divendres, 26 d’agost del 2011

PA AMB OLI I XOCOLATA


.
Es l'hora de berenar. faig un cop d'ull a la nevera, I no hi veig rés que em cridi l'atenció. Restes de paella d'avui, un pot de caldo que guardo por demà, una cassoleta amb dos raccions de bacallà amb sanfaina. Enciams, tomàquets, iogourts i també fruita. No hi ha gaira cosa, però de tot el que hi tinc, no m'apeteix rés per berenar.
Peró tampoc m'ho cal pensar massa, perqué en aquesta hora del dia, només hi ha una cosa que em vingui de gust: Pa amb oli i xocolata. Oh! quina delícia!!! El pa, tant hi fa que sigui de llesca, de baguette, de pagès, ciapatta o de Viena, però sucat amb oli bo, i desprès mossegar la xocolata dura, negra... de qualitat.
Es un plaer gastronòmic incomparable. M'atreveixo a explicar-ho públicament, perquè com que sobre gustos, "hay colores", dons puc donar la meva opinió sense mortificar ningú, que es del que es tracte. Mireu que en hi ha de coses al món, que puguin substituir al meu pa amb xocolata: pastes de tota mena, embotits de gran varietat de colors i textures, fruites sucoses del temps, fruites confitades, fruits secs, mel, mantegues amb sabors dispars... però per a mi, ni té color. No vull comparar, que segur que algú amb guanyaria, jo sempre sempre, i es costum de molts anys, pel meu berenar: Pa amb oli i xocolata.
Si estic fora, o simplement em manque algún ingredient, tampc ploro, prenc el que hi hagi, de bona gana, i m'ho menjo, però si tardo dies que no ho tinc, m'agafe el mono fins que no el torno amenjar.

12 comentaris:

mariajesusparadela ha dit...

Yo recuerdo una merienda deliciosa de pan con nata de leche recien ordeñada y cacao por encima...porque , "para gustos colores". Sí.

Encarni ha dit...

Una bonita y dulce merienda, a mi me encanta el chocolate, pero también me encanta la nocilla, ayyy, me pirra la nocilla, me pongo mano a mano con mi hija y me estoy poniendo como una 'marranica' jeje.

Un abrazo.

Myriam ha dit...

Me gusta el chocolate, pero no sobre pan... jejejeje

Un abrazo

Isabel Martínez Barquero ha dit...

No soy mu golosa, pero cuando tomo chocolate que sea puro, negro, sin leche.
Que aproveche, Monserrat, que mira por donde me voy al frigo a por una onza.

Mariluz GH ha dit...

Me encanta el pan con aceite... y azúcar ¡síííí! y el chocolate sin leche MMMMMMmmmmmm qué bueno por Dior :)

buenas noches

Eastriver ha dit...

Una pregunta, hi poses sal al pa? Jo sí, res, un polsim. Es la barreja del dolç i el salat que ara els restaurants ho cobren a preu d'or i en canvi els nostres avantpassats ja ho sabien.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:
Mira ho provaré, no n´he menjat mai de pa amb oli xocolata.
Amb sucre, amb sal, si.
Per cert la nena de la fotografía es preciosa.
Una abraçada, Montserrat

Neogeminis Mónica Frau ha dit...

Recuerdo mis clases de francés cunado nos enseñaban que una de las clásicas meriendas para los chicos franceses era precisamente esa: pan con chocolate...y por curiosidad alguna vez lo probé..y en invierno -sobre todo- resulta ser muy tentadora! jejeje

Un abrazo...y sigue disfrutando

Anònim ha dit...

¡Ay!, qué recuerdos... Has traído a mi sofá las tardes de mi niñez. Por cierto, si comes chocolate a diario, vivirás mucho.
Un abrazo.

Ana ha dit...

Yo soy muy chocolatera, y muy golosa, en realidad me gusta todo lo dulce, y esta entrada me ha puesto los dientes largos, ummmm que rico.

Montserrat Sala ha dit...

Hola a todos y a todas: Paso a daros la gracias a todos, por vuestra amabilidad en comentar. Ayer me fué iomposible de enviar ni escribir hada desde mi blog.
que tengais todos una feliz semana. Como se que algunos os dedicais a enseñaza, os deseo una buena "rentrée"
Repartiros buenamente, todos los abrazos que os dejo, y que són muchos.

Encarna Gómez ha dit...

Jo no sóc massa xocolatera, és més, a casa la xocolata moltes vegades anava a les escombraries perquè caducava i ningú la menjava, però és curiós que molts caps de setmana marxava amb uns veïns que em tenien com si fos la seva neta, i quan arribava l'hora de berenar, allà a la seva torre en Sant Vicenç dels horts, sempre els hi demanava el mateix... pa amb xocolata.
Quan tornàvem a Barcelona i li explicaven a la meva mare, la pobre s'estirava dels cabell. Coses de la canala, jaja.