dissabte, 7 de maig del 2011

LA PEREZA Y LA DILIGENCIA

De todos los vicios o pecados capitales, el que parece que no es demasiado malo, y que nos mostramos indulgentes con él, es el de la pereza. Pereza de levantarse de la cama en un día festivo, o en vacaciones, a ésto le llamo yo calidad de vida. Pero la pereza soberana, que se dà en muchas personas de nuestro entorno, ésta, es deplorable.
Me ciño a los casos mas corrientes. Empieza ya los pimeros años, cuando el niño o joven va a la escuela. Nunca trae los deberes, nunca se sabe la lección. siempre llega tarde al cole. Es en definitva un desastre, por muy inteligente que sea. Si es listo, puede que mirando solo el libro, ya sabe de qué va y si hace falta se lo inventa. Porque tiene capacidades. Pero si tiene además pocas luces, hay que luchar mucho y aún así es imposible en un porcentaje muy alto, reeducarles. Asi que no merece la pena luchar a contracorriente. Perqué este alumno, crece, i con él se lleva siempre la pereza puesta. Malo!!! Ni durará en ningún trabajo, y si tiene negocio, tampoco le irá bien.
Lo mismo se puede aplicar a mujer casada, que cuida de su família. La casa por recoger, la comida nunca está a su hora, la ropa tampoco la tiene ordenada i lista para cuando se necesita... Y lo que és peor, los hijos que educa, van a ser lo mismo, si no hay algún facto externo que lo impida.
Queria referirme solamente, que lo que es siempre y por todos, como un pecado leve, pienso que es uno de los mas graves. Y yá se sabe, contra la pereza: DILIGENCIA.

4 comentaris:

mariajesusparadela ha dit...

No sé lo que es la pereza: soy demasiado inquieta para sufrirla.
Pero , yo el pecado capital que perdono mejor es la lujuria...jejeje
Y el que sufro y padezco es la gula...y no me arrepiento.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

HOLA MONTSERRAT:
Saps el que amb fa més mandra. Doncs fer els llits i arreglar la cuina.

Si mandra, ho dic clarament.

I es que la cuina es un continuo. Sort en tinc del lavavaixelles, que ho poso tot plats, olles, paellas.
I desseguida el tinc plé.

Bé espero que amb donguis l´indulgencia.
Ja m´he confessat del meu gran pecat.

Petons de la teva tocaia, Montserrat

Encarna Gómez ha dit...

Montserrat, referent als nens, som els pares els que avui dia els protegim fins fer-los tontos. Quan vam entrar a la democràcia, totes les memoritzacions, deures, en definitiva obligacions tenien un caire faixista i dictatorial i, ara, després de contemplar com els nens, ja adolescents, han pujat jugant i sense obligacions i sense saber, com es deia abans ni la O,i com els han anomenat ara, la generació dels ni-ni, estan començant a retrocedir en aquestes idees, per sort.

Referent a la casa, és cosa de tots, avui el matrimoni treballa i, encara que és cert que la dona porta una mica més de pes, tots hem de col·laborar, pert tant, la mandra l'hem de parlar tant per l'home com per la dona i la inutil·litat, jaja, igual.

Gràcies per compartir els teus pensaments i les teves històries, és un plaer.

Anònim ha dit...

Muy buena observación, Montserrat. Es verdad, parece algo inofensivo, y sin embargo puede generar situaciones irremediables en la vida.-

BESOTES MI QUERIDA AMIGA Y BUEN FINDE, HERMOSA!!!