Els amics.-
Sempre he dit que no volía escriure coses transcendents, importans, que m’hi agués de mullar, vaja. Però avui vues ací, s’hem acut quelcom que es ben tracendent. important i segurament acabaré ben xopa. Peque, pregunto: que es una persona sola sense amics?
Que es fà per la vida caminant amb soletat i sense puguer fer un comentari o un plany una persona de qualsevol edad?.
La comunicació es tan necesaria com l’aire que respirem o com la vida mateixa. La incomunicació porte irremisiblement malalties mentals agudes, i transtorns greus de personalitat.
Peró es que hi ha cosa millor que tindre un amic en el que puguis confiar, parlar, sortir, criticar o simplement anar del seu braç? Fer plans de trobades, dinars, vacances, o anar de compres. Es tan natural i tan necesari!!!!
Els nens que a l’escola juguen sempre sols, es que no van bé. Cal consultar al psicòlec inmediatament.
L’amistat es quelcom que omple tots els nostres sentits, o sinó mirem-ho d’una altra manera: HI ha disgust més gran que es pugui passar, que la traiciò d’un amic fidel? O la seva desaparició prematura? Es un disgust tan gran, que no t’ho acabes mai.
Es pot donar, que creguis tindre amics i només tinguis coneguts. Això ja son figues d’un altre paner. Els amics, amics que ho són de debó, potser que no abundin, ( tampoc en calen masses), però sobretot que no ens manquin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada