ANAR AL CINEMA AMB LES AMIGUES

Es un plaer que quasi no recordaba. Que ho és d’agradable, fer una petita sortida un dia qualsevol, amb grup, veure una peli, i desprès entrar a una grangeta o bar per pendre un xocolate o un café amb llet i un croissant. Es una petita llicencia, que em puc permetre de tant en tan, perque no tinc gaires més ocasions. La conversa, i el tema són aquasi sempre referents a la películal, però desprès convergeix en la exposició de casos personals, i esperiencies de tota matèria.
La película que varem veure, es un història insólita amb un grand toc de qualitat.La versio orignal de “El erizo”(fracesa) es la fidel trascripció de novela de molt exit i de la que s’han venudes 26 edicios. La sinopsi se aquesta: En un edifici de París i, en una porteria ón només hi víu gent molt rica, tenen els seveis de una portera viuda que és, la antítesis de la bellesa u delicadesa femenines. En ún del pisos de centenars de metres, i viu també una família, amb un pare passota, la mare enganxada a les pastilles ansioítiques i antedepresives, i els dues seves filles. L’ una, la protagonista, penjada sempre de la seva màquina de filmar, o enregistre tot amb la seva càmera que li han regalat i prepare una estragegia que ningí pot saber i que tampoc endivinaríe. La petita que es diu Paloma, entre amb contacte amb la portera solitaria i arisca. Descubreix, que aquesta dona es un pou de saviesa, i de una delicadesa insospitada. Entre en escena un japonés ric, que es mude al edifici i que que també sospite la verdadera personalitat de la dona que es diu Reneé. Fan amistait, a contracor d’ella que no vol canviar rès de la seva disortada vida. El final s’aprope, pero es de un tal dramatisme, que diexe bocabadat a l’espectador. Al menys a mí.
Dono les gracies a les amigues de les classes de francés dinàmic, del Centre -civic Joan Maragall, de S. Just Desvern. Per la meva part m’agradarie repetir la experiencia, de tant en tant.