Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldriem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malatía grèu d’algún allegat nostre. etc.
Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a ilusionar-nos, i fer proyectes que a lo millor teniem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i afligíe el nostre cos i la nostra ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perque d’altra manera, no podriem pas suportar-ho.
El més curiós, es que quand estem invaïts per una alegría, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconeixer que estem vivint unas moments increibles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa. i que som molt feliços. Tenim la tendencia natural de disimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contrasentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tirstos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que tendríe que ser a inravès? No seríe molt millor mostrarnos, tal com sòm i ens sentim realment?. Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresía humana i la falsa moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada