dilluns, 31 de març de 2014

MATAR DOS OCELLS D'UN TRET

En esta ocasión no he podido presentar mi escrito, refente a los vuelos, pero leyendoos, he encontrado vuelos de pájaros. Este tema me ha recordado, este viejo texto, y lo envio por si os interesa. Es un relato costumbrista qu también habla de vuelos. Espero que encontreis sin problemas el traductor. Muchas gracias.

La tarde ere esplèndida i els dos germans de cal Cisquet, es van penjar l'escopeta al coll, i van caminar lleugers fins l'entrada del coto. Ells no eren esportistes, ni matadors professionals de cap fera. Ho  feien perquè era el que havien vist fer als seus oncles, al pare, i al padrí. A més la mare que era bona cuinera ho esperava amb candeletes hi ho agraía Ella amb aquelles perdius, coloms o tords, en faria una obra d'art culinària, que se'n lleparien els dits, tots els que seguessin a taula. Si era un conillet el que havien portat, els organitzava un arròs, que els àngels hi cantaven. No podia ésser millor. Aquell arròs tenia tots els gustos de les plantes aromàtiques del  bosc, que només amb això ja n’hi havia per treure's el barret, però ella hi afegia el punt exacte de cocció, coneixia la intensitat del fogó i la velocitat que hauria de menester per coure el guisat i en convertir-lo en "un boccatto de Cardinale"..  A més la caça era abundant i ningú es plantejava en aquells temps que arribaria el dia que serie molt escassa. Quasi nul·la
Perquè ja se sap, quan el pagès, igual que els demés homes d’altres d’oficis, té quatre peles, en vol tenir vuit, i d'aquí que comencessin a sembrar tota la finca, en lloc de deixar-ne la meitat perquè  la terra reposés i s'ocgigenés, vingué la moda dels fertilitzants i després dels insecticides i pesticides. I com era natural collien el doble, transgredint unes normes que venien establertes des d'anys immemorials. Tots van començar a comprar les màquines que anaven sortin per poder fer la feina tan gran que sel's havia presentat. Els corrals es convertiren en garatjos, per tota aquella profussió de tecnología. El que és evident, en les ciutats també anaven evolucionant en vers el mateix consumisme ferotge. I al còrrer més diners, els de ciutat compraven mini-habitatges, mentre els pagesos, van arranjar les masies velles i atrotinades instal-lant l'aigua corrent, l'electrictat, banyeres i WC's,  Van vendre, els mobles vells i mig esbocinats, a uns que hi passaven a comprar-los, per cuatre duros, i ells  tan contens, per haver-se tret del damunt aquelles calaixeres rònegues, per uns mobles nous de trinca i lluents que en deien de Formica.
Ben aviat es van adonar, però, que no havien fet gaire negoci. Igual que amb estris de casa. Olles d'aram, planxes velles, llums d'oli, rellotges de paret o del cap d'escala, porgadors..etc.
Però amb el conreu de les terres va venir el pitjor. Hi havie abundància de totes les collites, però es va acabar per sempre, una cosa molt important i ara molt valorada: La Qualitat. I tampoc hi quedava amb prou feines bestioles, que van desaparèixer, amb una pesta que  matà a tots els conills i llebres:  La mixomatòssi.
Ara en aquests moments, aquelles bones i sobroses menges., només són  un record. Fins i tot els gats i gossos, s’alimenten amb transgènics. Unes boles extranyes que hi estan viciats, però aixó sí, han d'anar al veterinari tot sovint perquè els tracti amb antidepresiíus. Es crien i pujen ufanosos, están grossos, quasi sempre, però malats d'una cosa o altra. Després de la desfeta de la vida del pagès tradicional, tampoc queda cap perdiu ni faisà,  ni res que se l'hi assembli. Se'n troben en el mercat per les festes de Nadal, però són de granja, i tenen el mateix gust de tot el que prové d’un criader d'aus a l'engròs, o sia: molt dolent.  La vida moderna, els ha condemnat i caldríen molts esforços per redressar l'actual tendència. Si encara fos possible.
El dia que el germans de cal Cisquet, van anar a caçar, ho ignoraven tot això, perquè el futur era lluny, i van sortir com sempre esperant dur un bon botí a la seua mare.
En arribar al punt que es separaven, i caminaven en línea només deu o quinze metres, equidistans l’ún del l’altre, com sempre. El dia era molt clar i les perdius molt llestes, perquè només els sentien de lluny, aixecaven el vol sense que els tirs de tots dos ni els arriessin a tocar la punta de l’ala. Van decidir, fer una pausa i pensar en una nova estratègia.
-- Mira Pere,  tú camina pels marges i jo ho faré pel mig dels troços. -digué en Vicens-
-- No funcionarà. Ja ho hem provat d'altres vegades...
-- Doncs que és el que proposes?...
 Els gossos que estaven  frisosos per la cacera com ells, movien la cua vigorosament, refregant-la pels camals dels pantalons i ofegant els  lladrucs, que els pujaven coll amunt.
-- No se m’acut res, avui ho senten tot, les punyeteres. Mirem si surt un conillet i tornem cap a casa. Crec que no és el dia de fer una bona feina. Sense acabar de parlar i amb un escampader de fulles seques i molt soroll surten una perdiu i un perdigot, d'uns matolls on eren amagats. En Pere i en Vicens. no van pas errar el tret. tot i que es podien haver estalviat munició. Els gossos van correr a cercar-les, i els dos germans van poder comprovar  que cada peça teníe dos impactes.  MONTSERRAT SALA PORTA

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA