dilluns, 17 de maig de 2010

UNA VERITABLE (2ª PART)

Un cop a les portes l’Alemanya, ere cada cop més dificil d’amagar-se. Alla hi havíe els camps de presoners mes grans del Continent, i una moguda de persones que ell mai hauríe imaginat. Per lo tant la por, el và empenyer, una altra vegada cap al sud. Va pensar i amb llògica, que a Catalunya, les coses estaríen més calmades, i podrie de la maieixa manera que havíe arribat tan lluy sense ser capturat, també ho farie de tornada.I que si es podrie amagar en terreny desconegut, millor ho podríe fer en llocs de la seva pròpia comarca. El que ere ben segur, es que allà no hi teníe que fer rès.
Tot i com va puguer ara sí, cansat de fugir, torne sobre el seus passos, a creuar tot França, no sabíe ni per òn. Pero quand ja estave al límit de les seves forces, just en aquell estat, i despres de caminar bastans dies més, va decidir demanar ajud a una casa de pagés que es veie lluny. Mentres es dirigie cap a la casa, pensave: Rés pot ser pitjor que el que estic fent; si em denuncíen, mala sort. però no puc passar mes temps sense parlar amb ningú, i vivint com un gos. Anave mal calçat, barbut, esquinzat brut i prim com un fideu: Va pensar: demanaré ajut a aquesta gent i que sigui el que Déu vulgui.
Estave completametn desorientat, i no savíe ni allà òn ere. Aquella resistencia a deixar de ser lluire l’estave matant.
Però es va produir el miracle: la porta es và obrir i la persona que hi havíe al darrere, i desprès de mirar-se de fit a fit els dos, van fusionar-se en una abraçada, no exenta de plors, de sanglots incontrolats, i de mirar-se i remiirar-se l’un a l’altre sense poder sortir de la fantástica sorpresa.
Aquell ere un oncle carnal, que va marxar de Catalunya avans de començar la guerra, perque va preveure la inminencia dels canons. Amb la seva dona i el dos fills es van establlir a les rodalies de Pau. Alla và viure sempre més, i allà va morir. Els seus fills deuen trindre si es que viuen encara, vuitanta anys o més. L’heroi de la película i protagoniste absolud de la historia es deie Fermí Porta Perutxo. Un germà de la meva mare, i el meu padrí de bateix.

14 comentaris:

Higorca Gomez Carrasco ha dit...

Menos mal querida amiga que todo le ha salido bien al pobre, porque en verdad era muy duro y difícil el poder pasar inadvertido y que nadie le descubriera, a veces pensamos que no puede ser así, que la vida no nos reporta sorpresas, pues ya lo vemos. Me alegro mucho que tuviera ese magnifico final.
Un fuerte abrazo

Serge Cornillet ha dit...

Merci de ta visite et tu parles bien français.
A bientôt,
Serge

Eastriver ha dit...

Aquestes coses varen passar. Per a uns va acabar bé, per d'altres no tant. El que oblidem de vegades és que darrere de cada nom i cada número hi havia una persona com tu o com jo. I deesprés diuen que la memòria no és important! Hi ha molt mala idea. Gràcies per seguir recordant, que jo sí que hi crec en la memòria.

Asun ha dit...

Realmente daría para un guión de una película. Desgraciadamente hubo muchas vidas en esa época que darían para muy buenos guiones.

Abrazos

Anna Jorba Ricart ha dit...

Hay tantas historias reales tras las guerras...
muy interesante Montserrat.Una cronica familiar...
Y para que despues digan que la "memoria historica"....no tiene razón de ser...
Un petó.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

BONA NIT:

Son les 10,45 h.

L´Historia va acabar bé.

Prodría servir de guió per una pelicula.

Gracias per compartir aquestas vivencias del teu tiet i padrí.

Una abraçada, Montserrat

Montserrat Sala ha dit...

Sí, si todo salió bien. Después de este episodio se casó tuvo dos hijos, pero siempre fué un hombre diferente. Esperemos que espisodios como éste, i que hubo muchísimos, no se vuelvan a repetir jamás. Gracias Higorca.

Montserrat Sala ha dit...

MERCI BEAOCOUP SERGE, VOUS ÊTES TRES GENTILL.

Montserrat Sala ha dit...

Eastriver. Apreciat blogger: Lo més lamenntable, es que no ere una pelicula, ere ell i d'altres gent normal i corrent i es troben amb aquest fregao, i a pringar. Ells no havien fet rès per merixes els castic tan severs que van rebre. Una llàstima tot plegat. Aprecio en el que val la teva resposta, pero el que més aprecio en tú, es que un home jove, s`àpiga valorar i entendre lo que pels demés són "batalletes" de l'avi.

Montserrat Sala ha dit...

Asun, gracias por tu comentario. Vemos películas con menos argumento. Pero lo mejor es no vivirlo.
Esperemos tener esta suerte. Abrazos

Montserrat Sala ha dit...

Hola Anna: Una crónica familiar, molt dura però que al menys va acabar bé. Gracies per les teves paraules de suport.

Montserrat Sala ha dit...

Montserrat Llagostera. tu a las duras i a las maduras, tant tard... encara amb l'ordi. Gracies amiga meva, per les teves consideracións.

Neogeminis ha dit...

Pero qué bella historia!!...qué milagro tan increíble!...encontrar a su familia tras esa puerta, cuando ya la angustia y la desesperanza lo habían invadido!!...
Una historia que sin duda merece ser contada...y sería estupendo verla llevada al cine!!


un abrazo (tarde pero he disfrutado la historia completa)

Montserrat Sala ha dit...

Querida Noégeminis. Celebro que hayas difrutado con la histoira. Tengo alguna más de este estilo por contar. Y es que he tenido una familia valiente que hizo verdaderas heroicidades. Los demás parientes, osea primos, y hermanos que les deberia interesar, no les parece nada extraordinario. en cambio a mí me parecen unas grandes proezas. Gracias por tu comentario amiga

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA