dijous, 30 de juliol de 2009

Les vacances

Estem a punt de veure la mes gran moguda de gent de tot l’any. Una desbandada festiva, pacífica, que fà anar amunt i avall tots el treballadors d’aquest país. Ho necesiten diuen. Per lo tant cal buscar un lloc òn cansar-se, que sigui lluny, una mica exòtic i no massa concorregut. La majorìa van en busca de la familia que tenen als seus pobles d’origen. Els que tenen una segona residencia, ja se sap que s’ha de fer, i molta gent que viatge sola,(the singles), busquen aventures de tots els colors, sobretot en països sudamericans i asiatics. Suposo que també podría incloure, els benestants de torn, que ja no en tenen prou, amb anar a la platja a Llavaneres o Salou. Han de buscar i trobar llocs exclusíus per la seva posició priviliejada. I a fé que els troben: îlles paradisíaques i perdudes pel bell mitg dels Oceans, iots de propietat o de lloguer, òn ademés pots emportar-te els amics i fer festes i bacanals cada dia etc. etc. Hi ha opcions per tots els gustos i butxaques.
L’ideal es puguer armonitzar les preferencias de cadascù, amb l’economia, el temps de que es dispose i resistir la conviencia, perque els costums i la rutina de cada dia, es veuen afetats i es quelcom a tenir en compte. La solidesa de les relacions matrimonials, amb els fills i fins i tot amb els amics, es pose a proba, i moltes vegades, amb grand perjudici d’uns i altres.
I un cop vençudes totes les guerres doméstiques, i tot es a punt per la gran evasió, només es d’esperar una tornada sense ensurts ni cues i …. A DESCANSAR!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Aixecarçe aviait al matí

Es un dels millors plaeres diaris que podem gaudir i Que s' ens done gratuitament:. Saludar el nou dia, pendre un bon café i fer uns estirements, suaus de gimnástica, preparen el cos, per afrontar les hores seguents de feina i dels problemes habituals. Obrir la finesra i endivinar que sotirá el sol…A mí em fá posar molt al-legra i hasta tinc ganes de cantar Com sempre el meu escrit es absolutament partidista, però respecto totes les demés idees, fins i tot les dels qui ni els agrade anar a dormir, i preferixen vetllar en una discoteca i després a la corresponent "affter hours". Son gustos canviants en tot cas. En la vida sempre hi ha moments per tot. I jo he viscut hores en les que no pensat el mateix que ara. Ho reconec.
Peró avui estic per parlar de la primera opció Una dutxa es un bon complement, i já poden arribar históries que segeurament podrás amb totes, amb convenciment i claretat de idees.
Despres, gaudeixes d' un altre gustet rellevant: L´esmmorzar. Hi hagi el que hi hagi, la gana es feta, i es disfrute molt més. El primer glop del café amb llet o la primera mossegada a un entrepá recent preparat, es una de les poques coses, que no et poden amargar els politics de torn.
Perque, heus aquí un altre tema. Les notícies millor que esperin una estona. Es l´unic que el por capgirarel dia. I per lo tant millor defugir-les a primera hora i deixar.les si pot ser per un altra día. Total el negatíu millor ignor-ho, i el posotíu já se sabrá igualment.

Els prats de la Europa Central

Els prats a la Centre-Europa rural.
El turistes del Sud d´Europa que visiten el Nort i el Centre del Continent, (els espanyols, italians, francesos, grecs, portuguesos, etc.cte.) tots busquen cultura, palaus esplendorosos, balnearis de renom, ópera, i els variats concets que s´oferiexen arreu. Hi ha qui hi trobe i es complau en els diferents sports d´aigua com les regates o el winsuf que es practique en molts indrets Uns i altres passen fent carretera amb autocars, passen pels aeroports, embarquen als grans llacs, o van en cotxes particulars amb fiambrera. Un cop esgotats els dies que disposen de lleura, depressa tornen cap els seus llocs d´origen, satisfets, saturats de kilómetres i cansats de tans museus i tanta maravella.
Si algún visitant hi va en busca de natura, (que també sont molts), gaudeixen sobretot del alpinisme, senderisme,o del esquí. Pero tothom torne a casa, pensant que no han passat gens de calor, que el paissatge, es net i molt verd i que les persones els han atés, si més nó, ho han fet amb cortesía.
Tot ells han descuidat un factor que passe desapercebut, i que es molt important pels habitans d´aquestes terres priviliejades:
Els prats de pastura i forratje. En una passejada que acabo de fer, pels camps de Voralberg, (una regió al Oest d Áustria tocant el llac de Constança, concretament el Bregenzerwal), té unes pastures i uns camps tant impresionants que mereixen un capítol apart. Unes muntanyetes arrodonides, coronades per uns bosquets tan densos que ni s´hi cole la llum. Cuidats pins i abets, que són d ún verd tan intens que si fa sol quasi et fan mal als ulls el mirar-los. Reguitzells de flors i multitut plantes de diferents especies hi conformen aquestos prats que son el secret dels seus famosos formatges, juntament amb l´humitat del clima, que conserve l´herva sempre fresca. Poblets i cases florides en mitg d´aquestos prats, a vegades inmensos, constitueixen, per mí un atractíu especial. Les carreteres que serpentejen amunt i avall, l´hi donent el tó just i definitíu d´un inmens jardí pentinat i conreat amb cura extrema.

divendres, 24 de juliol de 2009

El viatge

Estic punt de marxa. Jo avui estic a punt per anar a veure a la meva familia a Austria.
Tinc les maletes fetes, però fins l’ùltim moment penso en lo que m’oblido, i que tanta falta em faríe. Faig una ùltima mirada…La càmara, el telèfon, els carregadors de bateries, l’agenda, carnets, bitllets etc, etc.
Porto roba de tots tipus, pel fred o per el calor, i calçat. Medicaments, (un munt), regals, (també molts). I allò que no puc deixar mai a casa: LES GANES. Ganes de estar amb ells, de petonejar les netes mentres es deixin, de retrobar el bells paissatjes de Voralberg, d’anar a un concert o a l’opera, de la pluja, (que sempre hi fa cap) I sobretot moltes, moltíssimes ganes, de tonar a casa sans i estalvis.
Perque hi ha algù que em pugui asesegurar, que hi ha un lloc millor al món que el raconet que cadascú té a casa seva?
Es sens dubte la millor de les nostres possessions terrenals. Encara que es tracti d'una cadira vella i coixa, d'un sofà de teles ja gastades pel ùs propi i pel del gatet. Aquell lloc òn ningú s’hi asseu, que tots saben que es téu i t’el respecten. Es un gust sense paliatius i una troballa que desprès de cada viatge es fà exclamar sempre el mateix: Oh, que bé que s’està a casa!!!

dijous, 23 de juliol de 2009

La festa Major

Parlar d’aquestos esdevenimentents tan arrelats al nostre costumari, i a la nostra identitat com a pais, es sempre un plaer, i ademés un bon ejercici de memòria històrica. El poble català que s’en ha vist de verdes i de madures des de fa segles, no crec que s’hagi pogut estar mai fins ara, de fer i celebrar les Festes Majors propies de tots els estíus.
Ja sigui per la Mare de Déu dels Angels, la Mare de Déu d’Agost, Per Santa Susagna, per Sta Marta, o pel sant que sigui, són els dies mes assenyalats, mes festejats i potser mes esperats de tot l’any.
Es quand a les cases es tenen convidats, es quand es mate el gall, es comencen a cuinar els canalons i fer els rostits i es pose l’olla grand dins la petita. Les bones olors dels guisats especiats, ho impregnent tot. S’escombren els carrers, es netejen els estris que s’han de fer sevir, i també es quand tot-hom vesteix les millors robes i joies per lluir-los als balls de nit al envelat. Com que es un dels pocs dies que hi ha música en directe tot el jovent hi fa cap i d’aquestos encontres en surten coneixences noves i molts noviatges. I ningù es perd els concerts de mitja tarda. Ni vells ni joves.

Aquest es un retrat purament nostàlgic i un punt de vista particular. Ara com sempre les coses han canviat, i tenim unes altres modes. Ni millors ni pitjors: diferents.
Als pobles, avui dia, la gent aprofite els dos e tres dies de festa per anarse-n a la platja, o s’apunten a fer un creur pel Mediterrani. Convidats a casa?... ai nó! Massa feina.
Les cases s`han decorat pels temps tant còmodes i impersonals que vivim i ningú pense a moblar una cambra de convidats Tot i que en moltes llars, hi pot haver gimans i póster també una sauna!

Els joves no necesiten ni bons vestits, ni grans orquestes de renom. En tenen prou en que els deixin campar al seu aire, fent del dia la nit, i al inrevés. Son feliços, crec, amb uns ritmes ensordidors i trepidants. I que no hi manqui una bona birra a les mans.
Son uns altres temps!
Per uns i per els altres, però la Festa Mayor, es encara un punt de runió important. Ara amb gent potser, vinguda de mes lluny, i sense cap vincle familliar, però al cap i a la fí: Una trobada festiva com cap d’altra.
M.S.P.

els amics

Els amics.-

Sempre he dit que no volía escriure coses transcendents, importans, que m’hi agués de mullar, vaja. Però avui vues ací, s’hem acut quelcom que es ben tracendent. important i segurament acabaré ben xopa. Peque, pregunto: que es una persona sola sense amics?

Que es fà per la vida caminant amb soletat i sense puguer fer un comentari o un plany una persona de qualsevol edad?.

La comunicació es tan necesaria com l’aire que respirem o com la vida mateixa. La incomunicació porte irremisiblement malalties mentals agudes, i transtorns greus de personalitat.

Peró es que hi ha cosa millor que tindre un amic en el que puguis confiar, parlar, sortir, criticar o simplement anar del seu braç? Fer plans de trobades, dinars, vacances, o anar de compres. Es tan natural i tan necesari!!!!

Els nens que a l’escola juguen sempre sols, es que no van bé. Cal consultar al psicòlec inmediatament.

L’amistat es quelcom que omple tots els nostres sentits, o sinó mirem-ho d’una altra manera: HI ha disgust més gran que es pugui passar, que la traiciò d’un amic fidel? O la seva desaparició prematura? Es un disgust tan gran, que no t’ho acabes mai.

Es pot donar, que creguis tindre amics i només tinguis coneguts. Això ja son figues d’un altre paner. Els amics, amics que ho són de debó, potser que no abundin, ( tampoc en calen masses), però sobretot que no ens manquin.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Els Guiris

El cos m’ho demanave feie temps. Molts i molt temps que no em perdia pels carrerons de la Barclona antiga. El Casc Vell com ara s’anomena. Totes les espectatives tots els records que jò guardaba d’aquestes antigues passejades les he vistes per terra, axafades i arrossegades misserablement. D’quellla Barcelona bohemia, pobra com la postguerra, La Barcelona del mercat de la Boqueria, del Liceu, de Sta. Maria del Mar, dels carrerons pudents, i bruts, dels pollastres a l’ast i de la seva olor que tot ho impregnave, já no existeix.
Ara es tot modern, lluen, “Fashion”. Boutiques per aquí i per allà, geladeries italianes, sales d’exposicions internacionals, Pubs Irlandesos, barres americanes on es menjea i es béu i sobretot sobretot: MOLTS GUIRIS. Per tot arreu es plé de Guiris,
LA Barcelona nostra, la Barcelona catalana, ja no es nostra. Està ocupada e invadida per gent de molts colors i orígens. Uns hi busquen feina, uns altres hi busquen allò que no troben enlloc i que no saben ben bé que és. Ni ha que malviuen de qualsevol manera al bell mig del carrer. fronts arrugades i pells curtides per moltes tempestes. Arxius d’un passat incert.
Crec que n'hi ha ben pocs que hi busquin cultura
Les Rambles, ja no sòn per passejar-hi tranquilament, i pendre un refresc, per comprar el bouquet de flors mes maco del món, per mercadejar un bon preu en les ultimes novetats editorials als seus quiosks.
Tot això només és ara un record i una anyorança. Les Rambles de que us parlo s’han convertit en un gran circ. Un circ que ademés et pot fer pagar un entrada molt cara. De lladregots de drogadictes, prostitutes i altres espècimens, n’és farcit, i ja cal estar ben atent, si vols tornar a casa amb els pantalons posats i totes les seves pertinençes.

dilluns, 20 de juliol de 2009

records del l'ùltim viatge

Hem visitat les Azores, només Ponta Delgada, que es una part del arxipielag que encara no es massa conegut i els seus tresors naturals, romanen quasi bé intactes. Es tracta de una îlla d´origen volcànic i allà on eren els cràters encara hi ha zones òn surt aigua bullint a més de 100 graus. Olò molt intens de sofre i fum. Una mica més apartats, criden l´atenció uns forats dins la terra tan calents que aprofiten els restaurdadors de cuinar carns i guisats que son molt apreciats. La cocció dure mínim 4-6 hores i es prepare en grans cassoles o recipients de terrisa. Ara es una cosa especial per els turistes, però s´enten que devíe ser una manera natural de cuinar en els temps passats.
D´altra banda el paissatge es preciòs. Molt verd. Llacs. Espadats i roques vora el mar, i l´humitat que fà que hi creixin plantes exòtiques de moltes varietats i colors. Un paradís per els bons fotògrafs i per els grans gourmets. Probar aquelles carns preparades amb tanta cura i parsimònia, déu ésser, lo més assemblat al famòs "bocatto di cardinalli"


El mosquit tigre i les noves pandemies


Semblave que ja ho habiem vist tot, i resulte que nó. Ens quedave per saber el que ere el mosquit tigre. I en quedave saber les grèus incomoditats que tal insecte ens comportarie. Perque si ets de sang dolça o bé estàs baix de defensas, ja ets pell. Ataque sobretot peus i cames, però també els braços i el coll. Els antirepelents només els hi fan pesigolles i per si fos poc, es multipliquen escandalosament ràpit. Es el segon estiu que tenim aquesta plaga i pel que es véu no te pas ganes d’anarse´n ara com ara.
Es més preocupant encara, l’aparició de la Grip Nova, que ja comence a fer estalls per tots els piaïos òn arribe. No se sap ben bé l’abast d’aquest nou flagel de la humanitat, els polítcs diuen que no és rés seriòs, però alhora es preparem comprant tones de medicaments per combatir-la. Els metges estàn a la expectativa, i no es pronuncíen. I la gent del carrer, a passar mes por i neguit. (Que és el que toque). Mai saps la veiritat. Pots fer-ne una lectura personal, ningù t’ho prive, i treur’en conclusions, però les informacions que tenin son tan confosses, que ni se sap com començar. Si no la patim, o millor, si sobrevivim, el temps ens ho dirà…

dimecres, 15 de juliol de 2009

L'Insomni

Avui que no puc dormir, ja sé del que vaig a escriure: de l'insomni.
Doncs bé, es una verdadera llauna no poder acluclar els ulls, desprès d’haver-te posat al llit. Per una part, penso que dormir es el més assemblat a estar mort, Per lo tant estic més viva, no hi ha dubte, però esisteix una segona part que també cal tenir en compte: el descans es imprecindible i absolutament necesari per mantenir un bon nivell de vitalitat, i agudesa mental. L’insomni es segurament, una malaltía de difícil tractament si no es a base de píndoles relaxants o de qualdevol altra droga, que jo he rebutjat sempre,
Donar voltes i mes voltes al llit, veure passar ovelletes, contar-les, mirar 199 vegades el despertador en poca estona, pensar en mil coses que ni em preocupen ni em diexen de preocupar…. En la feina del dia següent….i sobretot en els nervis que t’agafen quand penses que l’endemà estarás per l’arrastre. Que no et tindràs dempeus, i que et mancarà clarerat en les idees. Recodo no fà pas gaieres anys, quand era plena de feina i de comprosmisos, pasaba molta son. Si alguna festa em podía enganxar al coixì una horeta més del acostumat, ho gaudía de debò. En canvi ara que tinc tot el temps del món no puc dormir. Quin contrasentit!!! Sapigut és de sempre, que la gent gran dorm menys hores, que no es necesite dormir el mateix temps que en els anys joves, que no es và tan cansat… D’acord, d’acord…. Però quand estic al llit, son les tres i mitja de la matinada i no hi ha rès a fer… m’agafe tal enutx, que m’he d’aixecar, i començar a donar voltes per casa a les fosques i sense fer soroll. Total que m’he convertit en una veritabla sonàmbula i qualsevol dia donaré un mal pas, i pot pasar de tot. I el meu home roncant tan feliç, aliè a totes les meves excursions d’estar per casa.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Juliol.
Tots els anys per aquestes dates tenim les mateixes notícies. Xupinssos, Sants Fermins,(com si n'hi hagués varis), Festa Nacional Gran, borrtxeres, salts, correcuites matineres, i sang. Molta sang. Semble que jà està bé. No entenc com n'hi gent que encara pot presumir d'ésser l'únic país de tot el continent Européu, incivilitzat, insensible i bàrbar. Mirant'ho bé no sé ni com ens franquejen cara. En els temps que corrent, que les entitats, les persones, i les administraicons, volen fer un gir mirant els païssos més avançats, per enmirallar-se en ells, no s´énten, que es pugui veure per televisió i en directe, com despullen i masacren a persones que, per si fos poc, s'hi presten volun-
tariament. Inversemblant!
Com a dona catalana i reponsable, denuncío els fets, i penso que d' aquestes barrabassades jà n'hi ha pròu! Ja no és "toros sí toros nò" es quelcom més vergonyòs i menspreable. Es el plaer pel plaer, de veure espectacles de sang i fetge com a l'edat mitjana.

dijous, 9 de juliol de 2009

Coses de la tele

Posats a pensar qualsevol cosa, avui podría reflecxionar sobre el nous canals de televisió, o millor dit de tots el comandaments que ara calen per veure per ejemple TV3. Tot i que a mi no m'agrade massa la televisió en general, cada matí quand m'aixeco, al voltat de les 7, escolto les notícies amb avarícia i plaer. No cal dir que les notícies són sempre les mateixes, i mai veig quelcom que m'agradi o em convingui. Només desgràcies per tot arreu, a quina més grossa, i se de cas, alguna baixada de tipus, o l'engarxolament d'algún etarra al sud de França. Però he hagut d'aprendre a possar la tele, que no en sabía. Ara amb el nou aparell de TDT, no saps mai òn ets ni quina emisora veus. En hi ha tantes!!!. que si la Quatro, que si la Sexta, que si Disney Chanel, que si la CNN.
Enomeno aquestes perque son les em surten més facilment, però ni ha moltes més sospito. Dons a mi tan canal i tan concurs, la veritat, m'atabale. Anyoro els temps que no hi havíe tanta tría, i sobretot, que apretaves el botó ù, i sortie la TVE, apretaves el botó 3 i sortíe TV3, i anar fent. Que en treiem de saber el que mengen cada mitgdía els jugadors del Real Madrid? Perque aixó se sap per el seu canal de TV. I el canal Viajar que et pase pels nassos les ganes de sortir de casa i correr no sé quantes aventures per aquests mons de Déu?...

dimecres, 8 de juliol de 2009

L' ESTÏU

Hem quedat que no escriuría rés relevant ni profund. D'acord. Per aixó avui havia pensat posar-me amb el temps. Semble cosa facil, conversa d'ascensor, matèria insulsa, el tema que tot-hom té pressent en les reunios avorrides i el moments incòmodes entre converses. Sí sí.... el temps!!!
Doncs bé, com hem arribat a l'estíu, es fà molt escaient de parlar de la calor. I es que la calor es font inesgotable no solament de conversa. Es font de riquesa, d'incomoditat, de mosquits, de collites de cereals, de fruits frescos dels hortets, de claror, d'incendis, de tempesptes, de pedregades, de robes de bany, de xiringuitos de platxa, de vacances, de viatges, de festivals musicals, d'Opera, de mùsica clàsica, d'Havaneres, i sobretot de les Festes Mayors. La moguda que tot això comporte, es quelcom a tindre ben present en tots els projectes que fem en aquesta època del any. Ho havíeu pensat? I semblave tan sencill!. El gasto que cadascù de nosaltres, fà, els presupostos de cada família en aquestos dies, es disparen i multipliquen sense remei. Si entrem en asumptes económics he de plegar, Habiem quedat amb això, .........Sí o nó?

dimarts, 7 de juliol de 2009

ESCRIURE SOBRE RÈS IMPORTANT

El fet de tenir més d'ún seguidor al meu bloc, m'esperone encara millor a reflecxionar en veu alta, sobre els esdevenimentes quotidians de les persones, de les bestioles, dels paissatges, del paìs, i demés temes sempre intrascendents que s'hem vagin ocurrint. Dic això perque de cap de les maneres em voldría embolicar en fer disertacions, sobre religiò, polìtica, ù de la tant comentada crisi ecomòmica.
Sòn temes abastament tractats per especialistes i estudiosos i el meu petit punt de vista, (que el tinc), rès resoldríe, ni tampoc es el que m'agrade parlar o escriure.
Seria feliç per ejemple de poder organitzar soble el paper, una petita poesía, en vers o en prosa, però el meu inteleccte ara minvat pels anys i d'altres ensopegades, tampoc m'ho permet.
Malgrat tot, no voldría avorrir ningú, i espero seguir gaudint de un pensament clar, i de unes idees particularls i personals, que han marcat el meu tarannà i estil de vida, i que potser podría interessar o distreure a algùn contertulià.

divendres, 3 de juliol de 2009

Marxar el cap de setmana

Marxar el cap de setmana.- Aquesta el la principal distraccio de totes les primaveres, tots el estius, i també i molt principalment totes les tardors. Posseïr una segona residencia, comporte molta moguda, diners, temps, i una acurada programació.
Cal pensar amb tot. El menjar, les begudes la roba, i un munter de trastos que ja son d'allà i cal retornar-los-hi i si s'ha comprat quelcom de nou també s'ha de carregar.
Si hi ha convitats molta il-lusió, però al-hora incertesa i estrés. I esclar molta més programació. Tenint en compte le característiques de cadascù i els gustos, es preparen unes excursions o unes altres. un menjar fora de casa o fet a moment.. etc.etc. el que no manque mai son les neveres amunt i avall, i avall i amunt. Total; que no s'arribre mai a esbrinar si marxar els caps de setmana, de manera habitual es un privilegi o una tocada de nassos o millor encara una peculiar forma d'esclavatge.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Amb motíu de meva tan comentada operació de E. C. P., he tingut un nombre important de visites i compliments, tan els primers dies com ara meteix a casa, després d'un més.
Tot-hom trove que he estat molt sencera i valenta devant de un tràngol tan dur. I es fan créus de tot el que m'han fet.
A tots els dic mateix: Els gats treuen les ongles quand les han de menester. No pas avans.
Jó com qualsevol mortal, he tingut por, incertesa, disgust i tot el que i vulguéu afegir. No soc diferent dels altres i he aguantat tot, tal com ho hauríe fet el fill del veì, devant d'una promesa i unes perspectives de millorar la salud i qualitat de vida. No existeixen els valents. Et troves en cincumstàcies difìcils i et fas el fort perque d'altra forma tampoc i guanyes rés, i a més a més preocupes a tota la família. No hi ha altra opció.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA