diumenge, 26 d’agost de 2012

ELS GRANS TEMES D'AVUI


Totes les bombes

Aquesta foto m’ha inspirat per parlar de les guerres, i passar de puntetes, com tinc el costum, per els importants temes que tenim ara mateix sobre la taula de la actualitat. I es que a més a´més, sobre les guerres s’han escrit mil llibres, mil articles d’opinió, i penso que encara es trobarien mil raonaments, més si el volguéssim comentar o escriure. Per lo tant, serie molt presumptuós de la meva part, voler donar nova llum, o diferent punt de vista.
Ara bé, a lo millor si ho faig amb clau d’humor tindré mes posibilitats, d'escriure quelcom original. Ho intento.

 Faig saber als senyors i senyores benestants
Que a la guerra fratricida dels sirians,
Tendrien que vendre’ls-hi els viatjants,
Dels països d’armes fabricants.
Melons i síndries per munició principal
 Per comptes  de bombes mortals.
Que fan grans destrosses, i tant cabdals.
foto de la meva propietat.

Llençar síndries sobre els teulats,
amb grossos canons d’artilleria
Quedarien tots sorpresos i parats,
veurien amb satisfacció i alegria.
Que aquesta munició, del sembrar
mai a ningú  vol ni ferir ni matar.
les tiren només per beure i per menjar.

Renoi, com estan tots i com han canviat.
Que contens i que mansos s’han tornat.
amb aquestes fruites que'ls han disparat,
La gana, la sed i l’odi, se'ls ha passat.
 I  diuen: perquè ens hem de barallar,
Val més que tots  ens posem a cultivar..
Que es mil vegades millor que guerrejar.


20 comentaris:

mariajesusparadela ha dit...

Hermosa sandía, que en verano, con el agua que tiene, se agradece tanto.

Montserrat Sala ha dit...

Usadas como bombas, son ideales. La forma es idéntica.
gracias por tu comentario. Un beso.

Neogéminis ha dit...

Ese tipo de guerras sería mucho más justificado!

Dan ganas de probar una rebanada de esa sandía!jejeje

Jan Puerta ha dit...

Ja saps que es fa una guerra de tomàquets. Tothom riu i crec que ningú plora.
Les guerres son massa doloroses i no crec que hagi res que justifiqui una acció militar.
El esser humà, des de que tinc us de raó em fa por. Pànic diria jo.
Les úniques guerres que m'han agradat a la meva vida (i en conec unes quantes) son les explicades per en Gila.
Una síndria disparada amb un canó ha de fer mal si et dona de ple.
Ara no fa pas molt, un home va tenir que ser hospitalitzat degut a que li va caure un alvocat (aguacate – palta) al cap.
Una entrada la teva per reflexionar.
Una abraçada

Montserrat Sala ha dit...

Hola Mónica: veo que te apuntas a este tipo de guerras con misiles, tan especiales
gracias por venir a mi atalaya, y dejar tu comentario. Un beso.

Montserrat Sala ha dit...

Es veritat Jan que en un cas de mala sort, una sindria et pot fer mal, però de cap manera accepto que sigui aquesta hipotética guerra, tan perillosa com les de veritat. Ni tan sols comparar-la.
Estic d'acord, no obstant,que com les guerres de Gila, no en hi haurà cap d'altres. per fer-nos morir de riure.

Moltes gracies, per les teves paraules, Jan. Una salutació ben cordial.

Remei ha dit...

No tens desperdici amiga...
Cada dia em sorprens més...

Bona font d'inspiració, bona prosa poètica, rima inclosa!

Ojalà algú t'escolte en aquest món de bojos...

Besos!

Pakiba ha dit...

Jo ja m'he apunto a aquesta guerra tan fresqueta,

Montserrat Sala ha dit...

Remei: No sempre s'ha de ser tan seriós. Una petita bojeria de tant en tant, no fa mal y ajude a mantenir la moral. Es com jugar o pedre el temps tontament. No es lo millor que es pot fer, però distràu.
Moltes gracies per les teues amables paraules.
Petonets, per a tots.

Montserrat Sala ha dit...

jajaja!!! Pakiba, Jo també m'hi apunto
Itant!!! i mes encara en aquest temps tant caluròs.
Una abraçada ben gran,amiga.

emejota ha dit...

Jajjjj, chavala qué gran idea, todos los fabricantes de armas a "sandieros y meloneros", jajjj. La suscribo. Petonets.

Montserrat Sala ha dit...

De risa, desde luego. Mejor tomarlo a broma, no crees?
porque si lo piensas bien, es de pena.
Recibe un abrazo i mi agradecimento por venir a reirte un rato conmigo

Myriam ha dit...

Muy de acuerdo contigo: con sandias, melones, tomates es la mejor forma de guerrear.

Besos

Montserrat Sala ha dit...

Les confrontacions bélicas, tu sabes,
muy bien que són cosas muy serias y
delicadas. Pero a veces uno nescesita dar rienda suelta, al humor, a la chanza, para desintoxicarse de tanta muerte, de tanta sangre.
Disculpa, si he sido tan irreverente

Un abrazo Myriam.

pluvisca ha dit...

Buenisima metáfora, es como una bocado de amor del bueno

Una abraçada

Eastriver ha dit...

Montserrat, que sí, que tens raó, les bombes haurien de ser sindries. M0ha fet riure el teu poema...

I també m'ha fet riure al bloc de la María Jesús això dels pollets que es diuen esgarrapa pallers, jajaja, no ho sabia. I això del pab i al sac, que és molt català.

Veus? Quan ets realment bona és quan ets tu mateixa!

Montserrat Sala ha dit...

Hola Pluvisca: Celebro que t'hagi agradat la idea. Algú m'hadit però que si et cau un sindria al cap et pot deixar completament estabornit.
K.O. total.

gracies amiga per venir a dir la teva.

Montserrat Sala ha dit...

Un rodolí no es mai un poema, Ramon.

Es quelcom molt mes lleuger i insignificant, com yo mateixa.
Ho has dit molt bé, amic meu.

Una braçada gran.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat.
A Buñol ha sigut la tomatina, guerra de tomaquets.
Ojalá les guerres fossin aixis.
Una abraçada, Montserrat

Montserrat Sala ha dit...

per descomptat tocaia que totes tendrien que ser aixís.
Gracies per passar a comentar.

Una abraçada per a tots, gatets inclossos.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA