Els comptes més classics, dels autors més classics de tots els temps, sempre
tenen aquest final tan dolç, que fa somiar a milers de nens de l’epoca. Es sempre final feliç o final tràgic. No hi ha mitjaníes. Però, perqué no hi són les continuacions dels comptes amb un missatge més subliminal? Doncs jo penso, que les vides normals, amb un final normal de tots els protagonistes, son mortalment avorrits.
Algú s’ha preguntat o imaginat, que la Caputxeta Vermella, vagi a comprar el dinar a Caprabo?. Per ejemple?. O bé, quin autor s’atreviría a escriure un Flalutiste de Hammelin, tocant amb Els Pets, per la Festa Major de Gracia?.
Els comptes són aixó, comptes i rès més.
Les realitats diàries dels personatges, no els interessen pas: Si de cas, només per a riure una estona.
Les noveles i encara més les biografíes històriques, que a mí particularment m’apassionen, bé pròu que s’encarreguen de mostrar-nos una realita dura, real o imaginària. Els nens són nens i en el seu cap, no hi entre una madrastra, bona i generosa amb tot l’aspete i les rialles de la Isabel Presley. Les madrastes han de ser això: madrastres, dolentes i envejoses. I amb aquest compte o d’altres com per ejemple el compte de Les Set Cabretes. Si el llop, anés a casa de Les Set Cabretes, només per a jugar a la Nintendo, no tendrie ni solta i volta. Per cruel que sigui, el llop s’ha de menjar totes le cabretes. Sempre ha esta així.
Concloent; crec que no es poden canviar ni es finals ni el contingut. Per qué ningú anirà a preguntar al Princep i la Ventafocs, si sont de viatge de noces, en un creuer pel Mediterrani.
Ells, el lectors habituals i fidels dels comptes, osigui els nens, només volen saber, que sempre seràn feliços, i que menjaràn regalissos, pels segles del segles.
I vet ací un gat, i vet ací un gos, aquest compt, ja s’ha fòs..........
¡Ja, ja, ja, ja!
ResponEliminaDigo yo que la mamá de la "Caputxeta Vermella", (¡qué gracia me hace leer a Caperucita Roja en catalán!), tendrá que comprar las viandas para la abuelita en algún sitio. Ya sea en Caprabo, Carrefour o Hipercor.
Por cierto, ¿sabes cómo regañaba Isabel Preisler a sus hijos cuando se portaban mal?
"Como sigáis así, se lo voy a decir a tu padre, a tu padre, a tu padre y a tu padre".
No hay secreto en mis fotos, Montserrat. El hecho de que no salga gente en ellas se debe a que las tomo en días laborables por la mañana muy temprano. No es que haya caído una bomba de hidrógeno sobre Madrid. Pero, como intuyo cierto reproche en la falta de personas, prometo publicar algunas con multitudes enardecidas.
¡Ja, ja, ja, ja!
¿Me dejas contestar a tu amiga María Jesús en la entrada de la discordia?
Besos, catalana de pro.
Tus besos me saben a miel.(si no viniera el viagre después) jajajaja!
ResponEliminaPor descontado que puedes contestar a quien quieras,
pero por favor, sin ofender.
Gracias mi gran amigo MADRILEÑO!
Hola amiuga mjeva:
ResponEliminaTossuda que tossuda com soc, provo una nova intentona.
A veurer si ara puc publicar, amb google.
Com t´he dir amb el correo, jo havia fet tallers de lectura psicológica.
Dels 7 enanitos, algún portava un pecat capital.
Per exemple, el perezoso, el goloso, el que tenía ira, ...
Pero els nens que els importa aixó, la questió es que el conte acabi bé.
A veurer si ara tinc sort i també acaba amb bon final el comentari i el puc publicar.
Petons, Montserrat
Els contes és qüestió d'imaginació, per a mostra, Shreck, aquí els guionistes han sabut brrejar contes clàssics amb una gràcia increïble.
ResponEliminaTambé us convido a veure un blog que segueixo fidelment, doncs té una facilitat per escriure històries meravelloses com la que va barrejar personantges de contes
http://totovaca.blogspot.com/2011/04/cuentos-reunidos-geyper.html
Hi ha gent que té una creativitat i una facilitat per fer coses tan meravelloses!
Us envejo de forma sana, la fantasia és cosina germana de la creativitat i a mí, em manquen les dues, jaja, que li farem, algú havia de tenir els peus enganxats al terre i es veu que jo haig de ser una.