dilluns, 15 de març de 2010

VIURE TOTS ELS DIES DE LA VIDA

Aquest i nó un altre es el principal missatge del meu escrit d’avui. Perque, dir que estem vius no vol dir quasi rès. només que respirem. que mengem i dormimt. Polulem
No sé si m’en sortiré i si hem faré entendre, però el que jo vull diir, es una altra cosa molt diferent.
Viure tots el dies de la vida, signifique per mí, estar sempre al aguait de totes les coses maques que passen al nostre voltant. i fernos-en capaços per viure-les encara més intesament.
Tindre els ull oberts, a l’amic, per si t’ha de menester, tindre la vista atenta als nens, que son el nostre futur i els hem de tractar bé, amb delicadesa, amb autoritat, simpatía i molt respecte. Acaronar-los de petits, perque així ells coneixeran la mel de les caricies. Buscar un raconet que només sigui per tú, petit o gran, tan és, un lloc ón t’hi trobis bé per asseure’t una estona i estar amb tú mateix. i pensar i coneixe’t. Aquest punt es important perque et descansarà i et donarà forces per afrontar les difucultats amb serenor. Vestir polit i net. També aquest detall es significatíu. Seveix per donar-nos seguretat, devant els altres. Menjar de tot, però no massa, no vagi a ser que per comptes de persones semblèssim armaris. Aquesta premisa es complemente amb l’anterior. Tot fà que siguem més agradables a la vista dels nostres amics, amos, fills o cònjugues, un conjunt de coses que portades amb harmonia, ens faran sentir bé; VIURE en definitiva.
Cuidar les flors, olorar le flaira del bosc, de la terra mullada, del pá recent sortit del forn, sentir el trò, sentir el murmuri dels rierols, i poder agafar al má d’un ancià. tocarlo i fer-li saber lo importat que ha estat ell per la seva familia i pel país. I no descuidar l’il-lsió sentir cantar els ocellets cada matí. Es la senyal que que podem començar de nou i un dia més a VIURE.

12 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Montserrat:

M´agrada molt aquest nou color que li has donat en el teu blog, junt amb el teu nou perfil.

Estic d´acord prestar atenció a les coses boniques del día a día, fe sentir més be a les persones.

Aci a Valencia ja fa solet i les falles ja están quasi montades del tot.

Una abraçada. Montserrat LL.

Jan Puerta ha dit...

Apreciada Montserrat…
Reflexionar vers els fets quotidians, tenen quelcom mes del que en un principi pot semblar. Si parles amb la gent, amb els teus amics, amb el teu entorn mes familiar, amb el teu marit, sempre trobaràs una font de inspiració necessària per ser compartida. Les paraules dels emes ens fan re capacitar. I això es bo, tant per nosaltres que ho expliquem, com per les persones que ho llegeixen. A banda d’aquelles que al llegir-te es sentin identificades.
Sempre tenim alguna cosa per explicar. Cada dia es pot publicar una anècdota. Fins i tot, un senzill bon dia i fins dema, farà somriure a mes de un lector. Altres et comentaran que avui estàs una mica gandula. Aquest mon dels blogs no te unes regles establertes generalitzades. Per mi, ja et vaig explicar els temes tabú. una importància
(No m’agrada la paraula blog en angles i sempre que puc faig servir quadern de bitàcola)
Crec que amb el canvi de color, el espai ha guanyat molt. Mica en mica vas donant-li forma. Com fa un alfarer amb el fang fins que aconsegueix tenir un gerro per tothom identificable.
Malgrat que ja portes molt de temps en el aquest mon tan peculiar, avui et dono la benvinguda com si fos la primera vegada que et descobreixo.
Una abraçada

Higorca Gomez Carrasco ha dit...

¡¡¡Vaya querida amiga!!! Hoy nos has cambiado el color, este azul es el típico de aquí de La Mancha, antes las casas las pintaban de blanco, o encalaban y la parte de abajo o zócalo era de este color, don Quijote así lo cuenta y yo cuando vine aún me encontré con ello, ahora nos parecemos a otros lugares todo colorines, bueno "renovar o morir". Me parece fantástico el que quieras vivir todos los días, eso es muy importante, menos es el poder atender a todos, a lo mejor con una palabra dulce puedes calmar un dolor, del que sea querida amiga, Debes de vivir, cuidar tus flores y también mi blog, oír los pajarillos cantar ¿Te has parado a pensar la inmensidad cuando te levantas y lo primero que oyes es el canto de ellos, ahora querida amiga, ya están un poco "revueltos" porque también ellos como tú desean seguir viviendo y procreando, me gustaría que pudieras verlos tan cerca como yo, revolotean y sus alas batidas al viento son como una bandera de amor, gorriones, verderones, jilgueros, o caderneras, como más nos guste, los mirlos y las tórtolas. Lo primero que hago todas las mañanas es eso. Así te digo VIVIR ES HERMOSO y tú querida amiga eres maravillosa.
Un montón de besos o petons, com vulgis

Montserrat Sala ha dit...

hola Jan: Gracies per els teus bons consells. Que eres un mestre ja ho sabia, peró ara ejerceixes.
Hem sento, no com una parvuleta, sinó com una terrissaira, moldejant el seu canti de color blau, i que espero anirà guanyant amb els dies; perque també penso anar-lo adornant, a mesura de les meves posibilitats. una abraçada,amic.

Montserrat Sala ha dit...

Hola Higorca: No sabia que en La Mancha tuvierais este azul, desde tiempo atràs. Entoces me gusta doblemente. gracias poro tus alhagos, amiga, i por tu fidelidad.

Quiero comentarte que tengo la gran suerte, de ver o oir muchos pájaros, todos los dias. Estoy en una zona arbolada i con poco tràfico y a las 5 de la mañana ya empiezan con sus trinos en mi ventana. Es ese aspecto suy una perosona priviligiada.

Pedro Ojeda Escudero. ha dit...

Y cada día tiene su razón de vivir, por supuesto.

Montserrat Sala ha dit...

Bien cierto, Profesor. Y a veces muy buenas razones.
Con la admiración de siempre

conxa ha dit...

Creo que si has conseguido explicarte y además muy bien.
Hay que saborear cada pequeña y gran cosa que tenemos a nuestro alrededor, no debieramos nunca olvidar que todo es fugaz, muy fugaz e irrepetible.

Anna Jorba Ricart ha dit...

Montserrat...un escrito precioso...alegoria a la VIDA....
Recibe un saludo.

Montserrat Sala ha dit...

Conxa: Celebro molt que pensis que he aconseguit el meu objectíu. Estic molt satisfeta de tindre sovint la teva visita. Una abraçada molt gran, estimada.


Anna Jorba: M'alegro d'haver-te retrobat despres del meu comentari del dia d'avui. I es que havía oblidat dirte que com et vaig veure tan guapa en el teu post,que jo també en aixó t'he volgut copiar. Ho reconec publicament.

Metztli ha dit...

Hola Montserrat, fa moltissim temps que estic seguin el teu blog però amb aquesta configuaració de comentaris que tens posada al blog no he vist forma posible de comentar(els que tenim certa protecció a l'ordinador, sen's fa dificil). He mirat moltes vegades per si en algun lloc hi havia alguna compta de correu per poder comentar encara que no fos aquí en el blog...en fi...avui ho torno a probar de nou...Un escrit fantastic on em sento molt identificada, però moltes vegades no ens donem compte de tot això fins que estem a punt de perdre-ho tot, llavors es quan ens adonem que hem de disfrutar i viure tots els dies de la vida.

Montserrat Sala ha dit...

hola amiga Metztli: Gracies per entrar a veure'm. Hem sap gréu que no ho hagis pogut fer avans, si ho volies. El secret es que com no estic massa al dia en materia infomática, segur que he fet alguna cosa malament.
Tinc una raò molt gran per escriure i pensar aixì.
La vida mai et tanque totes les portes, sempre quede una finestreta oberta perque hi pugui passar l'aire i l'esperança.

sinfonic i filles

sinfonic  i filles

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA

ORQUESTA SINFÓNICA DE VIENA
LA MEVA ORQUESTRA PREFERIDA