dijous, 26 de novembre del 2009

LES CUES D'ESPERA A CAL METGE

Ültimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales d’espera del metges. Estic recuperant per tots el anys que no he hagut de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una sort grand, i fora de situacións tipicament de costipats o d’altres cuadres menors de malatíes infantils, no coneixíem ni pediatres ni metges de capçalerla.
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal, que cent anys duri, de modo que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes, perque si no és pel meu marit es per mí, sempre hi ha una cosa u altra per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volía referir, a les converses i amistats que es fan en una consulta. Si passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patoligía concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. Que si el meu metge.... que si la Seguretat Social..... que si aquesta Mútua es molt bona.....que sí a la meva germana li và passar .....que si quand va morir el meu sogre.....Enfí surten totes les hitories hagudes i per haver, i tots el casos estranbòtis de les families. Penso que tots quand han pogut parlar i desfogar-se, jà podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú el visiti. Perque el que tenien sobretot ere verdadera necesitat i urgant de comunicar-se, que és una cosa que no és a l’abast de tots.
Dic això sempre amb els degus respectes a la gran quantitat de persones malaltes de veritat, que per a rès van al metge a xerrar, sinó per una auténtica necesitat de guarir o millorar el seu mal

6 comentaris:

/ ha dit...

Muchas gracias por el hermoso saludo de cumpleaños que me dejaste.

BESOTES!!!!

montse ha dit...

Molta gent té autèntics problemas per la falta de comunicació amb altres persones i aprofiten qualsevol circumstància per a establir conversa.És una llàstima, però aquesta és la realitat!!...Per desgràcia, la manera de viure d'avui dia ja ho dòna això.
Una abraçada.

Montserrat Sala ha dit...

Tens raó Montse; Un gran problema la incomunicació i la solitud acompanyada. Perque aquest es un altre tema. Moltes d'aquestes persones viuen, amb matit, fills i demés, pero estan igualment soles. Gracies per la teva opinió. Un petonàs.

/ ha dit...

Te agradezco mucho tu visita, me alegro que te guste Sophia!

BESOTES Y QUE PASES UN FINDE ESTUPENDO!!!!!!!

montse ha dit...

Hola Montserrat,
Voldria fer-te una petita aclaració sobre l'escrit que vaig afegir al meu blog referent al teu comentari.Em semblava pel que tu apreciaves en la imatge, que em calia fer una aclaració.Era només això, però en cap cas com a signe d'haber-me molestat, tot al contrari, sempre molt agraïda que passeu pel meu espai i que digueu la vostra.
Una abraçada.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Tocaia.
Mira jo els ultims 8 anys m´en he passar moltes hores el shospitals.
1er poer la tieta que tenia a casa, que va morir als 90 anys.Més tard amb les depresions del meu fill més jove, qui gràcies a Dèu ja va treient el cap pel forat.
I la veritat es que dels moments dolents, jo en sé treure profit.
Quand estava vetllan a la iaia a l´Hospital.M´imaginaba un Balenari, amb distreia mirant els colomets, que pujaven a la finestra. I feia amistat amb els familiars d´altres malats. I com tu sempre acompanyada d´un llibre.
D´això en dic una bona terapia.
Una abraçada de l´os.Montserrat ll.V.