arribe la nit o el dia? Es un instrumnent de tortura, doncs? Jo m’iinclinaria per aquesta hipòtesi. Si segons la teva maquinenta del temps, fas tard a una cita o a una reunió important, et maten els nervis. Però si arrives a un lloc massa aviat i cal que esperis una bona estona també et mengen els nervis.. Si o nò?
divendres, 1 de gener del 2010
EL DIA DESPRES
El dia deprès d’ una gran festa, d’ un esdeveniment important que es pugui celebrar a casa, com el sopà de Cap d’Any o el dinar del dia de Nadal, amb regalets inclosos i un menú exquisit, i uns postres diversos i begudes abundants... porte intrìnsecs molts inconvenients i feina per l’anfitriò ù anfitriona. En acabar i sortir gires el cap i pots veure el grad estropici que s’ha fet, semble com si s’hagués lliruat una batalla. I sens remordiments d’haver-hi particitat. Perque semble això i més. Mobles moguts de lloc, cadires suplementaries, pel mitg, la taula principal plena de vidre i cristall del bóhemia ampolles buides, copes mitg plenes tovallons tirats pel terra, que juntament amb els papers i llaços del regalets, pululen sobre el parquet. Els convidads i la mainada no paren de xerrar,, suposo pels efectes colaterals.
I desprès algù s’arrenque amb una ballaruca, perque està mes cofoi del normal.I al final la resaca, la són endarrerida, i potser un chic de mal humor, barrejat am la gran feinada que toque fer.
Agraeïxo moltísimm a la meva jove que any rera any, té la bondat i la paciencia de ajuntar-nos a tots per celebrar la vinguda del any Nou,. Aquest, el dit altrament de la Esperanza.
Esperes que canvíi la siruació politica, esperes que la salud vagi millor, esperes que els nens ademés d’anar creixent, ho facin sense entrebans de cap mena, ni fisics, si psicològis, i l’esperanza sobretot, que millori per tot-hom la situció econòmica.
El dia de Reis em toque posar al taula a mí. I per mí ja no es una batalla, per mi ja es una guerra total, amb artilleria pesada, misils, i tots el ingredients al ùs, perque per si fos poc, alguns es queden 8 dies a dormir i tot!!!.
Tot s’anirà passant, i el record sera a pesar de tot, molt i molt maco. Emplenaré un altre album de fotos, procuraré no posarme nerviosa, i a gaudir dels fills i les netes, que ara per ara son el nostre méss gran tresor. Hi haura profusió de versos i rodolins, hi haurà propinetes, hi haurà, abraçades i petons per un tub. que més es pot desitjar?
I desprès algù s’arrenque amb una ballaruca, perque està mes cofoi del normal.I al final la resaca, la són endarrerida, i potser un chic de mal humor, barrejat am la gran feinada que toque fer.
Agraeïxo moltísimm a la meva jove que any rera any, té la bondat i la paciencia de ajuntar-nos a tots per celebrar la vinguda del any Nou,. Aquest, el dit altrament de la Esperanza.
Esperes que canvíi la siruació politica, esperes que la salud vagi millor, esperes que els nens ademés d’anar creixent, ho facin sense entrebans de cap mena, ni fisics, si psicològis, i l’esperanza sobretot, que millori per tot-hom la situció econòmica.
El dia de Reis em toque posar al taula a mí. I per mí ja no es una batalla, per mi ja es una guerra total, amb artilleria pesada, misils, i tots el ingredients al ùs, perque per si fos poc, alguns es queden 8 dies a dormir i tot!!!.
Tot s’anirà passant, i el record sera a pesar de tot, molt i molt maco. Emplenaré un altre album de fotos, procuraré no posarme nerviosa, i a gaudir dels fills i les netes, que ara per ara son el nostre méss gran tresor. Hi haura profusió de versos i rodolins, hi haurà propinetes, hi haurà, abraçades i petons per un tub. que més es pot desitjar?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)