UNA LLAR DE FOC

                            L'escalfor més gratificant
Sempre ha estat així. Se sap des d’els temps llunyans de la prehistòria. S’ha anat modificant, polint i embellint amb al incorporació de materials nobles i de disseny. Ha arribat a nostres dies completa ment transformada, encara que la funció, i utilitat no ha variat gens

Foto de Internet

 La llar de foc en temps d’hivern, o en els últims dies de tardor, es un privilegi, que no es gaire corrent, avui en dia. Poder-la fer sevir en ciutat, un gran luxe. Hi ha habitatges que la posseeixen, però té més funció decorativa que una altra cosa.  En contats cassos s’utilitze, perquè  sempre hi ha l’inconvenient del combustible, d’on emmagatzemar-lo, de traginar-lo, sense embrutar, el polsim, i l’olor de fum, que tots temen...
Ara bé: el que conserve una heretat antiga,  o casa  pairal, en algun poblet de la geografia de les nostres autonomies, o bé  té un xalet a la muntanya, aquest sí que es ben afortunat.  Ell  pot gaudir de la viva satisfacció dels sentits i un del més primitius plaers del home. La escalfor  i la companyia, de les flames enceses, que són alhora el mitjà mes efectiu, d’entrar en calor, quan el fred apreta
Sentir l’espetec de les guspires, intentar endevinar figures que formen les llengües de foc, mirar els troncs com es van diluint en foc viu i ardent, fins convertir-los en brasa. I observar el ball de colors vermellosos, taronges y grocs, serpentejant  amunt cap a la xemeneia. Tota una variació de danses ancestrals vestides  d’uns colors llampants, i àgils. Es molt millor aquest vell espectacle, que mirar la televisió sempre avorrida i repetitiva.
Són sensacions que  arriben a l’anima i ens fan entrar en una somnolència dolça i reparadora, que només es trenca per la necessitat de remoure les buscalles, i reavivar el caliu. Però el miracle, ja s’ha produït. Sentir-se viu, completa ment relaxat i a gust. Meditar, llegir...potser reposar d’un llarg dia de feina, però sempre, la llar de foc ens transmet pau i ens fa sentir a flor de pell, una sensació de benestar, que no es trobe en cap altre sistema calefactor. Ens fa gaudir, en definitiva, del descans en plenitud. Perquè  allà és on es troben confabulades la harmonia i la quietud, que es el que ens ajuda a apaivagar i guarir eficaçment tots els mals moments.

COMENÇAR L'ANY AMB MUSICA

Fot de Interent

Crec que no hi millor manera de fer-ho. Cantar i ballar una mica, o amb moltes mes energies, es cosa bona pel cos i per l’esperit, Deixar-se anar, moure l’esqelet al compàs, de la música, riure i cridar, ens allibera  dels mals estrucs i ens sentim millor. Dependrà del que cadascú pugui fer o segons el seu gust particular. Perquè penso que posar-nos de mal humor ja el primer dia del any; malament! Ja tindrem prou temps d’enutjar-nos. Amb seguretat. Que les pujades de tots els serveis i de tot, en general, ens anirà ofegant cada dia més. De forma que val més no pensar-hi, i anar passant fins allà on puguem. Serà el més sensat.
Mentres tant, i parlant del dia de Cap d’Any; a Viena segueixen amb l'acostumat  concert de valsos, espectacular, impecable i elitista, trasmés des de la capital austríaca a totes les telelvisions del món. Altres concerts del estil d’aquell  també es volen imposar i comencen tímidament a treure al cap, com ho fan al Palau de la Musica de Barcelona o també a l'Auditori de Lleida, aquí a casa nostra, que jo sàpiga, potser en hi molts d’alltres, però ho ignoro.
El que m’ha cridat l‘atenció han estat, els programes de les teles, la nit anterior. Aquells musicals plens de cantants, artistes i presentadors de prestigi, on el lluïment personal, el glamour, els decorats, era quelcom comentat per tots. I es feien pronòstics i travesses per veure  el que s’en emportava la palma. Del més vist, el més valorat. L’endemà els tornaven passar sencers i guadíen un altre cop d' una gran audiència.
Els anuncis dels ùltims minuts de l’any els primers del que entrava, també rivalitzaven al màxim nivell  i eren qüestionats o lloats, segons el cas.
Enguany, la televisió de Catalunya tot era en llauna. Música d’ultima hora això si, pero amb dues dotzenes de CD's, ja vant tenir el programa enllestit. NO, no crec que les altres cadenes s‘hi matessin massa. Tot que i que no  ho vaig poder seguir, perquè estava fora.

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

foto de M.S.P.

      Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldríem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malaltía greu d’algún al·legat nostre. etc.
 Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a il·lusionar-nos, i fer projectes que a lo millor teníem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i mortificava el nostre cos i la nostra  ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perquè d’altra manera, no podríem pas suportar-ho.
El més curiós, es que  quan estem envaïts per una alegria, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconèixer que estem vivint uns moments increïbles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa  Tenim la tendència natural de dissimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contra sentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tristos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que hauría que ser al inravès? No serie molt millor mostrar nos, tal com som i ens sentim realment?.  Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresia humana i la falsa moral.

LA IN PUNTUALITAT REPONSABLE

                el que espera desespera


             Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perquè sempre fan tard. Vagin on vagin, ells han de donar la nota. Sempre  s’ha dit, per exemple que una núvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran protagonista, un cop a la vida. I també ha de crear expectació. A més  a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
            Peró, un vegada assolida  aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i  formalitat.
            Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta greu de educació i cortesia envers els demés.
             Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que es com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, però ho porto molt malament, i s’em note.  Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir.  He de anar corrents a avisar, perquè ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva  in puntualitat.
              Llista de persones ú professions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:

Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línia.
              Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciència, Vindran quan voldran i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.

Malalties i Desesperança

 

Parques de la albufera de Valencia. (fpto meva)

El següent va entrar a la consulta. Tota la sala d’espera estava plena de següents, drets  asseguts i amb cara de buidor interior. Qui mes qui menys, tots i posem la mateix cara. perquè estem plens  de pors de desànims i de cansament.
La Saleta, desprèn una flaira de in diferencia, que afegida a la incertesa  i amb tanta carn  humana, barrejada per la impaciència, i sense cap ambientador que alleugerís, la fortor del  desànim  i  de la rutina. l'ambient.es feia insuportable, dens   i pudent,
Es fa el silenci, i el següent, obre la porta que el durà al despatx del metge. No sap que te. no sap que l’hi passe, ni sap el que vol.
No esta decidit a entrar, però la infermera torna a cridar:
El següent!  Que passi el següent!
L‘home passe. El metge te els ulls ficats dins el ordinador, i no els aparta ni un moment, ni li mire la cara. la infermera a les seves coses. I ell tot empipat, done cop de talo a la porta , que es tanque ràpidament  deixant els altres següents, a l’atre costat, tristos infeliços i avorrits.
Una vegada i ja segut davant el metge, espera, una pregunta que ningú pronuncia. no sent res. Mira al seu doctor, i de reüll veu  a la  infermera de reclame a tots els següents, següents, un cop enllestit, el de dins. Però ara el que es dins es ell, i no comprèn massa que és el que hi fa allà . Que era el que l’havia portat, a torbar-se entremig, d’aquell tu multe de gent suada, que xerrava, i xerrava sense parar, sense futur i sense esperança.. Obre primer la  porta del despatx , Atravesa la sala plena   de següents de al consulta ,  i surt al carrer, corrent cames  ajudèume. El rerefons de tot plegat va ser qul pànic el va superar y caigué  rodó.

QUADRES NOSTÀLGICS

Imatge de la xarxa

                                    El rebost.

Crec amb fonament, que en les llars d’avui dia, no existeix aquesta peça. Anys enrere, hauria estat impensable. Ara només es té nevera i prou. I en el millor del casos congelador.
Que no està pas malament, tot s’ha de dir. Peró el rebost, allà on es penjaven les llonganisses, el pernil, una penca de cansalada. Allà on també,s’hi guardaven les patates, els cebes, les mongetes i a una prestatgeria, alta els pots de les diferents conserves; de pressec de tomàquet, de figues, de olives. També s’hi eren pressents els fruits secs: les ametlles, les nous, en uns cabassos, o cistelles de fil de pita, fets o emprats, per aquesta funció. S’hi podia trobar, farina, mel i rajoles de xocolata. Un bon bocí de formatge i raïm o pomes. Aquell rebost en suma, era una provisió perfecta que permitie passar un bon hivern, rebre en qualsevol moment una visita inesperada, i tenir la tranquilitat que dóna una bon abric quan arribe el fred.
Però aquest retrat nostàlgic, pur i fidel, també ha passat a millor vida. I tal com ere d’esperar, les persones de la meua edat, que tampoc es tanta, enyorem aquelles costums tan previsores,  que eren el secret de les cases endressades. Llars que tenien capacitat per restar a casa sense sortir continua ment a gastar i a consumir com a bojos. Vaja, com fem ara. Que no sabien de tovallons de paper, ni de gots de plàstic. Que l’oli i el vi, es comprava en garrafes, que un cop buides, es rentaven i es tornaven a re utilitzar. Per lo tant no es generava residus, ni calien tantes flotes de camions d’escombraries ni del personal, que manca  por organitzar tot aquest despropòsit.
Des de aquest particular punt de vista: Mireu s’hi n’era d’important el rebost!!! Qui ho diria!!!

 

DIA11 DE SETEMBRE

Entrada extraordinaria.

Amb motiu de la manifestació, de Barcelona, enceto aquest escrit des de, el cor. Amb la tele engegada, i molt atenta a tots els moviments, que es puguèssin donar. Tinc tota la meva família allà, petits i grans i jo no hi he anat, degut a la caiguda, que de moment el meus ossos, encara adolorits, no m’ho permeten.
Estic emocionada, no puc reprimir les llàgrimes, ni tampoc els sanglots. Estic completa ment imbuïda del ambient, i em sento mes catalana que mai. que ja es dir. I m’hi sento des de el respecte, des de, el fons del temps, des de el record  a tots els herois del 1714. I més estic orgullosa del poble català, que es un poble eminentment treballador, poc amic de aldarulls i molt solidari. Sobretot solidari, i ho recalco perquè. són moltes les veus que s’aixequen arreu el estat espanyol,  en contra d’aquest fet tan principal. Propagandes i males vibracions, que no ens són gens favorables.
Em ve al cap, un altra demostració fefaent, del que asseguro, y que és l que passe als vols de Nadal amb La Marató de TV3. Aquesta col·lecta que rebente tots els rècords cada any, amb la collita d’un munt de mil.lions d’Euros, que es dediquen, a la recerca mèdica.
Avui es un dia històric, ho sé.  Si es traduirà o es concretarà en quelcom del que s’espera, no se sap. Caldrà esperar;  però també penso que el món ha de veure aquest clam, algú  s’ha d'adonar
 que ara i aquí es cou alguna cosa diferent, agradi o no. Jo estic completa ment convençuda que això portarà canvis i penso i m’agradaría que fossin bons. pels catalans i no pas dolents per la resta dels pobles de la península.

Son 3/4 de set de la tarda. Es tot el que tenia que dir.

De quand el dia comence a despuntar.

foto propietat de M.S.P.

 Ja sé que n’he parlat moltes vegades, però aquest instant preciós, es un del regals millors que ens fa la mare Naturalesa. Poder aguaitar cap al cel encara amb estels ben visibles, i sentir a la pell la fresqueta que sempre hi és en aquell moment, estirar els braços, respirar fons i llarg… i contemplar com la nit es va aclarint, suaument, amb basarda, sense voler fer-se notar, es un sentiment tan íntim com maravellòs.

He de confessar, en honor a la veritat, que els primers anys de vida i fins quasi la cuarentena, vaig gaudir molt del coixí, i em s’hem enganxaven els llençols, dia sí i dia també. No feia cas ni del despertador. Peró ara em penedeixo de no haver provat aleshores, aquest nou plaer que m’ha deparat la vida, i que hem done molta més satisfacció. Treu el sentit de culpabilitat, i et fa sentir millor.  Ja estàs preparat per parlar amb les plantes, per dir bon dia als ocells, per asear-te i fer quatre coses imprescindibles, I a més no fas mai tard enlloc.  Que també es un detall per tenir en compte. 

COSES DE SEMPRE.

(foto propietat de la meva amiga Aurora.)

                                           Com l'aigua clara. ( reposició)


El que te bons amics, no sap pas el ric que és. Puguer comptar amb el recolzament, la comprensió, l’ajud o senzillament la companyia de una persona amiga, es de les coses millors que et pugui passar a la vida.
Els amics bons de veritat, son els que sempre són discrets, amables t’escolten,
t’animen i per descomptat mai et traeixen ni et menystenen y que són a més a més, des interessats.
Riuen amb tu,  les teves alegries, celebren amb tu els teus èxits, plorem amb tu per les teves penes. i pots comptar amb ells, sempre sense pensar en si es o no l’hora de trucar, o si els molestaràs. Sense por de que et titllin de agosarat de barrut, o de fer el ridícul.

Tinc la immensa sort de tenir amics in condicionals. Els millors amics, als que m’estimo com a la família, als que recolzo, als que comprenc i als que m’agrade fer-los’hi companyia. No els trairia mai, als que guardaré sempre fidelitat, als que escolto i escoltaré, i als que sempre consideraré les millors persones, i riuré les seves sortides, i em neguitejaré amb els seus
neguits, i als que no retrauré mai, el que em truquin a deshora. I seré sempre desintersada i esplèndida.
AMICS, AMICS, quina paraula mes bonica!!!!


Aquesta entrada va exclusiva ment dedicada a ELLS, ELS MEUS AMICS!!!

ELS GRANS TEMES D'AVUI

Totes les bombes

Aquesta foto m’ha inspirat per parlar de les guerres, i passar de puntetes, com tinc el costum, per els importants temes que tenim ara mateix sobre la taula de la actualitat. I es que a més a´més, sobre les guerres s’han escrit mil llibres, mil articles d’opinió, i penso que encara es trobarien mil raonaments, més si el volguéssim comentar o escriure. Per lo tant, serie molt presumptuós de la meva part, voler donar nova llum, o diferent punt de vista.
Ara bé, a lo millor si ho faig amb clau d’humor tindré mes posibilitats, d'escriure quelcom original. Ho intento.

 Faig saber als senyors i senyores benestants

Que a la guerra fratricida dels sirians,

Tendrien que vendre’ls-hi els viatjants,

Dels països d’armes fabricants.

Melons i síndries per munició principal

 Per comptes  de bombes mortals.

Que fan grans destrosses, i tant cabdals.

foto de la meva propietat.

Llençar síndries sobre els teulats,

amb grossos canons d’artilleria

Quedarien tots sorpresos i parats,

veurien amb satisfacció i alegria.

Que aquesta munició, del sembrar

mai a ningú  vol ni ferir ni matar.

les tiren només per beure i per menjar.

Renoi, com estan tots i com han canviat.

Que contens i que mansos s’han tornat.

amb aquestes fruites que'ls han disparat,

La gana, la sed i l’odi, se'ls ha passat.

 I  diuen: perquè ens hem de barallar,

Val més que tots  ens posem a cultivar..

Que es mil vegades millor que guerrejar.

FETS I GENT

Totos propietat de M. S. P. aquí el Gran Teatre del Liceu

Les Rambles de Barcelona.

De totes es vies, carrers, avingudes passejos i passatges de Barcelona, la més emblemàtica la mes visitada i transitada, de la Ciutat Comptal, és sense cap men de dubte: les Rambles.  No hi ha turista o visitant que passi per Barcelona, que s'estigui de anar-hi.  I es que es un lloc certament molt peculiar. Es lloc d'encontre, de restauració, de mercat, de compres de tota mena, i sobretot es lloc d'espectacle. Perquè allà s'hi donen tota classe de re presentacions al carrer, i en locals tancats de molta categoria, i de més dubtosa qualitat i acceptació.

 El Gran Teatre del Liceu, se'n endú la palma, per antiguitat, per prestigi i per l'alta categoria dels seus muntatges operístics de primer ordre. Els millors i més afamats grups de dansa clàssica i moderna, solen actuar allà. Un altre teatre, i un altre escenari que presente un espectacle porno, a més a més dels museus, i les magnífiques estàtues humanes. potser també caldríe parlar dels trhileros, dels top manta, i del pintors o dibuixants i caricaturistes. també del equilibristes, tanguistes, que juntament amb els grups musicals dels llatino-americans, conformen la moguda que s’hi monte a qualsevol hora de la nit o del dia. La Boqueria, l'Esglesia del Carme i les floristes son un reclam segur per el visitant, que hi passe embadalit i bocabadat, sense poder-se resistir al seu encant.

Hi són també els pidolaires els gitanos, els roda monts, que es barregen sense cap complexe, amb gent elegant que surt de sopar o d’alguna festa o boda. Les Rambles en totes les estacions del any, i de tots el anys passats i venidors, estan i son sempre de moda.

DESENGANYS I AL.LEGRIES

                                     Un pensament absurd.

Foto propietat M. Sala Porta

Moltes vegades en el transcurs de la vida, quan res ha estat fàcil, quan s’hagut de treballar sense pausa ni decans i estalviar per pujar uns fills, per donar los-hi  estudis i una millor qualitat de vida, de la que els pares han tingut. Mentres aquesta tasca es va consolidant i es fa realitat , penses:  quan acabaré de lluitar per totes aquestes obligacions,  em podré donar per satisfeta.  Podré estar orgullosa junt amb la meu  company o marit, d’haver complert com persones, amb la família i la societat. Podré estar contenta, perquè he tingut molta sort de que les coses més o menys han sortit com esperàvem. T’imagines d’amunt d’un turo contemplant la teva obra, i sentin-te feliç.

El que passe i amb això no s’hi ha pensat mai,es que el descans, la satisfacció per haver fet els deures  de la vida, amb bona nota,  et deixen tan esllomat, i tan fatigat, que ja no tens ganes de gaudir de la llibertat guanyada a pols, i que la nova situació no et satisfà tant com t’havíes arribat a imaginar. 

Els fills, es veritat son fora, però els enyores, et   quedes sol  I orfe de fills I de pares,  quasi al mateix temps, I molts cops, la situació ha canviat tant, que  ni tu mateix, creus que ets igual que abans. Anar als metges es ara la nova distracció,i alhora la única feina.  No es pot passar ni una setmana que no es tingui que anar al podòleg al radiòleg , al estomatòleg i a tots els òlegs  haguts i per haver. I   puc ben assegurar que no es el més divertit del món. I menys encara, el que havíem  imaginat.

Ara et trobes en una època en la que no hi ha metes ni objectius propers a assolir. Ni a llarg ni a curt plaç.  Quina paradoxa! Tan esperar  aquesta  fita, que ha trigat tota una vida en arribar. I ara resulte que no es tot lo gratificant que s esperàve. Ni de lluny, vaja!!!