Mirant la televisió, la finestra mes xafardera de les nostres vides, m’he fixat, desde fà molt temps, en el caminar de les models de alta costura. O de les desfilades fashion. En les desfilades de les grans firmes internacionals, fetes en caríssims salons, i amb les protagonistes famoses i milionaries, o les exibicions més ordinaries de la Belén Esteban, igualment fotografiada i filmada, els uneix un denominador comù: el séu caminar artificial i artificiós.
No sé si així la roba llueix més, o es que mirant les caderes d’aquestes noies llànguides i esprimassades, els critics i espectadors, s’obliden de la roba, la costura, i del diseny del vestit.
Perque caminar amb elegancia, desinvoltura, i lleugeresa, no implique tenir que fer-ho amb les ondulacions i cantonejos exagerats de les models. Moltes vegades poc els hi manque, per anar amb els ossos per damunt la passarela, o trencar-se la crisma amb els altíssims talons que calcen.
Una cosa es segura, si no es camine amb pas vagueròs i la mirada perduda en els focus, plantant cara i fent morros com els negres cantant el Only You, no s’és ningú en el món de la moda. I jo penso que tindríe que donar per molt més.
Cuánta verdad hay en tu entrada. Me gustó. Gracias.
ResponEliminaI a mí me ha gudtado mucho que me visitaras. Ya vés que no tengo demasiadas visitas. Me he empeñado en escribir en catalán y esto es definitivo i excluyente. Precisamente, en mi blogg de hoy, se entiedo porque escribo en mi lengua. He nacido en la Catalunya profunda i del interior, i hasta muy mayor no empecé a estudiar en castellano. Así que te pido disculpas, y si hay algúna cosa que te interese, con mucho gusto te heré una buena traducción. Gracias de nuevo.
ResponElimina