L’Alberto Cortez ho explique molt bé el que passe, i per molt que hi busqui més metàfores, mai ho sabré expresar de la manera tan elocuent i poética com ell ho fa.
Quand perds un amic, o el que creies que ere un amic, es perd també una mica de tu mateixa. Et sens desabuda, melangiosa, i buïda. i no es pas perque en manquin d’amics i fins i tot millors en tots el sentits. Però aquell que s’en anat, aquell que saps que ja no tornarà, l’anyores, i no pots reprimir una tristesa que et fa mal.
Sempre he tingut un concepte molt alt de l’amistat, aquest es l’error i no un altre, penso. Vaig a mirar si puc canviar el meu tarannà, la meva pell o le que calgui, per puguer alleugeir la tristor del trencament.
I pensar que quan una porta es tanque, s’obre una finestra al espai, per on hi entre, aire fresc i nou, sol radiant i reparador, i molts d’altres amics.
2 comentaris:
Hola montserrat:
Aixi es, quan una persona estimada s´en va, sembla que s´endugui un poquet de la nostra vida.
Pensem que aquestas personas, s´en anat en una dimenssió més elevada, com un viatje sens retorn i en una parceleta de la nostra memóiria conervem les nostres vivencias amb aquesta persona.
Penso dins de la meva Fe, que desde el Cel et protegirá.
Petons, Montserrat
NO lo había interpretado como una perdida por fallecimiento, si es así, duele,se siente el vacio,pero lo aceptes y siempre está.
Si se va, porque se va, porque la linea de amistad no era igual en ambos sentidos, te destroza y aunque lo superas nunca lo aceptas.
Y si se va porque la vida pone distancia y olvido, siempre queda un recuerdo.
En fin, ponemos demasiada carne en el asador, pero si no fuera así, tampoco nos sentiriamos bien. Se me olvida guardar la ropa....
Un beso y feliz finde!!
Publica un comentari a l'entrada