dimarts, 24 de novembre de 2009

LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"

Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar amb aquest sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”.
Perque avui dia les coses només son de un sol ús. Tots veieim que un toballó de paper només seveix per una refregada i pròu. La segona ha de ser amb tovallo nou. En podría dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta manera. Les sabates, les robes, els cuberts els gots i plats, i quasi bé els cotxes i els novios i els marits. Anem per la via rápida costi el que costi sense reparar en les consequencies. Que per cert en són moltes i molt grèus.
Qui es recorde de quant els rius eren blaus, quand es podía ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i cristal.lina. Qui no tè present haver menjat un tros de pollastre i del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits sense poder-ho evitar. Els pollastres, com el qui díu, conills, corders, ous, fruites i un llarguíssim etc. estàven criats amb temps necesari i menjar de pollastre. Nò amb els compostros que alhora jà son fet amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han de pendre per poder subsistir.
L’ecosistema està a punt de fer fallida. Per l’exageració de fabricotes, que només produeixen més contaminació, de granjotes que embrutent tan com poden totes les aigues soterrànies, i tampoc prodieixen només que porqueria. I no parlem de la enrgía que necesitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en vides humanes, quand per culpa de tot el degavell general, ens toque suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per enomer-ne alguns.

7 comentaris:

Higorca Gomez Carrasco ha dit...

Cuanta razón llevas querida amiga, hoy ya no nos vale el guardar nada ¿para qué? Me gustaba guardar aún un simple pañuelo que alguien me regalaba, tengo una caja llena, también de mi mamá, de mi abuela, etc, por decir algo, digo los pañuelos porque nadie lleva en el bolso uno de aquello tan preciosos que hacían las abuelitas con unas puntillas maravillosas, ahora de papel, usar y tirar y eso querida amiga no es todo, es que algunas "personas" lo tiran en cualquier sitio que les viene bien y ya no hablemos de las bolsas de plástico, en fin es difícil de educar a los demás o quizás a nosotros mismos.

Un abrazo, preciosa entrada

montse ha dit...

He fet una petita ullada als temes que tenia endarrerits de llegir-te i m'ha agradat molt el teu recordar la infantesa.M'ha interessat molt por tot el munt de detalls que exposes de la teva vivència. I a més et vull comentar que m'admiro de la varietat de temes en que fas la teva reflexió.Per descomptat tens tota la raó en tot el que dius.
Aprofito per a enviar-te una forta abraçada.

Estela ha dit...

Muy buena reflexion, es verdad que hasta los maridos son de usar y tirar jejeje me ha echo mucha gracia una vez una amiga mia me lo dijo los hombres deberian ser como los clines de uasr y tirar...aunque aun quedamos de la antigua escuela..A mi particularmente no me gusta tirar nada por si acaso algun dia me tengo que acordar...creo que hemos vivido una epoca de despilfarro total de ahi lo de la crisis que a veces son necesarias para regular el sistema, porque no podiamos seguir con este ritmo.

Un abrazo!!

Montserrat Sala ha dit...

Para tí Higorca, mi agradecimento sincero por hacerme el honor de colgar tu foto en mi blogg y declararte publicsmente seguidra de mis escritos. Tengo tan pocos que los valaloro doblemente.

Montserrat Sala ha dit...

Per tu Montse Subirats: Gracies infinites per la teva fidelitat en el seguiment de les meves "parrafades". ja que els hi manque la qualitat que voldría, els hi dono tota la varietat del que soc capaç.

Montserrat Sala ha dit...

Para tí Estela: Estoy tan contenta por tener 5 seguidoras. No las merezco. estoy segura. Muchas gracias amiga, i haces bien en no tirar nada. Pero yo pienso qque lo mejor es no recoger demasiado, i sobretodo no generar resíuos.Otra cosa: los maridos los vamos a consevar, no te parece?

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

T´enrecordes tocaia, quand rentavem les gases de les criatures,amb sabò de coco, perque no s´escaldessin.
Jo amb el meu Pere Gabriel, que ara te 39 anys ho feia aixis.Amb en Jordi, ja vaig comprar panyals de tirar.
I finalmente amb el Albert, que te 27 anys tot de tirar desde el 1er día.

Aixís moltes coses més.

Fins i tot el gat protesta quan el pinso no li agrada.
I avans els animalets menjaven les sobres.
Un petó.

Montserrat ll.v.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA