Aquest es un tema trivial i que no es done gaire sovint crec, per sort.
Quand la desidia, la mandra, o la imposbilitat de fer quelcom, arribe, es quand l’avorriment fa acte de presencia, i ja cal estar preparat per les consecuencies.
Perque, aquesta situació, ens pot portar molts maldecaps, sense semblar-ho.
Es quand es donen les crisis de personalitat, les depresions, i els desiquilibris en general. També pot degenerar en mals hàbits o vicis més grossos. Una situació molt incòmoda pel que la pateix i que pot fer patir més encara als que envolten al individu.
Millor esperar un temps, per comprobar que la situació no es perllongarà, i que només es tracte de uns mals moments. O de una situació involuntaria i passatgera.
Perque, el treball,no hi cap dubte, és positivament: salud. I el qui no en té o no en vol, acabe amb un desordre material i psicòlogic en la seva vida molt difícil de guarir o de reedressar. (Malgrat tots el ganduls que hi són a favor)
No voldría fer demagògia, però fixeu-vos, només, en la gent molt i molt rica que no ha de teballar en la vida. Tampoc viu feliç i té que capejar molts temporals, com el demès fills de mare. Per no esmentar d’altres cassos mes punyents.
1 comentari:
Hola montserrat: Mira et dono tota la raò.
Pero si esperat un temps, jo recomano que no sigui massa llarg si el depresiu no millora, hi ha que anar el metge.
T´ho dic perque un dels meus fills, el tinc en tractament.
Fa temps va volguer deixar el tractament i la va espifiar més, perque despres va tenir que començar de nou i Sort a casa de molt apoio i li donem empenta i carinyo a la vegada i naturalment el metge mana, a part de las terapies ect.
I ja saps com sóc jo, una pesada. He estat molt a sobre i ara ja están surtin uns bons fruits.
Es cert que també ni ha gent gandula.
Però aquest no es el seu cas, perque quan es trova bè es mengeria el mon, pero després be el baixò.
Puc dirte que encare que jo sóc mitjanament solidaria, en aquest camí de pedretas he conegut gent molt maca i bones persones, que ni han moltes, silencioses que no ensenyen les sevas tasques.
Un petò ben fort Monserrat i gràcies per aquesta entrada. Montserrat Llagostera.
Publica un comentari a l'entrada