ANAR DEPRESSA

El nou Govern de Catalunya, ja s’ha possat a treballar. No sé si serà per bé o per mal, pero que tots están cara a la feina, semble que sigui un fet.
Escenifiquen molt bé el seu rol. No han esperat tansevol que el dia 3 de gener, que és quand comence l’any per quasi tots.
En principi aquest tret m’agrada. Mans a la feina, i som-hi!. Els assumptes de la política, estan tan despretigiats, i tan malament, que cal treballar de valent per reedresar-los i mirar de arranjar lo més urgent, que és com tots sabem, baixar les estadístiques de l’atur, millorar l’auto govern, i fer agafar confiança en el país que teníem un temps enrere.
Les meves humils capacitats, no donen per saber si aquest objectiu l’han de assolir gent de dretes, gent d’esquerres, o gent del centre. Per mí tots són persones humanes, i fins i tot vull creure que persones correctes i amb voluntad de sevei al país. Tots ells, tendríen que prioritzar les mancances que patim, avans de pensar en les consabudes inauguracións i viatges protocolaris. Per aixó s’han inventat les video-conferencies, per estalviar gastos inútils. i poder comunicar-se amb el qui calgui, de gairebé tot el món.
A bon segur que tindrán que buscar, compradors, colaboradors, o inversors d’allà on siguin, i no deixar escapar ni un centim per cap costat. Només procedint amb diligencia i efectivitat podran cumplir promeses electorals i retornarl'orgull de gent treballadora i ferma que sempre ha distingit al poble català.

L'HOME DELS NASSOS

De molt petita el meu pare sempre deia que el dia 31 de Desembre, ere el dia en que passave per devant de casa un home que tenia tans nassos com díes té l’ any. No ho vaig entendre mai. I ere ben senzill, però en aquell moment tot y que reclamava una explicació, sempre contestava que em posés a la finestra per a veure’l passar.
He estat sempre molt curiosa, i aquesta actitud, segur que induïda per la bona intenció, em molestave molt, i quand per fí m’en vaig enterar d’aquest i d’altres petits secrets de la festa de Reis, de la tradició del Cagatió etc. no em vaig portar cap disgust, però en realitat, m’enganyaven, i aixó no m’agradeve gens ni mica. Els nens son nens, pero no idiotes. i quand ho demanen s’els té que informar.
Perqué, aviam: que hi té veure els nasos de algú amb el traspàs de un any a l’altre? I el perque es dona menjar al tió, si tots saben que els tions o les buscalles no mengen? Es més raonable deixar menjar al balcó la nit de Reis, per que se supose que els camells sí que poden tenir gana com un altre animal. O també, es més llogic deixar pastissos a la ximeneia, perque el Pare Noel, pugui fer un petit resopó. Es més creible. Ara lo del home del dia de Sant Silvestre, sempre he pensat que ere una presa de pel i una tocadura de nassos.

LAS CAMPANADAS DE FIN DE AÑO

Ya van quedando menos fiestas, menos banquetes, y menos villancicos. Claro que este fin de semana, y en cuanto a menús se refiere, la cosa está que arde. Habrá que inventarse una cena ligera y original a base de frutos tropicales, embutidos selectos, y pastel. Algo delicioso, no grasso, y que se pueda saborear entre baile y baile, antes de la medianoche, y también después de las uvas.
La resaca del dia siguiente, siempre será más soportable, y si se bebe con moderación, mucho más. Divertirse nunca quiere decir emborracharse, o empacharse de comidas contundentes, como asados, mariscos, caza etc., hasta los topes. Divertirse es mucho más que esto, es sinónimo de salud, es estar alegre con tu pareja, o con tus hijos con tus padres si los tienes, pero mas que nada con los amigos de toda la vida, los que te escuchan, te ayudan, y te dan su calor durante todo el año. Acompañado por ellos puedes pasarlo bien en confianza, con un desmadre controlado, pero desmadre al fin y al cabo. Los gastos serán mas moderados, tu hígado y tus riñones te lo van a agradecer.
No quisiera parecer un anuncio de la Dirección General de Tráfico, pero a la hora de hacer las fiestas conviene tener seso y no pensar solo en sí mismo, Porque tus locuras si salen mal, (y a la larga siempre salen mal,) tu vida no solo te afecta a tí. Hay que tenerlo en cuenta.

EL TRANSIT DE LA VIDA

Molts s’aferren a la vida,
malgrat sigui, feixuc pés,
potser pensen que després,
el que hi ha, és el no rés.

Potser hi ha un gran buït,
o un càlid i inmens espai,
tinc molt dubtes, i carai,
perqué ha de ser dolent l’espai?

I perque no ha de ser bonic?
Sigui grand, sigui petit,
perque pensem tan malament,
d’aquest destí que no coneixem?

Els demés que desprès vindran,
molt després de nosaltres,
segur que també pensarán:
tots anirem, òn són els altres

NOU GOVERN A CATALUNYA

Per uns moments done la impressió, de que el nou Gobern de Catalunya, te molt clara la prioritat per resoldre com sigui el problemes econòmicis actuals. I per fí han vist que es tenie que reduir el gasto public i la deuta externa. Ja ere hora! Ara bé. De quina manera s’enfocarà el tema? com s’ho farà el nou President perqué creixi el treball i baixi l’atur? Hem arribat a tocar fons, i ho tindrà molt difícil
El discursos que fins ara he escoltat m’han semblat plens de bona fé, de grans propòsits i de decidida voluntat de portar-los a terme. Fins i tot ha dit unes frasses que considero mes que brillants. Ens ha fet saver que gobernarà: amb el cap fred, el cor calent, la má ferma i els peus a terra.
Sensacional !!!.
Si l’hi ho deixen fer, osía actuar amb aquest tarannà, n‘estic segura, que anirem d’una altra manera. A més a més, segons els entesos, ha sabut escollir un bon equip, incloent-hi persones de solvencia contrastada, en anteriors governs.
Deixem passar el temps, que és en definitiva, el que demostrarà, si tot aquest acurat programa, serà una realitat o simplement una falsa il-lusió.

LES RELIGIONS A DEBAT

En totes les comunitats cristianes del món, es celebre el Nadal, festa molt capdal, que també comparteixen Protestants, Adventistes, Testimonis de Jehovà i d’altres fidels. Una lista llarga. El fet de que sigui tan universals, m’ha fet pensar en les demás religions del món, cada vegada més allunyades entre sí. No hi ha ternes mitjos.
El que és creient, ho és contra totes les lleis de la física, i el que es agnòstic ho és també, contra, tots el profetes, contra tots es estudiosos del evangeli, i desafíe als milions, i milions de catòlics de desde fa mes de dos mil anys defensen la vinguda a la terra de un Jesús Salvador.
Moltes altres creences són així mateix, estudiades i tingudes com les viritables religions, y tenen un munt de seguidos i adeptes que són capaços de inmolarse, per demostrar a tohom que les seves idees, i que segons ells són les úniques, les verdaderes.
A través dels segles,la humanitat, els seguidors de totes les religions s’han enfrontat en guerres, cruels i sanguinaries, i fins ara no s’en ha tret rés de clar. Ni tans sols, la certesa de que existeix un Esser superior a nosaltres.
Un Déu misericordiós o justicier que amenace als homes més amb el càtig que en el premi.
Sota el meu pund de vista, si tots els creients, que frequenten les esglesies, les sinagogues, mezquites i altres llocs òn la gent s’aplegue per a resar, si tots i cadassún d’ells donés molta més caritat, ajudés a mes pobres y fes voluntariat totes les hores liueres, i sigués mes tolerant, el món sí que cambiaríe de veritat. Peró quand dic tots vull dir TOTS. y si procedisin amb conciencia tots igual, no cadríe religions de regulessin aques fet.
Una utopía tot plegat. Una formosa utopía.

EL BROGIT DE LES CASSOLES

Si alguna festa tenim en el calendari, que sigui tipicament una festa gastronòmica, aquesta és sens dubte el Nadal. A més a més de tota la parafernalia dels regals, el seguiment fevoròs de la luturgia del Advent, en molts casos, tot el demés es festa de taula, de menjar i beure.

Vas a qualsevol escala de veïns i els olors forts i especiats dels guisats, se senten d’un tròs lluny. Les escudelles grand tradició i per fer la qual es requereixen, tres o quatre olles, algunes ben grans de mida. Unes olles que només es fan servir una vegada a l’any. I es que i posem tanta quantitat de menjar, que si pensésim amb el nostre fetge i els nostres rinyons, segurament en treuriem la mitat.

Però que hi farem, les tradicións són les tradicions, i si después s’ha d’anar a urgencies per un empatx, s’hi vá i llestos.
Però insisteixo, ho tendríem que fer al revés. comprar menys, perque ara es quand tot es més car, ens estalviaríem les urgencies i un munt de diners. I el nostre cos i la nostra salud, no s’en resentiríe.

BONES FESTES I BONS MENJARS, PER TOTS!!!

LA PREMSA ROSA

Aquest es un tema del que no he parlat mai, i m’apeteix. S’en ha fet tantísssim cas i desde tants punts de vista que no sé si encertaré a dir quelcom de nou. Una crítica diversa, i m’agradaríe afegir un criteri objectíu, clar i inquestionable.
Per començar, a mi no m’agrade aquest tipus e premsa, i d’entrada no sé si la Duquesa d’Alba, s’ha casat amb un torero, amb un capellà o amb un empleat d’hisenda. O bé,si la Belen Esteban ha tingut besonada, o l’han portat a la uci desprès d’un atac de ciàtica, o per una sobredosi. No en tinc ni idea, ni la vull tenir. Ja em semble prou gruixut, que una noia malparlada hortera i lletja com un pecat, sigui l’estrella principal de molts programes de televisió i portada de revistes. D’allà òn no en hi ha no en pot sortir rés, per lo tant no sé com la poden pagar per dir quatre tonteries en publidc i a sobre que tothom l’adori i hasta la consideri la princesa del poble. Es rar i poc comú, i d’aixó en son reponsables les revistes del cor,i els programes de xafarderies de les teles, que són igual que les publicacions avans esmentades.
A més hi ha revistes de les anomenades del cor, i que també publiquen les grans mansions i propietats dels modistos italians i francesos, i de altres membres de la Jet, barroques i plenes de trastes inútils i caríssims, que són en les temps que correm, una provocació. LLuny d’admirar els seus magnífics palaus d’hivern, i els iots en que passen l’estíu al mitg dels oceàns, el que fan es despertar la cobdícia de la gent, que els fa sentir mes pobres i desgraciats.
Quand es publiquen bodes reials europees, passe igual. Com més fastuoses són, més es venen i s’en fan tirades extrordinaries, que exhaureixen ben depressa. Una gran ostentació de riquessa, innecesària, de valuosíssimes joies, que a mi em fa sentir vergonya, de que aquests escassos personatges, acaparin tanta fortuna i tanta bellesa mentre pel món en hi ha que tenen per dormir el cel ras, i rès per posarse a la boca quand es lleven. ES INJUST, i molt em temo que de seguir les coses així, algú comenci per aixecar algún bastó. Que no serie pas la primera vegada.

NADALES DEL 2010

Les festes de Nadal,
son les festes mes esperades,
Perque ha vingut un Nen del cel,
nascut entre mitg del fred i el reguel.

Aquest Nen que creixerà,
com creixen tots el nens del món,
Pau i justicia ens ha de portar.
i d’aquí que ho tinguem que celebrar.

Ai Jesuset, bon Jesuset,
fes-te gran ben aviadet.
Perque, vull que tota la gent.
visqui la Joia i la Pau permanent

M. Sala Porta

EL DIA QUE VAIG DECIDIR ÉSSER VELLA

Millor dit; el dia que vaig decidir deixar de semblar jove. En aquest precís dia em vaig alliberar de moltes tiraníes: La perruqueria, puguer rentar-me el cap sense utulitzar assecador i sobretot deixar de tenyirme. Posar-me 10 anys mínim al damunt va ser tot una proesa. perque soc d’una familia de persones molt presumides i perqué, no dir-ho, amb alguns membres guaperes. I esclar, jo no podia fugir d’aquest esteroetip. També m’agradat molt vestir a la meva moda, no sortir de casa sense maquillarme, i estar sempre a punt per ser mes agradabla a la vista de la gent. He treballat cara al public més de 25 anys, i aquesta realitat també pese i marque molt.

Ara soc fisicament difierent però mi trobo bé, He intentar donar al meu nou look, un aire de modernitat, tallant el cabells ben curtets i depentinats o de punta. i tots els amiccs em diuen que m’escau, i que em fa una cara simpática.

No m’ho crec pas, però la gran comoditat que represente i el gran estalvi em compensen de tots els demés aspectes. Con ara ja em veig vella, tampoc em cal anar a l’últim crit, i han deixat de interssarme d’altres questions relacionades amb l’estética. Lluïr una miqueta de panxolina, no m’amoïne i semblar mas iaia, tampoc. Ho soc i mentres el cap em funcioni n'estic ademés molt orgullosa.

CATALUNYA DÍU SÍ A LA MARATÒ DE TV3

Va començar tímidament, com ja ho habíen fet en d’altres televisions encara que de manera diferent. Estava bé, millor pensat, ben diregit, i van col-laborar en l’incipient proyecte, molta gent séria i compromesa. Aviat es va saver els comptes i òn havien anat a parar aquells diners, que molt generosament havíen donat els participants. Aixó va agradar molt a la audiencia.

Ara, 19 anys desprès, en tots els poblets catalans, i en les mitjanes i grans ciutats, fan les seves rifes, sopars, teatres, aerobics, curses de tota mena, i diverses activitats en escoles, clubs esportíus, asociacions de jubilats, de futbol, de basquet, i molts artistes convidats, que hi ajuden en cada edició, amb la seva actuació desinteressada. El que fa més audiencia es el testimoni i les entrevistes amb els afectats, les seves famílies i els metges que els tracten, normalment especialistes de renom, que expliquen tot el que es va fent en recerca, i noves tecnologíes.

Aquest preàmbul, em serveix per dir que tots el meus païssans i jo mateixa, estem molt orgullosos de la escandalosa quantitat de diners que es va recaptar a la Maratò. I molt satisfets perque estem segurs que la vida de molts malalts, es veurà fortament millorada amb una qualitat impensable de les seves capacitats cognitives i de moviment. I la recerca farà que es puguin investigar, un munt de incògnites en altres malaltíes fins ara incurables.

UN CONCERT DE GOSPEL

D’un temps ençà, sovintejen als teatres de les nostres ciutats, sobretot per aquestes dates nadalenques, els espectacles de Gospel, mes o menys autèntics, i mes o menys de música espiritual negra. A mi m’ha semblat avui que l’he vist en direcite, que les bates de tots els cantors eren tal i com recordem. Les que sempre s’han vist desde els primers grups que vàren agafar fama i prestigi als principis del segle XX
També, llevat de dos o trés, el demés eren de raça negra, amb veus molt potentes i molts kilos demés, com es ovbiament preceptíu.
He de confesar, que el ritme trepidant de les seves cançons, i la agilitat i gracia en les coreografíes, ha estat ben notable, pero diria, i d’aixó no en soc entesa ni de bon tròs, que s’han modenitzat una mica massa. De cançò espiritual ni una,; jó només he sentit Jazz interpretat per un bon grup dels anomenats de Gospel, però només que jazz.
Han tingut exit i la gent els ha apaudit molt, es veritat. Jo he tornat a casa sense degustar, el que anava cercar: Un concert de cançons espirtuals negres, de les nascudes en el camps de cotò en temps de l’esclavatge i que ere el clam que els pobres esclaus duien a les esglesies, com el plor del mes desfotunats, i que al cap i a la fí, es del que dóne nom a aques tipus de música nascuda al bell mitg dels Etats del Sud de Nortamérica, que sempre hem conegut com: GOSPEL

ESTEM A NADAL, TEMPS DE TREVA P'ELS CONDEMNATS

Semble que tindríe que ser així, peró no, Per les crítiques que veig cada dia, i p’els missatges de suport incondicional que llegeixo, y que després de tans dies encara cuexen i perduren, tindré que acabar per no mirár-los. I, ho sentiré molt. perque havía près apreci i confianza a molts bloguers, que no han perdonat
la meva sinceritat, ni les meves raons. I en tenia i moltes!!!
Porque de ofenses no n’he fet, cap a ningú, he donat una opinió amb educació i respecte des de una posició que només que m’ho permitíe, la experiencia, i la confiança, que el mateix bloguer propose en la capçalera, del seu espai.
“No estoy de acuerdo con lo que dices, pero defenderé con mi vida tu derecho a expresarlo”
Pués no se amb qué, serie amb un cop de destral per tallar-me el coll.
Se que aquest senyor domine com ningú la paraula i té recursos per donar-li mil voltes al asumpe i capgirar el missatge com ell vulgui, si li vé de gust.
Ha siguit una temeritat, per la meva part voler donar-li un consell, o voler
ensenyar-l’hi alguna cosa que no sápiga. Tonta de mí. Aquí si que els seu encapçalament té un significat ben elocuent: “Cree en aquellos que buscan la verdad, duda de los que la han encontrado”.


Per la meva part dono per acabada la polémica, segurament serà la derrera opinó que escriuré, a tots dono les gracies i us desitijo:

Molta felicitat, molt seny y molts torrons!!!

ELS LLIBRES DE CUINA

Cada vegada hi més publicacions especialitzades del tema. Tots el que saben una mica de com moure’s entre fogons, acaben per escriure unes receptes del que sigu: “Les mil maneres de fer el pa amb tomaquet”., “Curset de fulanito per plats de bacallà”, “Amanides per tots els gustos”, “Cuina facil en temps de crisi”, “ Menús variats per a solters”, “Cuinar sense calories”, “La salut comence a al cuina”, “Plats especials per Nadal”. “Aprimar-se menjant de tot i molt”.... No acabaría pas, perque son tants y tan variats,que quan passo per un aparadaor d'una libreria, m’aturo uns moments amb el nas empegat al vidre, i de seguida veig una muntera de llibres enquadernats a tot color, y amb unes portades llamatives i uns titols molt sutgerents.
I pel que semble es un dels temes mes demanats pels lectors. Ara, per les dedes en que mes es ven el libre com a regal, les enciclopèdies sobre temes culinaris, s’emporten al palma. Exit de ventes assegurat, i el best seller de la botiga es aquest y no pas la ultima novela d’en Ken Follet, o un recopilatori de poemes de Antonio Machado. Semble mentida per es així.

EL DESSESPER

A Olot ja l’han tastat. Per desgracia 4 persones, han estat victimes d’un home que estabe sota els efectes d’aquesta droga tan perillosa: el desesper. Es una gréu pertorbació de l'ánim deguda a la pérdua de tota esperanza de salvació Es una arma molt dolenta aquesta. Desvirtue al realitat, y done forces per fer qualsevol vestiesa La persona que el pateix, se sent acorralada sense remisió, perd el sentit de la realitat, i no hi veu cap mes sortida. Ha quedat ben demostrat, en aquest cas y en molts d’altres que la prensa recolleix a diari. La pena es que han pagat justos per pecadors, i ara tenim quatre famílies que ja no tindrám unes festes ni joioses ni normals. el meu condol a totes les families de les victimes y el máxim castic per a aquest home que ha estat també una víctima més dels temps que correm, ara mateix. Caldríe tenir en compte aquest punt, y suposo que els defensors ya ho defensarán en el seu moment.

MES VERSETS DE NADAL

Nova Nadala de 2010

Les plantes i les flors del meu jardi,
son plenes vida i de plançons.
Com ja venen les festes de Nadal,
preparem versos y moltes cançons.

I es que el Bon Jesuset,
ha de venir un d’aquestos dies.
potser vindrà mitg mort de fred,
Però segur que ens durà moltes al-legríes.

L’hi direm versos a taula desprès dels torrons,
Cançons per cantar al pesebre.
Els versos per desitjar a tots felicitacións,
Que en un dia així s’escau de rebre.

Si quedeu contens amb la nostra gatzara,
el moment adecuat i mes bó es ara
Perque deixéu anar unes monedetes,
que ens ajudarán a fer unes bones rialletes


Montserrat Sala Porta, 2010

QUAND L'ÀNIMA PLORE

Quand t’has senit injustament tractada, quand has fet el ridicul sense peder-ho evitar, quand semble que tots els malfactors s’ajunten alhora, l’anima se sent trista, petita , i voldría amargarse en un lloc òn no la pugués trobar ningú. Segurament es posaríe plorar per sentir-se incompresa i sola. L'hi envaeix la tristor el desànim, i no trobes remei només que en la escriptura. Deu ésser com una confesió o com una visita al psiquiatra, (segons diuen, perque jo no en conec pas cap).
Alguna cosa hi deu fer, el escriure i besar les tintes fosques y amargantes del tinter.
La foscor de la tinta l’hi deu vindre de les coses obscures de la vida, i l’amargor de les vivencies i les experiencies que ningú vol comprendre, i que hi són, encara que els mes llestos es pensin que només son cuentos d’ en Calleja.

UNA LLAR DE FOC

sempre ho he sabut. La llar de foc en temps d’hivern, en els primers dies de la primavera, o en els últims de tardor, es un gust, que no es gaire corrent, poder-lo tenir en ciutat. Hi ha habitatges que la poseeixen, però te més funció decorativa que una altra cosa. En contats cassos l’encenen, perque sempre hi ha l’inconvenient del combustible, d’on enmagatzemar-lo, de traginar-lo sense embrutar, el polsim, y l’olor de fum, que tots temen.

El que conseve una heretat antiga, o casa pairal, en algún poblet de la geografía de les nostres autonomíes, o bé té un xalet a la muntanya, aquest sí que es ben afortunat. Ell pot gaudir de la viva satisfacció dels sentits, d'un del més primitíus plaers del home. La escalfor i la companyía, de les flames enceses, que són alhora el mitjà mes efectíu, d’entrar en calor.
Sentir l’espetec de les gospires, intentar endivinar les filigranes o figures que formen les llengües de foc, mirar els troncs com es van diluïnt en foc víu i ardent, fins convertir-los en brasa. I observar el ball de colors vermells, taronges y grocs, serpentejant amunt cap a la ximeneia. Es molt millor aquets vell espectacle, que mirar la televisió sempre avorrida i repetetiva.

Totes les sensacions arriben a l’anima i ens fan entrar en una somnolencia dolça i reparadora, que només es trenca per la necesitat de remoure les buscalles, i reavivar el caliu. Però el miracle, ja s’ha produït. Setir-te a gust, meditar, llegir...potser reposar d’un llarg dia de feina, però sempre la llar de foc ens fa gaudir del descans en plenitud.

Para mis fieles lectores
La siguiente historia ha sido escrita para participar en el concurso Paradela de Coles del blog de Paradela-

APRENDER A VIVIR EN TIEMPOS DIFICILES

La pila de la hecha, estaba ya cortada. Ahora por fín podría salir a jugar.
Su madre le había dicho: cuando acabes podrás ir a la plazoleta, con tus amigas a jugar con las canicas.
La muchacha, volvió a mirar a su alrededor. No no quedaba ni un tronco por cortar. Arrimó el hacha a la pared del cuartucho, cerró la puerta con el cerrojo grande y salió a la calle.
Una densa neblina se había apoderado del lugar. Oía las voces y el griterío de los chicos jugando a guerras, y las niñas que habían iniciado un nuevo ciclo de juego. Ahora tocaba saltar a la comba. Mejor!-pensó, aquí no me podrá ninguna. Y se dirigió hacia las voces.
Cierto, la chiquilla era delgaducha, por no decir muy flaca, (no por mucho comer)y con tan pocas carnes saltaba ligera y liviana como una gacela.
Cuando estaba en lo mejor del juego, ganando a sus compañeras, por resistencia y número de saltos, oye la voz de su madre que la llama. Se le había olvidado comprar aceite. Y tenía que ir corriendo a casa la Braulia. Unas combitas más y al segundo chillido de su madre, corre veloz a su casa.
Trae una garrafa de aceite y 5 kilos de patatas. Enseguida!- le dice, con autoridad.

Baja las escaleras y el último tramo que era el mas largo, se desliza por el montante metálico subida de lado como una experta jineta en la baranda, que estaba lisa y brillante por el roce de su ropa andrajosa y sucia. Iba tan deprisa y lo hacia tantas veces a lo largo del día, que podía dar una salto y adelantar medio camino de la entrada que era un espacio amplio. Y en dos zancadas a la calle. Pasaba por donde estaban las chicas, se detenía un poco a mirar y seguía su camino hasta la tienda. De regreso a casa, sentía el peso de las patatas que no la dejaban caminar. Tenia solo 11 años, y al final del día, había hecho mejor jornal que su padre que gastaba más las sillas de los cafés que las de su casa. cuando volvía a la plazoleta ya no quedaba nadie. Mejor, pensaba, estoy demasiado cansada.
Tenia 3 hermanos varones mas pequeños, que se pasaban todo el día callejeando, o en el campo, buscando nidos de alondras de comadrejas, de lo que fuera. pero los niños no tenían que ayudar a mamá, esto era lo más mal visto en aquellos dias grises de la postguerra. Toda la carga para ellas. Era lo normal y preceptivo.
Después de las múltiples ocupaciones de la chica, en la casa, (Una casa de huéspedes, con capacidad para todo el que llegaba.) también iba a la escuela. Le gustaba aprender matemáticas, historia y geografía! Con un solo libro había para todo. LA ENCICLOPEDIA.
Ir al cine los domingos, si podía recoger las 2 pesetas que costaba la entrada, y esto no pasaba siempre, le gustaba mucho. La hacia soñar con otro mundo que no sabía muy bien si existía o no, pero que la hacia vivir, en colores y esto era bueno, en su triste i aciaga existencia
Por aquellos días descubrió, que el piso del al lado que era del farmacéutico de los bajos de la casa. Un viejo baboso y avaro que vivía en la trastienda, guardaba arriba todo las revistas que recibía,y que después de leídas las almacenaba arriba, en el piso vacío.
Que descubrimiento!, ya no le faltaría cosas que leer y aprender, porqué, tenia tal ansiedad de saber y de saber, que por las noches de verano y al precio de su pellejo saltaba el balçón, subida a una silla y dejaba su frágil cuerpo suspendido al aire por unos segundos, hasta poder tocar la otra balconada i saltar en el interior de la terraza contigua. Nunca la vió nadie, Allí había un arsenal de buenas revistas y muy buenas publicaciones de todo tipo, muy interesantes. Allí supo que las niñas de su edad que salían en la revista Life americana, no tenían que cortar leña en el sótano, ni ir a buscarla a la aserradora con el carretón como le tocaba hacer a ella. Y con lo lejos que estaba! Ni bañar a sus hermanos todos los sábados en un barreño.
Admiraba las modelos estilizadas y bien maquilladas que veía el las paginas de moda, y que se parecían mucho por su porte a las artistas de las películas. Y descubrió paisajes increïbles, que jamás pensó que existiesen en la realidad. Gullin en China. Grindenwald, en los Alpes, Nueva York, Londres, Hong Kong. Supo de las grandes catedrales góticas: Milan, Reims, Colonia. Supo de historia, de arte, ciencias y actualidad.
Para regresar a la realidad no le era tan difícil ni tan peligroso; solo había que abrir la puerta del piso cerrar de golpe pero muy suavemente, y meterse en la oscura y desgraciada realidad de su casa, de su família y de su vida.

LA OLLA PODRIDA DE IBEAS

Despues de cuatro dias, aún sigue coleando por estos blogs quijotescos, albanzas, risas, buenos deseos, aventuras e historias divertidas de los viajes,los encuentros y el regusto de la famosa olla podrida.
Un grupo de viejos amigos reunidos en torno a una mesa con ganas, de charla, con ilusión, algunos con muchos kilómetras a cuestas, y conscientes de hacer historia. La larga sombra de don Alonso Quijano, seguida del orondo Sancho Panza, se extendía de nuevo por la meseta castellana como tantas veces, y nunca hubieran imaginado que 500 años mas tarde de su puesta en escena aún tendría, la misma vigencia y devoción por parte de un grupo de gente dispar que se ha empeñado en poner otra vez al dia las páginas Cervantinas. (Si es que alguna vez no lo han estado) Felicidades a todos y todas las que habeís podido comer la olla y de paso homenajear al verdadero cocinero y protagonista del evento D. Pedro Ojeda Escudero.

ELS VERSETS DE NADAL

Per tradició, per crença i per fer contens a tots, cada any per Nadal, si els col-legis no els hi donen, els hi faig jo matixa. Son els versets que els nens de la casa, que desde ben petits, saben que als postres han de recitar la poesía o cantar una nadala.
Fan molta gracia i als avis o pares que tingueu nens os ho recomano vivament. Es bó per perqué aprenen a parlar en public quand tot-hom els escolta, i s'el hi dona un setit al estalvi ja que despres tos han de pagar quelcom.


La familia tota, espere aquests dies,
son dies de festa, son dies de joia,
al Portal de Betlem, hi ha una gran Nova,
i es que el Deu Jesuset es nat a la Cova¡

Vindran el pastors i les pastoretes,
li portaran mató de les seves ovelletes.
D´altres presents tindrá, de lluny i de fora,
i dels Reis de l´Orient, sense demora.

Cantarem Nadales, tots junts i ben fort,
picarem de mans, fins que es faci de dia.
perque el Nen Fill de Déu,
estigui content allá a la Establia.
.
Correu cosinetes, vingueu cosinets,
que la nostra cuinera ha fet torronets.
Que bons que serán, com en gaudireim¡
fent cagá el tió, pipa, ens ho passarem¡

Bones Festes a tothom¡¡

(M.Sala Porta, Dbre. 2008)

ELS AMOS DEL PAÍS

No es la primera vegada que passe. Els controladors aéris amb uns sóus, mil-lionaris, s’han proclamat amos y senyors de la mobililat de tota Europa, i penso que de tot el món, amb destinació o sortida desde aquí. Han decidit que farien ballar les seves músiques y amb la valentía que els hi done la força dels diners, es planten y a ballar. Y sense avisar. A tots ens ha agafat amb les sabates de neu, no pas de ball. Completament a contrapéu.
Una vegada més, sento veronya al-liena, per aquest país de pandereta, que no hi ha manera de canviar. Es absolutament inpensable que un colectíu tan petit posi el país potes enlaire, fins tinguer que declarar el estat d’escepcionalitat d’alarma. I l’ ejercit ha hagut d’internenir,
Sempre deia en broma, que quand tornés a neixer, voldria tenir un Corte Inglés, però pensant-ho bé, prefereixo ser controladora perque ademés de tenir molts diners també tindre el poder.
Afegiría moltes coses, tantes com histories de les persones que tenien que estar a tal o cual lloc per asumptes o esdeveniments potser ineludibles.
El Govenrn diu que pendrà mesures, y que aques fet no es donarà mai més.
Yo no sé si creurem’els.

EL CARRUSEL COLORISTA DE LA NAVIDAD

Ya están en marcha los reclamos de las luces de colores, de los neones más potenes, que se puedan lucir en los escaparates, y las músicas celestiales a toda potencia. Ya està aquí el Agosto de los comercios, de las administraciones de Loteria, de las compañías eléctricas, del gas, y de las de teléfonos. Todos estos estamentos ya se están frotando las manos, porque ha llegado su hora. La hora de la verdad.
Después de un año duro y de escasas ganancias, por fin podrán resarcirse i vender a tope, porque nadie en Navidad es pobre.
Los pequeños comercios, pondrán sus mejores galas y su más rutilantes rebajas, porqué la cuestión es vender, vender y vender.
Los consumidores, que también, hemos estado padeciendo esta escasez de medios económicos, nos tiraremos a la calle, como corre el perro detrás de su presa, igual que no hubiéramos comido ni vestido en el resto del año.

Que lejos quedan los años en que la Navidad tenia otros sabores, otros mensajes menos consumistas y muchas más familias unidas alrededor de una mesa con pocas “delicatessen”. pero con mucho amor compartir los turrones, que era lo único extraordinario que había.
El consumismo, era una uptopía. Una cosa irreal que se veia solamente en las películas
americanas en technicolor. Pero era menos irreal de lo que pensábamos. Y menos lejano. Llegó su hora también en nuestros hogares, pero con tanto que compramos y regalammos y comemos, ¿Somos más felices?, ¿Somos mejores personas? Habría que replantearse el futuro, y volver a creer que el espíritu navideño, no son los regalos ni los manjares mas caros del mercado. ES algo completamente diferente que ahora no se da.

HE RECIBIDO UN EMAIL

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a
íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y
toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que
afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén)
el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers)
para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas.
Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de
Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona.
Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las
armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola
guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de
las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe
V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana.

Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas,
como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y
reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas
embestidas lo abocan la muerte.
Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos
sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países
para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde
crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos,
en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno.
Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo.
La población catalana se define por una doble característica : el
seny y la rauxa. 
El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía
seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado
de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que
la subiera: 'Es igual', contestó a varias solicitudes, hasta que un
mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto!
'Es igual', volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade
(frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba
en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese, señora'.

 La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma
el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El
otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle
a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo:
'No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí
sólo'. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas.
Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuertode Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso:
'Para Manu y Antoine, afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este
parco comentario: 'Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra'.
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón,
sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el
Ingenioso caballero muriera loco.

Me gusta Cataluña
en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para
vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.


Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, padre del cantante Manu Chao y
Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.


 

LES OBRES DEL MEU CARRER

Es van començar en el més de Juny, i encara n’hi quede feina per estona. Han fet el clavegueram, han tallat el arbres, han posat fanals nous, han enterrart tubs i mès tubs de tot color i de gruix. Desprès s’han fer voravíes noves amb rajola anti-lliscant, el vorals amb pedra picada i han obert el carrer de llarg i de través. S’han fet més fotats una vegada ja estave tot cubert.
Estic de tanques de color groc i de fer filigranes per etrar a casa, fin mes amunt del terrat.
El meu carrer és molt llarg, ademés fa molta pendent. Es camí de pas per anar a una escola que és al capdemunt de la muntanya i que te 2000 alumnes, per lo tan cada matí es monten un bons ciris per anar a l’escola, En hi ha que pujen a peu ben d’horeta, que potser es menys perillòs.
Demà semble ser que volen asfaltar, i avui tot el veinat tindrà que aparcar fora. Suposo que hi haura bofetades.
No ho comprenc. El meu carrer es de doble sentit de circulació, i tothom pujave i baixave sense problemes. Hi havíen arbres, enllumenat, voravíes, i asfalt com es natural. Ara amb la remodelació, no tinc cap dubte que quedarà molt millor, pero amb la gran crisi que tenim al damunt, valíe la pena aquest gasto tan gran per arrranjar una cosa que no estave pas tan malament? i donar tantes molesties als veins?

DESPRÈS DE LATEMPESPTA: LA CALMA

Ara es el moment, de l’anàlisi, de la reflexió. Un cop assumida la realitat, un cop exhaurits tots els ajectíus del esdeveniment, una vegada que tots h’han dit la seva, que han corregut ríus de tinta, fins i tot a l’extranger. Ara es l‘hora de parlar del clasic Barça-Madrid.
La meva lectura no es gaire diferent de la dels demés, tot y la prudencia i la precaució de deixar passar les cridòries i la eufòia, per veure-hi mes clar.
El que va passar al camp el dilluns, es anormal i estrany. Perqué el Real Madrid,es un equip potent, organitzat, i farcit de bons jugadors. I fa molt mal quand s’ho propose. I el dilluns semblaven un escamot de corderets blancs al darrere d’una pilota, com si tinguèssin por del gos d’atura del pastor. El seu pundonor no es mereixía una desfeta com la que van tindre. Una mica potser va ser el anar sempre darrere de Messi, i com sol passar, van deixar d’altres forarts per cubrir sense pensar que al Barça en hi ha més de jugadors com ell.
Degut a l’extraordinari resó mediàtic he gossat escriure aquestes paraulels, que de no ser així mai ho hauría fet. Entre d’altres coses perque tampoc entenc de futbol, ni el veig quasi mai.
Segueixo éssent molt crítica amb els esports que mouen tans interessos, quand tans països hi ha al món que moren de gana.
Serie bó que aquests noiets joves, carregats de mil-lions i pressumint de Ferraris, es recordessin dels que no han estat tant afortunats com ells. Faig la mateixa crida als direcctíus que permeten aquestes bogeries.

NOU DIARI A CATALUNYA: ARA.

El propassat dia 28,va sortir al carrer una nova publicació en llengua
catalana. En aquests temps de crisi, un grup de gent jove, intel-ligent i dinàmica ha posat al carrer l’esmentat rotatíu amb voluntat de sortir a buscar el futur, tal i com rese el primer enunciat.
El seu director es en Carles Capdevila. L’acompanyen en aquesta aposta interessat, periodistes i escriptors de renom. Gent molt preparada i pel
que demostren, amb molta empenta i voluntat de servei.
He comprat i he devorat el primer i el segon número,(tots els que han sortit fins ara) i crec que canviaré el meu costum de comprar La Vanguardia, per
L’Ara. Els articles i els editorials, són potser una mica més minsos, peró per
dir les coses clares i entenedores, no fan falta moltes paraules.
Porte de tot i es fà molt amé i entretingut. I una cosa ben important, es fer país, perque si no el fem els de casa, quí ens el farà? Sense mensprear ningú i respectant totes les opinions i parés. Que totes són dignes de tenir en compte.
Un xic mes d’ilusió després del canvi politic,que també tocaba. I de tot el que he llegit fins ara, hem quedo amb una frase del Antoni Bassas:
“el que ens fa petits es la nostra llibertat de pensar en gran.”

ANA MARIA MATUTE (blog adelantado del dia 26/11/010)

Aunque premios literarios no le han faltado a esta autora, en su prolífica vida literària, el Premio Cervantes, se le resistia y nunca llegue a comprender la razón. Buena pluma entre las buenas, con éxitos superventas desde años, excelente narradora de las duras visicitudes de la guerra Civil. Ha cultivado casi todos lo géneros; ha publicado diversas triologias y es miembro de la Real Academia Espanola ocupando el sillón K. Es profesora honorífica de prestigiosas universidades norteamericanas.
Se puede pedir mejor currículum?

En su haber el premio Nadal. (dos veces)
Premio Nacional de Literatura
Premio Planeta
Premio príncipe de Asturias de las Letras y por fin
Premio Miguel de Cervantes.

Larga vida a la homejeneada, con mi admiración, y reconocimento de lectora asidua.

LA VIOLÈNCIA DE GÉNERE

Avui es el dia mundial de la violència de génere Més propaganda gratuita per els maltractadors i les maltractadores. Perque de dones violentes y que saben com treure de polleguera als seus companys fins a obligarlos a fer un disbarat tan grand, també existeixen. Potser son menys agoserades i ademés no disposen de la força física dels homes. Per aixó, el casos extrems de violència, en són sempre les fatals perjudicades.
Cal examinar un a un cada cas, perque en molts d’ells l’home no es pas el més culpable de les greus situcions a que arriben les parelles, avans de produir-se el fatal desenllaç.
Conec cassos esfareidors, que el home se li han de girar per força les neurones. Quand es trobe sol, al mitg de carrer, sense quasi sóu, amb ordre de allunyament, sense poder veure ni parlar amb els seus fills que potser ocupen un pis herdat del seus pares......
L’home que se sent traït, en les seus aspectes mes intims, i que es veu
despreciat i rebutjat sense haber fet rès més que treballar per la familia. ....Res pot justificar una mort, Peró s’ha de tenir el cervell molt ben amoblat, per aguantar aquestos atropellaments, i que hi són tots ho sabem.
He exposat algún cas que ens dòne idea de lo que també es veritat. L’inrevès de la mayoria, d’acord, peró existeix. De cap manera voldria que s’hem mal interpretés, i que ningú es pensés que vaig a favor dels violents. No és pas la meva intenció. Perqué també hi ha violentes,i provocadores, es un fet, que no es por negar.

L'ESPERANÇA, L'ESPOIR, LA ESPERANZA

Es ésta una palabra que tenemos que tener en cuenta siempre. Este es el tema que debatimos en la classe de francés del último lunes entre la profesora i sus discípulas-os.
Salieron infinidad de pròs y contras, de argumentos muy pensados y otros sin fundamento, de escépticos y de mas sensibles com el tema. Un auténtico forum en el que todos debatimos, acaloradamente, y en le que se mojaron todos y todas.
Al final aceptaron las tesis de los más debilles entre los que me encontraba. Es una palabra magistral, sin la cual no es posible vivir.
empezamos por los temas más candentes y de actualidad.

La Crisis: Estan las cosas tan delicadas, que ha llegado el momento de confiar y esperar trabajando que todo se vuelva a redireccionar. Con convencimiento y fé.

La juventud: También las cosas andan revueltas, los educadores, sin interés, porqué ven que sus esfuerzos no se toman en serio, que han pasado a ser unos segundones en la clase, y han tomado la dirección los padres. Inaudito!

La família: Tambien espinoso y difícil. es un tema que sin esperanza, se hunde el mundo cuando hay una separación con hijos.

Los enfemos, todos: si sufren lesiones incurables, si són terminales, no podrian resistir sus sufrimentos si no tuvieran la esperanza de tener la fuerza necesaria, para poderlos resistir, con o sin medicamentos.

Se trate de lo que se trate tener esperanza, es fundamental, aunque tengamos que seguir trabajando y sufriendo las injusticias sociales. Por encima de nosotros, creyentes, ateos, agnósticos, siempre estará:
LA ESPERANZA.

A PROPÒSIT DE LES ELECCIONS CATALANES

Ya fa dies que els partits polítics estan escalfan motors, por la gran cursa del dia 28 de Novembre. Una cursa en la que tot si val: mentides , promesses falses, desqualificacións personals. aceptar favors a interessos impagables, i altíssims.... La cuestió sempre es la mateixa: Veure qui es pot seure, al la poltrona del Govern de Catalunya.
Propaganda? tota i més. Mitings? un a cada recó, a cada poliesportíu, a cada teatre, perque aixó sí, enguany tenim més pretedents que mai. Que jo sàpiga , hi ha al menys 7 partits amb propostes diferents. Per triar i remenar, com a les rebaixes. Quí en done més?

El que fa riure de debò, es que la gent, que no es tonta sap que les coses están molt malament, i entri el que entri a manar, ho té molt difìcil, per arranjar, la actual crisi, i rehedresar les polítiques socials, si no hi ha un duro enlloc. Està tot tan desmadrat que encara que hi posin voluntat y ganes, no se’n poden sortir de cap manera. Sinò temps al temps....
Peró una cosa es certa: hem d’anar a votar! (¿...?)

DESPRÈS DE UN LLARG VIATGE

Sempre passe, que desprès d’haver fet el viatge que somiabes, et quede per dintre, una mena de remordiment per haver deixat la família, el els compromisos, i fiena per fer, i també per haver gastat més del compte. Que sempre passe així. No sé com és, però no ho pots evitar. Si ho has passat bé o dones tot per ben empleat, però si hi ha quelcom que t’ha amargat el recorregut, llavors la cosa canvíe.
Endressar tots els paquets, veure que haguis comprat un regalet adient per cadascú. Desfer maletes i bosses, rentar i planxar la roba, i que tot torni a ser al seu lloc, es complicat i laboriòs. S’ha de ser valent, organitzat, i si pot ser tindre una mica d’ajud, no va malament. A més a més, trobes les plantes mitg mortes, que cal possar a la UCI sense esperar ni un minut, i mentres fas totes aquestes tasques el telèfon no pare.
Es de’agraïr que els parents, amics, veïns, i d’altres vulguin assabentar-se de com ha anat tot. I ho valoro. Per aixó es té que organitzar trobades, per explicar les noves experiencies, fer comparatives, veure fotos, etc. etc.
Total, que anar de vacances, es una moguda gran i que comporte molta feina i gasto. Tot i els inconvenients us ho recomano vivament.

L'ARRIBADA

Amics i amigues del blog.

Ja soc aquí !!!!!!

Acabo de obrir l’ordinador, i encara no he llegit a ningú. Espero posar-me al dia ben aviat, i tornar a escriure les meves parrafades. M’ho he passat molt bé, he descansat, he desconetat, i m’he he divertit.
Fins ben aviat!!!

Amigos blogueros todos

Después de haberme metido en este berenjenal de los blocs, hace mas de año y medio, y si las cuentas no me fallan, habré escrito por lo bajini, mas de 200 posts. Són multitud de palabras, un buen puñado de ideas, y gran cantidad pensamientos volcados en estas líneas, dia a dia. Pero no es lo que yo he hecho, que no tiene demasiada impotancia. Lo mas significativo y lo que me importa de veras, es que he encontrado mucho mas de lo que buscaba. Comprensión, apoyo, cariño, y mucha compañía.Formamos todos juntos un club formidable de amigos entrañables, que para nada querría dejar.
He disfrutado como nadie leyendo poesía, viendo los estupendos Yotub's que enviaís, los chistes, y enriquecerme con los consejos de personas muy documentadas, en psicología, en derecho, en historia, en medicina, en religión, y actualidad. He visto las mejores fotos que se hacen en este país. Con las nuevas técnicas, aplicadas a las corrientes mas actuales. Historias de cerca y de lejos, de política, y de entretenimento, de economía y de medio ambiente, verdaderas o de ficción.
Artículos e historias que son una maravilla y que vienen desde muy lejanos paises.
Todo, todo, me ha llegado, me ha calado, he reído y he llorado, pero para nada, cada cosa vuestra que he leído me ha dejado indiferente.
Ahora me voy unos dias y seguro que os echaré de menos. Seran muy pocos, y he pensado en todos al redactar estas líneas, para deciros de corazón, que me sois imprescindibles.
Gracias y hasta la vuelta. Portaros bien.

LA RUINA D'UNS AMICS

Avui estic mol trista. Estic fent les maletes per anarme’m uns dies de vacances, i justament al mateix dia m’ha assabento que uns amics intims, els hi subastarán la casa l’apartament, dos parkins i es quedarán amb una pagueta de miseria, i unes malaltíes grèus que els hi han ocasionat aquestos plets amb l’Hisenda Pública.
Es un cas que clame al cel, perque son més inocents, que els ocellets que retornen als climes més càlids per passar l`hivern, y que es veuem volar per sobre els campanars dels poblets y per damunt dels arbres acolorits de la tardor.
No se quina mena d’Estat de Dret tenim en aquest paìs de padereta. Serà el dret de robar a a carta-cabal, i de marejar la perdiu fins la extenuació.
Perque es done el cas de que tampoc tenen fills, i están sols i malats.
Aquesta feblesa es la que han aprofitat les homes de Harrelson per clavar-los-hi la última i definitiva estocada. No hi a dret! Amb els lladres tan grans que tenim pel carrer, paguen els pobres desvalguts, tots els plats trencats

Es veu que no puc marchar tranquil-la, perque ja fa dies que em temía un desnllaç així, (per tot com anave), i hagut d’éssser la el dia 8 de Novembre.

Demano disculpes a tots els meus amics de la globosfera, per explicar coses tan verdaderes i doloroses, en lloc de fer una reflexió més lleugera i de contingut més amé.

BUSCANT LES ETERNES GANGUES

Cada dia en hi ha més. Ara tot son sabateries OULET. texans OULET, Roba de nens OULET. Llenceria OULET. I ben aviat tindrem carns OULET, peixos i bacallans Oulet, i potser aigua envasada OULET. Qui sap on por arribar la moda dels comerços de rebaixes de tot l'any, que ara n'anomenen OULET'S. perque dedueixo que es aixó; generes de saldo que s'ofereixen a tot temps. Una mena de "todo a cien" però a lo bestia.
Hem suposo que els botiguers i comerços en general, el que busquen es vendre com sigui, i aquet es un parany com un altre per a fer que el client entri de una vegada. Si entre, tenen moltes més posibilitats de vendre que si passe de llarg. Por lo tant es imprescindible cridar l'atenció. Un ròtul amb les paules màgiques i ja està.
D'ara en endavant miraré si trobo alguna poesía OULET, un article de fons OULET, o algúna revista que escrigui en OULET. S'haurà de rumiar menys per escriure-la? S’hi podrán incloure mentides?. A lo millor es podran tolerar les faltes de Ortografía?. Si es OULET, tot si val. Penso que m'ho tinc que rumiar, una mica, però als escrits més dolentots els hi podría posar aquest lletrero: REFLEXIONS EN OULET

ELS PONTS FESTÍUS

Els ponts festius són un bon invent. La verdadera revolució dels darrers temps. Els hi van bé a tots: prefesors i estudiants. Hostelés i clients.
Autopistes i usuaris. Pobles i ciutats. Gent de mar i gent de montanya.
Vell i joves. Hi son plenament d’acord.
A primers de l’any quand rebem els nous calendaris la primera cosa que mirem es els ponts que hi ha. Com vindrà el pont de la Constitució, els nadals, les vancances.
No sé com trebalellem cap dia, amb el que ens agrade fer festa, es una cosa que no he entés mai. De profesionals del atur, ja en conec algún, però.

TODOS LOS SANTOS

Este post escrito en castellano se lo dedico a mi amigo Cornelius.

De muy antiguo le viene la tradicón de llevar flores a los cementerios, como homenaje y recuerdo, de los que ya no estan con nosotros, y que en su dia dejaron un gran vacio en nuestras vidas. Nuestros antepasados. Dejaron una huella tan grande y visible, que se nota incluso en nuestros rasgos físicos. Sus genes siguen perpetuados en nosotros, y por lo tanto nuestros orígenes estan allí. Bajo tierra, o en un panteón. Lo mismo dá. Es de justicia que por lo menos una vez al año, rindamos culto y recuerdo ferviente a nuestros difuntos.

Los más prácticos dicen que no sirve para nada, que es el dia del negocio de las florisiterias, que se llevan más por los vivos y por el que diran, y no sé cuantos cosas mas, que argumentan los que son contrarios, a acercarse y perder unos minutos en el pensamiento de aquellos huesos yacientes.

Al principio de nuestra andadura como matrimonio, veíamos a nuestros padres hacer peregrinación con sus flores hacia los camposantos, y nos preguntábos el porqué de tanta devoción. Yo creo haber encontrado la respuesta, escribendo este post, aunque desde que ellos faltaron, nunca sus flores frescas, en este dia, y también en otros, les han fallado.

!Ni un puntito somos en el Universo: Perdonar todos, por unos días o quizás más...

!Ni un puntito somos en el Universo: Perdonar todos, por unos días o quizás más...

LA PROSPERITAT DELS FILLS I LA SOLITUT DELS PARES

Tots el pares somiem que els nostres fills, siguin o nó inteligents, esudiin molt, tan si són nois com noies, aprenguin bones maneres, responsabilitat, i amor al treball. Que si arriben a la universitat, siguin capaços de treure un doctorat i un parell de masters, per aspirar a un bon lloc de feina, ya sigui en la administració publica o empresa  privada.
Quasi sempre per que els fills siguin en aquest punt, el pares y les mares, amb dos o mes fills, i si no són vedaders potentats, s'han hagut de sacrificar sobremanera perque aquests joves, ara tan ben situants, hagin pogut ser metges especialistes de renom, grans arquitectes, literats, o economistes qualificats. Els seus progenitors, n'estan cofios i orgullosos. Del tot satisfets. Pero hi ha una cosa que no va d'acord amb totes les excelencies, que anomeno.
Arribe el temps que els pares s'han fet grands, que ja necesiten ajuda per moure's i per seguir vivint, i els hi manca el més pricipal: la companyía dels qui ells han estimat y cuidat tantíssim en tots els detalls del la seva formació humana i intelectual.
Portser es poden pagar una auxiliar filipina o una bona residencia, pero el caliu del seus, no el tindrán mai. Els deutors son sempre al extranger, o fent relacions publiques, o molt ocupadíssims amb totes les responsabilitats, que el nou  status  requereix. Estan massa solicitats i massa estressats per la feina. Si arriben a temps al ènterrament el dia que es moren el pares, ja podem estar contens. Volem que els fills prosperin i arribin alt, com més millor, peró es una gran veritat, que com més amunt pugen, menys gaudirem del seu escalf, i companyía, i acabarem els dies sols com a mussols. Cal buscar culpables per aquest fet tan arrelat al nostre temps? ES la competitivitat intrínseca amb les modes actuals de viure? Ens estem deshumanitzant?....Serie bó analitzar a fons aquest fenòmen, i posar-hi remei.
 

EL COBIJO DE UNA DESALMADA: MUERTE VERTICAL

EL COBIJO DE UNA DESALMADA: MUERTE VERTICAL

ELS ALDARULLS DE NÀPOLS

Ya hem arribat a Sans!!!
 La meva por i els meus calculs inequívocs sobre el reciclatge, sobre la certesa de que hem de fer marcha enrere en al utilització de papers y papers humits, en la reutilització del envasos, en l'aprofitamen de les deixalles per fer compostos y per fer funcionar les calefaccións, desterrar dels nostres costums el rentar i fregar continuament, de llensar energia i combustible a tort i a dret, per comptes de mirar per ejemple d'ulilitzar menys els cotxes i anar mes en bici, ques es mes sà, mes econòmic, menys contaminant i de pas estalviem la cuota del gimnàs. I posarar-nos un jersey a casa en lloc de pujar la calefacció, tampoc serie demanar massa. Pujar sempre que es pugui les escales de casa en lloc de l'ascensor etc...

A Napols (Itàlia) hi ha grans revoltes i protestes por la construcció d'un abocador de brossa de un munt de millers de metres, per enterrar o enmagatzemar tota l porqueria, que generem de manera irresposable, de vegades per ignorancia, d'altres cops per desidia. Les deixalles de cadascú de nosaltres, han de ser minúscules i deben de tenir cura de aprofitar al maxim. tan les coses comestibles com les robes, mobles i elctrodomestics.
Consumir menys ens afavorirà, i ens anirem acostumant a portar un ritme de vida más auster, que es el que convé per fer aquest canvi de les estructures econòmiques i solcials. I ens sentirem millor, n'estic segura, per  contribuïr que el mon torni a ser una mica més net, mes sostenible, i poder-lo transferir als nostres succesors, amb la cara ben alta.

HAITÍ, UN INFERN A LA TERRA

    

En aquell malhaurat país, no s'hi acaben mai les desgràcies. Ara, amb la epidemia del cólera, que ja ha fet 250 morts, tornen a patir un altre castig inmerescut, després d' haver sofert el gran cataclisme del terratrémol al mes de Gener de 2010, osigui aquest mateix any. Expliquen les cròniques que ens arriben d'allà, que encara hi ha dos milions de persones que viuen al carrer o en campaments miserables, sense condicions higiéniques ni de salubritat, i que tota la îlla es en estat de contínua revolta.
Que s'ha de fer en aquestos casos?, creieu que en hi pròu, amb condonar la deuta per molt elevada que sigui? I les misions de pau i d'ajud dels soldats dels ejercits espanyols, tan lloats al Pakistán o a Bosnia-Erzegovina, ara comandats por Carme Chacón? ara que és el que fan? Es que aquesta senyora no s'entere de rès apart de les  maniobres preelectorals del Psoe?. Es potser que els americans no l'hi ho demanen i no interesse que hi vagin, en missió humanitaria, perque en Haití no hi ha petroli ni diamants?  Estaria ben agraïda que algú m'ho expliqués. Es una broma molt pesada que aquella gent romanin encara, en aquestes condicions de abandó total i absolut, despres de tant temps.

LA LÁMPARA DE ALADÍ

Els francesos, i els anglesos, ja han aprovat les mesures d'austeritat que els hi són necesaries per portar a terme la tan comentada reforma del estat del benestar. Els sindicats obrers, tal i com ere al seva feina, han anat demanant, i demanant, al llarg dels anys, i les patronals han cedit fins aconseguir cotes de sous, i horaris de treballs, casi inimaginables. Cada cosa que els hi pasabe pel barret, dons ho demanaven a la Lámpara de Aladí, amb les paraules mágiques corresponents (versus, amenaces de vaga general), i aquesta portentosa lámpara, (versus l'Estat) els hi concedie sense més dilació.
Baixes maternals per a pares, de cada vegada mes setmanes, vacances per l'hivern, pel mitg hivern, per l'estiu i per la tardor. Per un constipat, per la menstruació, per quand es té un parent malat,  per asumptes personals, o per si s'ha d'operar el gosset, tot ere vàlid por no treballar. Les jubilacions i les prejubilacions cada vegada més avantatjoses, (plegar avans i amb mes diners al més) Fatàstic !!!.
Jo he alucinat un munt d'anys, amb els avenços que es feien en aquesta materia. Sense oblidar la enseñanza, completament gratuita, inclòsos els dinars i els transports, i desprès les pensions, que cada dia es fan més llargues, per l'augment de la esperança de vida. Els gastos hospitalaris de franc i inacabables.(Incluir als inmigrants sense papers i sense feina, i sense distició de raça o nacionalitat)
S'ha de ser molt sorrut per no entendre que a la lámpara de AladÍ se li han acabat els poders i simplement l'oli que l'alimentave.

DE QUAND LA VIDA CANVÍA DE RITME

La lentitud, la mandra o les poques ganes de fer rès, perque es té el cos cansat de traballar, cansat de lluitar, cansat de fer camí, i moltes vegades de nedar a contracorrent, m'arribe, com ere d'esperar potser una mica més aviat, degut a la meva circumstàcia de salud.

Totes lse meves amigues, es queixen del mateix. Totes son d’acord en que es pasen el matí, fent la mateixa feina que avans LES ocupaba una hora escasa.

Aquesta particularitat, em console una mica, perque jó am el problema qu’arrossego desprès de 14 anys, i escoltant les queixes de les meves amigues, encaro no puc protestar massa.

Per no parlar més de coses que no tenen solució, i que a més a més son aborrides, he de dir que el dia 8 de novembre vaig de viatge amb el meu home, i dos matrimonis cosins meus amb els que d’altres vegades em viatjat. Per nosaltres serà el sisé creuer que empendrem, i el segón per un dels cosins. Y el primer per la meva cosina que està morta de por. Por al mareig, i por a lo desconegut, més que rès. No está acostumada a sortir de vacances, també té molta feina.

No he decidit encara si escriuré crónica diaria o no. Sempre ho faig. Pero publicar-ho ja es tot una altra cosa. Mentres ho decideixo, acabaré de llegir el llibre
NUNCA FUIMOS A KATMANDU, publicat per la nostra companya bloguera Lola Mariné.

LES FIRES MODERNES

Avui es la Fira de Sant Ermengol a la Seu d'Urgell, D'aquí un mes aprox. ho serà la de Sant Andreu à Organyà i el dia 1 de Novembre, la de Tots Sants a Oliana.
Les fires que es celebraven, en aquestes contrades desde fa dos o tres-cents, anys sobretot per mercadejar els animals de càrrega, que eren la base de les economies de les cases. Sense mules o cavalls no es podie sembrar, batre, o transportar, estris o persones. Peró tenien un inconvenient: es feien velles, enmalaltíen o bé es morien.  Aquestes besties, que feien un incomparable servei, no tenien motor de recanvi ni ere posible substituir les bujies. Y de cap manera, es podíe precindir d'elles.
Suposo que per aquest motíu hi havíen les fires: per comprar o bescanviar, animals, de treball, gossos de atura, aviram, i ja que la gent es traslladave, tothom comprava. Roba per la casa, llavors, coca de fleca, calçat o aprofitaba per anar a la modista per fer-se un vestit. La gent jove es coneixíe i s'enparaulaven casaments, ja que ho abundaven les ocasions de fer relacions.
L'arribada de la tecnología, el transport a motor, els supermercats i el canvi de costums, va fer que aquestes reunios firals, anesin a menys fins quasi bé desapareixer.
Ara, sense saber el com i el perqué, han tornat a revifar, i tots petits i grans tornen a les velles costums, es desplacen, dinen fora, sempre compren alguna tonteria, a les incontables paradetes, o miren alguna maquina de les moltes que s'exposen, per sembrar. per llençar abono, per repartir els fems, pels sulfats, per lleurar, y moltes máquines més que jo no en sé l'utilitat. El cas es, que novament, tornen a ser convocatories importants de public de tots els estrats socials i que no es pot donar una pas de tantíssima gent que s'hi aplega. Encara que tinguin regust de fira antiga, avui dia, són me aviat grans espais de consumisme del “tot a 100·

LES MELMELADES.

Just es el moment, de fer les melmelades i conserves, al menys per aquí al Prepirineu, que les fruites els hi costa una mica més per madurar, degut a la meteorología. I ara están al punt. A les meves époques de dona treballadora, no hi podia ni pensar en dedicar-me a aquestes feines, tot i que les havía vist fer a casa meva i també a casa dels meus sogres.
En aquest moment puntual, amb la imcorporacio del hortet del Jaume a les nostres vides, i per aprofitar al maxim tot el que hi cultive, m'he afeccionat a fer melmelades. D'aixó ja en fa 4 o 5 anys. I us he de dir, que n'he après bastant. A més de consevar tomaquets naturals i sencers, que es el mes facil, perque nomes cal pelar-los envasarlos i bullir els envasos un cop plens, faig melmelada de tomaquet madur i al final de la temporada en faig dels verds, que es un invent meu que ha donat una gran resultat. També tenim carabases de cabell d'angel, i esclar, també les aprofito amb tot l'amor. Tomàquet fregit a punt per afegir en qualsevol pasta. Amb pebrots, auberginies, ceba, i carabasó, consevo sanfaina, o pisto. També congelo coses, com per exemple mongeta tendra, o les cols de Bruse-les. Ah! i em descuidava del que faig en primer lloc, a pricipis d'estiu. Ceba confitada agre-dolça, que es una delicatesen per acompanyar caça i rostits. Tampoc són de menysprear, esl codonys, que a més a més de codonyat, l'empleo per fer all i oli. Tipic de la Vall Fosca.
No es l'estalvi el que m'empeny, a fer totes aquestes feines, pero com tinc les materies primeres, de la millor qualitat, penso que menjar naturals de casa, crec que el cos ho ha d’agraïr.

L'ESPECTACLE DELS MINERS A XILE

Ha estat un cop inesperat de propaganda del guvern Xilé. No li trec pas el dramatisme, dels dies viscuts, amb la incertesa que que no pugés anar bé tota la operació del rescat, pero es que amb tots els respectes, pel mateixos intresats y famílies, s’en ha fet un grá massa. 200 mitjans de comunicació acreditats, el President, el ministre de mines, la primera dama, i el gosset de la primera dama, tots estaben alli les 24 hores al dia, i la trobada entre els miners y la seva familia que debie d’haver estat privada, i mes íntima, s’ha ofert alpaís y a tot el món en directe. Un autentic shou, molt al gust de les telenovels sudamericanes, on les situación limit, son sempre ben aprofitades, per fer vesar la llagrima fácil.
No es pas un ejembple de bona televisió, ni de una bona cobertura del event, felizment finiquitat. Vaja, penso jo.

LES VIGILIES D'UNA GRAN CELEBRACIÓ

M’hi he trobat moltes vegades. Quand tens una festa familiar important, o simplement un sopar de molt compromís, tot son correcuites, nervis, i imprevistos d ‘ultima hora.
Es miren les robes, que s’han de preparar, no solament per un mateix, sinò per tots el de la casa. Que tot estigui planxat i net. La perruqueria, el maquillatge i la manicura al punt. Les sabates si es que no són noves, que estiguin ben enllustrades. sense descuidar els penjolls, arracades i collarets, que una tingui, suigin bons o de fantasía, que ara son molt de moda. I un cop tens tots aquestos punts controlats, comences a mirar el rellotge, per veure com vas de temps. Fer tard seríe una descortesía imperdonable. S’ha de calcular l’estona que tarderem en arribar al lloc, i una mica més per si hi ha embusos.
Total que quand ja jo tens tot enllestit i et disposes a gaudir del banquet, les noces, o l’event que sigui, t’entre un maldecap, que no pots suportar. En el meu cas com soc gata vella, ja porto sempre al cul del sac, una aspirineta, o un paracetamol, per si de cas.
Per fí,arribe en aquell moment el plat fort de la festa que es anar veient tota la gent que coneixes i que no coneixes, fer pressentacions i rebre’n. I mirar-ho tot de reull. Un cop ocupes el teu lloc i gaudeixes de una bona companyía, la conversa serà segurament el millor del dia. El menjar, les begudes, els dolços no tenen mai cap importancia ni protagonisme.

A PROPÒSIT DE LA LLEVANTADA

Es parle tan de la tardor, del fred i de la fresqueta que fa pels matins, que jó estic mes contenta que unes pascues. No imagino rès mes aborrit que el temps sempre sigui igual. Ni molt fred ni molta calor: a 0 graus.
Dec ser com una mena del home del temps que quan veu que es presenten canvis, i les isobares comencen a retortilligar-se i a moure’s com les serps, es freguen les mans, perque per a ells aixó es el millor del ofici. Disfruten.
Doncs a mí em passa una mica el meteix.
M’agraden les tempestes, i si hi ha trons i llamps millor. Gaudeixo del fred de l’hivern que em fa arrauilir al voltan del foc, i puc acompanyar-me d’una manteta de llana. També el vent es dels accidents meteorològics, el que em dona mal de cap, durant el dia perque hi ha aquella claror tan potent degut a la neteja de fa de la polució i els fums. A pesar de tot, sentir xiular les portes o alguna finestra mal tancada, m’agrade, i penso en histories fantástiques i de por. Veure la mar y les onades que peten contra les roques, es un espectacle digne de veure. I perque no parlar de la neu? l de les les pedregades tan temudes? I veure nuvols negres al horitzò? No voldria que ningú prengués mal, ni voldria riuades, ni esllavissades, ni allaùs, que son fenòmens que sempre porten la desgracia implícita.
Ara, un canvi de temps soptat i sorrollòs: m’encanta.

LA MELANGÍA DE LA TARDOR

Potser la tendressa, espai de claror,
on sense cap pressa hi neixi l’amor?.

Potser el miratge d’un somni que passa,
sense fer-li estada per seguir el viatge?.

Potser un recó de dolça harmonia,
sense més resó ni contrapartida?

Pot ser com oaasi, al mitg del desert,
que d’arid espai faci, jardí de viu color vert?.

Potser la tendressa, refugi i consol,
de qui a la vellesa se sent trist i sol?

Fem de la agudesa, tendre sentiment,
del que veu la bellesa de tota la gent
tan i fà si es lletja, com si és resplandent

ELS AEROPORTS

Amb l'increment de passatgers per tot el mon, degut a la mundalització, el turisme, i sobretot a que les noves tarifes lov-cost, que ho fan més facil, ens trobem, que tots aquestos aparcaments d'avions, tallers, y zones de transit de viatgers, s'ha hagut d'ampliar tant i tant, que ja cal que tinguis bones cames, perque aquells passadissos no s'acaben mai.
S'han emplenant de botigues de restaurants i bars, d'espais per a fumadors i no fumadors, de grans instal-lacions de toilettes, i zones d'espera.
Són les modernes catedrals. Hi va tot-hom; i pensant-ho bé crec que no hi ha cap espai public mes enorme. Per anar d'una terminal a una altra hi circulen trens llançadera sense pilot, i ja cal estar molt al cas per no despirtar-te, si vols fer cap destí.
Allí no hi rese ningú, com a les catedrals, peró, els altaveus no paren d'anunciar totes les destinacions posibles, com si fos un minaret de una mesquita imaginable, o les campanandes de toquen als grans temples Tibetans, i cristians
Son llocs confortables, encara que impersonals, on ningú parla amb ningú, i tots corren, com si anesin a apagar foc. Es fan llargues cúes, i la gent va carregada de maletes y paquets de tota mena.
Les comparacions, sempre son edioses, pero deixéu-me que en faci una de molt evident: Fa déu segles, construir una catedral costave la vida de moltes persones y dos o tres-cents anys de feina. Ara de temps no en coste tant, pero de milions i milions d'Euros, un futimé. Ara no hi treballen massa gent, però tots ho paguen ben car.

LA RANCÚNIA.

No es considerat un pecat capital, però es un tret caracterìstic i gens bó de persones resentides, amargades, i potser una mica envejoses. Diguem doncs que es una cosina gemana de la enveja, que com vaig expliar en el seu moment, es una de les pixors faltes que es puguin tenir, dites capitals per la seva impotancia en el rànquing dels pecats de quasi totes les religions.
Les persones que han incorporat al seu tarannà, volén o sense voler, aquest gran defecte, es recoden sempre dels mals moments que han passat per culpa d'algú, i que no li han sabut ni han volgut perdonar mai. Aquest sentiment, d'altra banda humà, els hi fa reviure sempre el disgust, o la enrabiada, que han sofert a la millor fa molts anys. I viure amb aquestos resentiments, perque sempre en hi ha més d'un, el torne indiviuos amagats, solitaris i infeliços.
Per cultivar les bones amistats, la bona entesa amb la família y gaudir del amor en plenitud, s'ha de desterrar un sol pensament rancuniòs.

AUSTRIA

ME VOY A VIENA!!!! Desde allí os leeré a todos. Besos1

UNES NOCES D'OR

Que són unes noces or? em preguntava l'altre dia?
 tots ho savem el que són unes noces d'or.
una festa en la que dos vellets joves,
recorden claríssimament,
el dia que van ajuntat cos i ànima por sempre.

Són dels pocs priviliegiats que hi poden arribar,
amb  el cap seré, el cor plé d'amor,
i amb molts proyectes de vida
laboral, artística i familiar.

Sòu d'admirar, estimats Dany i Gelu.
De vosaltres aprenem molt, i
sobretot ganes de continuar, per
arribar a la meteixa fita
amb els mateixos ullets enamorats.

Sóu d'admirar, per vostre caràcter.
Jove, actíu, i mai vençut ni enfonsat,
a pèsar d'haver sortejat,
problemes i maldecaps com tothom

per aixó estem aquí tots,
per fertejar com cal,
l'esdeveniment únic encara en el grup.
i per donar-vos les gracies,
pel magnífic ejemple  rebut.

     QUE SIGUI PER MOLTS ANYS!!!!!!
           QUE PUGUEM FER TAN BONS REGANYS!!!!                                                        

POESIA ANÓNIMAº

Parlàvem per no dir rès,
i feiem amb les paraules,
un inmens i buït desert.
Desert de parules buides
eixutes, com un pou sec.
com un pou òn les paraules,
tenen el sò del no rès.
Del no rès, que
les paraules diuen,
quand no diuen rès.

LAS VELAS EN LA MESA

Hay que saber, que según dictan los cánones actules de las buenas maneras, en relación a la preparación de una cena, un desayuno, o una comida familiar, algo que no puede faltar a la mesa, són las velas. Es de buen tono, dan buen ambiente, entre los comensales, y encarecen un poco más el presupuesto.
Está de moda. No hace mucho estuve a comer en un restaurante, en donde había una araña colgada del techo, con luz natural, osea con 20 o 30 velas.
Puede saber, que esta nueva corriente, tiene una explicación, o más de una.
A mí me dijeron, que las velas estában impregnadas de perfumes diferentes, para disimular los muchos olores, (pescados, carnes, y salsas), que cuando se quisan en cantidad, traspasan los salones y ofenden a los clientes finolis que se sientan para pedir el menú.
Una nueva tendencia de los paises ricos o en crisis, diametralmente opuesta, a las costumbres y a la moda africana, que cenan con velas porqué no tienen otra cosa, i sólo esperan olfatear el olor de los platos que se guisan en la cocina, que es lo que más les estimula, y les hace comer a placer. Además sin la carta saben de sobra lo que podrán comer, perque su nariz ya lo habrá identificado. Y sin que les moleste lo más mínimo.
Que paradojas! El Norte y el Sur del Hemisferio, nunca, nunca, se podrán sentar en la misma mesa

LES ESPELMES

Heu de saber que segons dicten els canons actuals de les bones maneres, en relació a fer un sopar d’amics o un esmorzar o un dinar familiar, una cosa que no pot mancar a la taula, son les espelmes. Es de bon tó, done bon rotllo, i encareix una miqueta més el presupost.
Està de moda, i no fa gaire vaig dinar amb un restaurant on hi habíe una araña, penjada del sostre amb llum natural, osigui 20 0 30 espelmes.
He pogut saber que aquest nova corrent, té una explicació, o més d’una. però a mi hem van dir, que les espelmes estàven impregnades de perfums diferents que disimulaven els molts olors, (peixos, carns, i salses) que quand, es guisen en cantitat, traspassen totes les sales y ofenen al clients finolis que s’aseuen per demanar el menú.
Una nova tendencia dels païsssos rics o dels païssos en crisi, diametralment oposada a les costums i a la moda africana, que sopen amb espelmes perque no tenen altra cosa, i només esperen sentir l’olor dels plats que es guisen a la cuina, que es el que els estimula i els fá menjar a gust. Amés a més, sense la carta saben de sobres el que podrán menjar, perque el seu nas ja ho haurà identificat. I sense que els hi molesti got.
Quines complexitats! El Nord i el Sud del Hemisferi, mai, mai, podrán aseure’s a la mareixa taula

LES PICADURES DELS MOSQUITS

Ningú en parle però el mosquit tigre o alguna clase de insecte molt molest, s’ha instal-lat còmodament, i sense demanar permís, entre nosaltres. Els meus brassos i les meves cames, els coneixen bé.
Son minusculs, no es veuen, no se senten però fan la seva feina ben feta.
Hi ha dies que la sed de sang que tenen es tan gran, que allà òn posen el seu fiblò, et queda una marca com i centim, de gran i a rascar que fa fort.
Una petita molestia, que no té cap importància, però que em fà ben bé la guitza, al que el ateix
No piquen a tothom igual, suposo que els de pell més fina, ho acusarán més. I el que es més empipador, els repelents que venen a la farmacia o a la drogueria, mes que espantar-los semble que els hi agraden molt.
Sort que ara amb la frequeta suposo que els farà retirarse, a un lloc més càlid o morirám. No en tinc ni idea de la vida dels mosquits. Si hi ha algún erudit que ho sàpiga, estaré contenta que n’ho expliqui. Però més l’hi agraÏré, si em diu la menera d’evitara-ne les picades o picadures.

RECICLAR; UN ASSUMPTE D'INTERÉS GENERAL

Practicar aquest “esport”, no es cosa fàcil. Ni porte poca feina. Tot el contrari: es difícil de fer, dòne molt treball, i ocupe espai a les nostres llars tan plenes de trastos necesaris però també innecesaris
Des de fa molts anys ho practico religiosament, y amb molta cura, perque si una cosa tinc clara, es que si no ho fem així, quedarem enterrats de brossa, d’aquí a pocs anys.
No es tracte solament de les bosses del super, que també, es tracte per començar a comprar els productes menys contaminants. Per ejemple els envasos o les capses de colors vermells o colors molt forts, si es pot evitar, no s’han de comprar perque són molt més difícils d’elimiinar. Per cremar degut a les pintures, la contminació vá al aire directament.
Escrupulosament, s’ha de llençar cada cosa al seu lloc, també es important de comprimir les deixalles de plastic. Les garrafes d’aigua, un cop buides, s’haurien de achafar. Serie més fàcil de llençar, i no ocuparien el lloc de d’altres basures que queden pel terra al no haver espai al contenidor. Referent al paper, la mateixa tónica, tot empaquetat i comprimit serie lo ideal.
Però la realitat es un altra. tot-hom llence tot al contenidor de amb boses sense boses tot barrejat i sense cap mirament. I l’hora que els hi semble.
Però això es pague car; els rius, els pous, i els boscos están fets una porqueria, i no podem mirar cap a l’atra banda. Perque aviat no hi haurà un atra banda. No val per lo tant, pensar que ja ho farán els demés. Perque el reciclatge es cosa de tots i a tots en afecte.
Aquest escrit, només es un punt d’atenció, perque quede molt que dir i que fer.

LOS POSTS, ¿DE VERAS CANSAN?

Hoy me he entretenido bastante en leer entradas nuevas y antiguas, de mis amigos blogueros, y de otros que me són desconocidos, y que por cierto he encontrado entre ellos, algunos muy interesantes.
Hay un denominador común en todos ellos: Fases de tristeza, de desencanto
de aburrimineto, preguntas sin respuestas, y de algunos que lo dejan, descorazonados.
Y me pregunto muy estrañada el porqué de este agobio, de este cansancio.
Acaso les faltan temas? Puede ser que sientan que no escriben tan bien como otros compañeros, y se desilusionan? O les afecta la crisis y han entrado en el paro? O bien les ha dejado su pareja???
También es verdad que se siguen escribiendo buenas poesias, pero incluso en estos blogs, hay mas nostalgia, que alegria, más desamor, que estima, más muerte que vida.
Será el Otoño que nos trae la tristeza de los dias cortos y oscuros? Será la montaña que algunos vén insalvable, al empezar el curso, i sin ganas de trabajar, ni conocer nueva cosas, nuevos amigos, nuevos maestros?
Es la apatía en la certeza que tenemos, de que nuestros políticos hasta el momento, solo han pensado en llenarse los bolsillos, sin que nadie les pueda controlar?
Estas preguntas són las que me he hecho, al buscar los motivos de tales desencantos, que hay muchos, y muy variados en origen y en contenido.

ELS RASTES

Aquesta mena de pentinat que duen nois i noies. y que s’assemblen molt al tirabuixons de la la Elizabet Taylor quan ere joveneta, aquestos cabells que fá anys que no s’han tallat ni s’han pentinat, ni s’han rentat, amb uns embolics imposibles, es el que en diuen ara de la moda progre. Aquesta paraula si no m’equivoco vé de progrès. Dons bé anem progresant cap a la brutícia, perque a més a més es done e cas que el que es pentinen d’aquesta manera, (casi sempre coincideix), són els que també els l’hi agrada la roba de vestir arrugada extremadament. Llarga i de colors foscos.
Estan tan arrugada tampoc si coneixen les taques ni la pols que porten al damunt. Amb sabates destrosades i pantalons molt esparracats, crec que he fet un retrat robot bastant aproximat del jove que porte rastes
Ja sé que hi defensors d’questa moda, i tindrán tota la raò del mon, pero a mí no em convenceràn pas. Sortosament ningú de la meva família la ha adoptat, i n’estic molt cofoia, Posats a triar sempre escolliría a una persona neta i endresada.
Els progres, que ja ho sé, tenen carrrera, igualment que els demés, (de la qualcosa, m’en alegro), tenen tot el meu respecte i fins i tot la meva admiració, per puguer estar i viure com animalons abandonats. Però espero amb falera que els gustos dels rastes, canvíin a més net.

LES MALATIES QUE NO PERDONEN

JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Avui ens hem aixecat, amb la trista notícia de la mort de José Antonio Labordeta.
Va esser un home consecuent am les seves idees, i el seu tarannà d’home del poble, serà recordat un munté d’anys. Exjercíe de Maño, Cantautor, Diputat, ens va demostrar que es poden dir totes les coses pel séu nom allà òn sigui.

Pero el que més m’agradava d’ell, eren els seus programes de rodar- espanyes, que va fer durant molt temps. Valia la pena escoltar les seves decripcions dels paissatges i de les gents que les habitaven. Eren certer i de caracter obert i pròxim. Tot un mestre.

Descansi en Pau!!!

LA PLUJA

N’he parlat moltes vegades de la pluja, però es que avui plòu a bots y barrals, i es un tema que tampoc s’agote. Sempre hi ha quelcom a dír, de cuand tenim aquesta perturbació per damunt
Es l’hora d’entrar al coles y una estampa multicolor que m’agrade molt, la formen els colors dels paraigües. Les correcuites de les mares cap al cotxes i les cues que s’han de fer de bon matí, ja donen una idea del que serà el dia. No arribarem a temps ni al hora al metge, al advocat, al banc i els grans magatzems estarán a tope. Perque un cop comence a ploure a mitjans de Setembre, ja ens pensem que sóm a l’hivern. i a comprar peces d’abric toquen. Amb el facil que resultaríe obrir l’armari de la roba de temporada i vuere que hi tenim per aptofitar, i esperar per al menys a mitjans de Novembre o principis de Desembre, per saber quina peça amb de reposar o de comprar.
Perque no ho dubtéu, la calor encara tornará. Hi ha molts anys, que el dia 1 de Novembre, hem d’anar a menjarnos les castanyes a la platya.
No ens precipitem que no convé ni a les nostres butxaques, ni al nostre presupots. Féu-me cas.
Mentres tant y si teníu uns minuts, seieu-vos, devant la finestra i contempleu l’espectacle. S’ho val la pena.

QUAND LA VIDA ENS ABANDONA ALS 40 ANYS

Quand el cor que deixa de bategar en aquesta edad, sempre es un drama grand. Si aquesta persona forme part del teu cercle d'amistats, els sentiments fan un garbuix de sensacions que no pots control-lar. Existeix la fugida del plor, que console, que fa sortir de dins aquell nus, aquell no sé qué, que t'ofega, sense poder-ho evitar.
No hi ha marxa enrere. I es aquest punt és el més dur, el que no et pots acabar. Perque el que s'en va, ja no tindrà més vida, es veritat, i tampoc més problemes ni complicacions. Els plaers i les elegries, s’he l’hi hauran acabat per sempre. I també els goig de veure pujar els fills, veure’ls circular per la vida amb la seva propia iniciativa, que és la que han après d’ell. Saber-los colocats i pares potser, i viure els riures i la joia se de uns menuts que l’hi ho farien les delicies una mica més tard.
L’amor de la seva vida que els seus braços, ya no podrán abraçar, i saber que ella els anyorarà i els plorarà sempre.
Haurà de passar molt temps per que aquesta ferida guareixi en el cors de tots, esposa, fills família i molts amics que t’estimaven, Gerard

EL RECOPILATORI

Cada tardor, avans de començar les classes, ja m’hi poso. Faig un album digital de totes les imatges que he près durant l’any. Diuen que es fàcil, però a mí m’ocupe moltes estones i al final sempre haig de còrrer per tindre’l llest per Nadal.
Amb l’equip de tiinc, es poden fer virgueries, però jo no soc massa llesta per l’infomàtica i em conformo amb que quedi real, vistòs i no massa feixuc en la lectura.
El cas es que avui, hi he passat una bona estona escollin fotos, de les moltíssimes del arxíu, i he quedat molt satisfeta, no pas del resultat, que encara no el sé, sinó al adonar-me de la gran familia que el meu marit i jó em format a traves del 46 anys de matrimoni.
Hem sento rica i sobretot satisfeta de veure el resultat d’aquesta tasca que de vagades ha estat dura, sacrificada, i laboriosa.
Els dos hem comentat: Mereixíe la pena !!!

ELS NEGOCIS DE NOVA GENERACIÓ

Porto una bona temporada, que estic obsesionada amb el oficis que despareixen, amb les botigues que es tanquen degut a la crisi, i observo
els canvis que van modelant els pobles i les ciutats, dia a dia, entre les moltíssimes obres i els comerços que van prenent altres colors.
I es que avui he anat a un Chiqui-Park. No es la primera vegada que hi vaig. En conec dos o tres, perque si tens nets o fills petits. es cita obligada.
Es un muntatge digne de veure. Tot ell. I penso que un bon negoci, perque no requereix masses empleats que ja és la principal questió a tindre en compte.
Cal es veritat un local bastant gran, alt de sostre, un equip de musica ben potent, i uns ponts entre castells i drags de goma que serveixen per pujar-hi de peus i saltar des del mes alt esglaò. Tot un circuit de, passadisos de goma, amb personatges de la actualitat televisiva, o dels comptes tradicionals, i les parets pintades amb colors víus i escenes alegòriques.
El soroll es infernal i els nens amb els amics, estan suats de tan correr i saltar d'amunt d'avall.
Aquestos antres, suposadament, seveixen per festjar un anivesari o un sant. Despres de deixar que el nens s’esvalotin i es posin a cent per hora. La qualcosa fan amb tans sols cinq minuts. Els donen un pseudo berenar amb safates de colors, begudes amb gots e colors, i un pastis fet amb una montaya de magdalenes de xocolata.
Aixó sí, els aseuen en un tròn de color daurat i els hi posen una corona perque es sentin els verdaders reis de la festa. En aquest punt els altaveus toquen “moltes felicitaits, moltes felicitats... et desitgem nosaltres...” i llavors els acompanyants s’atonsen amb cava a la má per brindar am ells i comence l’espectacle de veritat: La entrega de regals!!!
Mare de Deu! Amb un carretó no els hauríen pogut dur. Comence la batalla dels papers, i els nens ja no veuen rès, ni fan cas de rès, d’un bot tornen al circuit i a correr un altre cop, deixant els parents que s’han sacrificat per anar-hi, i comprar-los el obsequi, amb un pam de nas. Edificant

LA ANTESALA DEL CIELO

Seguramente, nadie sabrá a que me refiero en mi entrada de hoy. Y si digo que la misma estancia puede servir también como la antesala del infierno, aun me entenderán menos.
Pero lo voy a aclarar. Esta salas o antesalas, són estos inventos, de ahora, llamados Tanatorios o salas de oración, para que la gente se saque el muerto de encima, lo más ràpido posible. Ni más ni menos. Ahora nadie se plantea, que un familiar por muy íntimo que sea, un hijo, un padre o una esposa, depues del ùltimo suspiro hay, que sacarlos deprisa y corriendo de la casa, o de la clínica, o de donde hayan fenecido.
Es limpio es aséptico, i te dá tiempo de arreglarte e ir a la peluqueria, para recibir a tus amistades, a tus compromisos, que permanecerán con la família horas y horas cotilleando de este y de áquel, para acabar hablando del Barça o del Real Madrid. Porque el sitio es agradable, hay buenos sillones i espacios grandes con aire acondicionado. No hay prisas, i es una manera de ver a mucha gente que a lo mejor hace un montón de años que no se veia.
y el muerto a lo suyo que és hacerse el muerto, dentro de otra mini cabina, que ni siquiera hace falta visitar con la escusa siempre, de querer recordarlo vivo i en buen estado de salud. Buena escusa. I ésto, que se lleva a cabo en todos los velatorios.

AL AMIC GERARD, QUE MORÍ AL CADÍ

 
A la llera d’un rieut,
En mitg de les muntayes.
Un munt de plors ofegats,
de sanglots, i de rialles
Un munt de silencis víus
Un munt se records quedarán
Pels qui tan t’estimaven,
i sempre t’estimarán,

EL CURS ESCOLAR, 2010-2011

      Comencen les classes amb molts canvis.
Del que toque parlar ara, i tots el mitjans ho reflecteixen, es del nou i novedós curs escolar, Semble ser que a les guarderies i parvularis només es preparen per fer les petites vacances del mes de febrer, com a novetat.
 Per manca de presupost, no es reforçarán les clases de suport  pels inmigrants, i com que la poblció escolar vá en aument, tampoc creixeràn ni les clases ni les plantilles de mestres, osigui que i haurà el matiex pesonal, per atendre a més alumnes. Vol dir, que les aules estarán a tope, i molts col-legis amb un fort creixement, es masificarán dintre barracons prefabricats, mentres es preparen agrandir les aules velles, o esperar sis o set anys a que hi hagi una menor natalitat ò meys inmigració, i en aquest cas, ja no farà falta fer rès.
Desprès està la questió dels ordinadors: Aquí també hi ha muntat un ciri, del grossos. El Ministeri d'Educació diu que tots els estudiants de la ESO, els tindràn al seu porder desde el primer dia de classe, pero es veu que han contat malament la canallada que són, i molts no se sap encara, quand estaràn  a les seves mans. I els hi faràn molta falta, ja que el sistema educatíu l'han modoficat de cap a peus, per treballar amb aquest sistema informàtic.
També hi haurà més controls, per esberinar, com marxen les coses, i no tindre la desagradabla sorpresa al final del curs, de saber que els nostres estudiants són al capdevall del ranquing europeu, en materia educativa.

PARENTS D'APROP I PARENTS DE LLUNY

Sempre he sentit dir, que els parents, no s’els pots triar. Des d’el moment  que neixes, et venen adjudicats, i no hi ha rès a fer. T'agradin o nó, els estimis o no, sempre seràn la teva familia i punt. Amb tots el gens inclosos.
I el que passe es que en una familia gran, abunden els bons i també  els més distants, els agoserats. els orgullosos, els egoïstes, els envejosos i com no, els que sempre están al teu costat i t'estimen, t'ajuden i tota la vida et són fidels.
Ignoro el perque, peró son els menys. Lo més normal, (i no tendríe que ser així), son les baralles per les herencies, discusions inmorals, per decidir que fan amb el pares vellets o imposibilitats. Picabaralles per acompanyar-los a un hospital. Aquestes son les músiques que s'escolten, quasi sempre entre germans, cunyats, fills i companys dels fills. De vegades hi ha raons per d'altres motius, com per ejemple els caràcters que no peguen ni amb cola, i han de conviure sota el mateix sostre.
Es necesite molta ma esquerra. per que tot rutlli. Com el riu, quand baixe tranquil,  per la seva llera natural, les relacions entre família, la convivencia, volen també, transcorrer amb bona entesa, suaument, sense ensurts, amb molt amor, i paciencia per totes les parts.
Només des de dintre les petites comunitats parentals, farem país, i si som tolerants, es posible un canvi en la nostra societat. Desterrar, els odis,  les rancunies, i sobretot estimar, i respectar-se. Són dues premises molt importats, si es volen assolir exits, en el conjunt de cada poble o ciutat que vivim. I es que de viure a malviure, hi ha molta diferencia.
Caldrie tenir'ho present.

MIL I UNA MASCOTA

En aquest moment, parlar de mascotes no vol pas dir parlar de gatets o de gossets.  Ara aquesta paraula s'ha fet extensiva, a motíssims animalons que poden viure amb les persones, a la casa, si es el séu desitg, i no hi ha cap normativa que ho prohibeixi, u ho faci desaconsellable. Des de porquets, fins a serps i d'altres reptils, passant pels conillets, rates, coloms, tot pot ésser una mascota. Un mamelló de tigre o de lleò igualment poden fer les delicies dels seus cuidadors. No sé si en aquest cas es completament legal, però tots sabem que hi ha gent que els hi agrade tenir-los. Portar micos de qualsevol país Tropical, es prohibit. Aixó ho sé segur.
Jo, que apenes aguanto els gossets, que es lo més bonic i fidel que existeix com a animal de companyía, que està dotat de un raciocini, quasi humà i  de una fidelitat a prova de mort. I dic que no els vull, per evitar el gran disgust que supose la seva perdua. Com ho he viscut, prefereixo dir nó, i no pasar pel tràngol de la seva desaparició.
Els ocellets com es ara cadarneres, periquitos, lloros, canaris i hasta perdius ya son figues de un altre paner. Els cants del primers, son una banda  sonora en colors, com un Arc de S.Martí musical i que fan alegrar el dia al qui es posseix. Ja no cal dir que s’estimen molt, T’arriben a coneixer. Les aus de volt alt, com els coloms o perdius, m’angoixen perque, a casa són presoners, i ells volen llibertat i ningú que els hi privi.
I per fí com hi ha gustos de tots el colors, hi ha gent, que prefeixen reptils. No sé qué els hi troben. Només de pensar-hi, s’em posen els pels de punta, i m’agafen unes ganes de correr, i no parar, s’hi imagino que en casa d’algú que jo conegui, en tenen. Segur que m’agafe un colapse si veig una boa de 10 metros, pel passadís, o un cocodril dins la banyera.
Lo llògic és que cada animal, visqui en el seu habitat natural. Els lleons i el tigres han d’estar a la selva, i els reptils en zones humides, òn puguin creixer, perque no es trenqui la cadena de la evolució de les especies, tan important per la vida humana,i del ecosistema.
Una altra cosa que rubutjo de plé, són els circs que utilitzen per els seus espectacles, animals de qualsevol mena. Només cal pensar com ens sentiriem nosaltres si ens fesin saltar damunt el llom d’un caball al trot, amb unes bones fuetades a les cames. i com estariem si fosim el cavall, amb u nmunté de micos saltant pel nostre
damunt. El circ en aquest vessant, no m'interesse gens.

MOMENTS PLÀCIDS I DE REPÒS

Per mi són els millors. A l'estíu sobretot: LA MITGDIADA, o millor dit, el invent espanyol, que s'ha internacionalitzat arreu: LA SIESTA.

En una visita al Japò,un amic m'explicave, que en el paìs mes traballador i organitzat del món, les empreses, donen al seus empleats de 10 a 15 minuts de descans despres del àpat del mitgdia, per fer una caparradeta, al mateix lloc de treball, ja suigui una oficina, uns tallers, una cadena de montatge de una fàbrica, o al camp.

Es preceptíu i obligatori fer aquesta pausa, perque ells, avispats empresaris japonesos, s'han adonat, que l’operari, deprès d'un petit descans per aclucar l'ull, rendeixen molt més, sense tan d'esforç. Vés per òn, una cosa tan antiga per les nostres contrades, ara es costum y recomanaciò preferent en molts paisos. Es una pauta que semblave de gent poc aficionada a no ajupir l'esquena, i resulte que és, el no vá mes en marketing laboral i social. Han seguit l'ejemple suecs, austriacs, italians, grecs i un llarg eccétera

el meu sofà en sap molt d'aquestos moments dolços, de rendir-me plàcidamente a una passió de són que és la millor dormida del dia, òn no hi pot l'insomni, ni les preocupcions. La mitgdiada, no ha se ser massa llarga, en cap cas. Lo just per fer una becaina. desconectar i relaxar-se. Desprès el món es veu molt més agradable i positiu

DELS PASTORS I LA SEVA FEINA

Una de les professions que es resisteix a desaparèixer, i me'n alegro molt, es la de pastor. Sembla com moltes altres que ja sigui passada de moda, pel que fa a les noves profesions, en el mercat laboral, i s'hagi rel.legat a l'última posició d'aquests oficids vells, que parlava en un post, no fa gaires dies.

El colectiu de pastors, es redueix això sí, en en llocs molt concrets, però té una importància vital. En primer lloc, ningú de nosaltres podria menjar carn de xai, ni el saborós mató de llet de cabra, ni els famosos formatges manxegos si no existissin aquestes persones, sacrificades, solitàries i fins i tot una mica romàntiques. Per a ells no hi ha festa, ni gran ni petita. No lliuren ni un sol dia i han de treure el seu bestiar a pasturar tan si fa fred com si fa calor . Dinen a l'ombra d'un arbre frondós l'estiu, les provisions, que els ha preparat, i quan fa fred sempre poden parar taula en una solana arraserada. També tenen solució si plou. Llavors s'aixopluguen en qualsevol espluga o cabana, que mai hi manquen. Els gossets que els ajuden a dominar el ramat, i a entrar-lo al corral, son a més a més d'una eina molt important, una bona companyia. Sempre van al seu costat, pendents de les seves ordres.

Un pastor es una persona observadora, prudent, i té un poc de la saviesa, que és comuna en aquells individus que tenen temps per pensar, que no van mai estressats, i que per si fos poc fan un treball que els agrada. Sempre amb contacte amb la Natura. I lliures.

Estic completament segura, que molts dels que tenen una bona poltrona, en el camp de la política, i de les finances, els canviarien la feina moltes vegades