Una arracada extraviada, una llima d’ungles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quan hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com. Misteriós.
El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cuadrets de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobre manera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dins la panxa de l’aspiradora.
El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quan els fills arribaven tard a casa i jo cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir les peces acabades en vigílies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angúnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet companyía mútuament. El dia era pel mostrador, la casa, els fills i demès feines própies
d'una mestressa de casa
Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’ amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre guardaré, malgrat tot, al meu costat.
7 comentaris:
Oh...la mare en te un igualet...jo crec que fins i tot guarda els mateixos secrets...secrets de mare.
El que passa és que el de la mare segueix molt actiu, a ella li fan "por" els ordinadors (encara que moltes vegades em demana veure un blog, buscar-li una recepta...coses...)
A mi m'agarda veure el seu paneret, i tens raó, allí solc trobar allò petit que mai no se sap com va a parar allí...
Millor que po penges el cartell de les vacances...hi ha moments que necessitem els blogs per veure coses boniques, llegir...t'ho dic perquè entre la calor que fa i la TV, que dona "asco"...els blogs amics són un tresor!
Besos Montserrat!
También yo tengo un costurero donde va a parar todo.
Era de mi abuela.
Una entrada muy tierna.
¡Ya imagino ese costurero todos los secretos que guarda!...
Besos
Remei: ja saps que jo també soc com una marona de tantes i tantes com ni déu haver pel país.
Moletes gracies per les teves carinyoses paraules.
Que tinguis una setmana molt sana, divertida i productiva.
<petonets, per tots el de la casa.
Mariajesús: Veo que es muy común lo del costurero. Es verdad, en mi casa también lo habia visto siempre.
Y en casa de mis hijos, también lo hay, pero me parece que no le van a coger el mismo cariño.
Libra muchos dias. Y muchas semanas!
Gracias por tus palabras cariñosas.
Uyyyy!!! no lo sabes bién, Myriam. he
convivido con el muchos años .
Afectuosos saludos. Un abrazo.
Hola Montserrat.
M´agrada aquest Post i no hi fa rés que l´hagis tornat a posar, doncs segur que moltes persones no s´enrecorden o no l´hen llegit.
Jo també guardo amb carinyo una caixa de fuste, confecionada per el meu pare, que era el seu costurero.
Moltas petons, Montserrat
Publica un comentari a l'entrada