ESL ANIMALS QUE HIVERNEN

Tot les coses ténen la seva explicició científica, i en aquest asumpte també. però jo no vull saver-la avui. Només m’interesse comparar la vida d’aquestos animals tan dispars, amb la de algunes persones que pululen al voltant de les nostres vides.
La tortuga, els hamsters, els ossos, els cargols, les serps i d’altres reptils, quand arriben les primeres fresquetes de la tardor, s’adorment plàcidament al seu amagatall, i per ells s’han acabat els problemes, fins que apunte la primavera. Osiqui que hi són però no están operatíus. que bé! No son responsbles de cap cosa que neguitexi al personal, i es poden rentar les mans de totes les desgracies que puguin succeir a la societat perque ells són de vacances.
Es una situació ideal que hom voldrie per si mateix. No cal treballar, no cal menjar, es descansa molt....A quín polìtic no li agradaríe aquest privilegi de poder desapareixer en el moment que està més presionat, i dexar passar 6 mesos? Qui s’en recordordarie despres, d’aquell assumte espinós que li reclamave el Jutje Garzón? I els assasins de génere, que puguesin hivernar 6 mesos, quí es recordarie desprès de la seva malhaurada acció? També seria un respir pel contribuen, puguer amagar-se 6 mesos en un forat. No m’ho puc imaginanr! Serien molts els que voldrien hivernar cada temporada. I un altra cosa: per l’Estat també seria un bon assumpte, deixar de pagar l’atur a tota la gent que invernés.
Em podria allargar moltíssim més, pero no cal. Segur que heu comprès l’idea.
Jo que tenia una por maniàtica a les serps i al reptils, des d’ara m’els miraré amb mes simpatía, i pensaré sens dubte, que son molt més intl-ligents que la resta dels mortals.

ESTIC MALALT

Quand el meu marit arribe a casa amb aquestes paraules, ja ens podem posar a tremolar. Perque els homes son el pitjors malats que hi ha sota la capa del cel.
Yo no sé com ho fariem les dones si fossim tan hipocondríaques com ells. Per començar de fills rés de rés. A l’hora de la menopausa, mareta meva, ni amb estrògens, ni sense, no s’els podríe aguantar. I jo encara tinc sort, veig homes molt pitjors que el meu. Els hi fa por tot: si tenen una mica de febre: aixó són décimes, i ja se sap que les décimes sont molt perilloses. Si tenem mal d’estòmac: Menjo quelcom que no eh va prou bé. Caldrà vigilar o anar al endocrinòleg perque s’ho miri. Si hi ha dolor al costat esquerre: ja pors còrrer Pepeta que això es el cor. Si ensopeguen i cauen, correm-hi tots, perque segur que s’han trecat mitja dotzena d’osos, pel cap baix. Si el que tenen es depresió, llavors si que estem ben arreglats. Allò no hi ha qui ho remunti, i cal anar al psiquiatre, de seguida. I anar fent, un ay per aquí, un altre per allà i de sospirs no en vulguem més. Els homes presumiblement malalts són un drama terrible per ells i per els qui els cuida i envolta. i són ademés un mal exemple pels seus fills mascles.
Les dones, al contrari: Desde la primera regla, la seva mare jà s’encarrega de fer-les saber que a partir d’aquell precís moment, tot serán molesties cada més, que tindràn que suportar, sense poder-hi fer rès. Jà comencen a adoctrinar-les per el futur tan fosc que els espera. Em materia de dolors i molesties, ben entés...

ANAR AL CINEMA AMB LES AMIGUES

Es un plaer que quasi no recordaba. Que ho és d’agradable, fer una petita sortida un dia qualsevol, amb grup, veure una peli, i desprès entrar a una grangeta o bar per pendre un xocolate o un café amb llet i un croissant. Es una petita llicencia, que em puc permetre de tant en tan, perque no tinc gaires més ocasions. La conversa, i el tema són aquasi sempre referents a la películal, però desprès convergeix en la exposició de casos personals, i esperiencies de tota matèria.
La película que varem veure, es un història insólita amb un grand toc de qualitat.La versio orignal de “El erizo”(fracesa) es la fidel trascripció de novela de molt exit i de la que s’han venudes 26 edicios. La sinopsi se aquesta: En un edifici de París i, en una porteria ón només hi víu gent molt rica, tenen els seveis de una portera viuda que és, la antítesis de la bellesa u delicadesa femenines. En ún del pisos de centenars de metres, i viu també una família, amb un pare passota, la mare enganxada a les pastilles ansioítiques i antedepresives, i els dues seves filles. L’ una, la protagonista, penjada sempre de la seva màquina de filmar, o enregistre tot amb la seva càmera que li han regalat i prepare una estragegia que ningí pot saber i que tampoc endivinaríe. La petita que es diu Paloma, entre amb contacte amb la portera solitaria i arisca. Descubreix, que aquesta dona es un pou de saviesa, i de una delicadesa insospitada. Entre en escena un japonés ric, que es mude al edifici i que que també sospite la verdadera personalitat de la dona que es diu Reneé. Fan amistait, a contracor d’ella que no vol canviar rès de la seva disortada vida. El final s’aprope, pero es de un tal dramatisme, que diexe bocabadat a l’espectador. Al menys a mí.
Dono les gracies a les amigues de les classes de francés dinàmic, del Centre -civic Joan Maragall, de S. Just Desvern. Per la meva part m’agradarie repetir la experiencia, de tant en tant.

FELICITACIONS DE NADAL COMERCIALS

Ha evolucionat tant l’art de les postals nadalenques, que també les empreses, han aportat el seu granet de sorra, fent més diseny i sense perdre ni una mica del sentit religiós del tema, encara que s’inclogui un pel més d' humor i de picardía. He trobat la feliciitació d’una editorial, que de la má del seu director, ha divulgat els seus bons desitjos amb un verset que m’ha semblat mot bó i que done la mida exacta de per òn aniran, o tenen que anar les noves tendencies, ja siguin virtuals o per escrit convencional. Es molt agut, i diu així:

“Virgencita, virgencita,
Nuestra señora lectora,
Líbranos de todo mal,
haznos llegar a la hora,
con el libro digital.

Virgencita, virgencita,
Protégenos de la crisis fiera,
que no te pedimos más capital,
pero sí ayuda financiera.

Virgencita, virgencita,
que me quede como estoy,
i si es incierto el mañana,
hazme bueno el dia de hoy!”

Que s’ ho mirin els publicistes de “el Corte Inglés” per ejemple, que amb tan de presupost, com remenen, tindrien que enviar una cosa no tan arcaica, com la que rebem els seus clients Espero que no sigui ni propaganda ni crítica, sencillament poso en questió un tema ben bé del dia.

POSTALS I FELICITACIONS DE NADAL

A través dels anys, aquesta tradició, també ha anat variant.
La moda và començar entre els anys 50 i 60,crec, amb l’aparició masiva de postals de tots el colors i temes. L’incorporació al mercat del cinema americá i el seu exitòs Star System, vàrem posar-se a circular les fotos-postals amb blanc i negre de totes les estrelles de Hollywood. Poc desprès amb el Cinenemascop i el Tencnicholor ja s’en van importar de parelles d’artistes; els chicots mes guperes i les noies mes despampanants del moment, encapçalats pels protagonistes de ”Lo que el viento se llevó”. I així van começar a circular entre la gent jove dels instituts i universitats. Aquelles postals aleatòries al tema romàntic van encetà les noves coleccions de flors, paisatges nevats, neixemets, grèvols, pares Noëls, arbres guarnits, i hasta n’hi hagueren amb música nadalenca. No m’hi voldría pas jugar la pell, però crec que tot el procés de l’escalada d’aquesta corrent epistolar, ha estat mes o menys, com ho explico. Finalment i des de els anys 70 i tants, van sorgir quantitat de dibuixos d’artistes del pincell, que presentàven unes colleccións molt maques, i atractives. i d’una gran qualitat , que una vegada recontades totes les que et feien falta (que de vedades eren dotzenes),les compraves ben d’hora i s’enviaven rapidament.
Però ya se sap de tot el que puje ha de baixar. I ara estem en un punt intermig. De cartes i postals s’en escriuen moltes menys, Ere problemàtic perque amb tanta avalancha de correu, les oficines i els empleats de l’entitat estatal no s’en sortiein. Mentres vàrem passar al telèfon, molt més eficaç i rapid, també més car. Però com erem els temps de les vaques grasses, no importave massa el detall.
I per fi estem en un punt molt més rapit i econòmic. Els emails amb dubuixos i pesonatges interactius i parlants han disparat unes altres modes. Fas una plantilla, rumies unes paraules adients, fas un reenviament massíu, i llestos. No tinc la més mínima idea, del que durarrà el sistema de la clicada. Jo el trobo molt impersonal, però no quedo malament amb ningú.
Un altra opció molt escullida es la de missatge per telèfon móbil, que té molts adeptes. Caldrà esperar encara per saver com es desenvoluparán les noves tendències en aquesta matèria.

FER PAPERS

M’hi vaig a posar, perque tinc el calaix , que no ni caben més. I es que a les cases s’ajunte tanta paperassa, que si ho vas deixant... no t’en surts. Rebuts de l’aigua, el teléfon, la lum, el gas, la mútua, les essegurances, esl arbitris municipals,les escombraries, el trasport metropolità, i els contes del banc. Extractes, semanals, mensuals trimestras, etc. Subscripcions,abonamentes culturals, també compten
Amés a més si has fet algún arranjamentar.a la llar, ja et pots preparar, perque les carpetes es fan petites de tants conceptes com cal arxivar. Funcionem a base de factures, rebuts i presupostos. Si es done el cas de que la salud cal revisar-la de tant ent tant: les radiografíes, les resosnancies,les receptes, les analítiques, els informes s’acumulen sobremanera. I si ademés tens costum de fer notes varies, llistes de la compra i guardes tots les paperets blancs i petits de la tarjeta de credit....S’ha de fer un gran esforç, per tindr-ho tot al seu lloc i ben repassat. Perque si resulte que només ho treus del devant, malament! Cal mirar-s’ho tot amb lupa i estar atenta als comptes, perque es donen cassos que n’hi ha molts que s’equivoquen a favor seu. A mí ja m’ha passat.
Els unics papers que ara per ara no tenim, son les estimades cartes dels amics i la família. Amb l’informática s’ens ha resolt el problelma. i ens podem permetre el luxe de tindre’n més, d’ escriure’ns amb tot-hom, i aixó si que es un gustàs dels temps actuals.

PRIMER TRIMESTRE ESCOLAR

Puntualment, aviu a les 3 de la tarda, s'acabat el primer terç del curs acadèmic. Desprès dels festivals de Nadal, dels menuts, i de les festes i soparets, dels prefessors i professores,i de finiquitar els exàmens, tota la prole, grand i petita, s’en anat cap a casa seva contenta i feliç. Han estat 3 mesos durs d’estudi, esport i classes especials de tota mena. Als nens del tercer món s’els acuse de que treballen massa joves i que fan feines que no son adecuades ni a la edaat ni a la seves forces. Absolutament veritat. Però i els del primer món, que de ben menuts passen tancats a la guarderia, o a la escola de primaria un minim de 5 a 9 hores diaries? Ho penso moltes vegades, no sé si es que els veig matinar tantìssim i caminar per la vorera de casa meva amb un aire cansat, i mitg adormits, que em fan molta llástima. En ni ha que ploren i no volen pujar al autocar, d’altres que carreguen amb unes carteres pesentes i molt grans per la seva estatura. i els que més s’enduen deures a casa que els ocupen de vegades dues hores més.
Esclar que no tot es dolent, i tenen les seves estones d’esbarjo que saben aprofitar bé, però vaja, l’estar amb els seus pares i mares, poquet, poquet. Només cal que aquestos presumpes pares estiguin separats, i els nenes tinguin que anar d’una casa a l’altra com si fosin convidats. LLavors jà es per fernos-ho mirar i treure’n conclusions.

EL DIA DE LA SALUD

Es molt conegut el refrany que es recorde cada 22 de Desembre a casa nostra.
La gent que jugue a la loteria normalment, i la que només hi jugue per seguir la tradició, en acabant el sorteix tots es conformen dien; Salud tinguem que es lo més principal! la cuestió es tindre salud! En aquest punt si que hi estem tothom d'acord i conformes. La salud que també la tenim dins un bombo, ens toca molt més sovint que l'altra, i no hi donem cap importancia, Pensant que no tenim que pagar cap decim, es doblement apreciada, per el qui ho sap veure i avui s’en adonen quasi tots. Menys mal! Perque tocar la loteria de Nadal es quelcom tan dificil i amb tan poques posibititats, que si hi pensèssim bé, no ens hi gastariem ni l’import d’un café. Es justament l’altra loteria la que hem de cuidar cada dia, acaronar, mimar, y protegir. Perque si aquesta ens manque, ni que toqui la grossa de Nadal o del Niño, no ho podrem pas celebrar. S’acabará la eufòria, els xisclets, i la bogeria dels qui amb un tros de paper a la mà brinden i es remullen amb cava, de la punta del cabells fins les sabates. Cantan i ballant com a poseïts. No ho entenc.

ELS EMBOLCALLS DELS REGALS

En la cultura del cosum en la que estem inmersos tots, vulguem o nó, hi ha un detall que m’ha passat per alt, en parlar dels regals: els ambolcals. El fet es de que un obsequi ben embolicat en paper brillant o mate, unes bones llaçades. tarjetes i sobre i per damunt encara una altra bossa exclusiva. o del comerç que ja te prou cura de que sigui ben luxosa, fan que el regal sigui encara més valorat, i millor rebut pel seu destinatari. I es molt mes car, naturalment. Tot per desprès del dia X, ompllir fins als topes els contenidors de paper i cartrò i els de plàstic. Una despesa inútil sobre d`un gasto que tampoc es massa necesari. I es que el camió de les escombraries, rapit ha fet la seva feina. Però i lo que hi al darrere? No vull ni sentir, les dades esgarrifoses de les mils tones de deixalles de més que es fan aquestos dies. Es de alucine. I les autoritats aconsellen consumir encara més. Deu meu! òn anirem a parar? Si jo sabés la solució, que per descomptat no la sé, em faria famosa si més nó.
Deu esser molt complicat, perque ningú en parle tots mirem cap una altra banda, però es evident que cal fer alguna cosa. Quelcom que no fasi minvar els recursos de que disposem, i alhora no malmeti el medi, que el pobre jà esta prou tocat.

ELS REGALS DE NADAL

M’hi trenco el cap ja fa molts dies. Saber que he de comprar a mengano a fulano y a zutano. i a l’amic invisible!
Mare meva! Tanta roba, tan poc savò.. i tant neta que la volen! Es un problema menor, m’en adono, però un problema al cap y a la fí.
Mirar de ser austera en les compres, encara que només sigui per donar exemple als meus familiars mes directes, (espòs i fills)
Encertar els gustos de tothom, pensar en tots y cada ùn en particular, i no deixarme ningú dels meus amics, parents, colaboradors y compromisos.
Es una feinada bestial, un gasto absurd, i un ritual que odío. Des de començaments del més de novembre, sé que mi he de posar, però mai trobo el moment. Sempre penso que jà tindré temps.. que arribaran coses noves....que aquest any compraré per tots la mateixa cosa...Excuses i només escuses per no tinguer que fer-ho. En una paraula: No en tinc ganes!
Val, val però llavors que faran les meves nines quand vinguin a casa de la seva padrina i no hi trobin rès. (Que dit sigui de paso no els hi manque rès). I la meva amiga que tan m´ajude, i que jo sé que espere alguna cosa original.. Com la puc desaber? La meva osteòpata, les meves profes de fancés i d’aleman...la noia que m’ajude en les feines de la casa....Es tot una maratò que he de correr per contentar a tots.
Mirat des de l’altre costat, es un priivilegi i un gust puguer fer regals, encara que només siguin quatre tonteries sense massa valor material. Saber que el que t’el fà, ha pensat en tú en un moment determinat, és si més nó afalagador i d’agrair.
I veure la cara de satisfacció de la gent que ja sap que li arribarà. No, nó... no m’en puc escaquejar, i surto corrent a veure que trobo de bonic ò útil, que pugui agradar. Espero tenir sort.

UN LLIBRE ENGRESCADOR

Un llibre engrescador.

No sé que passa, però fan tan temps que no llegeixo un libre que m’enganxi completament. Que em fasi oblidar les hores de menjar, y de dormir. Que quan arribi el meu marit a casa em trobi tal com m’ha deixat unes hores avans. Devorar-lo d’una tacada i sentir-me inmersa en les seves pagines, i en la seva trama. Viure totes les angoixes i les alegries dels protagonistes, o que em sorprengui la seva dialéctica o el seu desenllaç. M’agrade deixar-me seduïr per unes lletres ben estructurades, per les descripcions magistrals que algúns escritors saben donar a cada situació. Sempre dirigires per un cervell, molt i molt llucit i ben amoblalt. On són ara aquestos llibres increibles que m’han fet somiar, m’han fet obrir els ulls a unes altres realitats, uns altres temps, i a unes altres fantasies?
Potser soc jó que he pujat o he baixat el nivell d’exigencies, o perque jà me les conec quasi totes les situacions, els arguments o les histories.
Ja ho diuen: “mas sabe el diablo por viejo que por diablo”. Ignoro el perqué em passe, pero m’hi trobo molt sovint en aquest dilema. Que fer?.....Si algú sap la resposta li ho agrairía me la fés saber.....
Vull tornar als temps feliços que llegía com una boja, que plorava o reia i les hores s’hem

AVUI ESPERO CONVIDATS

Rès hi ha, com a mestressa de casa que soc, i que he estat sempre, juntament amb els demés treballs, que hem complagui tan com tindre convidats a dinar o sopar, Un nombre no massa gran, com a 6 0 8 persones seríe lo ideal, però alguns cops en tinc més.
Es tot un ritual: Desprès d’haver rumiat el menú, que no es cosa facil, i feta la compra, m’oblido completament del menjar. Començo per llimpiar la casa de dalt a baix. Tot net i perfumat, si tinc temps també compro flors fresques. Llavors em tanco a la cuina, y anar fent, anar fent, dues o tres hores mínim. pensar amb més d’una classe d’entrants, i fer coure un bon rostit, o un soufle, o un bacallà amb beixamel, posar un pastiset al forn... Tot i feinejant, també m’agrade preparar la taula degudament. Una vaixella de conjunt amb les estovalles, copes i coberts que estiguin molt brillats, i el pà ja llescat dintre un panerò bonic amb puntes, o bé platets individuals, si la ocasió ho requereix. Desprès pujo al cuarto de bany, i prenc una bona dutxa o un banyet, per relaxar-me, i estar lo més descansada posible. Sempre es note si no hi estás. I finalment el vestit i el maquillatge.
Ohh! quin plaer quan toque el timbre, i comence a arribar la gent! i tot es a punt. Petons, i salutacions a dojo. Sempre es bó tenir a mà un florero per si de cas algú porte d’altres flors, o bé un llevataps per si t’obsequien amb ví..... Passades 3 o 4 hores la casa i sobretot la cuina jà no semble igual. Però si la conversa ha estat interessat, el menjar bó, i la beguda al seu punt, tot es done per ben empleat.

QUE FER,QUAND NO SE SAP QUÉ FER

Aquest es un tema trivial i que no es done gaire sovint crec, per sort.
Quand la desidia, la mandra, o la imposbilitat de fer quelcom, arribe, es quand l’avorriment fa acte de presencia, i ja cal estar preparat per les consecuencies.
Perque, aquesta situació, ens pot portar molts maldecaps, sense semblar-ho.
Es quand es donen les crisis de personalitat, les depresions, i els desiquilibris en general. També pot degenerar en mals hàbits o vicis més grossos. Una situació molt incòmoda pel que la pateix i que pot fer patir més encara als que envolten al individu.
Millor esperar un temps, per comprobar que la situació no es perllongarà, i que només es tracte de uns mals moments. O de una situació involuntaria i passatgera.
Perque, el treball,no hi cap dubte, és positivament: salud. I el qui no en té o no en vol, acabe amb un desordre material i psicòlogic en la seva vida molt difícil de guarir o de reedressar. (Malgrat tots el ganduls que hi són a favor) 
No voldría fer demagògia, però fixeu-vos, només, en la gent molt i molt rica que no ha de teballar en la vida. Tampoc viu feliç i té que capejar molts temporals, com el demès fills de mare. Per no esmentar d’altres cassos mes punyents.

QUAND VOL NEVAR

Es un temps quiet, asombrosament parat, ón els ocells volen baix, fregant el terra, els colors grisos del cel, les fulles dels arbres ense moure's ni un brí, també ho anuncien: Nevarà....
I passe d’aquesta manera tan simpla. Els flocs de neu van caient mandrossos, sense pressa, posant-se l’un damunt l’altre sense fer soroll, suament. I es llavors quand es produeix el moment més màgic: tot es blanc, net i immaculat: Els teulats, els arbres, les tanques, el monunets, si t’agafe a la ciutat. Si ets al camp... Es una visió molt més sublim. Els camins, els marges dels rierols, les fosques teulades amb les ximeneies fumejant, Els arbres no solsament tenyits, sinó amb caramels penjant de totes les seves rames. i per damunt de tot: la calma. Aquella quietut de les primeres hores de la nevada. Tothom amatent, per saber fins òn pujarà la cuota. i si hi ha prou pà al rebost. Cloure’s al voltant del foc, treure jocs o feinetes que ja són destinades, per aquestes hores de pau, en que no es pot fer rès més. Uns instants que duren sempre massa poc, Uns moments ùnics per els infants, i ben especials per els que ja fa dies que voltem per aquestos mons de Déu.

SISTEMES ORIENTALS DE RELAXACIÓ

Semble ser que en els temps agitats que vivim, no es pot viure sense fer ioga, taiji, pilates i altres métodes, de molt similar factura. No n’hi ha cap de igual, encara que tots s’assemblem. Tots ells, amb norms estrictes, i els qui els practiquen n’expliquen maravelles. Tonifiquen els musculs, enforteixen els ossos, treuen cabóries, regulen el pes i et preparen per rebre de nou una altra cárrega de tensions i treball més forta. Total; tornem a comencar. El que m’extrane i he pensat sovint, es com d’uns paíssos allunyas de per aquí, una cultura i uns medis tan diferents, sense patir cap estrés, gent moltes vegades sorgits del camp, hagin tret la moda universalment acceptada, i que és molt eficas, per guarir les fobies propies dels paisos desnvolupats
Perque és i es done aquesta circumstancia ?
No sera que, son molt més espavilats que nosaltres, i a forssa de buscar–se la vida d’una o altra manera, han inventat, totes les histories que també es creuen i recomanen ja, els metges occidentals? Jo no hi trobo cap més explifcació.
El cas es que ha esdevingut un negoci importantíssim, que done feina a molta gent, de manera legal o com economia submergida i que vá a més cada dia que passe, ens agradi, ens incomodi o nó. Un altra cosa, seríe la medicina oriental, que naturalment,conec i respecto.

ALTRES MANERES DE VIURE

Estic a casa d’uns parents proxims a una Ciutat de Centreuropa. Encara i serem uns quands dies més. Es molt agradable viure en un país tan civilitzat, net i organitzat. La gent potser, en el fons es xenófoba, e insolidária, no ho sé. peró ho porten molt amagat. I es mostre en tot moment molt amabla i t’óbre les portes de casa seva de bat a bat, si tú ja tens ulgún lligam, amb el que ja viu aquí des de fa més temps. L’ambient es tranquil i silenciós, i a les 4 de la tarde j´es fosca nit. Quede molta tarde per estudiar, comprar, visitar amics i per anar a espectacles o concerts. El sopar es pose a taula a les 6 o a les 7. i a les 10 toque anar al llit per avorriment, o perque ja has esgotat tot els programes.
Justament ara, es epoca ón l’ambient Nadalenc i d’Advent es viu de manera mot intensa. Es bonic d’anar veure les firetes dels guarniments per vestir les llars. Tot lo exposat es tan deliciosment estudiat i presentat que encara que no estiguis inmers en aquesta cultura, et done ganes de quedar-t’ho tot. Coses alegóriques fetes a má, amb teixits i productes naturals de tota mena i colors. Terrisses, metalls, fusta, paper-maches, vidres,ceres perfumades i plastics disfressats del que sigui, obren l’ imaginació de tal forma que penses en tots els regals que has de fer, petits compromisos o simplement tén agafe ganes comprar per posseir un petit objecte d’art a un bon preu. I és que hi ha auténtiques virgueries.
Un lloc aconsellable també pels marits. Perque mentre les senyores van mirant ells poden pendre una mena de beguda calenta feta amb ví i especies, que té molt exit.

ELS PREMIS NOBEL

Ara es el temps dels premis Nobel. Els Paisos nordics preparen amb cura i molt glamour, la seve entrega, entre brillats salons i espectaculars posades en escena. Discursos, paraules rebuscades, i ben mesurades, per afalagar els premiats. Tothom ha de mostrarse seriós i cincunspecte. Families reials, vestits i balls de Gala i Champany francés. Tot per realzar la festa mundial de la Cultura.
Dotats amb una quantitat de diners molt quantiosa, els reponsables de las tria, i els que finalment voten per la persona concreta, han de tindre en compte moltíssims factors. Si es tracte d’un premi a la recerca, pot veure’s bastan clar. Igual passe amb el de medicina, economía ò física. Buscar els avenços en cada materia, esberinar els mes nous i profitosos, i buscar els seus responsables. Asunto finiquitat.
Però el premis en Literatura i encara molt més el de la Pau, ja son figues de una altra paner. Amb quin criteri es dona una premi de Literatura?. Pel que veig es trie especialmet ente la trajectoria , la edat i el volum de ventes dels llibres del aspirant. O bé a un escritor molt prolífic. O ùn d’un país òn ningú llegeix i que és d’un racó amagat del planeta. Vist des de lluny i sense coneixer les interioritats del sistema, ho semble talment. Per no parlar del premi de la Pau. Aquest ja es la pera. Amb un profund respecte a les moltes personalitats que l’han rebut merescudament, com es ara la Mare Teresa de Calcuta, per dir-ne un al atzar, n`hi ha d’altres, que no se sab per òn han anat les deliberacions. B. Obama, n’es un d’ells. Aquest jove politic negre, gran orador, amb un futur prometedor, i que a mí em cau molt bé, no ha fet que se sàpiga, cap proyecte afavoridor ni d’ayud a ningù, ara per ara, baja. Potser el farà, que ho dubto, peró premiar-lo simplement perquí se li endivine l’intenció?. Ho sento però no hi estic gens d’acord.

JORDI SOLE TURA

Lluny de la seva imatge púbica, he conegut la hiatória d’ aquet home sencill plé de bons sentiments i que la vida ha colpejat tan durament en els últims anys. Exilat, fugitíu, presoner, i magnific cervell intelectual, sorgit d’una familia traballadora, d’un poblet de Catalunya. Anave per flaquer, peró les seves grans dots per l’estudi, van fer-lo anar cap a destins molt mes encumbrats, espinosos, i molt compromesos amb la lluita antifranquisita. d'aquells dies. Afortunadament,, el seu sacrifici de moltíssims anys, es va veure recompensat amb una cátedra de dret, primer, un Ministeri, i seguidament, una vegada dedicat completament a la vida política, và esser senador, diputat, i un dels escollits, per redactar una nova Constitució, desprès d’haver retornat el país a la democracia.
A grana trets aquesta es la seva vida. El seu fill, cineasta, ha fet un reportatge, molt encertat i que ha estat premiat a diferents països. Amb una dinámica i uns testimonis reals de la seva vida personal i púbica ha lligat tota la seva trajetòria de forma magistral.
La malatía de l'Alzeimer ha pogut amb ell. Decansi en Pau.

2ª part de ....ESPOSA, MARE I DONA TREBALLADORA

Vàren ser uns anys per una part, d’alegría per l’exit assolit, que va ésser pectacular. Em vaig guanyar un prestigi que ni jó mateixa hauria gosat imaginaar en el millor dels casos, i també va representar uns guanys importants per el futur de la familia. Teniem inquietuts i voliem que els nostres fills estudiesin en bones escoles , que en aquells moments només cumplíen aquestos requisits les escoles de pagament. Ara ha canviat, però en els anys setanta, eren com ho dic.
Jornades llargues de mosotrador i quedave la casa, i els tres fills que reclamaben la meva atenció, quand arribava a la llar, El marit ja no cal dír-ho també volia el seu bocinet de pastís, i per acabar-ho d’adobar, els pares i sogres s’anaven fent grans.
Sempre he estat una dona meticulosa i ordenada, ho dic pel gran inconveient que aixó supose, perque represente més feina sobre moltíssim treball. Tot habie d’estar al seu lloc ben net i lluent.
Ara, amb el ossos fets pols, i alguna altra coseta per distreur’m, visc més tranqui-la, però molt més avorrida. Hem manque la presencia de la meva mare, l’ escalf de totes les meves clientes, i la guerra contínua de la compañía de tres fills adolescents amb novios, amics i mil compromisos més.
Sincerament, hem treballat com rucs de caga, I crec que si es tornes a presentar escollir una vida diferent, segurament ho faría.

ESPOSA, MARE I DONA TREBALLADORA

Amb aquesta descripció, es poden donar per al-ludides, moltes dones d’aquest país.
Es una tasca molt difícil us ho aseguro. Portar les tres coses endevant i fer-les bé, es quelcom que no es a l'abast de tothom. I ho sé per les meves filles ja casades i afillades, van molt estressades, perqué tan a la casa com a la taula, com en la educación del fills, s’és molt exigent, avui dia, i sense una acuradíssima programació i moltes ganes, no es port dur a terme amb exit. Penso que encara son afourtunades les joves casades d’ara. En primer lloc conten amb els marits, que tal com ha de ser, s’ocupen de fer moltes de los coses que cal fer, quad s’ha escollit ser pare. Dur els nens al colegi, emplenar la nevera, fer una mica de cuina i compra, per exemple, son feines que habitualment fan molt homes joves d’avui.
La primera generació de dones emancipades, entre les cuals em trobo jo, ho teniem bastan diferent. En primer lloc, no es podi e saber quands fills tindríes. Aixó només ere cosa de Deu i del Senyor Ongino. Després per posar un negoci o comprar-te un cotxet, et calíe el permís del marit i la seva signatura! I per últim feie falta el vist i plau i el seu suport, o tenies que desistir de tot proyecte
Tot i que en el meu cas, el meu marid es una persona molt bona i comprensiva, i estave d’acord en que jó ajudés a l’economía familiar amb el meu treball, no teníe el costum de fer res a casa. No plegave un got de taula, perque segons la seva educació, aquesta feina no li pertocave. Amb els anys, poc a poc ha anar canviant. Ultimanment, es pot dir que fa més ell que jo mateixa. El que si li he de agrair,els jocs i banys amb els nens quand eren petits.
Continuarà …

Espos

Amb aquesta descripció, es poden donar per al-ludides, moltes dones d’aquest país.
Es una tasca molt difícil us ho aseguro. Portar les tres coses endevant i fer-les bé, es quelcom que no es al’abast de tothom. I ho sé per les meves filles ja casades i afillades, van molt estressades , perqué tan a la casa com a la taula, com en la educación del fills, s’és molt exigent, i sense una acuradíssima programació i moltes ganes, no es port dur a terme amb exit . Penso que encara son afourtunades les joves casades d’ara. En primer lloc conten amb els marits, que tal com ha de ser, s’cupen de fer moltes de los coses que cal fer , quad s’ha escollit ser pare. Dur els nenes al colegi, emplenar la nevera, fer una mica de cuina i compra, per ejemple, son tasques que habitualment fan molt homes joves d’avui.
La primera generació de dones emancipades, entre les cuals em trobo jo, ho teniem bastan diferent. En primer lloc, no es podi e saber quands fills tindríes. Aixó només ere cosa de Deu i del Senyor Ogino. Després per posar un negoci o comprar-te un cotxet, et es calíe el permís del marit i la seva signatura! I per últim feie falta el vist i plau i el seu suport, o tenies que desistir de tot proyecte
Tot i que en el meu cas, el meu marid es una persona molt bona i comprensiva, i estabe d’acord en que jó ajudés a l’economí familiar amb el meu treball, no estabe acostumat a fer res a casa. No plegave un got de taula, perque segons la seva educació, aquesta feina no li pertocave. Amb els anys, poc a poc ha anar canviant. Ultimanment, es pot dir que fa més ell que jo mateixa. El que si li he de agrair, els jocs i banys amb els nens quand eren petits.
Continuarà …

ANAR A LA PLAÇA

No parlo de cap esport, no. Tampoc em refereixo a cap rutina, ni de cap obligació. Es tracte de fer una comentari breu de lo que represente per les mestresses de casa l’esmentat i quasi diari ritual.
Per una persona intelectual i culta, la feina d’anar a mercat, no té cap mena d’interés. Es quelcom reservat a les minyones, en temps passats, i a les Marujes en els nostres dies. Una cosa vulgar que pot fer el més inútil dels mortals.
Però jo no ho veig així. No es que sigui la meva tasca preferida o he de confessar, però intento buscar-hi la cara bonica, i el aspecto més posotíu de tot plegat.
Primerament, m’atrauen els colors. Els profesionals venedoros ja ens tenen la taula posada, des de primera hora del matí. Amb un aspecte tan llamatíu que els pruductes frescos sobretot, et diuen: Compra’m, compra’m. Les fruites i les verdures colocades de manera estratègica , també reclamen la nostra atenció. Els colors vermells de les tomates, els taronges de les mandarines, els taronges mes intensos els palosantos, verdors de totes les tonalitas i escales. Descriure una parada de bon peix, i més per els qui els agrada menjar-lo, es un delicte. Es mouen, tenen boques i dents molt prominents, potes estranyes, i ulls vidriosos. Pero són maquíssims.
Hi ha les parades de bacallà i olives, igualment de molts colors i olors que fan obrir la gana de menjar. Les xarcuteries, un altre plat fort, del que no pots prescindir d’aturar-te. La gran varietat de formatges, pernils i embotits de totes les textures i paissos, i que alhora pots tastar…..
Les estanteries plenes de llaunes de tot el que vulguis demanar, luentes, ben colocades asimètricament, i netes. Fant molt goig. Un reclam més…
I desprès avans de marxar cap a casa, un cafetó compartit amb alguna amiga….quin plaer, anar a mercat, encara que tinguis que mirar pel gasto, obligiats tots per la ditxosa crisi!!

ES VEN.. ES LLOGA... EN VENDA ...EN LLOGUER

Cada día en hi ha mes. Passejant pels carrers de qualsevol poble o ciutat, només es veuen a questos lletreros, penjats de les finestres o balcons. Que lluny queden els temps, en que les busties eren plenes de papers demanant habitatges que es pagarien suposadament al comptat. “compro pis per aquesta zona”. I ere veritat, la gent buscave cases, solars i totxos com fossin per revendre’ls pocs dies desprès, i fer-se amb uns guanys indecents.
Eren molt hábils, fins i tot els no profesionals . Senyores de una certa edat i un cotxet, s’hi dedicaven amb força encert. I joves que deixaven els llibres penjats, per dedicar-se al negoci més lucratíu del segle.
Però ves per ón, la gallina dels ous d’or, s’ha mort. O l’han matat, però ja no hi és. Crec que no n’hi haurà pas cap més d’igual. Guapa, pomposa, grassa i lluenta s’en anat. Hi ens ha deixat una crisi i un atur galopant, que vés a saber quand s’aturarà. El meu amic Ciriac diríe: “qui tot ho vol tot ho perd”, pero no s’ajuste massa a la realitat. La meva mare ho diríe millor: “totes les masses fan mal”, I es que les economies i el model de societat en la que estem inmersos, no es pas la que deuríe d’ésser, El consum sense mesura, no solament ens ha portat aquí, osigui a les butxaques buides, sinó que per mes inri estem destroçant el planeta. Els nostres hereus ho pagaran pròu car, si entre tots, no hi trobem remei.
Una solució que no solament l’han de buscar les autoritats pertanyents, es cosa de cadasqú, i responsabilitat de tots, perque tots hem contribuit a escanyar aquesta gallina metafórica. Més austeritat i menys brillantina. I sobretot un consum responsable.

TORNAREM A L'ARXÍU DE SALAMANCA

Segur que hi anirem. I a no tardar gaire temps. Farem la visita perqué tindrem que veure les magnifiques fotografies del català Agustí Centelles, que ningú sabia que existeixin fins ara. (a nivell de la gent del carrer, vull dir) I es que la Administració tindrà pressa per recuperar la inversió, i els tindrem que ajudar, i de pas veure aquest llegat que es Patrimoni, i per aquest sol motiu es sobradament interessant.
Reconduir aquest assumpte, serie el més assenyat per tot-hom i no tornar a començar les picabaralles, que es el que no convé, i menys en aquests moments de crisis i de preocupació per la resolució del Constitucional envers la financiació i legalització del Estatut.
Sempre dic que no parlaré de política, i acabo escrivint sobre cosses que ho són. Però, es que també es tema del carrer, dels despatxos, i de les sobretaules de moltes cases. Com el Barça, per citar-ne d'altres.
Procuro passar-hi de puntetes per no ferir sensibilitats, però les coses són com són i jo no trio pas, que l’actualitat sigui una cosa o un altra.
Vist des de lluny, la torpesa del Govern català, semblen ser els culpables de que les coses s’hagin desencadenat tal i com ho han fet. Penso igualment que en els interessos dels fills del reporter, tenia que primar una mica més el sentit patriòtic. Perquè en la vida no tot son “peles”. Hi ha d’altres prioritats més importants i sensibles a la opinió pùblica.

ELS ACCIDENTS DE TRANSIT

No hi ha cap final o comencament de setmana que no ens recordin puntualment i si pot ser en imatges, la quantitat de morts a les carreteres, acompanyats per un gran nombre de informes sobre les estadístiques, del perqué i com es produeixen, i del ferits que es capitol apart i molt important. Si és avans d’un pont o de les minivacances de Pascua, o Nadal, llavors ja tenim campanya de la Dirieció Nacional de Transit, o els consabuts consells de les Autoritats dels Guberns de les diferents Autonomies. Campanyes d’altra banda que fan posar el pels de punta.
“De color bien, pero no flota”, que dirie el meu amic Ciríaco. I que és el que pase? Que no hi hagi manera de aturar aquesta sangría en vides humanes, sempre impagades?... Aquestos ensurts, quand només es tracte de ferits, i el problema tan enorme que li pot representar a algú que necesite el vehicle per guanyarse el pa? Son tantes i tan variades les calamitats, que represente un accident de carretera, que si ho mesurèsim bé, s’ens pasarien les ganes d’anar amunt i avall a descansar, a cansar-nos ò a desconectar. I ademés ens sortiríe més barat, i més ecològic. Oh! Es que és per rumiar-s’ho! I per si fos poc, sempre pots rebre, amb culpa o sense.
No crec pas que el meu escrit vagi a canviar, la economía mundial, ni la tranquilitat del pares amb fills adolescents, ni el avenços importants en ingenieria i bioquímica. Ni ho pretenc. Asumeixo perfectament com usuaria, que la simpla posessió d’un automòvil, done una llibertat mai sumiada en altres époques de la nostra historia recient i passada. Quí es ressiteix a volar i admirar paissatges desconeguts i maravelllosos, visitar els familiars llunyants, o anar a la platja del costat de casa? Aquí està el quit de la qüestió.
Es urgent sopesar els grans riscos, per les estones agradables i treure’n conclusions, perque tots ens hi va la vida

LES CUES D'ESPERA A CAL METGE

Ültimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales d’espera del metges. Estic recuperant per tots el anys que no he hagut de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una sort grand, i fora de situacións tipicament de costipats o d’altres cuadres menors de malatíes infantils, no coneixíem ni pediatres ni metges de capçalerla.
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal, que cent anys duri, de modo que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes, perque si no és pel meu marit es per mí, sempre hi ha una cosa u altra per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volía referir, a les converses i amistats que es fan en una consulta. Si passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patoligía concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. Que si el meu metge.... que si la Seguretat Social..... que si aquesta Mútua es molt bona.....que sí a la meva germana li và passar .....que si quand va morir el meu sogre.....Enfí surten totes les hitories hagudes i per haver, i tots el casos estranbòtis de les families. Penso que tots quand han pogut parlar i desfogar-se, jà podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú el visiti. Perque el que tenien sobretot ere verdadera necesitat i urgant de comunicar-se, que és una cosa que no és a l’abast de tots.
Dic això sempre amb els degus respectes a la gran quantitat de persones malaltes de veritat, que per a rès van al metge a xerrar, sinó per una auténtica necesitat de guarir o millorar el seu mal

EL TELÈFON MÒBIL

Recordo no fà pas massa temps, que tenir un telèfon mobil i fer-lo sevir pel carrer, per ejemple, ere considerat una falta greu de delicadesa i saber estar. Era d’un snobisime tal, que es comentaba a les taules a l’hora de dinar, a les reunions de feina i a tots ens semblave que tenir-ne ùn ere un gasto innecesari i superfluo.
No ha plogut pas gaire des de llavors.
Les estadístiqes, ara, ho diuen fort i clar. Hi ha més mòbils a la nació que quasi habitans, i que van en augment. També ens diuen que els mòbils sobrepasen en moltes unitats als telèfons fixes.
No s’explique que una cosa que và entrar a les llars quasi per força, i vencent un munt d’obstacles i diversitats d’opinió, ara estigui a l’abast de tots els nens i nenes de primària. Perque dels estudiants d’Institut, no cal parlar-ne. Tothom, tomthom té mòbil, i avans de sortir de casa, la primera cosa que es té que fer, es agafar-lo, degudament carregat.
I el más extraordinari de tot, es que ara, els aparells ja no són el que eren, tots tenen 50 aplicacions, que la majoria de gent no sap fer servir. Són mminiordinadors, que inclouen des de càmara de fotos hasta conexsió a Internet, i video-conferencia. Total que a l’hora de fer una nova adquisició, tens treballs per triar el que més et convé, el mes nou i modern...però mobil al cap i a la fí per tot quisqui

ELS ARBRES DEL MEU CARRER.-

El meu carrer es molt arbrat. L’espesor al estíu es molt considerable, però al hivern, ens quedem enfront de uns veins que ni coneixem, però que hi són, i que només sabem que hi són, quand els arbres queden despullats.
Dons bé, penso que es una llàstima. Supospo que mes de una vegada haurem coincidit al pà o a la farmacia, o al súper, però no ens podem ni saludar, perque no sabem de quí es tracta. I vivim tan aprop!!! Aquests grans inconvenients, són corrents en les grands ciutats, i n’es una de les coses que menys m’agrade. Aquí tot es impersonal, ignorat tot de quasi tots, i per saber si està lluint el sol, cal llegir-ho al diari.
Els nostres veïns, potser han de menester ajud, i no s’els pot ajudar.Potser tenen necesitat de parlat amb algú i estan sols. I també nosaltres ens sentiriem más acomanyats de poder fer coneixença. Tinc ben clar que no cal pas estar sempre uns a casa dels altres, aixó mai, però poder-se saludar al matí amb secilles paraules com: Bon dia! Quina fresqueta de que fà avui!...o Va tot bé?....Caram, es donar molt, costant tan poc !!! Si algun dia veiem un camió de mudances, no tenim ni idea de si es tracte de un canvi de residencio o bé es un furt ben maquinat i organitzat. Que de mes verdes enmaduren.....

LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"

Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar amb aquest sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”.
Perque avui dia les coses només son de un sol ús. Tots veieim que un toballó de paper només seveix per una refregada i pròu. La segona ha de ser amb tovallo nou. En podría dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta manera. Les sabates, les robes, els cuberts els gots i plats, i quasi bé els cotxes i els novios i els marits. Anem per la via rápida costi el que costi sense reparar en les consequencies. Que per cert en són moltes i molt grèus.
Qui es recorde de quant els rius eren blaus, quand es podía ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i cristal.lina. Qui no tè present haver menjat un tros de pollastre i del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits sense poder-ho evitar. Els pollastres, com el qui díu, conills, corders, ous, fruites i un llarguíssim etc. estàven criats amb temps necesari i menjar de pollastre. Nò amb els compostros que alhora jà son fet amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han de pendre per poder subsistir.
L’ecosistema està a punt de fer fallida. Per l’exageració de fabricotes, que només produeixen més contaminació, de granjotes que embrutent tan com poden totes les aigues soterrànies, i tampoc prodieixen només que porqueria. I no parlem de la enrgía que necesitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en vides humanes, quand per culpa de tot el degavell general, ens toque suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per enomer-ne alguns.

ELS OFICIS DESAPAREGUTS

No fa gaire, en una exposició de forja, faig començar a contar mentalment la quantitat d’oficis que ha desaparegut, i que van desapareguen amb els anys.
Vaig treure’n una conclusió clara. Ningú però ningú vol ésser forjador, terrissaire, ferre, matalasè, picapedrer, pastor, llenyataire, carboner,calderer,
guarnicioner,..Endemés molts d’aquests oficis tampoc tenen una raó de ser, avui dia, però, dels oficis d’ara mateix, dels que encara donen per viure i aixecar empreses, amb el jovent que ha de prendre la determinació de tirar cap un camí o altre, n’ hi ha ben pocs que vulguin ésser: pintors mecànics, paletes, pagesos, fontaners, xispes, teuler, carnissers, o chofers...etc.etc. Alguns potser per seguir la tradició familiar o perquè ja tenen el negoci ben muntat, són la excepció. Dels demés, tothom, s’apunta als oficis tecnològics, pedagògics i informàtics. Ho trobo bé i legítim.
Però , es que els oficis de tota la vida, no son prou rentables, i no tenen la suficient categoria, que si no van acompanyats d’un títol universitari, ja no valguin per a rés? Es té la sensació, que si un fill o un veí o un amic, escullen alguna de les opcions avans esmentades, són gent de poca vàlua, persones ignorants, o poca cosa més.
Penso que en general, aquesta opinió, que no compareixo, es del tot errònia. Esclar que cada casa es un món, però cal pensar,sobre totes les coses, que es molt millor un bon pagés que un mal arquitecte, per posar el cas.
Ningú s’ature a pensar que amb un bon aprenentatge de fuster, una persona ordenada treballadora i que sàpiga complir, com a indiviu amb la seva feina, i amb la societat, pot ésser i de fet o és, un excel-lent i gran perssonatge. I afegiría que amés a més un inmillorable cap de família.

La meva infantesa a la Baronia de Rialp

No hi habia pensat mai, però avui ho faré. Parlar de la meva infantesa a la Baronia de Rialp òn vaig neixer.
Els tinc tan víus aquells records!!! I tots aquells veïns i parents que vivien al costat de casa meva, en aquel nucli ara completament abandonat! Llavors erem una familia gran, com a totes les cases, hi havíe pares, molts fills, oncles, ties i moços. I encara que no hi havie bons camins, la gent es movía i es visitaba amb frecuencia. Sense anunciar-se tansevol. Hi havíe poc i tot es compartíe. Mitjants de transport? én teniem molts i eren bons i barats. Tothom disposave d’un parell de matxos o rucs o bous, animals que servien per traballar al camp, i el dia que no llauraven, podien ser el bus ideal per anar a mercat a Pons, o a cualsevol Festa Major de les rodalíes. Desprès també disposàvem de unes bones cames acostumades a caminar per camins estrets plens de rocs i de mallesa. I sobretot a no queixarnos de rès. Ja fòs amb un sol de justicia o amb unes gelades impresionants, la gent es bellugave amunt i avall, i mai mancave un sellò d’aigua fresca a l’abast o un bon foc al hivern, per retornar-nos.
Les cases eren plenes d’animals de companyía, i d’aviram. Això juntment amb el brugit del carros i els cants dels homes al tròs, feien uns soroll de vida incomparable, una mùsica especial, que no he pogut escoltar mai més.
La meva mirada de nena, no s’adonave del inmens esforç dels habitans d’aquelles contrades per treure les collites endavant, i procurar que no manquesin les poques coses imprecindibles per la subssitència. Anar a buscar un parell de cantis d’aigua, podie suposar una escursió de dues hores mínim, i anar a buscar pa per la setmana, s’hi podie esmerçar 4 hores tranquilament. Sense parlar de anar a fer la bugada al riu, que es podie trebar ben distant.
Al marge d’aquests “petits” inconvenients, la vida per la mainada ere sencillament increïbla. No coneixíem les joguines practicament, però ens divertíem tant que no trobavem l’hora d’anar al llit. Però no s’hi podìe anar sense haver resat el Rosari. Això sí.

EL BALANCEIG DE LES MODELS

Mirant la televisió, la finestra mes xafardera de les nostres vides, m’he fixat, desde fà molt temps, en el caminar de les models de alta costura. O de les desfilades fashion. En les desfilades de les grans firmes internacionals, fetes en caríssims salons, i amb les protagonistes famoses i milionaries, o les exibicions més ordinaries de la Belén Esteban, igualment fotografiada i filmada, els uneix un denominador comù: el séu caminar artificial i artificiós.
No sé si així la roba llueix més, o es que mirant les caderes d’aquestes noies llànguides i esprimassades, els critics i espectadors, s’obliden de la roba, la costura, i del diseny del vestit.
Perque caminar amb elegancia, desinvoltura, i lleugeresa, no implique tenir que fer-ho amb les ondulacions i cantonejos exagerats de les models. Moltes vegades poc els hi manque, per anar amb els ossos per damunt la passarela, o trencar-se la crisma amb els altíssims talons que calcen.
Una cosa es segura, si no es camine amb pas vagueròs i la mirada perduda en els focus, plantant cara i fent morros com els negres cantant el Only You, no s’és ningú en el món de la moda. I jo penso que tindríe que donar per molt més.

somnis i insomnis

SOMNIS I INSOMNIS

Es ben entrada la nit, i penso en mil coses que en fan patir, en cent coses que m'alegren el mati i la tarde. penso en les coses que m'agradríe fer i no faig, penso en totes aquelles amigues de la infancia, quand jugaben a saltar corda o a les carranxes. Penso en els meus fills ja tan grands i tan posats. Penso en els pares potser incompresos i imperfectes, ja traspassats. en les meves precioses netes, que els hi tocarà viure uns temps convulsos i contaminats,...tot un garbuix d'idees que em volten pel cap ara maateix, i em neguitejen.
Vull pensar en una nova primavera, en el retorn del ocells, en el reneixer dels cerals als als camps de cultíu a les meves terres. Vull gaudir de les notes de final de curs de totes les meves netes, que son fins ara molt bones. I sobretot, sobretot vull sentir-me ben viva. Soc optimista per naturalesa, i rés fa pensar ara com ara, que vagi a passar quelcom que m'ìmpideixi reviure totes aquestes sensacions. Per lo tant vaig a començar per comptar ovelletes, per acuclar el ulls i demà sera un altre dia!

UN PASSEIG POR LA TARDOR

El dia es curt, la llum escasa i el fred ja ens comence a sorprendre. Les fulles dels arbres, tocades i seques pels vents proppassats, han fet el seu treball, i només les que s’aguanten penjades és, per l’escasa pluviometría i la manca d’humitat.
Tot té color de tardor plena i els olors ja son els del l’hivern . Les calefccions es disparen al vespre, i no caldrà esperar masses dies per que ja funcionin a plé rendiment. Es comence a pensar en les celebracions de Nadal i algunes mestresses fins i tot, preparen imaginativament els menús d’aquells dies i fan números.
No cal avançar-se que tot arribarà. Mentres tant es millor donar un respir als proyectes i gaudir de la estació del any més melancólica, més romántica i mes trista.
Passejar per una avinguda sobre les fulles dels plataners, lladoners i de altres arbres de fulla caduca. Sentir el sorroll de les propies petjades, cenyir el cinturò del abric i pujar el coll ben amunt, mentre els cabells es mouen al compàs de les flairades, i repirar profundament….Ahhh! quina delicia! Es un plaer dels Deus, o al menys a mí m’ho semble. I si desprès pots entrar al caliu de la teva llar….esseure’t al teu raconet i reflecxionar, penses en l’afortunat-ada, que ets, de saber gaudir de les petites coses de la vida.

BLOGG DE LA CORRUPCIÓ

El mal més Demoledor dels nostres dies, el corcò de rosega els més amagats sentiments i el més punyent ganivet que talle les nostres arrels de cultura i de país, només té un nom: Corrupció, corrupció i corrupció.
Com ciutadana del món, veig amb gran sorpresa i enutg, totes les decobertes de frau, de blanqueig de diners, d’amiguisme en la política, i de malversació de fons publics, que es produeixen en aquesta terra catalana que tan m’estimo. Sento tal vergonya, que em fà por de parlar de pàtria, i dels fonaments tan antics de la nostra societat. Vergonya al-liena, comparada a la que vaig sentir aquell 23-F de 1981, quand un superior de la Guardia Civil va entrar al Congres dels Diputats cridant com un energùmen allò de: Todos al ...!!!!!.
Ja sé que nos es comparabla una cosa amb l’altra, però el sentiment d’haver trencat tots els motllos de la democracia, llavors, els tinc ara també quand em vaig assaventant, de tots els detalls dels dos cassos flagrants i confessos descuberts aquestos últims dies.
El cas Millet i l’operació Pretòria. Penso que tambè s´han trencat tos els esquemes de la ètica profesional, i fet pols, totes les manifestacions de seny i austeritat, dels individus implicats, molt i molt catalans per cert. Desabuda completament, escric aquestes ratlles, i el que més em temo, es que en sortiràn d’altres d’affaires per l’estil. Ere de preveure que l’enriquiment, el treball minuciòs dels trepes, sortís un dia u altre a la llum. Només puc afegir “que Déu ens agafi confessats”, perque deprès d’això qualsevol cosa malsonant i malgirbada es posible.

NOVA YORK, (últim escrit)

Es veritat que en segons quins indrets, hi havíe molta brutícia,a N.Y. Trastes amuntegats, i al capvespre montanyes de bosses d'escobraries deixades damunt la vorera. Gent molt hortera. Aquest però, es un altre tema. El gust de la gent benestant es mezcle ara amb el gustos de la postmodernitat, que jo anomeno. I en els moments que vivim, aquesta ùltima opció, es la moda imperant i més rabiosa. Pircings, tatoos, robes arrugades i sobreposades, de colors foscos sobretot. cabells pintats de color betùm, ongles de peus i mans també ennegrits. Foulards i bufandes en abundancia, i a tot temps. Osigui, tot el contrari que a nosaltres les carques d'avui, en agradave. Pells molt broncejades, (a costa de la salud epidérmica), cabells llisos i pentinats naturals, tirant a rossos. Vestimenta llisa de colors i formes. talons alts, no sandalies de romà i wambes esparracades i de sola guixuda. tot era una altra cosa. Ni millor ni pitjor: Diferent. No obstant i pel que he pogut veure,aquesta nova moda, potser és més còmoda i asequibla per totes les butxaques,i pel que m'han dit, els grans costurers i firmes reconegudes, també s´han afanyat a treure la seva versió que per damunt de tot es caríssima, i compte envers l'altra, amb les botons millor cosits. Més exclusíus i més fashion. això si.

NOVA YORK, 2

Torno a Nova York, perqué no voldría que s'em quedés rès al tinter. Al 2º dia d'estada pel matí, vam anar a Central Park. Em fan fer un retrat al carbó. bona dibuixant encara que m'ha tret una mica més velleta. Vam menjar Hog Dogs. Tipic. Seguirem passejant, i fotografiant llacs, raconets i esquirols, fins que les cames ens van dir pròu. Taxi i cap al Hotel a descansar.Per la tarde ja haabiem decidit d'anar a la estàtua de la Llibertat. Plè de turistes xungos de totes les races i d'incontables nacionalitats. Convergeixen tots en aquest punt.
Les fotos crec que seran maques.A la tornada, vam passar per la Zona 0, que ens aquests moments, es tot plé de grùes inmenses, i focus de llun molt potens. Sorroll i abundant policía arreu. Crec que als EEUU., els ha quedat la por al cos per sempre més. Finalment vam fer cap al barri llatí, farcit sobretot de bons restaurants, i allà vam sopar abundanment.Mes tard a Broodway. a veure i ensumar l'ambient.
al 4ª día tot hi haber vist bastant, marxava entristida per tantes i tantes coses que deixava enrere i que segurament no veuré mai. però contenta d'haver-me deixat seduïr, per una ciutat que havía jutjat mol malament, influenciada per mil pelicules que ens l'han venuda, com un antre, òn el vici, la violencia i els assassinats, són el pà de cada dia.

NOVA YORK, (très dies a la capital del món)

La primera impresió de la ciutat només té un nom: colosal. En sortir del aeroport, que ja coste molt pels controls aduaners i demés, ja et troves amb els primers embussos de transit. Paciencia. Val per espiar-ho tot amb ulls grossos. I fer alguna fotos.
Els carres som amples, pero semblen estrets, per les grans dimensions del edifcis. Moltíssima gent de tots el colors posibles. I bellugadisses allà òn miris.
Venedors ambulants de tot. Gent pidolaira. Gent molt elegant. Gent estrofolaria. Es un puzle on hi encaixe tot armonicament. Bonic i rar a la vegada. Dificil d’explicar.
M’està afectante el jet-lac, i amb tantes emocions no puc dormir. L’hotel, es vell pero molt cuidat. Té un toc d’legancia i distinció i sobretot está molt ben situat. Estem al bell mig de Manhattan, i per lo tant caminant ho tenim tot a l’abast.
Pasem al tercer dia a N.Y. hem vist molt, però ens quedarà molt més per coneixer. Al nostre ritme no es pot fer més, tenin en condsideració que no tenim ni guía,, ni ningù que ens faci de cicerone.
Jó m’en he fet ben bé una idea i del estil de vida que del novayorquessos. I de la ciutat també.
I m’ha sorprès: I m’ha agradat més del que m’havía imaginat. Per les películes, semblava molt impersonal i ara en tinc una altra opinió.

creuer S. Francisco -Mexic /(continuació) 10 .-

Avui, hi ha festa gran. Tothom a de vestir de color blanc I es prepare grossa. Anirem a sopar aviat per no perdren’s rès. I demà ja se sap, descansar i fer maletes.
Ere veritat, hem tingut festa sobretot a la taula. Teníem llagosta a dojo, i comiat del personal i els comandaments al teatres depues de la funció. Ha estat molt bé. Desprès hem pujat al Deck 12 amb uns amics, ò hi havíe música mes suau I es podie xerrar o ballar. De tot hi ha hagut, i hem retirat a les 11,30 com els demés dies. Cansats i amb sensació d’haver-ho passat bé.
L’ùltim dia ja es aquí, i també el momento de fer balanç, del que ha estat aquest viatge polèmic. Fer comptes amb la administació, acomiadar-nos dels nous amics i ordenar les nostres coses en dues maletes. I que estigui el pes repartit, i que no calgui obrir-les, en la última nit que passarem a S. Francisco. Semble fácil però no ho és tant. Porte el seu temps.
Recuperar el ritme normal, retrovar-nos amb la familia, ara per ara es el que més ens apeteix. Anar a Organyà i explicarar a tots el que hem viscut, el que hem vist, els que esns ha semblat aixó i allò, donar els regals, tornar a clases d’alemany, i de francés. Suposo que el Jaume te unes ganes grans de desenpallegar-se de mí i d’anar al taller de les seves suors, que tan estime, i que no pot passar sense ell.
Però, no avanacem esdeveniments, demà un cop a terra, encara quede un dia a S. Francisco, i aquest mirarem de que sigui una mica mes profitòs que els dos anteriors. Ara disposem de adresses que llavors no teniem i que els nostes nous amics ens han proporcionat. I quede sobretot un viatge molt i molt llarg.s hem pa
El temut via-crucis ja ha començat. Enara estem al barco , i des de les 7.30 estem fen cues, aquí i allà. El desembarc va lentíssim.
L’últim dia a S. Francisco, valie la pena. Primer de tot perque va fer un dia de sol esplèndit, i també vam tindre sort en els transports, en les compres i en l’allotjament. L’hotel ere al costat mateix del aeroport, amb un servei d’autobusos que sortien cada 10 minuts, i et deixaven al punt exacte de la teva terminal. Aquell embolic de carreteres a tres nivells, per les diferentes sortides i companyies aéries, es quelcom digne de ser vist. Una obra d’engineria molt ben estudiada, i ejecutada, que permet, una major fluidessa, de les persones, en una lloc de tant transit. Un tren llançadera super ràpid, et porte cada 6 o 7 minuts al centre i la perifèria. Tot mol ben organitzat.
Ara som ja comentçant la tornada. Però el record, de la ciutat ha conviat notablement. De gent també n’hem vist, gent jove completamenet feta malve, dormit al mig del dia per les aceres enmjg dels transeunts, que s’ho mirem amb indiferencia. Que passin aquestes miseries enmitg d’una societat tan rica, i poderosa, es inaceptable; mou la conciencia, i fa torontollar la fé i els mes basics sentiments. I en cap lloc com als EEUU per adonarse, d’aquestes abismals diferencies.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-9

Una cosa curiosoa que vàrem sapiguer ahir, a Pueto Vallarta, es com es destil-le el tequila, beguda mexicana per excelencia. Ens van dur a una fàbrica molt petita que la porte la mateixa familia, en la tercera generació. Tot es manual i molt lent. Tan la tría de la planta que el produeix,(Un cactus semblat al la nostra Aloe Vera),que ha tenir 10 anys d’edad, comm la cuita, i la fermentació. I per fí elmreposat que ha de tenir un mínim de 3 anys el més sencillet I de 7 anys dins un carretell de fusta de roure, el més bó.

Les excursions, tan si són contractades al vaixell, com si les prens fora al port, son cares i totes s’acaben al mateix lloc. A un centre de compres. Allà et conviden molt gentilment a beure, i tenen els banys llestos, per si algú els ha de menester. Aquesta última opció es molt d’agraïr, perque fora del barco, es l’unic puesto òn es pot anar, amb garanties de porder-hi entrar.
Ens hem acostumat a anar al teatre cada nit, desprès de sopar. Es passe una bona estona. Hi ha espectacles molt distrets i d'una qualiltat acceptable. També fem una partida de cartes cada tarde, però a la majoria de serveis i entreteniments de vaixell, ni esl hem conegut. No als jacutzis ni a les piscines. Ni al sol, que crec que és el causaant de les meves picors, i al meu home tampoc l'hi agrade. Nó als massatges ni al Spa. No als concursos i jocs diversos, que per descomptat són en anglés, ni a les classes de salsa ù de gimnàstica. No a les subastes. Passejant amunt i avall, contemplar el mar, des de la nostra terrasseta o prenent un refresc a cuberta, escoltar mùsica en directe, i sobretot fer bones mitgdiadetes...

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació) 8.-

Avui ens han dit, que entre el passatge hi havíe, un congrès de gays i lesbianes.I nosaltres ni ens hem enterat. Ya es sabut que en els crueres hi ha molta gent d’aqueses característiques, es una mica com amgatall, i encara que avui dia no els hi fa cap falta, s’hi senten còmodes es véu.

Semble ser que degut a una tempesta tropical que es s’aprope a Puerto Vallarta, (que es el destí que avui hem conegut), el capita ha decidit allunyar-se a tota pressa d’aquest port. Ha tirat mar endins, enlloc de pujar per la costa i fer la última parada que ens quedave al Puerto sant Lucas Per lo tant els nostre periple mexica, el podem donar per conclòs. Estarem un dia més al a alta mar i el creeur arribarà al mateix dia i a la mateiexa hora previstos, a S. Francisco.

Tinc al Jaume ben marejat amb les compres. Som tanta familia i tenim tan compromisos, que no s’acabe mai. Perque a sobre, s’en van un munt de diners, amb tonteries i passes un temps precios i estem aquí per gaudir d’altres coses més importants. Son els motius que adueix per no fer les botigues que tan el disgusten. Però jo que soc gat vell, ja se el que passe, quand arribes a casa amb les butxaques buides. Moraleja: Comprar i comprar.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-7

Vist Mazatlàn, un quede amb la impresió de que tots els punts d’aquesta costa del Pacífic, son molt semblants per no dir iguals. Apart de que sigui molt més poblat i important en nombre d’habitans, la bruticia impere, i el retard en en el nivell de vida, en les infrestructures, i en els equipaments, es fan ben pal-lesos. Aquesta ciutat però, guarde encara molts vestigis de la dominció epanyola que và durar tres-cents anys,i que la fà molt atractiva. Hernan Cortés hi va tindre molt a veure. En general la gent encara està resentida del tracte rebut dels conqueridors i evangelitzatdors espanyols. I la cosa ve del l’any 1534, any de es va fundar la vila. Des de aquest port, s’enviavem cap al regne de Felip II d’Espanya, vaixells carregats de plata que s’extreie de la regió .
La plata actual, i part important de la economía del lloc, la extreuen ara del fons del mar. Son els famosos camarones, o gambes molt apreciades, que pesquen per aquestes badies amb la més grand flota pesquera del món, de l’especie. Uns vuit cents pesqués s’hi dediquen, a extreure’ls de les aigues càlides, que també son habitades per dofins.
El paissatge natural de les valls, muntanyes, platges, rierols, i demés es molt maco. Tot es veu molt verd. Tè molts paratges aunténticament verges. Les explotacions agrícoles del país, a vora mar no es veuen, pero es induptable que hi son. Ens han explicat que en algunes regions es cultive arròs, però sobretot blat de moro. Tambe el que es veu en tot els illots i paratges semi-desertics, son el famosos cactus. Alguns tan grans que realment semblen palmeres. També es interessant veure la cantitat de mides i classes diferents que n’hi ha. En tot cas es un paissatge completament diferent al de le costes mediterrànies, i només per aquesto motíu, ha valgut la pena venir

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació) 6.-

Ja he sabut, (que no es facil, perque aquí tot-hom parle en anglés), l’embolic dels noms. Resulte que Pixilingue, es el nom del port, que és lluny de La Paz 27 Kilòmetres. Un lloc també estrany, i solitari encara que semble predisposat a tractar bé al turisme. Algù va dir que ere un progrès sense ximeneies, el turisme. La realitat del país, el aquell costat del Pacífic, es que està tot, bastant enraderit, i que li manque moltes infraestructures i serveis per rebre gaires turistes, ara com ara.

Fá dos dies que tenim amics nous. Un matrimoni mexicá afincat als EEUU, fá treta anys, peró amb ganes de recuperar els origens, i adoren tot lo espanyol. Ells alhora son amics de uns americans autèntics i molt balladors, i semble ser que ens han integrat al grup. També hem conegut a un mallorquí, que es el responsable de tots els restaurants del barco. Osigui, que forme part del cuadre de comandaments. Ara amb residencia oficial a Costa Rica. Teníe moltes ganes de parlà català, i ens va explicar un munt de coses interessants del seu treball i demés. Amb totes questes persones, amb les que podem comunicar, el creuer va prenent forma. Que ja ere hora. I poc a poc totes les cares s’et fan conegudes, i et penses que estas més en familia. I sobretot et segueix sorprenent, la cantitat de gent obesa, invàlida i malcarada, que hi ha bord.
Aviu arriben a Mazatlán, que de lluny ja es veu una ciutat més gran. Tot just ho comencen a veure.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-5

La nostra petita sortida Topolobambo, ha consistit en un passeig en barca, per entre les moltes illetes, que conformen el seu litoral. Eren pocs turistes els que han escollit aquest tour, i no ha estat gens malament. Un guía local molt patriota, ens ha explicat la seva vida, ens ha cantat a la gutarra unes cuantes cançons, i ens ha portat a un illot deshabitat, que es refugi de aus migratòries, i llar de moltìssims pelicans. S’en veien de tan enormes i feixucs que els hi costaba aixecar el vol. Les cordes d’amarratge del nostre barco, s’es van emplenar deseguida, i no en van sortir fin el moment de treure les amarres.
El guía turistic, ens và fer una altra demostració, que a mí em va fer molta gracia. Va, acostar-se a una barca de pescadors de camarones i els hi va demanar que ens ensenyessin les captures.(una especie de gambes molt apreciades) Els homes, dos en una barca petita, ho van fer així, i l’hi van donar mitja dotzena de gambes fresques i transparents. Les vam ensumar tots, els hi va treure el cap amb els dits, i els va tornar a la mar. Va posar les cues netes en un got de plastic, amb pebre negre i els và arruixar amb tequila, i varen deixar de bellugar al moment. Amb els dits mateix va convidar a menjar-ne, i per les exclamacions que feient els afortunats, deurien ser bocatto di cardinale.
En el mateix passeig, hem vist grups de dofins i els hem flmat.De tornada hem pogut admirar una posta de sol molt singular. Quand el sol feie una estona que havíe desaparegut, el cel i el mar s’han tornat completament vermells. En una imatge i uns instants magics que també hem enregistrat.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-4

Demà per fí,(depres de navegar tres dies seguits), desembarquem a Topolobambo. Un indret segons han explicat, molt i molt maco, però que per poder visitar les seves amagades maravelles, s’ha de fer 2 hores en autocar i 6 en tren. Es veu que es quelcom espectacular. es tracte de un passatge natural increïble, amb unes gorges verdes i profundes. La excursió inclou el dinar dintre del tren turistic, i espectacle dels locals amb clavatistes inclosos. Noaltres no hi anirem, per por a pendre massa cansament, perque m’havía deixat de dir, que es surt a les 5 del matí i dure 18 hores mínim. Farem un recorregut mes petit per la tarde i punt.

Dons bé, ja som a Topolobambo. a les 5 del matí ja es començave a sentir la gent que tenie que sortir a la primera excursió, i la més llarga. Nosltres, tal com vàrem decidir, agafàrem una més petita per la tarde i el matí el dedicaríem a coneixer el petit poble de pescadors. Và resultar ser un poblet petit i miserable. Un cul de món, que mai hauría pensat que existís, excepte si parlem d’Arica. No es pas d’extranyar, que quand hi ha una desgracia mediambiental, com es ara inundcions, pluges o vents huracanats, faci tan mal en famílies i cases. Si es pot dir cases, perque en realitat no tenen ni cabanes, ni carrers, ni cotxes ni rés de rés. Es de admirar la filosofía que hi posen, i lo feliços que són amb les seves escases pertinences. Se sent músic ranxera per tot arreu, i l’estrès no els fa cap mal. Calor i poques ganes de treballar, es tot el que tenen en abundancia.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació) nº3

Des de ahir per la tarda estem navegant per aigües de Mexic. I molt que es note. La temperatura ha pujat, i la mar està més quieta que una catedral gòtica. Segurament
será el primer dia que podrem fer una passejada al sol mexicà, que fins ara ignorem si es igual que als demés llocs. Suposo que escalfarà lo séu.
Tal com haviem programat, vam veure una petita part del espectacle del teatre. No estave malament, però en comparació al Navigator, ere més aviat una cosa d’estar per casa. Avui per fer-nos una idea mes clara, hi tornarem.
També buscant i buscant, vam descubrir òn ere la capella, que ningú ens ho savíe dir. Es al costat del gimnàs i del salò de bellesa, dalt al pis 12., en un raconet amagat. El que no saben, son els horaris dels serveis religiosos, si es que n’hi ha.
 Avui, per fí hem pujat a les piscines, i el panorama ere molt desabedor. I no podie ser d’altra manera. Amb tot els respectes, es veien un munté de vells de la 4ª edad, ben atrotinats, prenent el sol amb roba de bany. Perque la gent jove que també n’hem vista, es veu que al matí dorment la resaca de la disco. Totes les bal-lenes espatxurrades, i aquells armariots d’homes al seu costat, penses que quand es posaran ala piscina l’aigua besarà.
També hem tastat l'ambient de nit. Al pis 12, s'hi trobe un bar tranquil,amb seients còmodes, per poder fer la becaina si estás apurat, llums suaus,i música pseudo-clàsica primer, i després un grup de colombians tocant Bossa Nova, salsa i temes per l'estil.
Els dos grups bastant distres i amb solistes molt guapes

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)

Mentres tent hem fet una roda de reconeixement, per les botiques, les joierires, els salons diversos que tenim a bord. Mejadors, sobretot. I bars. I escales. Panoràmiques, i interiors. Grans, amples i enmoquetades. A les zones d’aigua encara o hi hem pujat, Fà massa fred, i només obrir una porta, s’et treuen les ganes de treure-hi el nas.
Els jugadors i jugadores empedernits, disposen de un bon Casino, amb màquines escurabutxaques, taules de bingo, ruletes i bacarrà. Penso que no hi manque rès.

Un gimnas ben equipat, dispose de bons profesionals i entrenadors personals. Spa massatges, cures de pell, manicures, pedicures, perruqueria etc. etc.

Aquesta tarde, estàvem a una taula obsevant els fotògrafs que n’hi ha dos o très. Una noia especialment, tenie tal requesta, que les parelles, famílies i grups, feien cùa llarga pqerque ella es prengués. I a fé que hi tenie traça. Els arrenglerave, els feie mirar cap dreta o esquerra, o abraçats o ajeguts o damunt d’una escala, amb molta gracia i llestesa. He pensat: Mira, una persona que li agrade el seu treball i que el sap fer. Una bona profesional. I en el temps que correm, no abunde massa aquesta especie. Es la excepció que confirme la regla, de que la gent treballe a la força, i sense gens de gust. En general però, tot el personal de sevei del barco, es força bó i eficient.

Cruer Sann Francisco-Mexic

Desprès de passar per moltes i desafortunades aventures,(entre elles la pérdua de la càmara fotogràfica, incloses les fotos dels dies anteriors als USA), estem al creuer.
Un primer cop d’ull, i no ens semble tan luxos com el Navigator of the Seas, ni de bon troç. Però es tot molt net. L’habitació es gran i el llit una plaça de toros. Estem al pis o Deck nº 10, i tots el serveis son amb angles. No es fácil adaptar-se. Però sempre trobem algú que ens fa d’intérpret. Tenim un bon balcó per pendre el sol, encara que de moment no l’hem vist pas. Mes aviat fa fred i vent. La gent menge per avorriment a tot-hora. Es podríe dir que un 70 per cent del passatge són vells i força. I d’aquest 70, un 30 per cent son grossos de solemnitat. Obessos declarats i consentits, que fins tot i no poden caminar. Necesiten caminadors o cadira de rodes.
Com a tots els creuers, el menjar et surt per les orelles. Variat. I en tot moment, fan coses per matar el cuc. I els bebedors, també es poden despatxar a gust, encara que els hi resulti una miqueta més car.
De moment no hem vist cap espectacle de nit ni cap sxòu, perque ahir només arribar al barco i desprès de la primera cutxa, vaig caure a la cabina de banys i per poc no em treco la crisma. Afortunadament no vá passar del ensurt, i avui, després de pendre paracetamol i demès, he pogut sortir a esmorzar. Fins al vespre doncs, no ocmençarem a fer vida social.

Un post des de l'Oceà Pacific

Encara no sé ben bé perque hi hem ant a parar tan lluny. Però la vida es així, i tens moments bojos. Suposo que aquesta ha estat un d'ells. Perque al llarg dels anys, vas vivint i veient coses que et son més properes. i arribe el moment que si vols coneixer nous llocs, ja et tens que desplaçar, com ara ens passe, llunyíssim.
Un cop has pres la decisió, agafes quatre coses i el repall de dents, prens un avió o dos i llestos. Sense sopesar els inconvenients que et trobes desprès. L'idioma es el més principal, i les comunicacions amb casa es fan imposibles. Ningú t'enten. Els canvis horaris també representen unn altre handicap, perque quand per fí pots trucar a casa allà son les 4 de la matinadapots.I al hora normal pels de casa,tú estàs dormint com un soc. Arribeis a la conclusió de que la llengua espanyola està arreu deprestigiada. Hi ha gent tan ignorant, que no té ni idea de que es la 2º llegua en importancia del món. I parlà català, aquesta sí que es una feina completament inútit i innecesària. Ho tinc clar: he d'estuduar ingés o no em podrés moure de casa mai més.

FER MALETES

Aquesta frase te moltes i variades acepccions. Anarse’n de casa, tocar el dos, plegar d’un treball, divorciar-se, tornar a casa, i moltes més. De vegades pot sonar com una amenaza.

Jó aquest cop també faig maletes, pero per una cosa molt més sencilla e il-lisionat: Preparo les maletes per anarme’n de viatge per unes esperades vacances. Nó son esperades perque estigui agotada fisicament. No es el cas. Nomès perque, són escases les ocasions de fer una viatge tan complert. Es tracte d’un viatge bastant llarg per terres de l’Amèrica de Nord i de Mexic.

Naturalment estic molt entusiasmada, i l’hi tinc ganes. Crec ademés que es un temps molt bó, per esser ben atessos, de no passar ni massa calor, ni massa fred, i també per veure el país tal com és realment. No amb tot tancat i barrat, i només amb turistes. Veurem segurament, anar els nens a l’escola, anar comprar al super a les mestressses de casa, els tallers i botigiues a tot ritme. Els pagesos als camps damunt de les seves màquines colosals. I tot allò que es fà normalment en qualsevol part del món en temporada de feina.

També m’agradarie, (però aixó no serà posible) veure i viure amb alguna familia nativa, perque ùnicamenet així es coneix una naciò o ciutat, tal com és. No com la descriuen les guíes, o com t’he la venen a les agencies de viatges. 
Em tindré de conformar a dormir i menjar del l’hotel, i imaginar tot el demés

BARCELONA

Quina cosa podria dir jò, que sorprengui, que sigui nova ù especial, que trenqui tots els motllos i estereotips, d’aquesta ciutat meva adoptiva, densa, populosa i plena d’emigrants i turistes? Sens dubte, no puc afegir rès que no s’hagi repetit cent vegades, però a pesar de tot, no vull deixar de dir-hi la meva, que és nomès aixó: la meva opinió.
Des de la seva fudació ens temps d’Amilcar Barca, ha representat per tots el pobles que l’han conquerida, un botí excepcional i apreciat. Ella ho ha volgut ignorar i ha anat creixent, i creixent a pesar de les contínues guerres amb els dominadors de torn i ùltimament amb una guerra fraticida que l’ha va fer tocar de cap a terra.
Però ningú ha pogut mai, trurel-li aquest aire de la dòna que se sap guapa i admirada. Intemporal. Un aire misteriòs, un regust de sal Mediterrània, olors de peixos, que són el seu perfum més apreciat. Dels carrers que la creuen, de Nort a Sud i d’Est a Oest, s’en pot fer moltes i variades lectures. Perque són prou diferents entre sí i alhora, tots resisteixen, amb igual resignació la força de la circulació rodada, que l’enegreix les façanes i la fà incómoda i lenta.
Dignes de menció son el plataners, presents i amb molts calendaris sobre les seves branques que, durant l’hivern, es dupullen per deixar penetrar el sol, als racons més amagats. Falta els hi fà, perque l’humitat hi és ben arrelada a la ciutat.
Però i la arquitectura d’en Gaudí? I la maravellosa catedral gótica i tot el barri antic a la vora del mar, amb la seva antiga Seu de Santa Maria? i del modernismse i ara capital de la modernitat em el seu segell del Diseny.
Totes les generacions que han viscut aquí al llarg de molts segles, l’han estimada, l’estimem i li perdonem un munté de faltes i mancances. Perque ella ens ha acullit, ens ha bressolat i ens ha deixat ésser feliços, sota la seva ombra i la seva grand capacitat per generar oportunitats.

MADRID CIUTAT OLÍMPICA

Ha estat un gerro d’aigua freda per els madrilenys, la noticia viscuda en directe la tarde del passat divendres. Semblava que tot era al seu favor, i l’alegria jà es visquÍa pel carrer. Una llàstima tot plegat. I un gasto important ben inútil. A mí personalment m’hagués agradat i estava a favor de la nominació.
Però no vaig perdre de vista ni vaig deixar de considerar i de tindre amb compe, tots el condicionants que van fer que Rio fòs la ciutat escollida.
Si ho mirem detingudament, els teníe tots. I ho vaig tindre molt més clar, quan van donar Chicago com la primera derrotada. A pesar de presencia d’ Obama i de la seva muller que já ere allí, fent cammpanya.
De seguida vaig pensar: Si es carreguen un pes tan pessant, el Rei i la Reina d’Espanya, ho tenen malament. Primer indici. Però només el vaig notar jó, perque la gresca seguÍe i les declaracions, amb directe, semblave que tot estés dat i beneit.
Pero es que hi havíe d’altres coses a trindre en consideració i eren deteminants: Els jocs mai, mai, s’havien organitzat a l’América llatina, i per lo tant, tocave. Tampoc es podia saltar una altra norma que és: No fer mai uns jocs dues vegades seguides al mateix continent. Per lo tant després de Londres el 2012 no podía pas ser Madrid, que edemés de ser al mateix contininent,es molt aprop. Lula, que es un relacions públiques molt reconegut sab abogar i tocar la fibra de la llàstima i segurament hi ha d’altres coses que no encerto a endivinar.
Sigui com sigui tindrem que esperar una mica més per que aquesta fita sigui relitat.

EL MEU JARDÍ DE PLASTIC

No es cap broma. Tinc un jardí de plastic. I lo que es més bó, fins i tot m’agrade. No ho hauría dit mai!
La historia vé de molt temps avans. Comence just quand jo, contrac la malatía i tinc baixades de defenses molt fortes i com que estic tan aficionada a cuidar del meu petit jardinet, dons ho he de deixar perque les pulgors i demés plagues dels arbustos, m’ataquen de tal manera que s’em fà imposible tocar-les. Les picors no em deixen viure ni de dia ni de nit, i el desfici es tal, que hasta hem faig sang.
Una vagada sabut i comprobat, que no podía ni en pensaments tocar les flors, obto per una decisió salomònica: Faig treure l’heura, les flors i algún arbret que ja tenia apoderat per alguna pesta. Poso gespa de plastic i afegeixo unes tumbones a sobre que ademés em permeten pendre el sol o decorar.
“A grandes males grandes remedios”, sempre he sentit a dir. Però no m’en penedeixo. Quede un conjunt força endressat i tinc molta menos feina i especialent, gasto molta menys aigua, que ja es un punt a tindre en compte.

AMISTATS QUE FAN PATIR

Tinc una màxima envers els amics, que l’he posada sempre en pràctica. Fer nous amics però no oblidar-se mai dels vells. I naturalment amb aquesta doctrina, al cap del temps d’amistats en tens un pòu i per tot arreu. I la feina es teva per cumplir amb tots.
Però sortosament no son tots aprop i una trucada no coste gaire de fer, de tant en tant, ni cal convidar tothom a dinar cada diumenge. Tampoc fa falta passar les vacances plegats. Soc a més a més absolutament fidel als meus mics, i si puc ajudar, estic sempre a primera línia.

Així les coses, i anant fent camí, pase que de tant en tant surt un amic-ga que hi tens tanta coincidencia de opinions, manera d’enfocar els coses, enfí de tenir, punts de vista molt iguals amb tots els ambits, i conforme vas fent coneixença, comences a sentir un fort apreci per aquella persona o família, i alhora vas fent teus els problemes que els afecten i viceversa. Aquesta clase de sentiments son quasi sempre reciprocs. I et fan gaudir i et fan patir. El que ignoro, es si es poden evitar els sentiments forts d’amistat o si val més la pena viurel’s intensament.

LA MEVA PERRUQUERA, UNA GRAND AMIGA.

Anar a la perruqueria, es una necesitat vital per la majoría de les dones, diguem-ne, de una certa edad.
Afortunadament, les més joves, es fan un bon tall a un bon perruquer, i estan guapes i llestes per dos o trés mesos. Fins que convé una altre tall.
Això es molt racional, còmode, i barat i sobretot estalvie una quantitat de temps increïble. Espero que les costums no canvíin per elles conforme es vagin fent grands.
Quand comencin a veure’s menys fresques, amb els ulls més apagats, meys esbeltes i amb clars senyals del pas del temps, suposo que caurán, com la majoría hem fet, anant a la perruqueria a retocar-se cada semana o inclùs mes sovintet. Es un gasto cosiderable i un temps esmerçat, importants al cap de l’any. Però quí hi pense amb aquestes tonteries. Una dona sempre, sempre vol estar atractiva, i vol sentirse jove i admirada. Sigui amb potingues, amb cures de bellesa, spa, o demés solucions al ùs. Costi el que costi. Nosaltres som femenines avans que tot. I n’hi ha de molt coquetes gracies a Deu. No es pot perdre l’ulisió i veure’s bé es importantíssim i sobretot fà pujar l’autoestima i allunye les depresions.

LES ALEGRIES I LES TRISTESES

Algunes vegades (més de les que caldríe), passem per moments durs i difícils. Moments que per rés del món voldriem tornar a viure. Es el cas de la mort d’algún familiar íntim, o la malatía grèu d’algún allegat nostre. etc.
Desprès, un bon dia surt el sol i tota la tristor i el desànim comencen a desapareixer, i sense saber cóm, tornem a ilusionar-nos, i fer proyectes que a lo millor teniem aparcats, a refer-nos d’aquella tristor que ens invadíe, i afligíe el nostre cos i la nostra ànima. Es molt humà i comprensible que sigui així. Perque d’altra manera, no podriem pas suportar-ho.
El més curiós, es que quand estem invaïts per una alegría, ja sigui una bona notícia laboral, el naixement d’ún fill, o per l’esdeveniment que sigui, no som capaços de reconeixer que estem vivint unas moments increibles i que al nostre voltant no hi ha lloc per la tristesa. i que som molt feliços. Tenim la tendencia natural de disimular-ho i finis i tot d’amagar-ho. I si és per cosa de diners, encara volem que es noti menys.
Un contrasentit tot plegat. Si estem contens ho amaguem, si ens sentim tirstos i descoratjats ho publiquem als quatre vents. No creieu que tendríe que ser a inravès? No seríe molt millor mostrarnos, tal com sòm i ens sentim realment?. Penso més aviat, que aquest joc forme part de la hipocresía humana i la falsa moral.

EL FUTBOL

També es un tema complicat aquest. No sé pas si faig bé de parlar-ne. Es evident que hi ha moltes opinions contraposades i totes tenen molt de pes. I de bons raonaments
Per una part hi ha els que gaudeixen i paguen per seguir a un equip, veien un match internacional o de lliga, o als que els fà vibrar uns colors que representen més que el fet espotíu en sí mateix. Es una realitat. I és de respectar.
La part fosca, la criticable, i la que a mí m’indigne especialment, es el ball de milions, els interessos tan impressionants que es mouen al voltant dels grans equips. En els temps que vivim de crisi, i de dificultats per tirar les empreses endavant, per refer l’economía tan depauperada que tenim, surten uns joves que saben jugar a pilota simplement, i cobren una burrada de diners frescos i lliures d’impostos. Oh caram! Es molt aviat dit! Tendríem de reflexionar tots plegats, perque i hi ha quelcom que no cuadre. I tendriem sobretot que posar-hi remei.
Diuen que les televisions tenen la culpa de tot, i si no es exactament d’aquesta manera, hi tenen molt a veure. Llavors, si sabem ón és el mal, si entenem el perqué passe tot, perqué no aturen, el malvastament de diners amb exclusives televisives i es fan contractes raonablement mes equitatius als jugadors?... Per començar, vaja.

SIS NINES

No he explicat encara que tinc sis netes. Sí. sí...6!!!
Són, no cal dir-ho, la alegria de la casa, i el mes gran tresor dels seus avis i padrins. El meu marit i jó que procedim del interior de la provincia de Lleida, en som els padrins tal com es costum per les nostres terres. I de pas som els úics a qui anomenen així. Els altres son els avis els iaios i demés.
De nenes, ni ha de tots colors i mides i puc ben assegurar, que són les maques i espavilades de tot el mon mundial. (jajajaja). Disculpeu aquesta llicencia, pero es que parlar de les meves nines totes les més preferidies, com jó els dic, hem fa perdre la compostura.
Dons en tinc una que es diu Anna (12)que es la meva nina gran més i preferida de totes, la segona es diu Marta(11) i també es la meva segona nina més preferida de totes. La tercera es la Rita(10) i ja no cal dir-ho es la tercera més preferida de totes. Etc. etc. Deprès segueix la Txell(8), la Clara(5), i per fí la Maria (3). Totes són, com podeu endivinar, la 4ª, la 5 i la 6ª les més preferides de la seva padrina i es veritat. Amb cada una d’elles i tinc un filing especial i diferent, i e acceptat per les dues bandes.
Totes van a l’escola i la més grand a l’institut, i la despesa en llibres, equipaments en roba i esport, es capitol important en els presupostos del pares. Pels Nadals, Reis, Mones, Palmes, sants i cumpleanys, aquí si que tenim la butxaca ben foradada, però cumplim amb molta ilusió i ganes.
Penso que són de les alegries més grands, que aquesta edad, ens té reservades.

ANAR A BUSCAR BOLETS

Passejar pel camp, en espais no contaminats al aire lliiure, i si pot ser a la muntanya, es sempre un gust que el cos agraeix sobremanera. I si és al bosch, aleshores es un verdader plaer. Sentir la fullerasca sota les soles, olorar la flaira dels pins i els boixos, veure els colors de les dotzenes de matolls diferetns que s’hi troben. Sentir el brugit dels ocells i ocellots... I si aquí hi afexim que estem en tamporada de tardor, llavors, es converteix en una orgía pel sentits
Perque cal comptar que ademés de les poétiques sensacions que ens donen els coloros ocres i vermellosos de la natura, en aquesta época, també temin els bollets, i...Caram amb els bolets! Jo no sabia la quantitat tan grand de gent que mou aquesta religió. Perque es tracta d’aixó. Una auténtica bogería la que tenen nombrosíssimes persones, per anar a buscar bolets. S'aixèquen molt matí, fant centenars de Kilómetres, brùjula en má, plens de bocates i vegudes, cisteles i demés estris necesaris,i si en troven aleluya! però sinó (que també passe molt), tornen cansats i moixos cap a casa seua esperant una millor ocasió, potser l’any vinent o ves a saber quand. Però mai perden la fé ni la afició.

EL SORROLL

.
El Soroll mediambiental que hem de patir totes les persones que vivim a les ciutats del mon “ric” i civilitzat, provoquen tantes molesties i incomoditats, que es fà difícil ennumerar-les totes. Començant per l’ insomni i tot el que arrosega, i acabant per un estat nerviòs permanent, fòbies, i demés patologies relacionades amb l’excès de decibelis, tots estem cridats a protestar, o a reduÏr, en la mesura de les nostres posibilitats, aquestos ditxosos sorolls que alteren la paciencia, la convivencia, i el tarannà de tothom.
El soroll elevat al cuadrat, el soroll mes insoportable, que existeix, es el que tenen que aguantar els obrers de les fàbriques textills, els tallers de matriceria i planxa. Sense oblidar la feina dels controladors aeris i demés personal dels exteriors dels aeroports. Molt forts també, son els sorolls de les fundicions, amb aquelles patacades del ferro contra ferro. i mes forts encara son les estridents musiques de les discoteques, que sonen fins a reventar els timpans.
Aquestes persones, les que treballen en els llocs, avants enomenats quasi amb tota segurtat, patiran greus problemas d’audició que els portarà finalment a la sordera.
I les que suporten voluntaraiament i per caprici, els sons ensordidors dels pubs, discos, i demés… Que en farem d’aquestos?

LES COSES DE LA RELIGIÓ

Els asumptes de l’Esglesia són des de sempre intocables i intractables, per tant no serè jó la que obri la caixa dels trons. Només voldría parlar dels catolics practicans, (entre els que hi soc jò), que mig omplen les esglesies pels oficis de cada diumenge. Si mirem bé, ún per ún, podriem teure’n la conclusió que n’hi ha de totes les edats i estaments socials. La gran majoria son gent poderada, i si cadasqùn d’ells i d’elles vulguessin explicar amb sinceritat el perqué van a Missa, tots dirien coses ben diferentes. Ho sé.
Amb tots els respectes, però tots ens respondrien que i van per resar, peró la veritat, la auténtica veritat, es que molts no saben ben bé que hi van a fer. Alguns son devots empedernits o beats, n’hi ha que els hi porte el costum, la rutina o la tradició. Alguns també per trobar-se amb tothom i tindre una escusa per sortir de casa. Els que amb tots els dubtes de fé, no s’ho plantejen, i decideixen anar-hi a pesar de tot. i per fí també hi són el que els hi agrade cantar, o llegir les lectures o simplement pasar la platereta. Aixó els fà sentir realitzats i importans.
Es dolenta aquesta postura? No ho sé, i força que m’agradaríe saber-ho, pero es una realitat, un fet consumat que es pot palpar si ho voleu, assistint uns quands diumenges a les mises d’ una parroquia de barri. Qualsevol. I em disculpo per totes aquelles persones que moguts per una fé inquebrantable, van a l’Esglesia, resen de debó, i segueixen la liturgia puntualment, que també hi són, però, en una part molt minsa. Per ells la meva admiració

LA SORTIDA DE LES ESCOLES


Cada dia a partir de les 5 de la tarde, els carrers canvien de color. Es una festa, veure la mainada sortint de les escoles. Un avalot de carteres noves de tots colors. Ganes de cridar i saltar. Cares brutes, suades i roba arrossegada. Algún plor. Es tan ilustratíu tot l’ambient a partir de les 5! A continuació totes les mares a correcuita a portar els seu fillets a les classes complementaries de anglés, ballet, música, gimnástica etc etc. O els avis o avies que en aquesta pelicula i juguen un paper ben important. Tots ells, mes les carteres, més els berenars a mig menjar, les begudes, el impermeables i jerseis, formen un cuadre tìpic dels primers dies de la tardor. Depressa, depressa, pujen als cotxes aparcats de qualsevol manera, sobre les aceres o en algún gual, i canvien de classes, entre rialles, i gresca. Dues hores desprès, a casa, toque una mica de televisió, que es el que els fà d’aturador i entrar en la calma que necesiten, per anar a sopar i dormir.
L’endemà tornem-hi......


EL CAS MILLET

Avans que aques affaire es polititzi, vaig a parlar d’aquest individuo indesitjable que tenim a la nostra societat catalana, dintre de la més alta burguesia de la ciutat. Un prohom, un mecenas del art, un gran senyor, amb noms i congnoms il-lustres. No m’ho puc acabar de creure! Una estafa tan colosal i tan antiga, que romangués desconeguda per les autoritats finaceres, es quelcom impensable en els dies de avui, que tot es tan controlat infomàticament, que si no pagues una multa de trafic, fins i tot t’embarguen la casa. Aquest senyor i la seva família que tenien uns ingresos reconeguts i acceptats de tants diners mensuals, es que sopaven cada dia dues vegades tots ells i el seu seguici? . Es que havíen de menester dos coctxes i dos xofers, cada ùn d’ells per els desplaçamentes a la seva altra casa, els caps de setmana, a la seva segona residencia, o tercera, o quarta?.
No em puc imaginar com es poden descontrolar, aquestos gastos dignes de una marajà de la India en temps dels Boers, i que no es noti!!!
La veritiat, els pobres mortals que vivim i hem viscut sempre del fruit del nostre treball, no el podrem mirar mai més a la cara aquest senyor i la seva estirpe. Si els hi queda un sol brí de vergonya, els hi toque acabar els dies de la manera més abominable i posible. Espero que la JUSTICIA amb mayùscules, s’ocupi de ferl-los complir integrament totes les penes, perque restituirlos-hi el nom, amics, aixó ja no serà posible.

LA SALUD I LA VELLESA

La salud i la vellesa

No em puc imaginar, el que sentía els matins, de fà alguns anys, quand m’aixecava amb una rebalada del llit, amb la ment despejada i pletòrica de forces, després d’haver recuperat el tó muscular per el descans nocturn.
M’agradarie, ni que només fos per una vegada, recuperar aquell nivell de benestar, que vaig gaudir durant molt anys i del que mai en vaig esser conscient.
Recuperar les ganes de treballar, fer coses i projectes, per la resta del dia, festíu o feiner, no importe pas, sentir de nou l’nmens plaer de baixar les escales de tres en trés, i sortir al carrer com una fletxa camí de la feina.
En aquells moments si m’aguessin donat a triar entre fer el manta d’ara i explotar l’enegia, treballant un munté d´hores, no ho hauría dubtat ni un moment....Fer el manta, hauría dit! i com n’ere de falsa aquesta idea! Ni que m'ho haguessin jurat, ho hauría cregut. I es que fer el manta comporte multitud de coses. Vol dir estar sempre cansat, tenir els ossos cruixits i adolorits, ser poseidor d’un cap com un timbal, de unes cames que no et volen obeïr, uns ulls, que no saben veure-hi sense unes bones ulleres o lupes, uns braços i unes mans, que jà no poden atrapar la poca feina que represente fer el dinar i cuidar de la llimpiesa corporal...Enfí tot el que represente fer-se vell, irremissiblement.

DINARS DE FAMÍLIA

Mira que n’arriben a fer de dinars i sopars de família al cap de l’any. Uns de famiía intima, de cosins de la part del pare, de cosins per part de la mare, uns altres de sants o cumpleanys d’aquest o d’aquell membre, sempre estem aseguts a taula xerrant i brindant. No es gens reprobable aquesta costum. Al contrari. Les relacions familiars s’enfoteixen i s’agilitzen justament per aquestos esdeveniments, i la comunicació es más fluida i natural. Es cree un vincle afectíu que d’altra manera no seríe posible.

 De totes meneres, a força de assistir-hi per costum, es fan una mica pesats. Repetitíus fins i tot. Com totes les coses de la vida, que es fan per rutina. Llavors la cosa canvíe. Les relacións jà no són tan estupendes ni tan fortes, i si pots t’escaquejes.
Però heus ací, que de tant en tant es produeix un miracle. Surt un oncle, una tía que d’ha quedat sense ningú de a seva generació que el pugui acompanyar, i tots fem pinya, a la taula, per homenatjar-lo. i tornem a celebrar una festa de debò. Amb ganes, sense fisures, i gaudint d’un altra vagada d’un aconteixement irrepetible.

QUAND NO TINC TEMA

Que faig quand no tinc tema? que pase quand m’assec al ordinador i no tinc rès a la ment, ni rès pensat, ni rès que m’hagi cridat l’atenció?
Doncs encara que es la primera vegada que em passe, intentaré escriure del no rès.

Hi ha molts pensaments que no cal buscar-los lluny, son sempre presents a l’insconcinent. L’amor als fills, n’és un d’ells. Recordo que una vegada algú va dir: Darrere de totes les coses, fets, persones, art, música, natura, etc. etc. només si trobe diners. Molts més dineres si es tracte de política o del negoci de la salud. Només diners, i interessos económics per tot arreu, menys en una cosa. Tenim un factor, que sse salve de la crema: L’AMOR FRATERN.
Afortunadament. aixó es intocablle, i sense discusió. Quin pare és el que no es sacrifique, no ho done tot, desinteressadament, i no procure el millor, pel benestar dels seus fills?. Des de el moment que neixem, em tingut i em donat tot, absolutament tot: entrega, estimació, bons consells, ejemples, tot allò, en fí, que al nostre parer, els hi ha de suposar baneficis i experiencies a llarg o curt plaç.
Suposo que com totes les coses, hi haurà alguna excepció, però, serà només això: la excepció que confirme la regla. Com també hi ha moltes persones que s’els en va l’olla o simplement son bojes i pròu. Aquí no hi entro, peró, continuen essent excepcions. El que es sà, corrent, i que es done en tots els temps i en totes les civilitzacions, es l’imnens amor, que els pares tenen envers als seus fills,

ELS JOVES I LA MUSICA

Ja fa dies que em passe pel cap una idea que avui exposaré.
Molta gent pense que les músiques ensordidores d’avui, les que posen els nostre veïns adolescents a tota pastilla, no tenen solta ni volta i que només són un soroll molest i pròu. Quand pel nostre costat passe un jove amb el seu poten C.D. del cotxe, a tot volum, pensem que es un provocador agosserat, i un maleducat.
Son ensordidores, això sí, peró es la música dels temps actuals, la que més es posa, la que més s’escolte a les discotèques, la que fa vibrar de debó als nostres joves, ens agradi o nó. Jo no sé si té molta o poca qualitat, però no hi dubte que es el sumum, osigui: la més buscada, la més venuda i que té per ells, un ganxo indiscutible.
Algù recorde lo escandalitzats que estaven tots, pels joves de Liverpool, al començament de la seva carrera? Tothom es feia creus de l’escadalosament malsonants, i estranyes que semblavem aquelles lletres i melodies. Ha passat el temps i ara allò ens semblen unes cançons de bressol.
Algù em pot assegurar que no passarà igual amb aquesta pseudo música estrident, i maxacona?
Jo diría que es el mateix fenòmen. Ens coste molt d’adaptar-nos a les noves corrents, i amb aquest, per desgràcia, sol passar que s’assosíe amb d’altres costums i modes que tots tenim en la ment. Aquestes sí que son adiccions més perilloses, però que deuriem desassosiar de la música sigui o no metàlica, encara que no combini el sò d’acord amb les lleis de la harmoía melodia i ritme.