divendres, 25 de maig de 2012

LOS VIEJOS VIAJES

El majestuoso Cervino, detrás de unos turistas
                                                       Las vacaciones de 1982. (1º parte)
 


Nuestras preferencias,aquel año, pasaban casi todas para ir a la montaña. Un deseo que nos venia dado por la meteorología. Escaparnos a la montaña,  a lugares donde  la humedad y el bochorno de Barcelona, no nos alcanzara. Y es por esta misma razón, que
en los primeros viajes siempre íbamos hacia el Norte. (Hay que tener en cuenta que por aquellos años aún nos  se  había generalizado el uso y el abuso del aire acondicionado
Que aunque se malo, todos lo sabemos, ayuda.

Una vez dejada Francia, por Grenoble, entramos en Italia por el túnel del Montblanc. Y allí mismo ya estaba el primer glaciar.  El fresquito que buscábamos allí estaba esperándonos, y nos dirigimos a Courmanyeur, que es donde se encuentran otros glaciares ademas de una estación de esquí, con todos los atractivos que comporta. Vimos el Glaciar, y lo tocamos, i medio muertos de frio, estuvimos en  un refugio, y tomamos un Suizo, de un sabor nunca mas igualado. Despues, de dos dias salimos para Cervinia, otro sitio, famoso porque desde allí se vé el monte Cervino, uno de los gigantes de los Alpes.
El Cervino, tiene su base en Suiza, pero se ve su silueta al fondo del paisaje, como si fuera una gran nube blanca, de las que vemos en el pirineo, las tardes de primavera y que no anuncian nada bueno. Una visión increïble, hermosa, que  te atrae. Allí estuvimos, todo un fin de semana, acompañados de muchos ciudadanos romanos, que llegaban como nosotros, huyendo del “ferragosto” de Roma, que es como todos llaman, al calor muy fuerte que hace por allí. Pero ademas del fresquito querían practicar su deporte favorito: Es esquí. Entonces supimos de la estación de esquí, mas alta de Europa: a 3.500 mts. El Monte Rosa. Y (alli las 12 h.mañana), que el billete era mas económico, y nos evitaríamos  las colas de los esquiadores.

dimecres, 23 de maig de 2012

LOS VIEJOS VIAJES.-

                                                      Camino de las cumbres alpinas
Año 1982.


También aquel año fue fantástico. Teníamos bastantes días de vacaciones, y aprovechamos para organizar un itinerario, muy atrayente. Hubo cosas que para nada, tenían que haber sucedido, pero cuando pasó la tormenta, se diluyeron  los nubarrones, pudimos concluir, todo lo programado, que era mucho, y bueno.
 
Viendo que cada viaje me ocupa tres o cuatro entradas,voy a exponer primero todo lo que tendremos ocasión de ver y a continuación, iré desgranando uno a uno a uno, los pormenores de mismo. Anécdotas y demás cuestiones de interés.

Entrada a Los Alpes italianos, por el tunel de Montblanc. Courmanyeur y glaciar, Aosta, y ruinas y romanas, Cervinia,  Plateau Rosa, esqui en el mes de Agosto. Lago de Como, Bellagio y Lecco. Retomamos el camino de Suiza para, la nueva intentona de subir al Jungfrau, y por fin el objetivo se cumple.



diumenge, 20 de maig de 2012

LA CULTURA DEL "USAR I LLENÇAR"

   Reposició,
 La contra-réplica,nova.                               


Tinc el dubte seriós de com ho farem i d’òn anirem a parar, amb aquest
sistema de vida que tots hem adoptat del “usar i llençar”. Perquè avui
dia les coses només son de un sol ús. Tots veiem que un tovalló de
paper només serveix per una refregada i prou. La segona ha de ser amb
tovalló nou. En podria dir dotzenes de coses que funcionen d’aquesta
manera. Les sabates, les robes, els coberts els gots i plats, i quasi
bé els cotxes i els noviis  i els marits. Anem per la via rapida, costi
el que costi, sense reparar en les consequencies. Que per cert en són
moltes i molt greus. Qui es recorde de quant els rius eren blaus,
quan es podia ficar la ma, i fer un xarrup d’ aquella aigua pura i
cristal.lina?. Qui no te present haver menjat un tros de pollastre i
del gust tan fí i deliciós tinguer-se que xupar els dits, sense
poder-ho evitar?. Els pollastres, com el qui diu, conills, corders,
ous, fruites i un llanguíssim etc. estaven criats amb temps necessari i
el pinso adient o picar per fora. No amb els compostos, que alhora ja
son fets amb productes transgènics, i un garbuix de medicaments que han
de prendre per poder subsistir. L’ecosistema està a punt de fer
fallida. Per l’exageració  de fabriques, que només produeixen més
cont aminació, de granges que embruten tan com poden, totes les aigües
soterrànies, i  produeixen només que porqueria. I no parlem de la
energía que necessitem amb tan invents inútils, que ens hem imposat
tontament, i que hem de pagar tan cara . I dels costos irreparables en
vides humanes, quan per culpa de tot el desgavell general, ens toque
suportar aiguats i riades, sequeres extremes, sed i focs. Per
enumenar-ne alguns.
                                      LA CONTRA REPLICA
Una persona molt propera a mi,  no l’hi a calgut rumiar se la resposta
que ha vingut al pensament  en acabar  la lectura d’aquest escrit.
Ha replicat, i amb bon criteri,  que la gent d’ara potser sí, que
embruten més, però que també, gaudeix de un nivell de benestar i de
confort, com mai s’havie donat. Ha argumentat  que som molts milions
d’ànimes,  per alimentar, i que perquè  hi hagi menjar per tothom,
s’han de fer moltes  filigranes, en transgènics, en híbrids, i en el
que faci falta. Perquè, diu, que sempre es millor menjar pollastre de
granja, que no tenir res que portar-se a la boca. També a afegit  que
ara  l’home viu una mitjana de 75-80 anys pel cap baix. Es una posició
tan bona com la primera. No  hi ha cap dubte que el meu interlocutor,
es dels de veuen sempre l’ampolla mig plena
I com que opinar es gratis, el que vulgui dir-hi la seva, sense cap
mirament ho pot fer. i com a més a més, en la variació hi ha el gust,
hi son el colors. Per lo tant, cadasqù en tregui les seves pròpies
conclusions.

LOS VIEJSO VIAJES.- Vacaciones de 1983

Los viejos viajes.  Vacaciones de 1983,

Los veranos de iban sucediendo, y mi familia, yo misma, seguíamos
gozando de aquellas estupendas vacaciones, moviéndonos y conociendo
paisajes nuevos, y  haciendo planes, para las siguientes. Ahora
nuestro buén amigo Joan Riba, lo veíamos solo después del viaje, para
comentar incidencias. Habíamos aprendido mucho, y nos sentíamos unos
veteranos.
Y cada año una vez pasadas las fiestas de Navidad, ya empezábamos otra
vez a mirarnos el Europa Touring, y a recoger ideas, investigar rutas.
Por aquel entonces, éramos completamente autónomos y nos habíamos
convertido, en unos especialistas, en el manejo de la casita de
muñecas, estabamos muy experimentados en pasar los puestos
fronterizos,  en las entradas a los campings,  en el manejo de aparcar
i fijar la casa, etc. contamos una vez, que desde el momento de la
parada, hasta que nos sentábamos, a comer, habian transcurrido solo
diez minutos.  Cada cual hacia su cometido, como un aquipo de
mecánicos, de formula 1,  todos a la una, sincronizados.
Porque una vez estas fuera,  y viendo que hay tanto de bueno por
visitar,  las paradas debian de ser breves. Para la pereza las
dormilonas, y los bostezos, ya aprovechábamos los dias de parada
técnica.
Para el año 1983, decidimos adentrarnos un poco mas por le norte de
Italia, conocer Milán, y  lo que nos apetecía  todas las chicas, era
visitar el  Lago de Como.  Las trés, que a la sazón estudiábamos, un
pieza tan  hermosa como pegadiza,  que era precisamente "el Lago de
Como".
Y pusimos  rumbo  a Italia, a toda mecha. El sur de Francia lo
teníamos archiconocido, y solo mirabamos la manera de pasarla, lo más
rápido posible. También por el calor. Pasamos por el Valle d'Aosta,
que es precioso, donde existen muchas huellas del paso de lo romanos,
pero esto lo supimos, años mas tarde que recuperamos,
algunos lugares que de entrada no nos apetecían
Íbamos a piñón fijo , a Como y desde allí, iríamos a ver El Duomo en
Milán.  Seguiríamos hacia Suiza que por esta vertiente,  que no la
conocíamos. Pero ... aunque así se hizo, ocurrieron cosas dignas de
mención, y que  me reservo, para no alargar mas el capítulo.

dijous, 17 de maig de 2012

LA PUBLICITAT

                    
Diuen els entesos,  que sinó es fa publicitat no es ven. Si ho diuen ells, deu ser veritat, però jo en tinc els meus dubtes.
  Quan em poso a veure la televisió, poques vegades, si acas una pelí cula, i sempre busco que la facin d’una tirada, sinó no la veig. Així de clar. si m’interse mirar quelcom, que tingui la paradeta per la publicitat, abans de que comencin el anuncis ja he canviat de canal, si  també en aquell n’hi trobo, salto directament a les notícies del canal 3/24.

També ùltimament, a les hores de taula, i de la migdiadeta, o el telèfon o la porta, segur que t’empipen, amb al questiò dels contractes de mòbil, o d’algun grup financer que t’ofereix, uns préstecs o unes inversions molt avantatjoses. Fins aquí podíem arribar. perquè llavors salto amb una mala educació, que pot més que la voluntat.d’esser bona persona i amable amb  tot-hom. 
Tal com us ho dic,a casa meua, a la entrada hi ha unes bústies, qu’els que passen a deixar-ne per les cases, le poden dipositar allà i al que l’intersse, ja la pren i llestos. però fa una temporada, que no se pas com s’ho fan, pero entren igual que rés, tot i que a les reunions de veiins es recomane no obrir a ningú que no es conegui.
Peró veus aquí que feta la llei, feta la trampa.
M’explicave l’altre dia una veïna, que com quasi totes les llars tenen de dones de fer feines, sudamericanes, elles sí que obren als seus paisans també sudameriacans com elles. per lo tant, tenim que aguantar, i sense poder-ho evitar, la molesta invasió del que porten paperets de totes les ofertes, dels mes inimaginables articles que es puguin trobar.
A més le cartes del bancs i de la ocmpanyía del gas de la llum i del aigua,també venet facidesde fullets de propaganda. Déu del cel!!

Peró cal posar-se, del costat dels que tenen aquest treball,que es molt dur, i que potser que no tinguin res mes. llavors em sento culpabla, i tota una energùmena. Que fer?....
No hi ha una costestació pròu bona per les dues bandes, que no ofengui  a ningú?
perque cas de qeu m’ho pugue´s permetre: que faig? cambio cada dia de companyía telefónica? Compro unes accions a un banc quan no puc fer-ho perque en la meua situació,no m’ho permet?
Val, si algú ho sap,que m’ho espliqui, l l’hi ho agrairè molt perque es una questió que em preocupa. i nom’en surto.

dimecres, 16 de maig de 2012

                       

Diuen els entesos,  que sinó es fa publicitat no es ven. Si ho diuen ells, deu ser veritat, però jo en tinc els meus dubtes.
  Quan em poso a veure la televisió, poques vegades, si acas una pelí cula, i sempre busco que la facin d’una tirada, sinó no la veig. Així de clar. si m’interse mirar quelcom, que tingui la paradeta per la publicitat, abans de que comencin el anuncis ja he canviat de canal, si  també en aquell n’hi trobo, salto directament a les notícies del canal 3/24.

També ùltimmaent, a les hores de taula, i de la migdiadeta, o el telèfon o la porta, segur que t’empipen, amb al qüestió dels contractes de mòbil, o d’algun grup financer que t’ofereix, uns préstecs o unes inversions molt avantatjoses. Fins aquí podíem arribar. perquè llavors salto amb una mala educació, que pot més que la voluntat.d’esser bona persona i amable amb  tot-hom. 
Tal com us ho dic,a casa meua, a la entrada hi ha unes bústies, qu’els que passen a deixar-ne per les cases, el poden dipositar allà i al que l’intersse, ja la pren i llestos.  Però fa una temporada, que no se pas com s’ho fan, però entren igual que rés, tot i que a les reunions de veïns es recomane no obrir a ningú que no es conegui.
Peró veus aquí que feta la llei, feta la trampa.
M’explicave l’altre dia una veïna, que com quasi totes les llars tenen de dones de fer feines, sud americanes, elles sí que obren als seus paisans també sud ameriacans com elles. per lo tant, tenim que aguantar, i sense poder-ho evitar, la molesta invasió del que porten paperets de totes les ofertes, dels mes in imaginables articles que es puguin trobar.
A més les cartes del bancs i de la companyía del gas de la llum i del aigua,també venent farrcides de fullets de propaganda. Déu del cel!!

Peró cal posar-se, del costat dels que tenen aquest treball,que es molt dur, i que potser que no tinguin res mes. llavors em sento culpable, i tota una energúmena. Que fer?....
No hi ha una contestació prou bona per les dues bandes, que no ofengui  a ningú?
perquè cas de que m’ho pugue´s permetre: que faig? canvío cada dia de companyia telefònica? Compro unes accions a un banc quan no puc fer-ho perquè en la meua situació,no m’ho permet?
Val, si algú ho sap,que m’ho expliqui, l l’hi ho agrairé molt perquè es un tema que em preocupa. i per molt que ho rumio, nom’en surto.

dimarts, 15 de maig de 2012

LA SENYORA JULIA


La llar de la senyora Júlia, tenia molta claror. i ella era alhora neta, polida i endressada.
Anar a prendre cafè a casa seva, ere un gust: A més era oberta i riallera, i molt agradable. Tenia el do de saber escoltar als altres, i aquesta qualitat,  penso, era i és cosa primordial per cuidar de les amistats, i per no trobar-se en mig  de crítiques, ni endur-se cap disgust, a consequencia de parlar més del que fore desitjar. 
Apart d’esser molt discreta, allà,  a casa d’ella, sempre aprenia coses bones. M’agradava com tenia organitzada la seva casa. No hi havíe luxes, es veritat, Peró ella sabia, donar-l’hi aquell punt de calidesa, especial. que t’omplie i que et quedava imprès en la retina.
Tot estava al seu lloc, com si allí no hi visqués persona humana. Aquesta paticularitat m’enamorava. I moltes de les coses que vaig aprendre d’ella, encara les practico tot i que han passat uns quants anys.  Se l’endugué una malaltia de les que s’aturen per les cases, quan menys se l’espera i al seu pas tot es tristesa i desolació. La vam trobar en falta.
La seua inoportuna desaparició, va ser un cop fort per la família, i un gran disgust pels demés  I el seu record ha quedat dintre nostre. que l’anyorem i que practiquem, el que ella sense voler ens intruia. Perquè al mateix temps,  va ser model, i guia, de quands la coneixíem,  almenys jo, recordo moltes vegades, allò que sempre repetia: no llimpieu massa, que no es bo per la salud, però no embruteu gens, que si ho practiqueu uns pocs  dies trobareu, que no hi ha millor pensament

divendres, 11 de maig de 2012

CADA DIA....

         Tots els matins, al aixecar-me, es el moment que penso en tot el que m'espere aquella nova  jornada. El meu cos, en aquelles hores, està completa ment adormit, i els músculs, no em volen creure. I em costa Déu i ajud de posar-los en funciona ment. Quan per fi  ho aconsegueixo, faig memòria de totes les coses que he de fer, i si tinc un compromís urgent, o que sigui quelcom de prioritari, ú d'inapelable.
Si se'm presente un dia tranquil, que no tingui que sortir gaire,  o fer poca cosa. llavors surto a la terrassa, m'assec. Tan a l'hivern com al estíu, només canvie, la meva bata i les sabatilles. Tinc l'immens privilegi de viure a les afores de la capital, i allà estic  fora de les mirades indiscretes dels veïns. Aquest moment el trobo sensacional. Quan plou, em poso darrere els vidres, però aquest es un assumpte que ja tinc pensat com solucionar-lo.  Perquè veure alçar-se el dia, que també va molt a poc a poc, es per mi un autèntic plaer. Veig passar els primers automòbils, millor dit, el sento, i també escolto com s'obren el garatjes, dels veïns. Matemàticament, cada ú a la mateixa hora Els ocells s'afegeisen al meu despertar, i es el millor só de tot el dia. En altres temps, que estava ofegada pel treball, la família i el compromisos, em tocava anar a toc de xiulet, sempre pendent dels  despertadors i dels rellotges. però Alló ja es història, ara soc una altra dona, mes calmosa, més serena, i sí, perquè no dir-ho, soc més feliç.
El saber que tens tota la feina feta, tots els deures llestos, i a més a més, penses que els has fet tots, puntualment, i a consciencia, done molta tranquil.litat. Intueixes que passaràs amb bona nota. I aquesta sensació, es quelcom increïble i res s'hi pot comparar.

dijous, 10 de maig de 2012

BUSCANDO A ANNA DESESPERADAMENTE

                                 PER L'ANNA JORBA RICARD

Hace dias que navego y navego mas, pero nada ni  nadie me da la señal de tu nuevo emplazamiento. ¿Como te has escondido tanto, mujer?  ¿que pasa contigo?

Seguro que estarás tramando alguna cosa. Lo intuyo. Lo sé. Apostaría que estás probando algo novedoso, algo fuera de serie. Algo poético, bonito, único y espectacular. pero tan bien pensado y ejecutado, que hasta podría decir sin temor a equivocarme, que lo que sea, lo que tienes ya, llevará tu sello personal. que equivale a perfección, esmero. Todo ello bien puesto y administrado. Con gusto Como siempre.

Espero tu respuesta, amiga, ya sabes lo torpona que soy con este teclado de los demonios. y como hoy se me ha cerrado una puerta tipo Cornelius, ando un poquillo disgustada, y como dicen que, cuando se cierra una puerta se abre una ventana, pués este sería un buen momento, para darme la oportunidad de recuperarte.

dilluns, 7 de maig de 2012

Los viajos viajes. SALZBURG Y VUELTA A CASA



Un vez que vistamos Viena, ya tomamos el camino de regreso a casa. Pero nos esperaba otra visita, que nos pillaba de camino, y que no pensábamos, que fuera tan bonita ni tan interesante. Llegamos allí sobre las 4 de la tarde, nos pareció que celebraban, alguna fiesta. Acampamos, no arreglamos, y salimos de nuevo hacia la ciudad y en un nada ya nos encontrábamos en el centro. No había cansancio, ni teníamos otra cosa que hacer. Al pisar por primera vez sus calles, vimos a gente muy peripuesta, que caminaban todos en la misma dirección: hacia la plaza principal de la ciudad. Las señoras, tal y como se acostumbra por allí, vestían muchas de ellas el traje nacional, osea la falda fruncida, blusa blanca con mangas cortas de farol, corpiño ajustado. de un solo color oscuro, abrochado por delante. Y el delantal, preceptivo. también fruncido, con estampado a juego y color de la falda. Estaban todas elegantísimas. Una tradición ésta de usar para vestir un único traje de fiesta, dice mucho de estas gentes, que les gusta sobretodo, no aparentar. Ser austeros, que para mí es una muy buena cualidad. Y esta moda, aparte de ser muy favorecedora,  supone asimismo, un gran ahorro. No hay que correr a las boutiques, ni perder el tiempo buscando lo que no encuentras nunca. Y por supuesto sin gastar una perra chica. Pensé, esta me la apunto. Pero por aquí no me valió.
Total que hicimos lo que hace Vicente, ir donde va gente. y allí estuvimos, claro pero poco o nada pudimos ver, de lo que vieron los que tenían compradas sus localidades. Nos enteramos que todos los días del mes de Agosto, se dan conciertos de la Philarmónica de Viena, que en estío se traslada allí, e interpretan unicamente música de Motzart.
Visto lo visto, decidimos visitar la casa donde nació Mozart, que es museo, y pasear por las calles todas preciosas de Salzburg, tomar unos helados, y ya nos retiramos a casita. Al dia siguiente, fuimos a  un castillo de los alrededores, cuya visita fue, también muy curiosa. Pertenecía a un monarca bromista, y era notable, por su circuito de agua que podía salir del sitio menos pensado, para mojar a sus invitados, o comensales. había trampas por todas las dependencias, y si te acercabas a observar una pintura, de allí mismo salia un chorrito de agua helada, y se acababa el curiosear. A los comensales les salia el remojón del asiento o silla conde se sentaban a comer. Mi marido se  divirtió mucho, por su carácter también dado, a estas bromas un poco gamberras.
Al tercer día, ya tomamos la directa, y en 48 horas caminado  solo con la luz solar, ya estábamos en nuestra casa de verdad. que nos pareció mucho más grande, y cómoda, igual como nos acontecía cada año, después de vivir, cuatro semanas "apretaditos".


dimarts, 1 de maig de 2012

ELS MOBILS DE ÚLTIMA GENERACIÓ

Que són de butxaca ja fa temps que ho són, això no és cap novetat. És tant el que s'avança en aquest camp que podem esperar qualsevol barbaritat. Són multifuncionals i en un sol aparell  hi són inclosos, a mes a mes de telèfon: Internet, a qualsevol racó de món amb connexió. càmera de fotos, agenda, i navegador terrestre. Radio, i magatzem de música, i una cosa important. Es pot jugar a marcianets! al Screabel, a escacs, i un grapat de solitaris. Aixó es per matar l'estona, quan et canses de fer sevir totes les altre funcions.
Com cada any a Barcelona s'ha fet la Fira internacional del gremi,i com cada any també diuen s'han batut records d'assistència, i ha suposat per la ciutat uns guanys importants. Tots els hotels eren plens dels representants de les marques mes prestigioses de tots el països. Perfecte. Però voleu dir, que encara es poden descobrir nous avenços en aquest camp? Arribarem a veure el mòbils amb microones per escalfar-se la llet del matí al despatx. O bé, penseu que potser que també hi podran afegir una màquina d'afaitar minúscula pels executius estressats? O un raspall de dents elèctric?.
No em cansaré de mostrar la meva capacitat de sorpresa davant dels invents tan extraordinaris del principis del segle XXI, sobretot en mitjans de comunicació. Perquè s’ha de dir, que fa por de com s’avança tan ràpid. El que surt avui a la venda, demà ja es vell i passat moda. I no es fàcil, ni convenient acostumar-se a viure amb tal velocitat i precipitació. Al menys a mi m'ho sembla.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA