dijous, 13 d’octubre del 2011

ELS GUISSATS DE LA MEUA MARE



La meva mare cuinaba molt bé. Tots ho savíem. Era capaç de fer un exquisit plat de llenties, només amb els més elementals ingredients. Semblava, com hi hagués incorporat una mica de sucre, per fer-les dolces com un bocinet de cel, d’aquell que veia, algunes nits silencioses de hivern, desde la meva cambra. Hi afexía també el punt exatce de sal, per que no resultèssin tan dolces, com els braços de la padrina, que tant m’estimava, y que jo recordo, amb la mirada plàcida y tranquil-la. Aquella mirada que tenen totes lo padrines que jo conec. De dones que han viscut i han passat per totes les experiencies.
Mentres el foc anava fent la seva feina, ella afegía al guisat, herbes y altres reméis. No els puc anomenar, perque no els savía pas. Eren tots dintre un paneret, que guardava cuidadosament, en una prestatgeria alta del armari.
Que de coses que hi guardava en aquell recó de la posella!. Era el seu armari dels records, de la joventut i infancia. Quand jó l’hi preguntava el perqué d’aquell secrets, només em deia: no es pas hora de saver-los. Ja en parlarem, un dia que plujós, que no tinguem, rés a fer i la vesprada, sigui mes llarga. Llavors serà el momént per parlar-ne.
Els meus germans, atrets per l’olor, que el guisat començava a despendre. s’ha tonsaven per saver, quan de temps tendríen que esperar, per assaborir-les. Eren, xicots, enjugassats, i tan sols savíen, com eren les lletíes, i de com la meva mare els hi feia, aquell dinar tan rebò. Una estona me tard, ella els cridava des de el balcó, que donava, just damun la plaça del poble, on ells jugaven cada dia.
El guisar aquelles llentíes, ere tot un ritual, pel que s’havíe d’estar preparat, així que per a ells, era la espera, sempre aquella espera que els feie del-hir del gust, y sucar pa amb l’òlor
Per mí representàven molt més. Eren els gustos que de gran encara somio, amb aquells olors tan genuines, que em retornen directament a la meua infantesa. Ara les llentíes també són una part impotant, de la nostra dieta, peró, tot y guisar-les amb molta més abundància de ingredients, mai he pogut aconseguir, que s’assemblèsin, ni que només, fos una mica, amb aquelles. Mentres pensaba en aquest fet y tota sola, recordaba el que deie ella: “Bien guisa la buena moza, pero guisa mejor la buena bolsa” doncs, jo ni con la bolsa ni sense, he aconseguit mai, fer unes llentíes com les que feia la meua mare.

24 comentaris:

mariajesusparadela ha dit...

Nunca conseguiremos cocinar como nuestras madres. Ni mi madre como la suya...
HERMOSÍSIMO TEXTO, CON COMPARACIONES INCREÍBLES.
Literatura.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Oh Montserrat!.
que bonic aquest relat.
Ja m´imagino a la teva mare a la cuina, amb el seu devantalet, una caçola de fang i cuinan a poc a poc, aquest plat tan exjuisit i de molt aliument.
Diuen que les llenties portan molt de ferro.
Enhorabona, per aquest escrit dedicat a una bona mare i cuinera a la vegada.
Petons, Montserrat

Anònim ha dit...

Sabes, mi abuelo hacía un arroz con higadillos de pollo y cáscaras de habas que no lo he probado igual en mi vida. Tal vez para cocinar solo se necesite un buen fogón, cariño y dedicación.
Digo como María Jesús, nunca conseguiré cocinar como mi madre, ni mucho menos como mi abuelo.
Preciosa familia.
Un abrazo.

Eastriver ha dit...

Montserrat, quina cosa més delicada ens portes avui. És un trosset petit de vida, de llar, de mare, de tendresa. Els sabors, a més, ens relacionen íntimament amb els afectes, per això la seva evocació és tan literària.

A més paraules com padrina per iaia, o posella, carai noia, aquestes paraules són de casa meva. Montserrat, llegir-te ha estat com si tornés la meva padrina a explicar-me un conte de la seva vida.

Montserrat Sala ha dit...

Mariajesús: no, no lo conseguiremos nunca. són otros medios, otros ingredientes. otros tiempos (chorizo de granja lentejas híbridas o chinas, ves a saber)
Celebro que te haya gustado, el guiso, literario-
Un abrazo.



Hola Montserrat Llagostera: Quasi se sent l'olor del guisat... Eh que sí!!! Son records de un temps que no tornarà. ET desitjo un bon cap de setmana, guapa!!!

Montserrat Sala ha dit...

Mercedes, me ha hecho gracia esto que dices del arroz que hacía tu abuelo con higadillos de pollo y con vainas de habas. No lo había oído nunca. Pero me apuntaría a probarlas. Los tiempos ya son diferentes; ni son los mismos géneros ni la cocción se parece en nada. Aquellos eran otros tiempos y como tales, otros gustos, otros olores, y otras circunstancias. Mejor guardar el recuerdo de estos sabores, que no volveremos a paladear. UN BESO.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Ramón: mira que en saps de afalagar-me. y noi, que vols que et digui. A nadie la amarga un dulce. He amprat unes paraules, que no es estrany que et siguin familiars. Són les de casa nostra.Les de tota la vida, del nostres avis i revesavis. Tan antigues com l'all i oli de codony, o l'escudella.
Nosaltres o natres, per les nostres netes, som el padrins, i tots tan feliços, així no ens confònen.

Que tinguis un bon cap de Setmana, i ja ho saps, si vas por ..CAlaatayuuud...Preguntaaa Por la Doloreeesss.....

Isabel Martínez Barquero ha dit...

Qué ricas las comidas de las madres y abuelas, Monserrat. También recuerdo mucho cómo guisaba mi abuela, porque tenía una mano estupenda para la cocina. Ay, se me hace la boca agua de recordar algunos de sus platos.

Un texto entrañable, íntimo, delicioso.

Estaré unos tres o cuatro días fuera. Hasta la vuelta, te dejo miles de besos.

Montserrat Sala ha dit...

Si te marchas, que tengas un muy buén viaje. aquí estaremos, aguardándote, e imaginar, los placeres de nuestros antepasados recientes.
Yo también voy a estar unos días fuera,a partir del 24 de este mes. y desde el punto que estaré, no podre, comunicarme. BBBrrrrr!!!
muchas gracias por decir la tuya. Te mando un abrazo

Montserrat Sala ha dit...

quise decir los placeres culinarios! Disculpa.
Besos

José Vte. ha dit...

Mi madre, que es manchega, hacía unas migas, unas gachas con tocino y un cocidito madrileño de quitar el sentido. Si bien entonces no siempre lo apreciaba en su totalidad, ahora hecho muchas veces de menos esos platos tal y como los cocinaba ella.
Nunca se cocina como una madre, porque el sabor siempre queda en el recuerdo.

Un abrazo

Esilleviana ha dit...

Llevo -más o menos- 17 años cocinando, la edad de mi hijo... y, no he conseguido hacer unas lentejas como las de mi madre; espero que cuando llegue a los 40 o mejor, a los 50 :), cocine mejor.

estoy de acuerdo con MªJesús, es una historia muy bonita, con muchos recuerdos y una enorme ternura tan bien descrita y narrada, que fija una sonrisa mientras leemos tus palabras.

un abrazo

Montserrat Sala ha dit...

José Vicente: lo que me gustaria a mí tomar unas
migas! aunque yó no notaria la difencia porque antes no tenia la costumbre de probarlas.
Pieso que los sabores y los olores, son la única cosa, que mantenemos intacto el recuerdo, Poro años que pasen.
GRacias por tu agradable visita. Un abrazo

Montserrat Sala ha dit...

Esivellana: Yo tampoco me explico. como pasa esto, de que no logremos, el mismo resultado cocinando de la misma manera.
a veces pienso: ¿no sera la vitro?
Alguna cosa se nos escapa. Cierto. Pero,¿que? Te agradezco mucho tu participación.

Anònim ha dit...

Després de llegir aquesta entrada a que no saps que he menjat avui? ... Llenties.
Em van entrar ganes de guisar, però com las de la meva mare ... ¡umm!, cap.
Molts petons.

Encarna Gómez ha dit...

Ja veig que vas aprendre moltíssim de la teva mare i suposo que allà on sigui, segur que ha vist aquest relat i encara se sentirà més orgullosa d'aquella petita nena que va tenir i criar amb molt d'amor i que ara és MARE i ÀVIA, amb majúscules, perquè ha aprés moltíssim i la seva generositat fa que doni i comparteixi molt d'aquesta saviesa.
Un petonàs i perdona que al final no hagi anat. Porto 3 dies amb un constipat bestial de coll i sense veu.

Encarni ha dit...

Anda, creí que te había dejado un comentario. Entonces lo hago ahora. Me ha gustado el puntito culianario que le has puesto a tu texto de hoy, las bonitas comparaciones. Yo recuerdo mucho como cocinaba mi abuela materna, que le daba un punto a las comidas, fuese la que comida que fuese, sabían exquisitas. Pienso que la experiencia es un grado por eso a la larga sabremos cocinar bien, seguro :)

Un abrazo.

Montserrat Sala ha dit...

Anna: has fet molt bé de menjar llentíes. Son molt enegétiques. (jajaaja). Peró pel que veig, tot-hom coincideix que, com les de la seva mare, o ávia,no en hi ha. Beneïdes llentíes, que ens porten a la memória, aquelles persones que anyorem.
Gracies Anna, per comentar

Montserrat Sala ha dit...

Hola: Encarna, no creguis que aprenguès de la meva mare. Sí que ho hauría d'haver fet, peró mai i vaig mostrar interés. Les coses bones de la
vida, no les trobes en falta, fins que no les tens. Gracies per passar a veure'm almenys, virtualment.
Una abraçada ben forta,i que descansis molt aquest cape setmana.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Encarni: Este es el consuelo que nos queda, de ir aprendiendo con los años. Pero, aunque aprendamos, aquel puntito, aquel toque de gracia, que ellas, sabian darle, estamos lejos de conseguirlo Gracias pero tus palabras tan amables y generosas.

Ana ha dit...

las madres y las abuelas les daban un toque especial a las comidas, a mí haciendo lo mismo no me salen igual, echo de menos aquellos platos preparados con tanto cariño.

Una entrada muy apetitosa.

BESICOS.

Pedro Ojeda Escudero ha dit...

Los guisos de una madre nos llevan, directamente, a la infancia, cuando éramos felices.
Un fuerte abrazo.

Montserrat Sala ha dit...

Buenos dias Anna: Yo no se si las abuelas y las madres, les añadian mucho, o poco cariño, en los guisos, pero muy cierto es, que sabían mucho mejor.
Gracias amiga por tu visita.

Montserrat Sala ha dit...

Hola, Profesor: Muy claro lo dices. Antes cuando éramos felices.
NO hace mucho todos decíamos antes cuando éramos pobres.. . . . .Tiempos pasados, sin duda.
Te deseo una feliz semana