ESCEPTICISME I INCREDULITAT

Estic completa ment convençuda que tots els coneixements actuals sobre  fecundació artificial, sobre l’origen de la vida y sobre la creació de la terra, i de tot el que es belluga sobre ella, no ens han ajudar gaire a ser mes feliços. Que un cop desvetllats tots els misteris de de la esencia humana; a mi m’ha quedat un gran buit. Y amb el quadre al descobert del genoma l’he acabat de adobar.

Imatge de la Xarxa.

Recordo quan hi havíe un Déu Poderós i Misericordiós, que castigava al dolents, i premiava als bons. Que sempre podies contar amb la seva intervenció divina, fos el que fos. Et quedava el recurs de sempre que hi hauría qui et donaría un cop de ma, t'ajudaría. Sempre sabies on poder-te consolar, quan alguna desgracia trucava a la porta. Disposaves i creies amb certesa, que algú t`escoltava, i li podies demanar quelcom que necessitaves molt, com per exemple, guarir un malalt, aprovar un examen, o que la pluja arruixés abundosa ment, els nostres camps en temps de sequera. Tenies en definitiva una espatlla, on podies vesar totes les llàgrimes dels infortunis, sense veure’t mai traïda ni menystinguda. Els teus secrets quedaven a bon esguard,  no calia amoïnar-se.
Ja no ens queden grans misteris, per desvetllar. Tot esta publicat contrastat, i registrat. Fins i tot està homologat.
Es així mateix. Però era còmode i gratificant de pregar; i esperar que arribés allò que tan volies. Si arribava: Gracies a Déu. Si no venia, llavors pensaves que si Deu no t’ho enviava era perquè no et convenia. I et quedaves feliç i conformat.
Ara ens hem tornat tots uns escèptics u agnòstics. Jo, la primera. I així ens va. Necessitem sociòlegs, psicòlegs i gurus de tota mena, perquè al món no hi ha res que rutlli com serie d’esperar. Y una persona feta de carn i ossos, no pot engolir-se, per si sola, tants i tants gripaus, com hem d’empassar-nos. Estem vivint moments terrible ment angoix ants: no hi ha feina, estem escurant tots els recursos naturals de vida dels nostres descendents, ho emplenem tot de deixalles, i ens toca de contemplar impertèrrits, com els rics, acumulen cada dia mes poder i riquesa. I en canvi els més pobrets no tenen una engruna de pa, per fer un mos. Despullats i desnutrits, tampoc ells saben pregar. On anirem a parar??? qui el podrà aturar aquest desgavell??? Amb una mica mes de temença i de respecte pel medi ambient, no estariem tan sols davant aquest precipici, que si el Deu no intervé, malament ho veig.
Vull fer ben patent que aquesta reflexió d’avui, no té res a veure amb l’Esglesia. Dit en altres paraules i mes curt: Crec que ens manca, aquest salvavides que teníem abans,  perquè el ser tan descreguts no ens ha beneficiat gens.