dijous, 25 d’octubre de 2012

TODOS LOS JUEVES RELATO

el color gris. 

Es uno de los mas corrientes y mas utilizados de todos los colores, aunque no figura en el arco iris, y nunca nadie habla de él. Se pasa rozándolo pero nunca se le caso, ni se le otorga mencion especial. Apenas se le nombra. No vende porqué no es romántico, no es vistoso, no es cálido, tampoco es aromático porque ninguna flor lo ha elegido. Es la discreción hecha color. Es todo él, humo, sombra y poco más. Es soso y mediocre. Sin embargo del color gris, se podrian decir, un montón de cosas más.
Ni buenas ni malas, ni grandes ni pequeñas, ni nuevas ni viejas. Se podrían escribir versos o hacer mil prosas.
Josep Plá, lo hizo con gran acierto. Claro que era Josep Pla. Pero yo, aún siendo una abuela ignorante, voy a intentar describirlo desde un punto de vista diferente. Me seduce este insignificante tono, siempre ignorado y desapercibido
Para mi este color representa todos los nubarrones de la vida. Los que traen tormentas y vientos desapacibles. Los que nos quitan las ganas de vivir a base de crueles enfermedades o de horribles discapacidades. Los que nos condenan a una crisis económica que nos hace tambalear, que arrastra  y se llevan toda esperanza de felicidad, de bienestar.
Representa asimismo,  la mediocridad en los estudios en las profesiones y en todos los trabajos.
Lo veo frio, calculador y engañoso. Nunca agradable ni simpático. Su corazón es pura piedra.

Pero también son trajes Armani, elegantes, sóbrios y distiguidos. Vestidos monjiles y virtuosos. Perlas únicas de mares lejanos y playas exóticas.
La fuerza  del acero, de los grandes edificios de cristal, la materia de nuestra principal computadora, el cerebro. La plata es su principal divisa y la discreción su bandera.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

UNA CREU SVÀSTICA, ÚTIL

imatge de Internet
 Al Aeroport Internacional de Viena


 Acabo d’arribar de Viena. El viatge en si, ja m’ha regalat agradables sorpreses. En arribar, al Aeroport Internacional,  ens van desviar per un lloc diferent, de les altres vegades, i vam notar que hi haurien grans canvis en aquesta catedral dels viatgers apresurats, com a totes les noves catedrals modernes de les comunicacions. Jo els hi dic catedrals  perquè son les edificacions o llocs públics més grans i mes visitades per tothom. Ara a Viena estan fent, lo que es una nova reforma desprès de que fa, molts pocs anys ja s’havie remodelat completa ment i llavors també va ser degudament ampliada.
Doncs bé, avui a la tornada ja n’hem començat a fer un tast, d’aquestes altres noves dependències .
D’entrada un tip de caminar por trobar les portes d’embarg. (cal tenir en compte de que encara no esta del tot enllestit. i també s'ha de pensar que  d’obres de dimensions, gegantines i extraordinaries d’questa naturalesa, en sabem força per aquí, no se si per sort o per desgràcia. No ens tendríem que estranyar doncs, de res, però es que allà he vist quelcom que m’ha sorprès moltíssim. Sabeu que ja soc d'una edat i que n’he vistes de tot color, perquè també m'he bellugat, lo meu, que es bastant. Tinc ben present com el aeroport mes confortable, que mai havia vist va ser el de Atlanta. Quan el vam veure pràctica ment nou i esclar, ja se sap que siguen als EEUU, que es sempre garantia de modernitat, glamour y funcionalitat, no t’extranyes de cap de les coses que puguis veure, per exagerades que siguin.
Peró a Viena, ha tingut una altra sensibilitat, No crec que hagi volgut competir ni en mes luxes ni en lluentors, ni amb capacitat.  D’aixó res. Les sales d’embarg allà on t’hi passes generalment un munt d’hores mortes que s’et fan eternes, doncs allà hi han posat com uns seients convertibles amb llits, Si, sí pot dormir completa ment estirat, i amb coixí, o bé et pots asseure amb l’esquena dreta i recta i el peus apoyats. ES a dir, fent amb el cos un angle recte.
Aquesta es  una cosa, però es que, encara hi ha mes, En totes les sales d’espera, hi ham montat uns mòduls, amb cabuda per a quatre internautes, amb  endolls, wifi, lloc pensat per l’equipatge, per pendre un café. un refresc etc. etc. Peró a mes ocupen molt poc espai i els usuaris no es veuen l’un amb l'altre. Amb tota la intimitat. Un disseny funcional, per un servei imprescindible. M’ha semblat novedòs y practic. No l’he pogut fotografiar, i m’ha sabut greu. Tots aquests petits departaments,  ideats, únicament pels usuaris d'Internet, estaven completa ment ocupats i creieu que n’hi havia molts. Per donar una idea es com són, si els mirèssim des de el sostre, ens recorde el dibuix d’una creu svástiga (només l’anomeno, perquè l’hi trobo una gran similitud de formes). Colocada,  recta, com el signe de sumar.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

ANAR A CERCAR BOLETS

foto de la xarxa de Internet
Sempre la tardor

Ara cercar o collir bolets es un deport que està en alça.  Es donen consignes, i en alguns llocs , es trameten permisos que tenen un un cost simbòlic. Es carregue de provisions per fer un most o dos, i es prenent tot d’una, els estris que fan falta, una peça d’abric, bon calçat.. I muntanya  amunt!!!
La sortida es sempre joiosa, sobretot si es va en grup;  i la gresca ja comence a bord del mateix automòbil. En arribar al lloc previamente pactat, la gent es dispersa i es el moment de no fer massa soroll. El moment de clavar els ulls al terra i amb l’ajud d’un bastó, aixecar -que no remoure-, la molça i la pinassa. Si hi ha sort, i has escollit justament allà on se n’ha fet, ets una persona ben afortunada.
El veure aquelles peces tieses i lluentes. Humides i tendres i mig amagades per la brossa del sota-bosc, es una visió, com no en i ha d’altra de més bonica.i engrescadora. T’ajonolles i amb  un ganivet no massa gran, es talla la tija arran del terra, o s’arrenca estirant-la suaument, com el que aixeca del llit a un bebè, sense que es desperti. Tornes a tapar el forat i mires un poquet més enllà, i d’atra vegada tens la sensació de que sota aquells fulles seques, que les veus mes alçades, s' hi por trobar-se quelcom més. Es note perquè, encara que son al terra, es veuent a un nivell mes altet.   I no pot pas fallar!!!Allà estan, esplèndides i oloroses. Una sensació repetida mil vegades, que sempre et sorprèn.  Molts cops, peró es divisen perfectament a simple vista. Sigui com sigui, un altre regal de la naturalesa impagable, Sempre ho he pensat així. Un obsequi tan y tan bo que per a mi no te preu. Es exquisit a la taula, guisat de mil maneres diferents. Peró el que m’agrada més es anar personal ment a collir-los al bosc. I ara n’es el temps idoni. De totes formes, anar-hi  sempre es una delícia: per la flaira que desprèn, per carregar els pulmons d’aire sa, i per sentir-me mes aprop de la terra, perquè ella serà el nostre destí a la fi del temps

diumenge, 14 d’octubre de 2012

CUANDO LLEGA EL OTOÑO

imagen de Internet


Como cada año por estas fechas, me entra una especie de morriña especial. Una melancolia irrefrenable y placentera, que no puedo evitar que se adueñe de mi.
Me vienen a la cabeza un montón de recuerdos de mi más temprana edad. Y he de dar rienda suelta a los pensamientos que se agolpan en mi cerebro, para que quepan otros intereses más de ahora, más actuales y modernos.
Pero la verdad es que prefiero rememorar las vivencias, de aquellos  tiempos de pan duro, y de pocas libertades. Aunque yo, no me diera cuenta.
Nací en 1943. que lejos queda eso!!!  uufff!  Pero que cerca lo tengo todo.
Los soles ardientes del estío, que nos quemaba la piel a mis hermanos y a mí. pero no dolía, ni recuerdo que nadie se quejara nunca, ni que usara cremas ni otros potingues.
El frio intensísimo, del invierno, las heladas que nos hacían pemanecer algunas semanas al lado del hogar, haciendo tostadas, i desgranando las mazorcas de maíz. O buscando las piedras en aquellos inacabables sacos de judias que habia que pasarlas una a una, como un rosario, para dejarlas limpias.
Pero cuando poco tiempo después, desaparecían las nieblas, ya se podía mirar más lejos, entonces, el sol se convertía en un valioso regalo. Verlo tan brillante, y que al alumbrar los prados, y las montañas, pareciera todo recién pintado, con unos colores muy vivos y relucientes. Nada era igual. Los ruidos eran otros, Y los olores. Había por doquier movimiento de aves, de insectos. Todo lo que pemanecía hibernando, despertaba de pronto para mayor disfrute de  todos los  sentidos.
Los tallos nuevos de las plantas, salían sin saber cómo, de entre las hojarascas secas de los bordes del camino. El murmullo del agua que saltaba ligera encima de las losas desgastadas, del los barrancos y riachuelos.
Era una vida nueva y vital para una criatura  que había unos ojos como naranjas, para aprender y saber de todos los prodigios que la rodeaban. Levantar la vista al cielo, contemplar las nubes  y sus curiosas formas. Adivinar si  llevarían lluvias o ventiscas. Mirar todas las estrellas del firmamento, que por las noches brillaban esplendorosamente... cuando lo pienso creo, que aquello sí que era gozar de la Naturaleza, en vivo  y en directo.

dijous, 11 d’octubre de 2012

LOS JUEVES, UN RELATO


Los seres humanos somos prisioneros de nuestras propias costumbres. Queremos cumplir, con todos,  felicitar a todos los amigos y conocidos, en todas sus fechas importantes.que tenemos anotadas cuidadosamente en la carpeta de cada persona. o en una agenda al uso, para que no se nos olvide. (Error imperdonable). La cuestión es no perder ocasión de demostrar nuestro aprecio  a veces ficticio e inexistente  pero, la fuerza social del compromiso así lo exige. Es de buen tono, llamar antes de un viaje al que lo vaya a emprender  Así las personas que llamamos son cada vez más. Nuestro círculo de amistades se va ampliando. y como ademas queremos ser mas amables con ellos, porqué  los cánones de la buena educación, también lo aconsejan así. Después de un cena o una fiesta, hay que hacer una llamada para los agradecimientos y las alabanzas Luego si vas de visita, donde sea, lo politicamente correcto, es llamar al dia, para quedar con la hora exacta, Este punto es absolutamente imprescindible. Sin contar  con las llamadas de la família, las de las casa comerciles, i de telefonia.
En resumidas cuentas, el teléfono, poco a poco nos va atando cada vez mas, hasta el punto que a veces nos sentimos asfixiados por las llamadas que no paran de sonar. y por las que debemos hacer sin tener tiempo. Porque, no hay que olvidar, que estamos inmersos  en  una vorágine de  trabajo  y obligaciones, duras y absorbentes
El móvil, aún suponiendo un respiro, importante, no ha solucionado, el problema y solo ha acrecentado nuestra cuenta de débito. Cierto es, que sin teléfono no se puede vivir, que es una potente herramienta de trabajo muy  importante, pero no es menos verdad, que abusamos  de él,  con alevosía y premeditación

diumenge, 7 d’octubre de 2012

LA IN PUNTUALITAT REPONSABLE

                el que espera desespera


             Encara es trobe gent, als que no els hi fa cap falta el rellotge. Si el tenen no ho sembla pas. Perquè sempre fan tard. Vagin on vagin, ells han de donar la nota. Sempre  s’ha dit, per exemple que una núvia arribe tard. I es ben llògic. S’ha de fer esperar, com a gran protagonista, un cop a la vida. I també ha de crear expectació. A més  a més, se supose que aquell dia tan especial, ha de tenir molta cura en tots els detalls, i la seva posada en escena sempre es complicada. Fins aquí tot correcte.
També es pot dir que es una tradició, i ho accepto de bona gana.
            Peró, un vegada assolida  aquesta fita, s’ha d’haver acabat la seva poca paraula, i  formalitat.
            Ja no hi ha cap mes justificació, per arribar tard als llocs. I menys encara si se la espere. Penso que llavors s’incorreix, en una falta greu de educació i cortesia envers els demés.
             Les persones amb les quals em relaciono, son totes puntuals. que es com ha de ser. Tolero el contrari, aquell que sempre fa tard, però ho porto molt malament, i s’em note.  Jo, amb el meu caràcter, pateixo un estrès gran si es que sé que m’esperen. No ho puc resistir.  He de anar corrents a avisar, perquè ha sorgit un impoderable imprevist, que segurament serà la causa de la meva  in puntualitat.
              Llista de persones ú professions en les que s’escàu aquest pecat intolerable:

Tot el colectíu dels metges i especialistes del que sigui.
Les persones desordenades i barrudes.
Els paletes, u altres oficis que demanes per un adob del que sigui, a la casa.
Els trens del nostre país.
Els autobusos de línia.
              Amb totes les persones que descric, ja t’hi pots carregar de paciència, Vindran quan voldran i no hi tens res a fer. Ells sempre són el mes guapos.

divendres, 5 d’octubre de 2012

El negoci del segle



Cada dia en hi ha mes. Passejant pels carrers de qualsevol  poble o ciutat, només es veuen  aquestos lletrerets. Penjats de les finestres o balcons, grans, petits i de colors ben llampants. Que lluny queden els temps, en que  les bústies  eren plenes de papers demanant habitatges que es pagarien suposada ment al comptat. “compro pis per aquesta zona”. I era veritat! La gent buscava cases, pisos vells, solars i totxos com fossin, per revendre’ls  pocs dies desprès i fer-se amb uns guanys indecents.
Eren molt hàbils, fins i tot els no professionals. Senyores de una certa edat i un cotxet, s’hi dedicaven amb força encert. I joves que deixaven els estudis penjats, per dedicar-se al negoci més lucratiu del segle. Tothom era empresari o promotor. 
Però no es pas tot. immediata ment, desprès dels habitatges, van començara desmuntar botigues, tallers, fàbriques i naus industrials de tota mena, que havien proliferat de una manera alarmant. Doncs el resultat es que el país es a la ruïna, i molta gent jove millor preparada com mai ha de sortit fora per tenir un treball.
I ves per on, la gallina dels ous d’or, s’ha mort. Millor dit: entre tots l’hem matada, però ja no hi és. Crec que no n’hi  haurà pas cap més d’igual. Guapa, pomposa, grassa i lluenta  se'n anat.  Hi ens ha deixat una crisi i un atur galopant, que vés a saber quan s’aturarà.  El meu amic Ciríac diría: “qui tot ho vol tot ho perd”, però  no s’ajuste massa a la realitat. La meva mare ho explicaría millor: “totes  les masses fan mal”, I es que les economies i el model de societat en la que estem immersos, no es pas la que deuría  d’ésser, El consum irresponsable i l'afany desmesurat de guanyar peles com sigui, no solament ens ha portat aquí, o sigui a les butxaques buides, sinó que fins i tot sembla que hem perdut el Nort. I es greu. Ara no només ens hem d'estrènyer el cinturó, tampoc tenim  la confiança en els nostres mandataris, i encara menys en el sistema. I ningú hi trobe una solució imminent.
 Hem de tornar a cercar els valors tradicionals. i pensar que la solució que no solament  l’han de buscar les autoritats pertanyents, també es cosa de cadascú, i responsabilitat de tots, perquè tots hem contribuïit a escanyar aquesta gallina metafòrica.  Austeritat, treball i menys brillantina. I sobretot un consum responsable, que de passada ajudarem a respectar el medi ambient.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Malalties i Desesperança




 
Parques de la albufera de Valencia. (fpto meva)
El següent va entrar a la consulta. Tota la sala d’espera estava plena de següents, drets  asseguts i amb cara de buidor interior. Qui mes qui menys, tots i posem la mateix cara. perquè estem plens  de pors de desànims i de cansament.
La Saleta, desprèn una flaira de in diferencia, que afegida a la incertesa  i amb tanta carn  humana, barrejada per la impaciència, i sense cap ambientador que alleugerís, la fortor del  desànim  i  de la rutina. l'ambient.es feia insuportable, dens   i pudent,
Es fa el silenci, i el següent, obre la porta que el durà al despatx del metge. No sap que te. no sap que l’hi passe, ni sap el que vol.
No esta decidit a entrar, però la infermera torna a cridar:
El següent!  Que passi el següent!
L‘home passe. El metge te els ulls ficats dins el ordinador, i no els aparta ni un moment, ni li mire la cara. la infermera a les seves coses. I ell tot empipat, done cop de talo a la porta , que es tanque ràpidament  deixant els altres següents, a l’atre costat, tristos infeliços i avorrits.
Una vegada i ja segut davant el metge, espera, una pregunta que ningú pronuncia. no sent res. Mira al seu doctor, i de reüll veu  a la  infermera de reclame a tots els següents, següents, un cop enllestit, el de dins. Però ara el que es dins es ell, i no comprèn massa que és el que hi fa allà . Que era el que l’havia portat, a torbar-se entremig, d’aquell tu multe de gent suada, que xerrava, i xerrava sense parar, sense futur i sense esperança.. Obre primer la  porta del despatx , Atravesa la sala plena   de següents de al consulta ,  i surt al carrer, corrent cames  ajudèume. El rerefons de tot plegat va ser qul pànic el va superar y caigué  rodó.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA