dimarts, 15 de març del 2011

JAPO, UN EXEMPLE DE CIVISME.




S’els hi ha possat ben costa amunt, als pobres japonesos. Primer el terratrèmol, poc desprès el Tsunami, i ara el pitjor de tot: el perill de mes explosions nuclears. Tres de les cuals ja s’han produit. En hi ha per perdre la paciencia, i les formes, i per desesperar-se. Però aixó, aquest tarannà, no va amb ells. Aquella raza queja va ser masacrada, fa prop de 60 anys, aquells escollits com a fills del Sol Neixent, estan demostrant una enteresa, un ordre i una valentia, fora del comú. Tots a la una i a traballar per la recuperació, sense rechistar. M’admiren; ho dic de veritat. Quand veig les postades dels supermercats buides, però els compradors ni les trenquen ni les saquejen i continuen fenet cúa per pagar a la caixa, ni que sigui una capsa de mistos. Es d’admirar!
De seguir amb el seu saver-se comportar devant d’una tragedia tan bestialment gran, de continuar essent disciplinats i respectuosos, sense fer ni crits ni soroll, y sense protestar pel que manen les autoriats, faran com aquelles formiguites, que a forza de treballar i no perdre el temps cantant, trobarán el rebost plé quand arribi l’hivern.
No se fins a quin pun aquesta faula, es pot extrapolar devant de un cas com aquest.
Peró, estic segura que passarán pocs anys i ells estaràn al devant de tots en materia de reconstrucció i recuperacio dels danys soferts. Y tornarà a sortir el sol per ells, Un sol brillant, pròsper, i que els farà sentir novament, aixó que s’en diu Orgull de Raça.

3 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:

Es d´admirar la disciplina i el ordre que tenen aquestes persones.

Els has descrit molt bé.

I segur que tiraran endevant.

Una abraçada, Montserrat

felicitat ha dit...

Hola Montserrat,

Preciosa entrada. M'agrada aquesta reflexió que has fet sobre el taranná d'aquestes persones. Déu els ajudará, perque en ells hi ha l'ordre, l'amor, la perseverança. Petons!

Higorca Gómez Carrasco ha dit...

Querida amiga, una cosa es decirlo y otra es conocer su cultura, su educación, son distintos a nosotros, ellos no gritan no exteriorizan su dolor, o su alegría, estoy preparando una entrada, cuando la tenga puesta puedes leerla. Mi corazón esta encogido, tanto que escribo y tengo que parar de hacerlo porque un nudo me ahoga al ver tanto: horror, dolor, sentimientos que se agolpan, es lamentable, triste y desgarrador. Solo nos queda pedir por todos ellos, yo me uno a tu reflexión y te mando un beso.