dimarts, 31 d’agost de 2010

DELS PASTORS I LA SEVA FEINA

Una de les professions que es resisteix a desaparèixer, i me'n alegro molt, es la de pastor. Sembla com moltes altres que ja sigui passada de moda, pel que fa a les noves profesions, en el mercat laboral, i s'hagi rel.legat a l'última posició d'aquests oficids vells, que parlava en un post, no fa gaires dies.

El colectiu de pastors, es redueix això sí, en en llocs molt concrets, però té una importància vital. En primer lloc, ningú de nosaltres podria menjar carn de xai, ni el saborós mató de llet de cabra, ni els famosos formatges manxegos si no existissin aquestes persones, sacrificades, solitàries i fins i tot una mica romàntiques. Per a ells no hi ha festa, ni gran ni petita. No lliuren ni un sol dia i han de treure el seu bestiar a pasturar tan si fa fred com si fa calor . Dinen a l'ombra d'un arbre frondós l'estiu, les provisions, que els ha preparat, i quan fa fred sempre poden parar taula en una solana arraserada. També tenen solució si plou. Llavors s'aixopluguen en qualsevol espluga o cabana, que mai hi manquen. Els gossets que els ajuden a dominar el ramat, i a entrar-lo al corral, son a més a més d'una eina molt important, una bona companyia. Sempre van al seu costat, pendents de les seves ordres.

Un pastor es una persona observadora, prudent, i té un poc de la saviesa, que és comuna en aquells individus que tenen temps per pensar, que no van mai estressats, i que per si fos poc fan un treball que els agrada. Sempre amb contacte amb la Natura. I lliures.

Estic completament segura, que molts dels que tenen una bona poltrona, en el camp de la política, i de les finances, els canviarien la feina moltes vegades

dilluns, 30 d’agost de 2010

LA GENERACIÓ DEL BUMM-BUMM

Aquestes setmanes del l al 30 d’Agost, mitja Catalunya celebre les seves festes patronals. Els Ajuntaments de cada vila rivalitzen en qui la farà més grossa i més lluïda.
Hi ha qui done prioritat a les sardanes. Alguns es llencen més per la música pop que és el que atreu més joven. Els Correfocs, les Gimkanes, els dimonis, i els grans mulladés i enfarinades, són el que fà feliços a la mainada. I els carques també podràn gaudir del seu programa, amb concerts d’havaneres, i balls amb orquesta a la plaça o al envelat, i celebrats en hores mes o menys asequibles, i raonables. Un acte que no pot faltar es la Missa Solemne, i cantada, que encara, es el tret de sortida de tots els actes programats.
Els joves passen, en primenr lloc de la missa, i en aquella hora dorment tots. Perque ja han pres el primer bany de Rock-dur. à la matinada. No es veuen fins l’hora del dinar o una mica avans a les piscines, per dormir com a socs, amb la panxa al sol. Ningú es capaç de fer-los raonar per fer-los canviar de ritme, i jo pensó que si els nous habits, continuem, amb aquesta progresió, es podríen arribar a perdre tots els demés events. I la Festa Major, tradicional fins ara esperada, i gaudida, per grans i petits, es convertiría en un record, en els álbums de fotos, per deixar pas a un macro-bum bum! Una gran disbauxa ón només podríe participar el que pugués fer els salts, i les contusions a ritme música máquina, tecno, reaguee o com es digui. I d’unes posades en escena enlluernadores, incloses en l’espectacle que dirigirán, els grans discs-jockeys del moment, que competirán, alhora, en qui sabrà fer embogir millor, als seus seguidors.
Molt han de canviar les coses per no seguir aquesta línea nova i les costums que poc apoc ja han anat imposant. La generació del bumm bumm, bumm bumm, no afluixe, i per el moment i es miri com miri, i pensant-ho seriosament no deixe de procupar.

dijous, 26 d’agost de 2010

LES PISCINES A L'ESTIU

En tenim ben bé sort de les piscines. Perque si als pobles del interior no disposesin d'aquests magnìfics complexes esportíus i de lleura, hi hauríe molta més gent a la platja i podrie quedat tot taponat; carreteres, trens i tota mena de transport que dugués a l'aigua. No es podríe circular i no es podríe estendre la tovallola sobre la sorra, i tot es veuríe colapasat per aquest deliri que ens ha agafat a tot-hom, de no puguer passar sense remullar-nos. Ens tornem cada dia menys sufridors, i no aguanten la calor, com feiem avans, que es teníe que segar i batre a plé sol, i que encara ho tenen que fer en molts llocs del planeta, en els que encata puge més al t el termòmetre, com per ejemple per l’Àfrica.
Bàsicament, programen les nostres vacances en funció del mar, i si es a la montanya, o al poble que t'ha vist néixer, de secar, sobretot que ho hi manqui piscina. Semble que si no hi és, la vida es torne difícil i insuportable. I les vacances són menys vacances.
La moda es tan evident, que fins i tot, ara ja no es construeixen blocs de pisos,, que no tinguin la seva piscina comunitària. Es més pretigi, té molt més ganxo, i es bastant mes car l'habitatge i el seu manteniment. No sé si algún dia, tal i com preveuen alguns, i ens arribe a mancar aquest fluïd, que és la mateixa vida. Imposible es fa d'endevinar, com i de quina manera es resoldrà el problema.

dimecres, 25 d’agost de 2010

AVUI ES DIUMENGE: HI HA CROISSANTS

/*Hi ha croissants, hi ha diaris plens de publicitat i vendes encobertes. Hi ha dinar especial i a més a més, sempre es fa algun pla extra: una excursió, una visita als amics, o preparar el dinar per la família, anar al cinema, a la platja, o senzillament: deixar-se portar per la mandra, i fer una bona dormida, primer al matí, i després de dinar tornar-hi per complir el ritus sagrat a l'estiu: la migdiada. Cada qual s'ho munta segons les seves preferències i possibilitats. És el diumenge un dia que no deixa indiferent ningú.
Els malats tenen més visites, les esglésies i centres de pregària reben molta més afluència de fidels. I la mar s'omple de petits punts blancs que adornen l'horitzó. Aquells que fan escalada matinen per fer els cims programats amb les primeres clarors del dia. I els ciclistes també surten d'hora per a fer els kilòmetres i gaudir dels meravellosos paisatges i fer alguna baixada interessant.
Tot és millor al diumenge. Però al estiu més.

dimarts, 24 d’agost de 2010

L'ULTIMA BALLADA DE SARDANES

L'última ballada de sardanes.
És molt corrent que a molts poblets de Catalunya, acomiadin la Festa Major, amb ballades de Sardanes, al menys per la majoria dels del Pirineu, on els costums i tradicions catalanes solen ser més fortes i arrelades.
Ahir vam tindre a l’ última, i el fet en sí, no té cap importància, però en vaig treure algunes conclusions. La sardana és maca i alegre musicalment. Estèticament harmònica, dona sentit de germanor, de unió, d’ amistat i de país. Té ritme, però a mi em fa tristor, al comprobar una vegada més que la ballen els més grans de 50 ò 60 anys i la mainada
Els joves, com amb les demès tradicions, passen, i no apareixen ni pels voltans. Són reunits als pubs de moda, fent la seva tertúlia, al davant d’ uns mostradors plens de cervesa i cubates. I fum. Molt fum. Sense apenes veure-hi, i setir-hi, parlant només amb el llenguatge de les mans, i dels ulls, allí es decideixen molts plans per passar aquella mateixa nit, o molt més temps amb parella. Però de sardanes, ni mitja.

divendres, 6 d’agost de 2010

EXAMEN DE FINAL DE CURS

Avui es el dia assenyalat per començar unes petites vacances a la montanya.
Segurament no hi estaré molt dies, pero si els suficients, per canviar de ritme, per gaudir dels amics que ens visitarán, i segur que també tindre que aguantar els plugims de cada tarda, que si bé vàn per refrescar, d’altra banda t’estoben plans i sortides. Es temps de fer melmelades amb el fruits del hortet del Jaume, de llegir una mica més, i de reflexionar i passar comptes amb un mateix. I no tindré Internet.!
Aquest curs, a banda de que no acabo d’escriure bé el català, sense faltes vull dir, tampoc acabo de llegir el Quixot, i també penso, que em torno molt susceptible i menys pacient. Déu esser la edad. els anys canvien moltes coses. pero yo pensabe que canviaven a millor. Que s’ére mes tolerant, compresíu, i amb molta dosis de paciencia enver tots i tothom. Doncs nó.
Ha estat el motiu de que he suspès, o he tret una nota molt baixa. “Necesite millorar”. Aquesta definició es la que posarie en les meves notes hipotétiques, uns hipotètics professors. ( En tinc un de adjudicat, el professor Ojeda, però es molt considerat, i no em renya mai.) El que em critica una mica més, es un altre blogger, que desde lluny, m’aconselle d’allò mes bé, pero li tinc confiança, i no li faig gaire cas. Aixó ha de canviar, ja l’hi ho dic ara.
El curs que vé les coses han d’anar mes bé. Segur, perque i posaré tot el meu esforç, en agradar, en no fer tantes faltes, en no criticar al Govern in als estaments publics, i porser hi posaré alguna foto.
Que tingueu tots i totes UNS BONS DIES D’ESTIU !!!!!

dimecres, 4 d’agost de 2010

SOBRE LES VACANCES DE 2010

Ja es comencen a fer números i a sortir les llistes de l’atur, i el percentatge d’ocupació del hotels, cases rurals, campings etc. També es necesari saber els transit de passatgers dels aeroports, dels trens i quantificar el nombre de vehicles de les carreteres.
Amb tots aquest ingredients, sabrem mes o menys con haurà anat la temporada turistica, tan esperada i que ara per ara es la única que ens por donar alguna alegria.

Semble ser que les coses no van tan malament com s’esperave, i fins i tot la borsa en aquestos dies fá una petita revifalla. Diguem, que la tempora, del turime dd’estiu, ens salvarà de mals majors. Podriem dir, sense por a equivocar-nos, que per si sola, corregirà o refará un xic, els disbarats i la desmesura dels gastos de la Administració Pública; que está en mans de gent corrupta i despilfarradora.
També diuen les enquestes, que les vacances de la gent del paìs, en general están siguen molt més curtes. Tothom surt, pero un més al hotel, o quince dies com avans, aixó ja és ciencia ficció. Forme part dels bons records de les families, guardats en els albums de fotos. No hi ha diners i es note bastant. Els que no están completament arruinats, que ja no els hi queda més subsidi d’atur, que ja han esgotat tots els recons de les llibretes d’estalvis, com a molt, i si ho l’han venut, van a passar uns dies al apartament de la costa. o al apartament del germá o la cunyada compartint gastos.
Estem en període de vaques flaques, que com sabeu diuen que duren set anys. Només fa falta saber quand es va començar, i podrem calcular, quand s’acabarà.

dimarts, 3 d’agost de 2010

L'ORXATA DE XUFLA

Es com una ritus; asseure'm en una terrasa amb la familia o alguna amiga, i pataplam: Una orxata de xufla, Sisplau. Que resulte que encara no en hi ha? , que ja s'han acabat?, que es que ells no en tenen mai? doncs m'envaig a una altra terrassa, tan feliç. Els meus acompanyants sempre m'ho critiquen, vaja dona, no vindrà d'aquí. Demana un granitzat, de llimona, que també refresque molt. O potser un suc de taronja natural. Però la meva decisió es inapelable, i tan bon punt arribe l'estiu i les calors, a mi només m'apeteix: la horxata de xufla. No se perqué, tampoc ho vull esberinar. M'agrade molt i pagant tinc dret a demanar el que vulgui. O nò? Ya sé que no hi tenen cap obligació de tenir aquest refresc, i si no el tenen, no m'enfado pas, seria ridícul. Simplement vaig alla òn en trobi.
I es que aquesta llet de la xufla, exprimida i ben fresca amb el seu toc de sucre, i aigua, es una deliciosa beguda procedent del país valencià, i que em torne boja.
En les geladeries es de consum obligat i la fabriquen ells, La fan molt bona, encara que té un inconvenient: la data de caducitat. Es de febricació diaria, la del dia anterior no sé s'hi s'aprofite.
Enfí, que quand pugui m'escapo a pendre una orxata, que es la meva beguda super apreciada de la calor. La que es ven amb supermercats, mai es igual, però jo la compro per casa.
Els que em coneixen saven que no bec d’altra cosa, i que la feine es meva per demanar quelcom per beure, quand no es temporada. No prenc cervesa, ni refrescos de cap mena, ni cafés, ni tallats, ni vermouths, ni jeressos, res. Si he de fer gasto demano una ampolla d’aigua natural, sense gas.

dilluns, 2 d’agost de 2010

TREBALLS POC COMUNS I BEN VALORATS

Normalment son feines que passen de pares a fills a traves dels anys. La majoria de les vegades no els hi fan falta estudis universitaris, encara que si hi són, no están de més. Tenen un estatus social elevat, ja que al no abundar i ser una especialitat poc corrent, la seva tasca es molt valorada i ben remunerada.
Una d’aquestes feines es ser afinador de pianos. El que gaudeix de una bona oida i agafe fama, per anar a traballar on vulgui i al preu que vulgui. Si n’esperes que vinguí a casa teva, posem per ejemple, pot trigar molts dies.
Un altre ofici priviliegiat, també te a veure amb la música: Els reparadors o constructors de orgues, de arpes, i d’acordeons diatònicis per ejemple, seríe el mateix cas. I si parlem dels tallers de violins o guitarres, abunden un mica més, (sobretot per Centre-Europa) pero, el que son bons, son molt apreciats.
Canviant de génere, tambe en el terreny de la mecánica, existeixen verdaders espcialistes en el món de la Formula-1. Son autèntics idols que van buscats per les marques, i per els millors pilots.
Un esglaò mes avall també hi figuren el especialistes en canvis automàtics de automòvils de les marques més preudes del mercat. Jaguar, Rolls Royce etc. També es feien dir Si señor! Ara amb la proliferació del aotomòvils de gama alta, i al avenç de les tècniques informàtiques, ens aquest moments, ja no figuren com avans.
Anys enrere, (no pas gaires), el mecànic que es dedicaven a fer prototipus de peces molt especials per la industria, van viue un moment alcid, pero ara i per la mateixa raò de la informatització, també han perdut pistonada.
Un altre ofici, aquest ens agafe de retorn, es el de ferrador de caballs. Aquí si que les noves téctiques no hi podrán rès. Com que hi ha poc caballs, n’hi ha poca gent que s’hi dedique, però el pocs que hi han, s’han de ferrar i pròu. Cistellers, esmolets i terrissaires, els hi manque poc per deixar de els seus estris en repòs permanent.

diumenge, 1 d’agost de 2010

DOÑA FRANCISQUITA

Amb un xafec d'aigua, com poques vegades es done a Barcelona, vaig sortir a l'hora de casa, per anar a veure aquesta sarsuela que s'estave representant al Liceu. Penso que ahir va ser el comiat, de l’obra i de la temporada.
El miracle va ser com vaig poder-hi arribar, amb l'aigua que queie del cel a bots i barrals. El metro va ser la solució, pero el bonic ere poder baixar del coche un cop a l'aparcament.
Una vegada produit el miracle i bastant mullada, tota jo, em trovo acomodada a la butaca disposada a oblidar els nervis i el mal rato, (Haviem quedat amb una amiga) I així va ser.
La música de Amadeu Vives es bona i aquesta òpera cómica va gaudir de un bon exit desde dia de la seva estrena. ( El catàlec explica que l'autor no va puguer assistir al dia del debut a Madrid, degut a una indisposició que no li va permetre de sortir del hotel, pero va seguir totes les escenes via telefón), el fet passave en el 1923. Des del primer moment es va intuir que seríe un gran exit tan a Madrid com a Barcelona.
Per cert, una cosa que em va fer molta gracia es que l'estrena coincidíe amb una época de gran crisi, com ara més o menys, i que les entrades es venien a 25 pesetes, que per aquell temps era un autétic disbarat. I lo curiós es que es van vendre totes. Tal ere la espectació que va despertar en el publllic i critica, que es va vendre tot, contradint totes les presvisions mes optimistes
El dia 29, osigui el divendres, també van haver-hi aplaudiments i bravos, i segur que tots els van mereixer. Pero a mí la sarsuela no es el que més m'agrade misicalment. Es un génere que no m'entusiasme: Una comedia d'enredo com un vodevil, i jo preferixo a totes totes una bona òpera. De temes trancendentals de la mitología, que a vegades ni s’entenen, pero la teatralitat, la música mes contundent, les àries dels tenors i les sopranos,.... Total que Doña Francisquita sí, pero no. Ademés del mal rato de la anada.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA