dissabte, 4 d’agost de 2012

EL MEU PANERET DE COSIR

  Per no tancar la paradeta,  i posar el retol de tancat per vacances, he optat per reeditar algunes entrades dels primers tems. Us prego em disculpeu la llicencia.
                            
La caixeta on hi guardo tots els estris de la costura, es plena fins dalt. Es com un calaix de sastre on hi entre tot, on s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada  extraviada, una llima d’ungles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quan hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com.  Misteriós.

El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cuadrets de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobre manera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dins la panxa de l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quan els fills arribaven tard a casa i jo cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir  les peces acabades en vigílies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angúnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet companyía mútuament. El dia era pel mostrador, la casa, els fills i demès feines própies
d'una mestressa de casa

Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’ amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art!  amic fidel i silenciós que sempre guardaré, malgrat tot, al meu costat.                                              

7 comentaris:

Remei ha dit...

Oh...la mare en te un igualet...jo crec que fins i tot guarda els mateixos secrets...secrets de mare.
El que passa és que el de la mare segueix molt actiu, a ella li fan "por" els ordinadors (encara que moltes vegades em demana veure un blog, buscar-li una recepta...coses...)
A mi m'agarda veure el seu paneret, i tens raó, allí solc trobar allò petit que mai no se sap com va a parar allí...

Millor que po penges el cartell de les vacances...hi ha moments que necessitem els blogs per veure coses boniques, llegir...t'ho dic perquè entre la calor que fa i la TV, que dona "asco"...els blogs amics són un tresor!
Besos Montserrat!

mariajesusparadela ha dit...

También yo tengo un costurero donde va a parar todo.
Era de mi abuela.
Una entrada muy tierna.

Myriam ha dit...

¡Ya imagino ese costurero todos los secretos que guarda!...

Besos

Montserrat Sala ha dit...

Remei: ja saps que jo també soc com una marona de tantes i tantes com ni déu haver pel país.
Moletes gracies per les teves carinyoses paraules.
Que tinguis una setmana molt sana, divertida i productiva.
<petonets, per tots el de la casa.

Montserrat Sala ha dit...

Mariajesús: Veo que es muy común lo del costurero. Es verdad, en mi casa también lo habia visto siempre.
Y en casa de mis hijos, también lo hay, pero me parece que no le van a coger el mismo cariño.
Libra muchos dias. Y muchas semanas!

Gracias por tus palabras cariñosas.

Montserrat Sala ha dit...

Uyyyy!!! no lo sabes bién, Myriam. he
convivido con el muchos años .

Afectuosos saludos. Un abrazo.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat.
M´agrada aquest Post i no hi fa rés que l´hagis tornat a posar, doncs segur que moltes persones no s´enrecorden o no l´hen llegit.
Jo també guardo amb carinyo una caixa de fuste, confecionada per el meu pare, que era el seu costurero.
Moltas petons, Montserrat

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA