diumenge, 25 de març de 2012

LES CUES A LES SALES D'ESPERA DELS METGES


Últimament, per desgràcia, m’hi passo moltes estones a les sales
d’espera dels metges. Estic recuperant per tots els anys que no he hagut
de posar-hi els peus. Fins i tot amb els tres fills, hem tingut una
sort gran, i fora de situacions de constipats o d’altres cuadres
menors de malalties  infantils, tipiques com varicela, o ruberola, no
havíem tingut mai cap problema, i ni tan sols coneixíem ni pediatres
ni metges de capçalera
Però ja se sap que no hi ha cap bé ni cap mal,  que cent anys duri, de
manera,  que avui dia, ja porto, el llibre el bolso, per les esperes,
perqué si no és pel meu marit es per mi, sempre hi ha una cosa u altra
per negociar amb l’especialiste de torn.
Em volia referir, a les converses i amistats que es fan  en una
consulta. Es pot dir que quasi en son professionals del medi. I s’hi
passen moltes hores, de molts dies, i el que té una patologia
concreta, es trobe moltes vegades amb els mateixos malats. I ja se
sap... Que si el meu metge... que si la Seguretat Social... que si
aquesta Mútua es molt bona... que sí a la meva germana li va passar
...que si quan va morir el meu sogre...En fi surten totes les
histories hagudes i  per haver, i tots el casos estranbòtics de les
famílies. Penso que tots quan han pogut parlar i desfogar-se, ja
podrien tornar a casa tranquils, sense que ningú els visités. Perquè el
que tenien sobretot ere verdadera necesitat de comunicar-se, que es
una cosa daltrament molt humana. I desprès de confesar-se amb els
coneguts, de la sala d’espera de la consulta,podrien  enfilar cap a
casa seva. De segur que ja es trobarien molt millor.
Dic això sempre amb els deguts respectes a la gran quantitat de
persones malaltes de veritat, que per a rés van al metge a xerrar,o
si nó per una autentica urgència de guarir o millorar el seu estat, o
de vegades per aconseguir una millor qualitat de vida. Que tothom i té
dret. Per descomptat.

11 comentaris:

José Vte. ha dit...

Afortunadamente ahora no tanto, pero durante más de tres años estuve yendo al médico, al de cabecera o a las consultas externas del hospital, te encuentras de todo. Como bien dices muchos van unicamente para pasar el rato y desde luego te enteras de las vidas de mucha gente. Es un microcosmos de vidas distintas.
Te aseguro que no lo echo de menos, jejeje.

Un abrazo y que duren poco tiempo las obligadas visitas a los médicos.

pluvisca ha dit...

Pues si, has dado en la llaga...hay muchos que van a pasar el rato, alli estan calentitos y siempre tienen a alguién con quién hablar...la sanidad está tocada ultimamente, esperemso que no vaya a más...

Una abraçada

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:
De vegades el Ambulatori semble el Mercat, perque xerran amb veu molt alta.
I això no está be de cara a les persones que es troben malament.

Es por dir el mateix pero en veu baixeta i no es molesta a ningú, perque es una vergo nya que tingui que sortir el metge a fer callar els pacients.
Una abraçada desde Valencia, Montserrat

Encarna Gómez ha dit...

Hola Montserrat i tots el blogers,
És cert, per sort ara que ja no hi és el meu pare no trepitjo massa els metges però durant un llarg temps Bellvitge s'havia convertit en la meva segona llar, com ben tú saps.
Vivim a una ciutat i encara que hi som molts, tots anem a la nostra i és on menys es comunica la gent Moltes vegades, és la gran solitud que maneguen aquestes grans urbes el que fan que ens sentim pitjors. És molt curiòs que, amb les noves tecnologies, gent que no es relaciona socialment es dediquen a entrar en xats, blogs i altres webs i mantenen converses ben íntimes amb estranys que no han vist a la seva vida i, a vegades, camuflant la seva personalitat real i amagant-se darrere d'avatars o seudònims on són com la seva imaginació els agradaria ser.
Les sales d'espera dels metges, dels aeroports, etc. moltes vegades es converteixen en aquest llocs de tertúlia anònima però que ajuda a treure aquells pensaments que, a vegades, en aquestes grans ciutats no tenim temps amb qui compartir.
Molts petonets i espero que la teva salut continuï tan estupenda i no hagis de visitar a gaire metges i aquest temps el busquem per a fer un cafè.

Isabel Martínez Barquero ha dit...

Sí que le dan a la sin hueso cosa mala en la espera, sí. Pero a mí los que más me fastidian son los que se cuelan de forma descarada.
Un abrazo, querida Montserrat.

Montserrat Sala ha dit...

Buenos dias José Vicente: espero que hoy os lleguen mis palabras de agradecimiento, por vuestros comentarios, que aprecio en lo que valen.
ES verdad que es un mundo aparte, y me gustaria, poder pasar sin entrar. Pero tu sabes que los cuidados del médico, son consustanciales a la edad. y esto no tiene vuelta atrás.
Un beso.

Montserrat Sala ha dit...

Pluvisca: yo creo que la gente que le gusta este tipo de deporte, no vá a mas. Todo el contrario. Vengo observando, estos clientes asiduos, se van moderando, y esto es muy bueno.
Gracias querida amiga, por entrar y dejar tu opinión. Un beso.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Montserrat, si que es cert aixó que dius, peró estic segura que abans ere molt pitjor.

Moltes gracies tocaia. t'envio tot el meu carinyo.

Dona'm si pots noticies de la monja.
encara té el blog aturat.

Montserrat Sala ha dit...

Hola estimada i abandonada amiga: tendíem que matisar, però, aquest punt. o millor ho deixem. Val?

Díus un munt de coses, que son unes veritats grans com les catedrals.
I coincideixo amb tú que tots tenim verdadera necesitat de comunicar-nos. I ens agafem a un ferro brunsent. En n'ni ha que necesiten un seudònim, i d'altres com es le meu cas, que van amb bona fé i a cara descuberta. i es cert, que també jo dec necesitar, aquest tipus de confesionari, tal i com ho vaig reconeixer,en l'escrit que vqig fer en motiu de la Trobada de Bloguers.i que a continuació t'el envio.

Montserrat Sala ha dit...

Encarna:L'escrit es auqest:

Per fí a arribat el dia tan esperat per tots. El dia B.B. de Blogers a Barcelona.
I penso que aquest es un dia singular, i especial. No em negareu, que es una cosa ben extranya de possar cara i còs a aquella persona que coneixem molt, peró només de manera virtual i que ell o ella son depositaris de secrets i pensaments nostres, que potser, ni la familia els coneix. Sense saver com ni de quina marera, creixent els lligams, i les afinitats mútues, i es per aquest motiu que avui fem aquesta trobada, per reforçar aquestos camins d’amistat, si es posible, dins un món tan mancat d’amor fraternal, de solidaritat, i de valors auténtics.

El primer de tot que cal fer, es donar a L’Anna Jorba, el reconeixement de es mereix, com la organitzadora d’aquesta, trobada que tots, esperavem amb il.lusió, i que ella ha gestionat tan admirablement, i amb una eficacia, fora del comú. Tal com fa totes les coses, amb total entrega i generositat.
(Hem de intentar entre tots que reobri ben aviat, després del descans que tan es mereix, un nou blog, perque sense l’Anna Jorba estem tots una mica orfes. Espero que entre tots, la puguem convéncer.)

Els que héu arribat de més lluny, siguéu molt benvinguts tots, esperem que gaudíu intesament de la vostra bréu estada a Barcelona, i que us enduguéu el millor record, de la ciutat, i del nostre acolliment

Moltes gracies a tots. Muchas gracias a todos
s

Montserrat Sala ha dit...

Hola Isabel: Vamos entrando en la primavera, y no se nada de un evento, que tenia que tener lugar por aquí.
cerca, Recuerdas?
Me ha hecho gracia tu enfado con los que se quieren colar en as colas del médico. Jajaja!!! a lo mejor son los mismos que no soportan las tertulias de las mismas-

Muchas gracias por ti visita. Un beso.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA