UN POBLET PERDUT PER LES MONTANYES PRE-PIRINENQUES

Indiscutiblement la imatge, representa un poblet, dels molts que i ha deshabitats al nort de la comarca de la Noguera. Es veritat.
Peró el que jo vull mostrar, no es dibuix en sí, voldría parlar-vos, de una téncnica de reprentsar un dibuix o una imatge que jo no havía vist abans, enlloc. I que continúo, sense cap més noticia de la seva existencia. Ni en coneixo el nom.

Peró, allà, a La Noguera es fà i amb exit. Son cuadres que es fan només empleant cola y terres de colors. Esclar que les terres han de ser naturals, y sobretot que siguin de tots els colors. Us semblarà estrany, però us asseguro que en s’en troben
i sense anar massa lluny, cantitat de diferents. Nomes es questió de fixar-s’hi. Conec persones que sempre porten una bosseta de plàstic amb qualsevol punxò,u escarben una mica allà òn hi veuent possibilitats. Els marges de les carretes noves, tocant ales ribes, allà es on s’en troben més.
Un cop amb la terra, es fa el dibuix que pot esser de montanyes, poblets, o un bodegó. El que es vulgui. També quede molt original, -ho he vist- si es fan figures geométriques.
Tot el diseny, ja es dibuixe a la meteixa fusta o tela que tinguéu a ma.

Damunt dibuix, es coloque papers retallats de cada figura o paissatge, i amb un colador finet, es va arruixant sobre la tela el color que s’hagi triat per aquell espai, en concret. Prèviament, caldrà amb una brotxa de pintor, impregnar, tota la base amb cola. S’ha de fer tot bastant rapidet, perque si la cole s’eixuge tot es complique. Jo aconsellaría de tenir tot decidit avans de posar la pega.

Sempre pot haber-hí algú que ho faci, amb algún altre sistema. Però ja no et puc parlar perque el desconec. Aquí hi jugue la creativitat, i l' inspiració del artista.

EL PRINCIPE VALIENTE

Variaciones sobre un tema
En un paÍs muy lejano, de un tiempo de guerras y avatares políticos con atropellos y crímenes contra la humanidad, incluidos, habitaban en la Isla de las Brumosas el príncipe Valiente, y toda su familia.
Desde muy niño se vio atraído por las gestas de los grandes héroes, como El Rey Arturo, caballero eminente de la Mesa Redonda. Y como él y la princesa Ginebra
a los 20 años se enamoró de su reina, la bella Aleta, reina de todas las Brumosas.
y juró ante una espada muy reluciente que defendería, todos sus intereses, del honor, territoriales y amorosos.
Este conjunto de islas del Mar Mediterráneo, llamadas las islas Brumosas, fueron desposeídas de todas sus riquezas naturales por Atila, el temible Rey de los Hunos. Decíase de él, que por donde pasaba con sus caballos, y sus soldados, nunca más crecía la hierba. Y así fue. Este motivo es lo que hizo pensar a nuestro Príncipe Valiente, que debía de vengarse del malvado Atila, que había dejado en la ruina a todos los súbditos, de la reina Aleta, y a su misma familia.

Un buen dia se decidió ir a guerrear con el Rey de los Hunos. Estaba dispuesto a darle su merecido, y por ello armó hasta los dientes a un buen puñado de soldados a los que les era muy difícil avanzar por los caminos, debido a la gran cantidad de aperos para ellos y sus caballos, ademas de arrastrar pesados artilugios bélicos.

Después de unos días fatigosos de marcha, por fin otearon, el mar. Se acercaron a las playas que vieron vacías, y fue entonces cuando Valiente, y su ejército, se dieron cuenta de que necesitaban de más apoyo logístico, porque andando por el mar, les seria bastante difícil de llegar, y alcanzar su objetivo. El príncipe Valiente con su equipo de navegadores de Internet, llamó al palacio explicándoles, todas las peripecias de una expedición poco organizada. Y éstos les repondieron que cogieran el navegador de Google, que los llevaría, con toda seguridad al país que ellos eligieran. Que, les ofrecerían, además, mapas desde su Google-Eart,que estaban bien explicados, y pormenorizados.
Si, pero surgió un inconveniente. Un detalle en el que no habían pensado, y que seria definitivo para su información, y posterior marcha.

Que aún no se había inventado la electricidad. Y no podían enchufar el equipo!

... A PROPÒSIT DE LES MADUIXES

Bon dia a tots. Avui tindrè que ajudar al hotolà a collir la producció del hortet.
Us deixo una mostra de lo que vam collir, ahir a última hora.

ARA TAMBÉ, ELS TORNADOS!!!

I es que no parem!!! Aquest fenòmen molt conegut de tots anave fent malifetes, per aquí per allà. Peró aquesta vegada, ja s’ha passat de mida. El que ens mancave!!!

He estat llegint sobre el tema, y es veu que tan forts i devastadors, només es donen als Estats Units i sempre en les mateixes àrees, en les regions del Sud a les lleres del riu Mississippi. Allà els vents poden arribar a mes de 400Km. (No m’ho vull ni imaginar) i fan verdaders estralls. Escombren tot al seu pas, i aquesta vegada ha estat del mes terribles que es coneixen. Només 120 morts confirmats, i molts mes de desapareguts, parlen de la dimensió del fenòmen.

També son coneguts els tornados de Àfrica, deguts a un front fred que atxeque l’aire càlid i extremadament humid, del monçò del Sud-Oest. Sempre més minsos i moderats. I per últim existeixen també a Europa. Son deguts al pas d’un front fret, i s’assemblen molt a les fortes tempestes de l’estíu. La columna o mànega de rotació, es desenvolupe sota els núvos comuloninbus, i té la forma de la trompa d’un elefant, que penje precisament, de la base dels comuloninbus, i gire per la massa de pols i resídus que arribe fins a terra, arrossegant tot el que trobe.

Sigui com sigui, ja tenim ací, un nou motíu de preocupació i alerta. Juntament amb la erupció del volcà de Islandia, son el temes que mes preocupen a tots el ciutadans. Que, com en teniem tan pocs....

ANALITZAR COMPTES

Els comptes més classics, dels autors més classics de tots els temps, sempre
tenen aquest final tan dolç, que fa somiar a milers de nens de l’epoca. Es sempre final feliç o final tràgic. No hi ha mitjaníes. Però, perqué no hi són les continuacions dels comptes amb un missatge més subliminal? Doncs jo penso, que les vides normals, amb un final normal de tots els protagonistes, son mortalment avorrits.
Algú s’ha preguntat o imaginat, que la Caputxeta Vermella, vagi a comprar el dinar a Caprabo?. Per ejemple?. O bé, quin autor s’atreviría a escriure un Flalutiste de Hammelin, tocant amb Els Pets, per la Festa Major de Gracia?.
Els comptes són aixó, comptes i rès més.
Les realitats diàries dels personatges, no els interessen pas: Si de cas, només per a riure una estona.
Les noveles i encara més les biografíes històriques, que a mí particularment m’apassionen, bé pròu que s’encarreguen de mostrar-nos una realita dura, real o imaginària. Els nens són nens i en el seu cap, no hi entre una madrastra, bona i generosa amb tot l’aspete i les rialles de la Isabel Presley. Les madrastes han de ser això: madrastres, dolentes i envejoses. I amb aquest compte o d’altres com per ejemple el compte de Les Set Cabretes. Si el llop, anés a casa de Les Set Cabretes, només per a jugar a la Nintendo, no tendrie ni solta i volta. Per cruel que sigui, el llop s’ha de menjar totes le cabretes. Sempre ha esta així.
Concloent; crec que no es poden canviar ni es finals ni el contingut. Per qué ningú anirà a preguntar al Princep i la Ventafocs, si sont de viatge de noces, en un creuer pel Mediterrani.
Ells, el lectors habituals i fidels dels comptes, osigui els nens, només volen saber, que sempre seràn feliços, i que menjaràn regalissos, pels segles del segles.

I vet ací un gat, i vet ací un gos, aquest compt, ja s’ha fòs..........

LES TRUCADES TELEFÒNIQUES

M’acabe de passar ara mateix. . Estàs en algún lloc de la casa, cosint, escribint, llegint, i rès. Tot el temps que vulguis. Però només que et tinguis que moure per anar al bany. Riiing, Riiing. Et posses a correr, despenjes, i ja no hi ha ningú.

Estic enutjada perque es una tocada de nassos, sobretot si ademés t’enteres que ere un corredor d’alarmes inalàmbriques. un venedor de Orange, o per fer-te una enquesta que no saps mai òn anirà a parar.

Es el que en diuen: La llei de Murphy. Però el mes grèu es si et fan una trucada important, sobre la salud d’algún familiar o l’arribada d’ un amic al’estació de Sans. etc. etc. El mal, penso que és fer servir el telèfon per quasi rès. Estem tan afeccionats a fer que el Señor Cesar Alierta, cobri més peles de les que ja cobre habitualment, que no parem de trucar. Y si no es per fix, es igual, bé pròu que tenim el mòbil, i també ens ho farem.

el cas es que ningú vol estar mal comunicat. Així que truques i truques sense parar. I quand algú te una emergencia, o be una urgencia grand de trucar, llavors pòsat-hi fulles perque no et pots comunicar. Si nó en fèssim tant abús, penso que aniriem més bé tots plegats. Estalviaríem, que convé, tendriem les línees desocupades per una trucada potser important, i no ens caldrie correr amunt i avall, cercant el ditxòs aparell.

MADÙIXES, MADUIXETES I MADUIXOTS

Els maduixots, són de les primeres fruites de la primavera. D’aquel vermell llampant, tan ben arranjades a de les seves capses de 2 kilos, fan un goig qu’espatarrre. Les compres tan aviat surten, perque mai tenen un preu massa exagerat, i es deixen estimar. No son totes bones ni dolces. La mayoría han de menester, un bon adob de vi ranci, amb suc de llimona i sucre, amb nata, matò o bé amb macedònia.
Però el que que yo no he sabut fins aquest any, es que les maduixes que venen mes tard, que són més de color rosa, quasi blanquinoses, i que te les regalen perque a les botigues ni hi arriben, son les maduixes de debó, les que es recullen a terra, no pas en plantes encaramades en uns filats alts com les tomaqueres.
L’hortet de Jaume aquesta temporada, n’ha produit bastantes, i que com es preceptíu, també hem regal-lat. Però es que no tenen rès a veure amb el maduixots, molt ben dits així, perque compararts amb els de la nostra collita, no hi tenen ni l’olor, ni el gust tan dolç ni el color rosa clar tirant a blanc; res a veure. Mes aviat son aspres i amb granets que piquen. Ay! si la meva mare viés tot el que el seu gendre, cultive al seu hortet.!!!
Encara queden les maduixetes de bosc, les més fines,i les mes escases. Les que només creixen als punts alts del territori i de manera salvatge. Són molt mes petites de tamany i que només en hi ha al mitg del estíu. Es troben quasi esclusivament, en tendes de congelats, que les importen dels estats de la Europa Central, òn per raons climàtiques, en hi ha més producció.

RESULTATS DELS "RESULTATS" DE LA MOGUDA

S’ha vist ben clar. Perque s’han capgirat quasi tots els auguris dels escrutinis de moltes de les ciutats de Catalunya. Per no parlar del reste de les autonomies del Estat. I per no dir rès de Euskadi que allà ha estat molt més definitori i perque no dir-ho, trionfal.
Estic segura que tots aquests resultats, els ha guiat les mogudes modéliques i pacífiques que la gent jove ha iniciat. Ja en hi ha pròu. Tampoc es podie fer rès mes de moment. Pero el que es segur, que d’ara en endevant, tots el polìtics farán més politica que negocis, i que vigilarán molt al hora manipular i el pensar en que ells han guanyat, perqué, no han guanyat rès, ho han començat a guanyar les forces de la cohesió solidària i social i també nacionalista.
Esperar, treballar i estar al aguaït. Es el que toque en els mesos següents.

Ara per ara...ESPERANÇA!!! que jà es molt. No m’esperaba tant.

DIA 22 DE MAIG: SANTA RITA

Algú ha sentit dir alguna vegada: "Santa Rita Rita Rita, lo que se da no se quita". Eh que sí? al meu cole es deie amb molta frequencia, pero fà tan de temps de la meva escola!
Em vé a la memòria, perque demà que es dia 22, Santa Rita, i semble que per les mogudes que es veuen per tot arreu, que no sé si són per por a perdre el que s'ha conquerit, o no els hi agrade els que els han donat, i es per aixó que es manifesten.
No ho tinc gaire clar, si algú ho sap del cert,m'agradaríe que m'en fes cinq cèntims.
Jo només sé, que demà es el sant de la meva tercera neta, La Rita, que te un nom poc comú, es veritat, pero que es tan guapa, quasi tirant a exagerada. També se que li he de fer un obsequi, i que la seua mare ens convide a dinar, i tot el demés son romansos.

TENIR BONS AMICS

El que té bons amics, no sap pas el ric que és. Puguer comptar amb el recolçament la compreció l’ajud o sencillament la companyía de una
persona amiga, es de les coses millors que et pugui passar a la vida.
Els bons de veritat, son els que sempre són discrets, amables t’escolten,
t’animen i per descomptat mai et traeixen ni et menystenen y que són a més a més, desinteressats.
Riuen amb tú a les teves al-legries, plorem amb tú per les teves penes. i pots comptar amb ells, sempre sense pensar en si es o nó l’hora de trucar, o si els molestaràs. Sense por de que et titllin de agoserat de barrut, o de fer el ridícul.

Tinc la inmensa sort de tenir amics incondicionals. Els millors amics, als que m’estimo com a la família, als que recolço, als que comprec i als que puc fer-los companyía. No els trairía mai, als que guardaré sempre fidelitat, als que escolto i escoltaré, i als que sempre consideraré les millors persones, i riuré les seves al-legries, i ploraré els neguits, i als que no retrauré mai, el que em truquin a deshora. I seré sempre desintersada.
AMICS, AMICS, quina paraula mes bonica!!!!
Aquesta entrada va exclusivament dedidada a ELLS!!!

Rabiosa actualidad

Sigue la Campaña “Democracia real Ya”



Estoy esperanzada. Por fin hay una protesta contra los manipuladores i los que hacen de la democracia, una auténtica suyocracia. Ya ere hora. Los políticos han de entender que son solo, unos gestores de los bienes, comunes y hacer que lleguen a todos los rincones de la península.
De ninguna manera se ha se consentir, que los que menean las cerezas, que queden con la mayor parte de la cosecha. Me uno a tan loable protesta. Cambiar esta acción negativa para posibilitar un auténtico cambio. Eso y no otra cosa es la que se pide por doquier. Ya tocaba!!!
para arreglar las cosas desde la raíz, hay que romper la baraja y jugar a la política, limpiamente, con ilusión y con ganas de servicio al ciudadano.
GRACIAS amigos manifestantes!!!!

VOLAR VOLANDO

Si pudiera volar, volaría.
acercarme hacia ti en un momento,
ofrecerte luz y alegría,
Como si pudiera tocar ese cielo.
subir por una nube hasta alcanzarte,
y fundir en un abrazo nuestros cuerpos


Quedarme contigo noche, y día
alcanzar las estrellas en tu mano.
Sentir el firmamento en tus ojos,
que brillan tanto como los luceros,
Si pudiera volar volaría,
Y poder estar contigo, vida mía.

Poesía de que Julia, como sabe que me gustan,me ha escrito.
Muchas gracias!!! guapa.

PARLEM DE LLORCA

                            


La sismologia, es un fenòmen de la meteorología de la que quasi no s'en sap rés. O si se sap, es guardada en els arxíus dels homes estudiosos del tema, osigui els sismòlegs.

Senzillamen la coneixen i saben que hi ès, però no encerten la menera previndre als ciutadans. D'ací la gran por i el gran respecte que l'hi tenin
La sismologia, desconeguda per la gent del carrer, ha fet acte de presencia a Llorca un ciutat del llevant español, no gaire lluny de Valancia i Catalunya.  Dóne molta inseguretat i neguit, perque en sabem tan poc i les consecuencies son tan devastadores que ens mostrem aterrats, cada vegada que, que aquest fenòmen sure per algún lloc del planenta sense avisar.

Es només una consideració, perque totes les demés desgràcies que ultimament, ens flagelen, poc u molt es poden previndre o es veuen a venir. Peró aquesta que es presente sense que es noti ni poc ni molt, a mi em deixe esglaiada i esmaperduda. Planyo de tot cor als pobres Llorquers, i a tota la gent que es veu implicada en algún d’aquests desastres. Sense parlar de les families més afectades encara i que són les que han perdut en el sinistre, algún familiar proper.

Desitjo a tots el que han sofert una perdua humana, el millor consol, si és que en hi ha, i prego per la seva promta recuperació en tot el meterial que hagin pogut perdre. L’ensurt i el demás ningú mai els hi podrà pagar.

ANAR A COLLIR CARAGOLS

En moltes cultures, no solament no els colleixen, sinó que els hi fan molt fastic, inclús de tocarlos. Tan es així, que quand ha plogut, suten i trevesen els carrers, i ja cal tindre compte de no achafa-los, perque es pitjor encara achafar daltre coses, mes frerfumades. Son grossos, algun gegantins, pululen per alguns carrers, lents calmosos, arrossegant aquella voluminosa casa, fins que es tornen a amagar, sota una teula, entre el ramtge de una planta. O en un jardí descuidad o abandonat.
Aquí a casa nostra, des de sempre, i sobretot en algún lloc n'es un menjar molt valorat. Inclus es fa una festa del caragol a Lleida. No es pas broma, no. Es mengen cuinats de toda manera, i es l'article mes consumit de tots. Una autènica caragolada popular, amb tanta afuencia de casetes, colles,i la participàció en massa de totes les autoritas. Una festa tan esperada como o pugui ser la festa de san Miquel. a la de sant Anastasi. Recomano a tots els qeu vulguin gaudir i riure, que si apropin, perque es una cosa que hom no s'imagine.
Jo hi vaig estar un cop, i em va sorpendre molt agrablement, tot i que no vaig tastar cap cargol. La gatzara no hi manque, i un ambien familiar i bon rotllo.

Avui, però he anat a collir caragols, feie un temps adient. pluja primer, i al foscant si no fa massa fred, surten tots dels seus amagatalls i es poden arreplegar amb facil-litat. Els amics als obsequiairé el present, estarán ben contens.

AVUI PASTÍS DE POMA

El que cal per fer el pastís de poma y com fer-lo:

3 ous frescos
300 grs. de farina
300 grs. de sucre.
1 iogourt natural.
L’envàs del iogourt quasi plé d’oli d’oliva. (3/4).
“ “ “ mitg plé de anis (1/2)
el suc de mitg llimò.
I la raspadura del llimò senser.
Una mica de matega per sucar el motllo avans de volcar-hi la massa.
un sobre de levadura Royal.
El motllo en forma de corona.
4 o 5 pomes reinetes o golden

+++++++++++++++++

Es poden posar tots els ingredients en un recipient, menys la poma tallada i el Royal. (mentre jo els preparo ja engego el forn a 180 gº.) Si es van colocant de manera que en hi hagi un de liquid i un de sòlid, es molt més facil de d’ amasar homogeniament.
Ja haurem sucat el motllo i una mica enfarinat. Amb el Turmix fer la pasta que ha de quedar líquida però cremosa. Es pot tastar i ja veureu que es podrie fins i tot menjar de lo bona que és.
Afegir a última hora, primer el Royar, remenar i per fí les pomes tallades a trocets irregulars. Posar-ho al forn que ja tenim calent i coure una hora, o una hora menys cinq.
Desenmotllar es facil, surt tota sola només girar el motllo un cop s’arrefredad 15 menuts aprox. Cobrir amb sucre en pols o chocolata de cobertura, i ......


BON PROFIT A TOTES I A TOTS !!!

QUAND NO TINC TEMA

Que faig quand no tinc tema? que pase quand m’assec al ordinador i no tinc rès a la ment, ni rès pensat, ni rès que m’hagi cridat l’atenció?
Doncs encara que es la primera vegada que em passe, intentaré escriure del no rès.

Hi ha molts pensaments que no cal buscar-los lluny, son sempre presents a l’insconcinent. L’amor als fills, n’és un d’ells. Recordo que una vegada algú va dir: Darrere de totes les coses, fets, persones, art, música, natura, etc. etc. només si trobe diners. Molts més dineres si es tracte de política o del negoci de la salud. Només diners, i interesssos económics per tot arreu, menys en una cosa. Tenim un factor, que es salve de la crema: L’AMOR FRATERN.
Afortunadament. aixó es intocablle, i sense discusió. Quin pare és el que no es sacrifique, no ho done tot, desinteressadament, i no procure el millor, elmes adecuat, pel benestar dels seus fills?. Des de el moment que neixem, em tingut i hem donat tot, absolutament tot: entrega, estimació, bons consells, exjemples, tot allò, en fí, que al nostre parer, els hi ha de suposar baneficis i experiencies.
Suposo que com totes les coses, hi haurà alguna excepció, però, serà només això: la excepció que confirme la regla. Com també hi ha moltes persones que s’els en va l’olla o simplement son bojes i pròu. Aquí no hi entro, peró, continuen essent excepcions. El que es sà, corrent, i que es done en tots els temps i en totes les civilitzacions, es l’imnens amor, que els pares tenen envers als seus fills,

ARA ELECCIONS MUNICIPALS

Ja hi tornem a ser!. Un altre cop eleccions! Per informes de tota mena i per eleccions, ja hi ha diners! Cada vegada ho entenc menys. Quand veig als candidats, els nous i els que es tornen presentar, anar per les places a vendre verdures, ú carn o peix, penso: que deuen voler aquestos galifardeus ara?
Que volen comprar? A quí volen engatusar? Com si fos la primera vegada que ens enganyen, tots plegats. No,nó es la primera vegada, que ho fàn de posarse el devantal a vendre enciams. ni anar per les obres a conversar amb els peons de la construcció. (sobre tot volen parlar amb els musulmans, que no els entenen de rés) Dèu ser que ho fan per aquest motíu. Y es que ja no poden enganyar a ningú.
Si al menys aquestes campanyes no costessin el que costen!!! Jo m’esgarrifo, i s’hem pose el carater agre, i a punt d’explotar per la més mínima.
No us enganyèu. Tots, absolutament i sense escepció, el que volen es arranjar les seves comptes corrents. Aprofitar-se del càrrec i dels privil-legis que comporta. Cobrar un bon sóu, estar exents de molts impostos, figurar, i viure del cuento.
Si es que en hi ha algún de bona fé, ja pròu que l’hi fan passar les ganes, tots els gats vells.
Potser soc massa dura, peró es que, tal com han arribat, les coses, en que s’escatimen, en educació, que es lo més basic. I tal com estavíen en sanitat, que és lo més necesari, no veig pas oportú gastar aquestes fortunes en propaganda electoral.

SEVERIANO BALLESTEROS

El gran muchachote del Norte, el deportista español de mayor prestigio de su tiempo, el yerno del hombre más poderoso que pisa la piel de toro, se despidió, esta pasada madrugada, de todos sus admiradores, que eran legión en los paises anglosajones. Y en Pedreña, su pueblo natal.
Es triste dejar tanto como le ha brindado la vida. Ha sido un golpe certero de su derecha prodigiosa, y precisa. El fatídico hoyo estaba allí. Lo estuvo viendo, durante tres años sin poderlo passar. Deja atrás muchos trofeos, muchos agasajos, mucho dinero quizás, pero no hay que olvidar, que deja también trés huérfanos. Ah! si el dinero sirviera para algo. Pero, delante de estas circunstacias de nada vale. No sirve absolutamente para nada. Por desgracia.
Hoy me uno al dolor de sus hijos, y les deseo, como pesona, que vivan muchos años, para recordar todas las proezas de su famoso padre, y todo el cariño que recibieron de él.

LA PEREZA Y LA DILIGENCIA

De todos los vicios o pecados capitales, el que parece que no es demasiado malo, y que nos mostramos indulgentes con él, es el de la pereza. Pereza de levantarse de la cama en un día festivo, o en vacaciones, a ésto le llamo yo calidad de vida. Pero la pereza soberana, que se dà en muchas personas de nuestro entorno, ésta, es deplorable.
Me ciño a los casos mas corrientes. Empieza ya los pimeros años, cuando el niño o joven va a la escuela. Nunca trae los deberes, nunca se sabe la lección. siempre llega tarde al cole. Es en definitva un desastre, por muy inteligente que sea. Si es listo, puede que mirando solo el libro, ya sabe de qué va y si hace falta se lo inventa. Porque tiene capacidades. Pero si tiene además pocas luces, hay que luchar mucho y aún así es imposible en un porcentaje muy alto, reeducarles. Asi que no merece la pena luchar a contracorriente. Perqué este alumno, crece, i con él se lleva siempre la pereza puesta. Malo!!! Ni durará en ningún trabajo, y si tiene negocio, tampoco le irá bien.
Lo mismo se puede aplicar a mujer casada, que cuida de su família. La casa por recoger, la comida nunca está a su hora, la ropa tampoco la tiene ordenada i lista para cuando se necesita... Y lo que és peor, los hijos que educa, van a ser lo mismo, si no hay algún facto externo que lo impida.
Queria referirme solamente, que lo que es siempre y por todos, como un pecado leve, pienso que es uno de los mas graves. Y yá se sabe, contra la pereza: DILIGENCIA.

LS P

La pereza, y la diligencia.
De todos los vicios o pecados capitales, el que menos soporto, es el de la pereza. Pereza de levantarse de la cama en un día festivo, o en vacaciones, a ésto le llamo yo calidad e vida. Pero la pereza soberana, que se dà en muchas personas de nuestro entorno, ésta, es doplorable.
Me ciño a los casos mas corrientes. Empieza ya los pimeros años, cuando el niño o joven va a la escuela. Nunca trae los deberes, nunca se sabe la lección. siempre llega tarde al cole. Es en definitva un desastre, por muy inteligente que sea. Si es listo, puede que mirando solo el libro, ya sabe de qué va y si hace falta se lo inventa. Porque tiene capacidades. Pero si tiene además pocas luces, hay que luchar mucho y aún así es imposible en un porcentaje muy alto. Dasi que no merece la pena luchar a contracorriente. Perqué este alumno, crece, i con él se lleva siempre la pereza puesta. Malo! Ni durará en ningún trabajo, y si tiene negocio, tampoco le irá bien.
Lo mismo se puede aplicar a mujer casada, que cuida de su família. La casa por recoger, la comida nunca está a su hora, la ropa tampoco la tiene ordenada i lista para cuando se necesita... Y lo que és peor, los hijos que cria, van a ser lo mismo, si no hay algún facto externo que lo impida.
Queria referirme solamente, que lo que es siempre y por todos, como un pecado leve, pienso que es uno de los mas graves. Y yá se sabe, contra la pereza:

ELS PORTARRETRATS

Crec que no existeix un article al mercat dels ornaments de la llar, cap altre objecte, que tingui tanta varietat de formes, colors, metèries, i preus, com els que tenen els marcs de fotos.
Per fer un regalet senzill i que sempre s'agraeix, s'en troben de molt originals, fins i tot fets amb coses reciclades. De fusta, de plàstic. de metacril-lat, d'acer, de coure, de qüiro, de vidre, de pell, de cartò, de plata, i de tots els preus i mides inimaginables. A més també es poden escullir el colors. blacns, estampats, pi clar, roure, ivori, i amb tots els estils haguts i per haber.
Que neix un bebé?, ya saps que amb un marquet de plata o de disseny, es queda molt bé. Porque de fotos, n'hi farán un munté. Per un casament, per una comunió, per un regal d'empresa,per Nadal, igual. Es una cosa que et tréu sempre del compromís o del apuro. A mes: Quí no ha plorat a algúna persona estimada, de la que ja només quedan el seus retrats??? aquell portarretat que s'agafe tantes vegades, per besarlo, per parlar-hi. Aleshores passe a ser un delicat objecte de culte.
Per no parlar del marcs dels cuadres de pintors del Reneixement. He vist cuadres a museus que es millor el treball de marqueteria del marc, que la pintura en sí. el pintors de la escola flamenca per ejemple, tenen un marcs, que son una filigrana de fusta i or, de un valor incalculable.
A mesura que passen els anys també s'en arrapleguen molts més. Encara qeu no vulguis. S'han passats casaments del fills comunions dels nets i del nebots. Aquella foto d'aquell any... d'aquelles maravelloses vancances....

AVUI TOQUE...

Avui tornarè a parlar de futbol, una altra vegada!. Els homes de Pep Guardiola s’han tornat a veure les cares, per 4º cop en pocs dies,amb el seu maxim rival historic: El Reial Madrid. Y desprès de tanta polèmica, entre els entrenadors, desprès de que els Organismes internacionals, hagin hagut de intervenir, per esclarir els fets, novament ha quedad demostrat que el equip catalá, aguante les embestides i el bon joc del seu contrincant; l’equip blanc, de la capital d’Espanya.
Diuen els entesos d’aquest conjunt, que ja ha fet historia, no es comparable, a cap equip no solament, al nostre país, sino que, va molt més enllà de les nostres fronteres.
També expliquen el gran mérit que te, al tractarse d’un equip, que quasi fa pràcticament, amb jugadors del planté. Osigui que amés a més de jugar bé al futbol, es de suposar que també, guanyen molts diners.
No es estrany, doncs que el directíus d’aquest club, n'estíguin més que setisfets. Estàn eufòrics.
I jo que sempre busco els tres peus al gat, em pregunto: que és le club de futbol del barcelonisme: Un gran negoci?, Es potser una manera d’anar al camp, per humiliar als polítics centralistes? Perque el futbol també té un ingredient,que es precisament el de jugar a fer política. Y aixó es tan lamentable com, el desmesurat afany de fer diners.

Bin Laden.

Es la última gran notícia bomba. El darrer gran cop d’efecte, de tots els titulars tan de la premsa escrita, virtual o televisiva.
No sabria pas com anomenar, aquest fet, perque les notícies no son pas tan clares. Tot es evoltat de un misteri, un fet silenciat i mal informat, per obra i gracia del potavéu del Estats Units.
Quand es sabrà la veritat? Penso que si ara no se sap ben bé el que va passar, el temps tampoc ens ho aclarirà.
I el cadaver? Que s’ha llençat al Oceà? que el equip seguretat amb el mateix President al cap de la reunió, veie en directe l’assalt a la casa de Bin Laden? i que van veure inclosa la mot del assatjat junt amb la seva dona i un fill? quin mal gust,! i quin fetje podrit demostren tenir!!! No m’ho vull imaginar.
Ni m’ho vull creure.
Si l’atac a les torres bessones amb tres mil morts al darrere, aquest home semble s’ha demostrat, ser-ne el cervell, penso que n’és culpable i que mereix un càstic grand i exjemplar, peró aquesta xapuza que han fet, la veritat, no em semble pas étic ni gens exjemplar.
Esperem ara que el musulmans fundamentalistes no presentin la seva venjança, a qualsevol país d’Occident, que de tots es sabut, que es la seva gran especialitat.
Déu ens agafi confessaats!!!!

L'ACORDIÒ DIATÒNIC

                                                        
Existeix un refrany en català, que dui: "allà on menys esperes salta una llebre" la meva mare sempre el deie, referin-se a que et pot sortir, quelcom que et sorprén a qualsevol lloc, i en qualsevol hora.
Dons aixó es el que m'ha passat a mi ahir diumenge, mentre feiem unes excursió per les Valls del parc Cadí- Moixerò.
Per ensenyar aquestos paratges prepirinecs als amics que ens han acompanyat, i que no coneixíen rés de per aquí, hem anar al petit poblet d'Aséguel, per veure millor el muntanya, que s'alça allá mateix magestuosa, i ón es poden veure les millors vistes del massís. Un cop allà vam comprovar que realment, es podíe veure i apreciar la magnífica i imponent mole, encara amb força neu a la part nort. Dins d'aquell poblet "amb encant": carrers estrets, totes les edificacions de pedra i la seva Esglesia romànica preceptiva.
El sol ens va acompanyar per arrodonir el dia tan maravellòs que teniem.
Un cop fetes les fotos, vam anar al museu del acordió que ja savíem que hi era i que havíem progamat per omplir l'estona
La sorpresa va ser al visitar-lo. Ens va atendre el mateix fundador en Artur Blasco, un erudit musicòlec del floklore de totes les nostres valls. Un home agradable, que toque tots el instruments antiquíssims que custodíe aquelles sales facides d'acordeons i records de tot el món, perque encara que es bióleg de carrera, desde fà vora de 50 anys que es dedique a viatjar pel món buscant  documentació, cançons,i instruments antics i desconeguts o curiosos.
Com que ens va notar molt interessats pel tema, l'home es và esplair, i fins i tot ens va fer demostracions, de só tocant-nos aquells vells artilugis, per que puguéssim comprovar tot els que ens anave expicant. Molt i molt recomanable visita. Un dia i uns moments, màgics per recordar molt temps.