dimarts, 2 de febrer de 2010

EL MEU PANERET DE COSIR

La caixeta on hi guaRdo tots els estris de la costura, es plena a rebosar. Es com un calaix de sastre òn hi cab tot, òn s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada extraviada, una llima d’ongles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quand hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com. Per l’art del birlibirloque. Misteriós.

El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cudres de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobremanera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dintre l’aspiradora.

El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quand els fills arribaven tard a casa i jó cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir les peces acabades en vigilies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angùnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet compañía mútuament. El dia ere pel mostrador, la casa, els fills i demás compromisos.

Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre gaurdaré, malgrat tot, al meu costat.

2 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

I que s´estimen aquestes coses oi Montserrat?.

La meva mare era modista i anava a cosir a casa d´una amiga seva totes les tardes, i jo de petiteta, amb un imán recollía les agulles que queian a terra.

Petons. Montserrat llagostera.

genetticca ha dit...

La juventut d'ara no sap res de panerets de cosir i quan volen enganxar un botó es tornen micos per trobar una agulla i fil.
Jo no tinc paneres, es una capça de galetes,però també está pelna de estris migperduts. Ara,fa dos anys la meva filla em va regalar el miracle d'una máquina de cosis, automática, d'aquestres que fan drodats i tot.
Es una jois, aquesta i la rentadora, que per a mi són els millors invents de la societat .
Es mol bonic aquet escrit, em fa sentir que les petites coses tenen molta anima guardadada per en mig dels records i les utilitats.

una abraçada.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA