BARCELONA

Quina cosa podria dir jò, que sorprengui, que sigui nova ù especial, que trenqui tots els motllos i estereotips, d’aquesta ciutat meva adoptiva, densa, populosa i plena d’emigrants i turistes? Sens dubte, no puc afegir rès que no s’hagi repetit cent vegades, però a pesar de tot, no vull deixar de dir-hi la meva, que és nomès aixó: la meva opinió.
Des de la seva fudació ens temps d’Amilcar Barca, ha representat per tots el pobles que l’han conquerida, un botí excepcional i apreciat. Ella ho ha volgut ignorar i ha anat creixent, i creixent a pesar de les contínues guerres amb els dominadors de torn i ùltimament amb una guerra fraticida que l’ha va fer tocar de cap a terra.
Però ningú ha pogut mai, trurel-li aquest aire de la dòna que se sap guapa i admirada. Intemporal. Un aire misteriòs, un regust de sal Mediterrània, olors de peixos, que són el seu perfum més apreciat. Dels carrers que la creuen, de Nort a Sud i d’Est a Oest, s’en pot fer moltes i variades lectures. Perque són prou diferents entre sí i alhora, tots resisteixen, amb igual resignació la força de la circulació rodada, que l’enegreix les façanes i la fà incómoda i lenta.
Dignes de menció son el plataners, presents i amb molts calendaris sobre les seves branques que, durant l’hivern, es dupullen per deixar penetrar el sol, als racons més amagats. Falta els hi fà, perque l’humitat hi és ben arrelada a la ciutat.
Però i la arquitectura d’en Gaudí? I la maravellosa catedral gótica i tot el barri antic a la vora del mar, amb la seva antiga Seu de Santa Maria? i del modernismse i ara capital de la modernitat em el seu segell del Diseny.
Totes les generacions que han viscut aquí al llarg de molts segles, l’han estimada, l’estimem i li perdonem un munté de faltes i mancances. Perque ella ens ha acullit, ens ha bressolat i ens ha deixat ésser feliços, sota la seva ombra i la seva grand capacitat per generar oportunitats.