Es una questió tan banal i tan íntima que ningú en parle, i sempre es dòne per sentat, que les persones son netes, es dutxen a diari i es renten la boca desprès de cada menjar.
Ho sé, és una cosa pueril i absurda voler parlar d’un tema que, s’en pot dir obertament, no es ni important, ni polèmic ni està de moda. Només el treuen a relluïr els fabricants dels productes que s’han de menester, per maxacar-nos amb publicitats insidioses: Gels, escumes, desodorants, colònies per això i per allò, i sobretot cremes. Cremes corporals, cremes hidratans, cremes nutritives, cremes antiarrugues, cremes per les mans, pels peus, per les ongles, i un llarg etc. El mercat dels productes del cuidado personal, inclosos els perfums, es tan extents i variat, que has de saver exatament el que busques o el que et fa falta, o tens que mirar qui t’ajudi o no t’en ensurts pas.
Molt bé. I un cop acceptat que som tan nets i tant polits, que a ningú li cante l’aixella, que al sortir de casa deixem una flaira, tan forta que ens podrien seguir per l’olor. I la roba canviada de dalt a baix, semblem uns comos. Llavors s’imposa la reflecxió que volía fer avui.
Algù ha pensat mai en el cost tan alt que en paguem per ser tan immaculalts i aseptics? Amb algú se l’hi ha ocurrit pensar en el cost mediambiental que supose? i el peatge que paguem en la nostra propia salud?
Resulte que de tanta llimpieça, les nostres vagines s’han quedat sense flora, i es dolent.
que els melanomas de pell, sovintejen mes que mai, les alergies són un malDecap afegit, i les nostre butxaques es buiden mes depresa del que serie conveient. I encara hi ha una altra pega: el dany irreparable que fem al mediambient, entre tants milions de duches diaries, amb tans sabons que es tenen que disoldre, amb tantíssims acondicionadors, suavitzants, i perfumadors, que fan cap irremisiblement als abocadors.
Sempre portem ls coses al extrem
Ara serie aconsellable, no abusar d’aquest privilegi, que tenim, però que s’ ha saber gaudir amb mesura pel bé de tots i totes.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dilluns, 8 de febrer del 2010
ELS ANIMALS DE COMPANYIA
Sempre ha estat motíu de controversia els tema de les mascotes. Que si gats, que si gossos, porquets, conills, lloros, micos i tota la fauna haguda i per haver.
Hi ha defensors afèrrims i detractors carregats de raò. I no es posen mai d’acord.
Els que pensen que es millor per la salud psicològica de la familia, diuen estar encantats amb la seva companyía i que a pesar del gran digust que tenen, quand aquesta bestiola es mor, aviat en tenen un altra que mimen i cuiden a més afany que la primera. Tampoc es queixe ningú del enorme treball i responsabilitat, que supose aquesta elecció, ni del gasto que represente. No solament en menjars, especials tots, sino en les visites al veterinari, les operacións i hasta de psicòlegs especialitats. Treure’ls al carrer dos cops al dia els distreu, i estan contens de tenir que fer-ho e bon hora. els hi espolse la mandra. diuen, i encara que tingiuin que arreplegar els excrements (no sempre). Tots espliquen maravelles i del que son capaços d’entedre i fer, aquestes besties.Es vou segons expliquen que fan molt bé als ancians sols
Ara venen les queixes del detractors. En primer lloc casi sempre es tracta de gent. que és polida que els hi fà por la brutícia que generen: els pels als sofás, les olors desgradables que fan alguns menys perfumats. Els lladrucs i els marramiaus, que mai es poden evitar del tot, tenir que vacunar-los, i arroplegar les femtes. Una altra cosa que diuen en defensa de la seva postura, es que els animals han de viure al camp, lo més lliures posible, i amb força cap per correr. Els pisos de la ciutat son autétiques presons, que s’els hi tenen que estalviar. i fins i tot critiquen als que en tenen perque segon ells, no estimen pròu al aniimals, obligant-los a viiure alà ón no els toca, ni poden ser feliços. Una altra raò que hi troben es que als carrers de les ciutats no es pot badaar i has de mirar ben bé, òn posses els peus.
Ja estem al cap del carrer. La polémica es sevida. Mascotes sí? mascotes no?
Hi ha defensors afèrrims i detractors carregats de raò. I no es posen mai d’acord.
Els que pensen que es millor per la salud psicològica de la familia, diuen estar encantats amb la seva companyía i que a pesar del gran digust que tenen, quand aquesta bestiola es mor, aviat en tenen un altra que mimen i cuiden a més afany que la primera. Tampoc es queixe ningú del enorme treball i responsabilitat, que supose aquesta elecció, ni del gasto que represente. No solament en menjars, especials tots, sino en les visites al veterinari, les operacións i hasta de psicòlegs especialitats. Treure’ls al carrer dos cops al dia els distreu, i estan contens de tenir que fer-ho e bon hora. els hi espolse la mandra. diuen, i encara que tingiuin que arreplegar els excrements (no sempre). Tots espliquen maravelles i del que son capaços d’entedre i fer, aquestes besties.Es vou segons expliquen que fan molt bé als ancians sols
Ara venen les queixes del detractors. En primer lloc casi sempre es tracta de gent. que és polida que els hi fà por la brutícia que generen: els pels als sofás, les olors desgradables que fan alguns menys perfumats. Els lladrucs i els marramiaus, que mai es poden evitar del tot, tenir que vacunar-los, i arroplegar les femtes. Una altra cosa que diuen en defensa de la seva postura, es que els animals han de viure al camp, lo més lliures posible, i amb força cap per correr. Els pisos de la ciutat son autétiques presons, que s’els hi tenen que estalviar. i fins i tot critiquen als que en tenen perque segon ells, no estimen pròu al aniimals, obligant-los a viiure alà ón no els toca, ni poden ser feliços. Una altra raò que hi troben es que als carrers de les ciutats no es pot badaar i has de mirar ben bé, òn posses els peus.
Ja estem al cap del carrer. La polémica es sevida. Mascotes sí? mascotes no?
diumenge, 7 de febrer del 2010
DELS MOMENTS MILLORS DEL DIA
Visc un moment ara mateix, que no espero grans esdeveniments familriars, com m’he trobat moltes vegades en la meva vida. Els casamentents del meus fills, avans el prometatges, els neixementes dels nets, batejos, repetits fins a 6 vegades. reunions amb consogres, sobretots les primeres, (que sempre són mes delicades), jubilacions, que també s’han celebrat, aniversaris de casaments que s’han preparat em molta cura i despesa, viatjes llargs...
Ara, el dia a dia el conformen, les lectures, les visites als amics, anar a la muntaya, llegir els blocs dels meus amics cibernètics, anar a fer un bon dinar.. (que no vol dir anar-sen treure les tripes de pena, sino a saborejar petites coses més escollides). Sembla mentida peró arribar en aquest punt també fa ser molt feliç.
El saber assaborir les petites coses de cada dia, es una compensació a tota una vida de treball i de sacrificis, que no esperaba viure-la, amb tanta intensitat i plaer.
Poder veure la primavera, respirar les flaires de totes les flors esclatants, deleitar-te amb els colors vius de tota la natura, aprofitar hasta l’ultim raig de sol, per passejar, asseure’t en una terrasssa, o al cap d’un pujol, si estás al camp, escoltar amb deteniment els cants dels ocellets, refilant amb megestuosa sinfonía, totes les notes del pentagrama.
Ya una cosa però que trenca aquesta idílica situació: el llegir els diaris quand arriben. Et comences assabentar del la baixada en picat de la borsa. (mals auguris penses), del nombre creixent d’aturats, de les picabaralles dels liders polítics, que fent-se aquesta querra entre ells, van distraient al personal, i moltes coses més que et treuent les ganes de seguir llegint. Optes per fer una cafetó i deixar el diari aparcat en un recó, i penses que el que tingui que vindre ja prou que vindrà.
Ara, el dia a dia el conformen, les lectures, les visites als amics, anar a la muntaya, llegir els blocs dels meus amics cibernètics, anar a fer un bon dinar.. (que no vol dir anar-sen treure les tripes de pena, sino a saborejar petites coses més escollides). Sembla mentida peró arribar en aquest punt també fa ser molt feliç.
El saber assaborir les petites coses de cada dia, es una compensació a tota una vida de treball i de sacrificis, que no esperaba viure-la, amb tanta intensitat i plaer.
Poder veure la primavera, respirar les flaires de totes les flors esclatants, deleitar-te amb els colors vius de tota la natura, aprofitar hasta l’ultim raig de sol, per passejar, asseure’t en una terrasssa, o al cap d’un pujol, si estás al camp, escoltar amb deteniment els cants dels ocellets, refilant amb megestuosa sinfonía, totes les notes del pentagrama.
Ya una cosa però que trenca aquesta idílica situació: el llegir els diaris quand arriben. Et comences assabentar del la baixada en picat de la borsa. (mals auguris penses), del nombre creixent d’aturats, de les picabaralles dels liders polítics, que fent-se aquesta querra entre ells, van distraient al personal, i moltes coses més que et treuent les ganes de seguir llegint. Optes per fer una cafetó i deixar el diari aparcat en un recó, i penses que el que tingui que vindre ja prou que vindrà.
divendres, 5 de febrer del 2010
ELS CRÊPES I LA FESTA DE LA ÇANDELERA A FRANÇA
M’ho van explicar a la classe de frances del dilluns proppassat.
L’origen de la tradició, es remonte a l’any 472. El dia 2 de Febrer de cada any, es celebrava una festa entre els romans en honor del Deu Pa. Tota la nit, recorrien els carrers de Roma, amb ciris encesos que aixecaven i movient amunt i avall a dreta i esquerra. Constituien un bon espectacle i va succeir que el Papa Gelase Primer, va decicir cristianitzar la festa amb ocasiò de la Presentacio de Jesús la Temple. S’organitzen llavors, i s’institucionalitzen, professons de candeles per tot arreu, segons una técnica precisa: Cada creyent te que pendre el ciri a l’Esglesia i dur-lo a casa seva tenint molta cura de que no s’apagués. Una dita del época diu:
Qui arribi a casa seva amb la espelma encesa,
segur que aquell any no morirà.
A més a més se li atribueiixen d’altre poders, com el que diu que unes gotes de cera per sobre dels ous d’una lloca, farán que no mori cap pollet, i també que la seva flama protegeix que el blat no es corqui en tot l’any. O si s’encén mentre hi ha una tempesta, el ciri protegeix del llap, Continuem amb les dites:
Si es que no hi blat cremat ni corcat,
menja crêpes per la Candelera
Al qui li cau mentre la gire de costat a la paella, no la pot pas recullir, perque el malestruc, podríe arribar en aquella llar, i no obtindríe la felicitat fins la Candelera proxima.
Des de llavors es mengen aquestos pastissos, que ha creixut en fama i ara es consumeixen arreu, i en tot temps. Dolços, salats, i sempre farcits. I les professons i demés ritus, ha quedat per l’ànecdotari popular.
P.D. Les dites son traduïdes, per lo tant no rimen.
L’origen de la tradició, es remonte a l’any 472. El dia 2 de Febrer de cada any, es celebrava una festa entre els romans en honor del Deu Pa. Tota la nit, recorrien els carrers de Roma, amb ciris encesos que aixecaven i movient amunt i avall a dreta i esquerra. Constituien un bon espectacle i va succeir que el Papa Gelase Primer, va decicir cristianitzar la festa amb ocasiò de la Presentacio de Jesús la Temple. S’organitzen llavors, i s’institucionalitzen, professons de candeles per tot arreu, segons una técnica precisa: Cada creyent te que pendre el ciri a l’Esglesia i dur-lo a casa seva tenint molta cura de que no s’apagués. Una dita del época diu:
Qui arribi a casa seva amb la espelma encesa,
segur que aquell any no morirà.
A més a més se li atribueiixen d’altre poders, com el que diu que unes gotes de cera per sobre dels ous d’una lloca, farán que no mori cap pollet, i també que la seva flama protegeix que el blat no es corqui en tot l’any. O si s’encén mentre hi ha una tempesta, el ciri protegeix del llap, Continuem amb les dites:
Si es que no hi blat cremat ni corcat,
menja crêpes per la Candelera
Al qui li cau mentre la gire de costat a la paella, no la pot pas recullir, perque el malestruc, podríe arribar en aquella llar, i no obtindríe la felicitat fins la Candelera proxima.
Des de llavors es mengen aquestos pastissos, que ha creixut en fama i ara es consumeixen arreu, i en tot temps. Dolços, salats, i sempre farcits. I les professons i demés ritus, ha quedat per l’ànecdotari popular.
P.D. Les dites son traduïdes, per lo tant no rimen.
dijous, 4 de febrer del 2010
L'HIVERN ES VÍU
Ja ho diu la dita: Si la Candelera plora, l’hivern es fora, si la Candelera ríu, el fred es víu. Que n’eren de savis els antics homes i dones del camp! Se les savien totes. De marena doncs, que ens cal esperar un bon fred, i una primavera fresqueta i humida, perque el dia de la Candelera, osigui avans d’ahir, va fer sol i les temperatures, van ser una mica més benignes.
Per Centre-Europa, es veu que hi unes baixades que fan por. A Viena, per ejemple, van arribar als 10 º per sota, durant el dia! i al Nord d’Alemaya esta nevant tant, que la gent, tot i que hi está acostumada, te recel.
El fred al més de Gener, és una cosa bona, natural i sana. El que fastiguexe, es que es posi a gelar el mes d’abril, o de Maig. Si arrribem en aquest punt, es molt, amoïnador i atente contra tots els interesos econòmics. Per les collites, per els botiguers i comerços en general que tenen tots el articles preparats per l´época i no es venen. Per lo tant el fred a de ésser ara o mai.
Jo, inocenta de mí, quand fa molt fred en penso una, que em farie viure una miqueta més feliç i despreocupada: Penso en un posible arranjament del escalfament del planeta i de la recuperació de la capa d’ozò. Segurament no hi té rès a veure, el fred que fagi aquí, amb el desglaç del Pols. No tinc idea de com passe ni perqué. Però jo tinc aquesta sensació. La ignorancia, és de les coses mes atrevides que hi ha.
Per Centre-Europa, es veu que hi unes baixades que fan por. A Viena, per ejemple, van arribar als 10 º per sota, durant el dia! i al Nord d’Alemaya esta nevant tant, que la gent, tot i que hi está acostumada, te recel.
El fred al més de Gener, és una cosa bona, natural i sana. El que fastiguexe, es que es posi a gelar el mes d’abril, o de Maig. Si arrribem en aquest punt, es molt, amoïnador i atente contra tots els interesos econòmics. Per les collites, per els botiguers i comerços en general que tenen tots el articles preparats per l´época i no es venen. Per lo tant el fred a de ésser ara o mai.
Jo, inocenta de mí, quand fa molt fred en penso una, que em farie viure una miqueta més feliç i despreocupada: Penso en un posible arranjament del escalfament del planeta i de la recuperació de la capa d’ozò. Segurament no hi té rès a veure, el fred que fagi aquí, amb el desglaç del Pols. No tinc idea de com passe ni perqué. Però jo tinc aquesta sensació. La ignorancia, és de les coses mes atrevides que hi ha.
dimarts, 2 de febrer del 2010
EL MEU PANERET DE COSIR
La caixeta on hi guaRdo tots els estris de la costura, es plena a rebosar. Es com un calaix de sastre òn hi cab tot, òn s’hi pot buscar de tot, peque hi ha cabuda per tot.
Una arracada extraviada, una llima d’ongles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quand hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com. Per l’art del birlibirloque. Misteriós.
El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cudres de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobremanera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dintre l’aspiradora.
El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quand els fills arribaven tard a casa i jó cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir les peces acabades en vigilies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angùnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet compañía mútuament. El dia ere pel mostrador, la casa, els fills i demás compromisos.
Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre gaurdaré, malgrat tot, al meu costat.
Una arracada extraviada, una llima d’ongles, un cargol, o bé la tarja d’un regal que m’han fet fa poc.
No és que la caixeta sigui molt gran, ni em considero una persona desordenada o despistada, que potser també, però quand hi ha una cosa petita que s’ha perdut, fas una ullada, i és allà. Sense saber com. Per l’art del birlibirloque. Misteriós.
El meu paneret de cosir, es un company de molts anys, es bonic, folrat amb tela a cudres de colors ocres. Té dos pisos, i sis departaments a cada nivell. Si hi ha una cosa que em molesti sobremanera, és que caigui al terra i s’escampi tot, botons inclosos. Estic bastants dies en tornar-ho a recollir i sempre hi ha quelcom que va a parar dintre l’aspiradora.
El meu paneret de cosir sap moltes coses de la meva vida i guarde molts secrets. Jo hi sento encara l’olor de moltes llàgrimes vesades, quand els fills arribaven tard a casa i jó cosia ú ho feia veure. Sap també de les preses per tenir les peces acabades en vigilies de festes, i que les meves clientes esperaven amb il´lusió. Angùnies i hores tallant fils, posant botons u ornaments. En totes les hores de la nit, ens hem fet compañía mútuament. El dia ere pel mostrador, la casa, els fills i demás compromisos.
Ara, el meu paneret, te una vida més tranquil-la. L’ordinador ha suplantat la meva dedicació i els seus serveis ja no em són imprescindibles, com en altres moments, però encara el tinc sempre a l’abast. Es l’amic i colaborador, de tantes i tantes petites obres d’art! amic fidel i silenciós que sempre gaurdaré, malgrat tot, al meu costat.
dilluns, 1 de febrer del 2010
LA LLARGA OMBRA DE LA CRISI
Despres de totes les declaracions i contradeclaracions, per part de tots els estudiosos del tema. Homes molt valorats, eminents, reconeguts i hasta premiats en economía. Desprès de que les governants de tots el colors i de quasi tots el països europeus, s’hagin pronunciat sobre la delicada questió qu’ens ocupe, la CRISI, no s’atura. Nó, ho dic malament. Volia dir que la CRISI, creix i creix. I es ja tan grossa que la seva ombra, qu’arribe als confins de tot el mon ocdidental, conegut com a primer món. O món ric, que tan és.
No sé fins a quin punt. Es veritat que la gana de moment la passen a molts països del Âfrica i a Haití. No hi a dubte. Pero que per aquí ens les tocarà passar ben magres, es també ben segur. Es difícil de predir fins quin punt. Per dir un ejemple:
parlàvem amb un amic sobre el món de les petites industries ramaderes i de les explotacions agricoles, que es un sector important peró que no fà massa soroll. Doncs, no hi tenen rès a fer. Ja fà moltls anys, (desde les vaques bojes), que es tenen que conformar en no guanyar rès, però es que ara jà perden molts diners, venen els seus productes a baix preu i no poden intentar reformar les seves petites granges, posem el cas, perque la administració els hi pose tantes pegues, i han de cumplir tantes normatives, que tampoc els hi surt a compte. Sense parlar dels bancs que no deixen anar cap diner i si el deixen els ofeguen amb els interesos. Porque sí que han baixat les hipoteques, peró els prestecs personals que son el unics que donen, (amb reparos), els surten a un percertatge escandalòs.
I només per parlar d’un sol entramat comercial. Peró i els petits i mitjans empresaris, le sector de la metalurgia, el textil, el de la construcció? i tantes i tantes botiguetes que tanquen a diari? Malvivien i quasi no es guanyaven la vida, pero anaven aguantant. Ara també estan deixant de lluitar i van plegant.....Segurament hi gent amb diners encara, pero ara per ara no els deixen anar. I també en hi ha que tenen idees es veu, peró pensen desnvolupar-les al Marroc, a Xina, a l’India.....
No sé fins a quin punt. Es veritat que la gana de moment la passen a molts països del Âfrica i a Haití. No hi a dubte. Pero que per aquí ens les tocarà passar ben magres, es també ben segur. Es difícil de predir fins quin punt. Per dir un ejemple:
parlàvem amb un amic sobre el món de les petites industries ramaderes i de les explotacions agricoles, que es un sector important peró que no fà massa soroll. Doncs, no hi tenen rès a fer. Ja fà moltls anys, (desde les vaques bojes), que es tenen que conformar en no guanyar rès, però es que ara jà perden molts diners, venen els seus productes a baix preu i no poden intentar reformar les seves petites granges, posem el cas, perque la administració els hi pose tantes pegues, i han de cumplir tantes normatives, que tampoc els hi surt a compte. Sense parlar dels bancs que no deixen anar cap diner i si el deixen els ofeguen amb els interesos. Porque sí que han baixat les hipoteques, peró els prestecs personals que son el unics que donen, (amb reparos), els surten a un percertatge escandalòs.
I només per parlar d’un sol entramat comercial. Peró i els petits i mitjans empresaris, le sector de la metalurgia, el textil, el de la construcció? i tantes i tantes botiguetes que tanquen a diari? Malvivien i quasi no es guanyaven la vida, pero anaven aguantant. Ara també estan deixant de lluitar i van plegant.....Segurament hi gent amb diners encara, pero ara per ara no els deixen anar. I també en hi ha que tenen idees es veu, peró pensen desnvolupar-les al Marroc, a Xina, a l’India.....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)