dimecres, 3 de març del 2010

LA IGNORANCIA I LA FELICITAT

Totes les coses que no es coneixen, no ens amoïnen, ni ens preocupen. Totes les infidelitats que s’ignoren, no cal ni perdonar-les perque no se saben. Tots els pecats amagats són mig perdonats, diuen. I no i manque rès.
Ésser feliç avui en dia, es molt difícli per no dir impossible. Com es pot estar content i cofoi de la vida, si tots el mitjans t’informen de tal o qual desgràcia?. Com es pot estar despreocupat i rialler, quan vèus que al teu voltant hi ha gent que passe autèntics calvaris, amb els fills?. Com pots estar orgullòs i satisfet, si els mandataris de tots els païssos, saps que roben fins l’alé del pobres treballadors? i Com, em pregunto també, es pot estar callat i sutmís devant de tantes injustícies socials, de desigualtat i de violencia de gènere?. I dels infants, i tota la gent que pateix malatíes estranyes que ningú sap com guarir?
Sempre he estat de la opinió, que els anacoretes o persones que s’allunyent voluntariament, (fins i tot amb privacions), de la societat, ho fán única i exclusivament per no patir. per mirar les maravelles de la naturalesa, sense fer-se cap pregunta, ni donar cap resposta. Per complau-re’s en totes les maravelles de la Creació Perque si saps poc o menys de primera mà, tot el que succeeix al teu voltant, no pot ser de cap de les maneres obtindre aquell estat de gracia que en diuen felicitat. La desinformació, el passotisme i l’ignorancia, son els camins, únics camins per, trobar-se a gust i contents de viure en aquest dura i difícil época que són les primeríes del segle XXI

6 comentaris:

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

En efecto, el conocimiento siempre nos da insatisfacción, pero la felicidad ignorante no es una buena forma de justicia social...

Montserrat Sala ha dit...

Desde luego, lo és. Pero no es menos verdad que és la única que existe. Y la justicia social, ¿donde está? Yo no se verla por ningún lado. ¿y la justicia divina?....Osea, la que premia al bueno, castiga al ladrón, al violador....Me pierdo! Disculpeme.

Sor.Cecilia Codina Masachs ha dit...

En mi blog hallará la entrada que hago pública en respuesta especialmente a una comentarista.Para usted, lamento,mucho que se haya quedado en la superficie de la vida. La vida monástica o le ermitaña, no es nada fácil, si no tienes vocación es insoportable. La vida comunitaría si no te has enamorado de Cristo, huirias como un rayo ¿por qué? porque es un mundo cerrado, siempre con las mismas personas, con la rutina de cada día. Pero no, no es lo que parece. No huimos del mundo para no sufrir¡Qué gracia me hace ese comentario!
La invito a que se acerque a un monasterio y las conozca, hable con ellas. En el monasterio se sufre tanto , igual o más que en el mundo, se lo aseguro.
Cuando me hice monja, no me faltaba de nada, vivía en un estúpendo chalet con una amiga, tenía negocios, un criadero de pastores alemanes y servidora era adiestradora de perros.Era enfermera en el Hospital de Can Ruti, me dedicaba a dar docencia, a demás de trabajar en cuidados intensivos y posteriormente en hemodiálisis. Gozaba de excelente reputación profesional y personal. ¿Era feliz? sí, pero me faltaba algo, y no pare hasta que lo descubrí. Me costó dejar mi profesión, mis perros,mi chalet, mi amiga y mi madre en especial . Pero lo dejé todo por Cristo.
Montserrat, si no se tiene una fuerte.experiencia de Dios puedo estar escribiendo páginas enteras y no me entendería como le pasó a mi madre, pero al final, ella descubrió que era mi vocación y era feliz del todo aún a pesar de desprenderme de mis cosas y seres queridos. El hombre de hoy, ha perdido el Norte, pero no todos, hay muchos que siguen de verdad a Cristo
No le escribo en catalán porque no lo entendería ni yo.
Gracias por seguir mi blog, seguro que algo bueno sacará de él.
Tenga paciencia conmigo, soy tenaz y constante pase lo que pase, aunque se me hunda el mundo a mis pies.Soy monja enamorada de Cristo.
Con toda mi ternura
Sor.Cecilia Codina

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Ay Montserrat!

La Felicitat tots la busquem.

Saps que hem, pasa a mi?

Quan ajudo algún, sento en el meu interior una sensació de Pau molt gran.

I si devades involuntariament he pogut fer mal algú, amb le meves paraules, després el sentiment de culpabilitat no amb deixa viurer i amb tinc que disculpar.

Una abraçada tocaia.Montserrat Llagostera.

Montserrat Sala ha dit...

Germana Cecilia: No s'ho cregui que m'hagi quedat a mig camí de rès. I tampoc he volgut indicar que la vida monàstica sigui fácil. Jo dic només que s'estalvíen molts problemes, allá dintre. Suposo que es té que matinar molt, es té que fer molta oració, i també dejunar o inclus flagelar-se. pero ni es tè que lluitar gaiire per cobrar un sóu que no arribe enclloc, ni es tenen problemes personalitat, ni es tenen angoixes pels el futur de uns fills que es difícil que el trobin.
Jo no tinc res en contra de voste, ni en contra dels que viuent enclaustrats, homes o dones. Al contrari els admiro i els repecto. tot i que la
gent està molt cremada i està resentida amb el clero, i els mals ejemples que han donat, ii están donant. Que Déu en ajudi a tots gemana Cecilia. Ens anirem comunicant. Gracies per la seva resposta al meu escrit.

Montserrat Sala ha dit...

El que tu sents Montserrat, es fruit de la bonhomía, que poseixes en grau superlatíu.
La fé semmpre ajude, n'estic segura
Adeu maca, un petonàs.