Mira que n’arriben a fer de dinars i sopars de família al cap de l’any. Uns de famiía intima, de cosins de la part del pare, de cosins per part de la mare, uns altres de sants o cumpleanys d’aquest o d’aquell membre, sempre estem aseguts a taula xerrant i brindant. No es gens reprobable aquesta costum. Al contrari. Les relacions familiars s’enfoteixen i s’agilitzen justament per aquestos esdeveniments, i la comunicació es más fluida i natural. Es cree un vincle afectíu que d’altra manera no seríe posible.
De totes meneres, a força de assistir-hi per costum, es fan una mica pesats. Repetitíus fins i tot. Com totes les coses de la vida, que es fan per rutina. Llavors la cosa canvíe. Les relacións jà no són tan estupendes ni tan fortes, i si pots t’escaquejes.
Però heus ací, que de tant en tant es produeix un miracle. Surt un oncle, una tía que d’ha quedat sense ningú de a seva generació que el pugui acompanyar, i tots fem pinya, a la taula, per homenatjar-lo. i tornem a celebrar una festa de debò. Amb ganes, sense fisures, i gaudint d’un altra vagada d’un aconteixement irrepetible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada