Buscant dins al panxa dels meus arxíus, i fent neteja de idees inservibles, he trobat aquest bocí d’escrit, que no recordo haver-lo publicat. Crec que com a declaració de intencions es valid, i encara vigent.

Llaços d’estimació i respecte.

D’aquesta manera definiría la relació que tinc amb els nou vinguts a la familia, osigui una jove i dos gendres. Molt diferents entre sí i de prodecencies dispars, tots très tenen una cosa en comù que es el perquè els aprecio tant: fan inmesament feliços als meus tres fills.

I avui dia no es corrent que pasi. I a casa nostra, (ho dic orgullosa però humilment), ja fa uns quands anys que es respire enamoramens a tres bandes i al mateix temps amor filial del bó, per llurs fills. No es pot demanar més. (i toco la fusta del meu escriptori, per si acàs). Em pregunto que haurè fet o quin peatge tindré que abonar, per haver estat tant afortunada en aquest sentit. Ho penso moltles vegades. L’harmonia, el respecte mútuo, la cordialitat en el tracte, constancia i perseverancia en l’amor, son factor determinants en la relació de parella, i ells han trova, semble, la manera de fer-los realitat. Veritablement, una sogra, no pot demanar més. I una mare tampoc t’he que aspirar un altra cosa. Demanar dia a dia que les coses no canvíin mai. Per aconseguir-ho, s’ha de fer cada dia realitat, aquell refany castellà tan encertat de :” A Dios rogando pero con el mazo dando.”

Que vol dir ni mes ni menys que es té que cuidar l’hortet cada dia, abonar-lo. Arrencar les males herbes, que sempre en surt. I veure que la humitat, mantingui, el grau adecuat. I sempre pensant en el sol, que es la font principal, (llegim Amor)que no pot substituir-se en rès més

L'AMOR DELS AVIS

Hi ha qui díu d'els nets, que s'estimen més que als fills. Penso que es una bajanada. Rès al món hi ha, que s'estimi tant com el fills propis, els que son sang de la teva sang, tant si son fruit de una unió responsable i amorosa, com si han vingut d’improvist, i sense haber-ho pogut evitar

Els nets, esclar, que també s'estimen molt, qui ho pot negar, una cosa igual.

T'arriben en un punt de la vida que no cal pasar neguits, i que per lo general es tenen un munt de temes resolts. El treball, els pagaments, i a la teva propia vida en total harmonía, amb l'entorn. Ara et troves en un moment de plenitut, serenor i de relaxació. Sabs com và el món, i véus venir el ensurst només quan treuen el nas per la cantonada. Tens experiencia, en quasi tots el terrenys, perque ja has viscut bastant, i ets més considerat i conscient. Es molt diferent, perque es mire tot des una altra perspectiva. A més, i en primer lloc perque no son mai teus del tot. anant bé només o són en una quantitat perceptual de 5o %, Derrere del nostres nets, existeix una altra famila que també s’els creu seus, i amb raò. Són els altres avis que també reclamen la seva part del pastís. I en moltes ocasions es guanyen les voluntats del menuts, només fent uns regalelts de xuxes o d’altres capricis. sensse més histories.

Veure’ls creixer sentir els seus bracets al voltan del coll, i si et fan una mirada capciosa, és una cosa tan especial, que si no ho has viscut mai, difícilmente es pot explicar i encara mes difícil d’entendre per molt que t’hi esforcis. Desde el bresol, que no fan rés, pels avis ya tenen implícites totes les gracies. I els hi veiem totes. Son la nostra esperança de futur, són la continuitat de la familia són la més gran il-lusió. No cal dir res més.

Respon

Reenvia

UN CURA DE PUEBLO. UNA HISTORIA SINGULAR

(entrega nº 3)
A mi tío lo trasladaron a la Baronia de Rialp, municipio cercano a Peramola, y que a su vez, era el municipio mas extenso y despoblado de toda España. Un gran núcleo que estaba formada por 7 parroquias, masias y de muchos bosques. Cuestas, montañas, barrancos, tierras de cultivo, y ninguna carretera transitable. Solo caminos pedregosos, roidos por las lluvias y los vientos.
El resto de la película empieza justamente cuando yó vengo al mundo.
Mi padre había nacido en 1918, y fué llamado a filas varias veces, como todos sus coetáneos de la quinta del biberón. Mi madre, había dejado la Vall Fosca (Cabdella) y la casa de sus padres, para venir a la Baronia a cuidar de su hemano Mosén Joan. En aquel momento no se concebía que un cura pudiera arreglárselas solo, así que mi madre hizo de “Majordona”. Allí conoció y maridó con mi padre. De manera que nací i viví durante ocho o nueve años en una casa rectoral, con la particularidad de que mi padre venia de tanto en tanto de permiso y al poco tiempo llegaba otro hemanito, Así hasta cuatro.
Mi tio, mosén Joan, nos hizo de padre a todos pero a mí principalmente, que era la mayor i la mas rebelde. Explican todos que siempre rechacé la leche materna, i que tuvieron que comprar una vaca, para evitar que muriese de inanición. La primera leche que tomé, era leche condesada “El Castillo”, que entonces era de estraperlo. Mi Tio, ni corto ni perezoso, hacia al camino de noche hasta Peramola, que algun conocido se la guardaba por caridad. Hacía las dos horas de camino de noche, para no ser visto. Con todo lloré tanto que me salieron dos hernias inguinales de los esfuerzos del lloroteo.
Aunque era muy pequeña, de aquellos primeros tiempos, recuerdo muchísimas cosas, por ejemplo, como por las noches en la casa se hacia un silencio sepulcral, para oir las noticias de la guerra europea, que por radio y entre pitidos se podia entender alguna cosa.
Jo nací el año 1943, en el momento mas álcido de la contienda. y en plena postgerra española

UN CURA DE PUEBLO. UNA HISTORIA SINGULAR

El Episodio de Peramola. (2)
El primer destino de mi tio, fué el de vicario de la ermita de Castellebre, perteneciente a la parróquia de Permola. Residiendo en este municipio del pre-Pirineo Catalán, y en el que hay muchas fuentes naturales, y que es lugar de veraneo, se cayó un hombre en una balsa que había, (y está) en mitad de la plaza y que es muy profunda. La persona en cuestión no sabia nadar, y estaba luchando como podia para no irse al fondo, y a punto estuvo de ahogarse. Mosén Joan, que en aquel momento era un hombre joven, valiente i atrevido, al oir los gritos de la gente que estava contemplando impávida el espectáculo, bajó de la casa a zancadas y sin desnudarse siquiera, (no olvidemos la sotana), se tiró como un rayo al agua. Pero es que tampoco él sabia nadar!!!
Dios mio!!! A brazadas i sujetando al hombre, ya llegaron otros hombres con cuerdas que lograron sacar a los dos vivos!!!.
El vecino dijo siempre que lo habia salvado m. Joan, i era verdad: como pudo dió las órdenes de buscar cuerdas, gritar fuerte i así terminar la hazaña felizmente.
Para tener una breve pincelada, del caracter i la flema de nuestro protagonista. Luego en broma siempre le oí contar que el agua no le gustaba mucho. Que preferia el vino sin duda alguna.
Era un hombre absolutamente alegre desenfadado, le gustaba mucho cantar y con unas ganas de vivir, que no se le acabaron hasta los 91 años de su existencia

PERSONES BONES I ALTRUÏSTES

Es una raza aquesta que escasege molt. Es pot dir que s’en troben en un percentatge molt baix, entre tots els estaments socials. Ningú s’ímplica ni es mulle per ningú. I el que menos t’esperes, quand ho necesites, mire cap a l’altra banda. Pero afortunadament per mí, alguna ànima compasiva, queda.
En els últims anys per hache o per bé, m’he trobat, amb problemes de mobilitat importats, en les que he necestat ajuda per ferho tot. Tinc els ossos de vidre, i sense fer gaires esforços, en pete algún, tot sovint. Una petita caiguda, una ensopegada qualsevol, i ja estic K.O. Els familiars més allegats no poden dexiar els seus propis conpromisos de treball i família, i no tinc altre remei que quedar a casa quieteta, ii amb el teléfon a la mà, perque trucar sí, tothom truque i s’interese per la nova trencadisssa, i per la salud en general. Es de agraïr.
Peró jo tinc una cunyada, (esposa d’un germá del meu marit), que quand estic en aquestes circmstàncies, deixe casa seva, la seva propia familia els seus compromisos aparcats, i baixe a casa. Prend la direcció de la cuina, la casa i del sevei d’infermeria. El que s’enten, per un angel bó, dons aixó es ella. I la millor i més desintersada amiga.
Tinc sort de poder comptar amb una persona increïble com ella. i desde aquest post vull deixar-ne constancia i homenetjar-la com es mereix. Gracies Antonieta!!! T’estimo.

COMENÇAR LÁNY AMB LA MALA MÀ.

Ho he dit exactment com és. Si ho preferíu: he posat el braç, que nó la pota, a la galleda. De la forma més sencilla, osigui tal com sòlen passar tots els accidents, m’he trencat la clavícula del braç esquerre.
Els dolors són el de menys, però es nesaria una bona dossi de moral, per aguantar 40 dies amb el bras lligat al cos sense poguer-lo bellugar. per lo tant , m’hauré de carregar de paciencia, i esperar que passi la mala ratxa. Segur que tindrè mes temps per pensar els meus blogs de manera sosegada, i escriure amb una mà, em donarà l’ocasió de fer menys faltes. (Per algo és que pertanyo al Grup de Persones Positives).
En fí cal resignar-se perqué, la situació és la que és, i punt.
Aquesta petita “desgracia” venie precedida d’una al-legria, que havia tingut pels Reis. Els mues fills van fer la carta, i el dia 6 al matí vaig tidre el regal. Una nova càmera fetogràfica que m’agradat molt, i que he començat a conéixer. De totes manere, no us cal patir als que féu aquestes magnìfiques fotos, que habitualment penjeu: Montse, Jota Ele, Angel Corrancho, Jan Puerta, Merce, Cornelius, Xuan Rata, i tans d’altres que s’alternen en el protagonisme de cada dia, i comparteixen espais i honors. De tots modos si algún día tinc la sort, (més que l’habilitat i encert) de fotografiar alguna cosa pròu interessant, us la mostraré.
Espero poder seguir-vos igualment, perqué, amb tots vosaltres bloggeros, he trobat una colla d’amics, que mai hauria pensat. Gracies per deixar-me entrar als vostres espais.

CREUER S. FRANCISCO-MEXIC (continuació)-9

Una cosa curiosoa que vàrem sapiguer ahir, a Pueto Vallarta, es com es destil-le el tequila, beguda mexicana per excelencia. Ens van dur a una fàbrica molt petita que la porte la mateixa familia, en la tercera generació. Tot es manual i molt lent. Tan la tría de la planta que el produeix,(Un cactus semblat al la nostra Aloe Vera),que ha tenir 10 anys d’edad, comm la cuita, i la fermentació. I per fí elmreposat que ha de tenir un mínim de 3 anys el més sencillet I de 7 anys dins un carretell de fusta de roure, el més bó.

Les excursions, tan si són contractades al vaixell, com si les prens fora al port, son cares i totes s’acaben al mateix lloc. A un centre de compres. Allà et conviden molt gentilment a beure, i tenen els banys llestos, per si algú els ha de menester. Aquesta última opció es molt d’agraïr, perque fora del barco, es l’unic puesto òn es pot anar, amb garanties de porder-hi entrar.
Ens hem acostumat a anar al teatre cada nit, desprès de sopar. Es passe una bona estona. Hi ha espectacles molt distrets i d'una qualiltat acceptable. També fem una partida de cartes cada tarde, però a la majoria de serveis i entreteniments de vaixell, ni esl hem conegut. No als jacutzis ni a les piscines. Ni al sol, que crec que és el causaant de les meves picors, i al meu home tampoc l'hi agrade. Nó als massatges ni al Spa. No als concursos i jocs diversos, que per descomptat són en anglés, ni a les classes de salsa ù de gimnàstica. No a les subastes. Passejant amunt i avall, contemplar el mar, des de la nostra terrasseta o prenent un refresc a cuberta, escoltar mùsica en directe, i sobretot fer bones mitgdiadetes...