EDITH PIAF

En un blog de una amiga pintora, he vist avui que ha escrit quelcom sobre aquesta asrtistassa, la meva cantan francesa per excelencia. Y ara tampoc jo, em puc estar de parlar-ne, com un petit homenatge, que tan es mereix
Teníe una veu abellutada que arrossegava per l’escenari o per tot el carrer si cantava allí. Perque allí va començar, y allí quasi va morir. Rica i arruïnada varies vegades, va ajudar a un colla d’artistes que un cop dalt del estrellat la oblidaven, o la criticaven sense escrùpuls. Va ser una petita dona molt gran. Els escenaris òn ella es lluïe millor, la presentàven, sola, de negre, i amb una estudiada manca de decorats ù altres ornaments. La seva portentosa veu ho emplenave tot. Sortíe dels seus llavis amb una cadencia y una força incuestionabla i estremidora que et feie pujar un nus a la gola, que et tenie paralitzat, tot el temps que durava el recital. El seu buït, encar avui no la ocupat ningú. Potser una altra persona amb un fisic y un talla semblant, l’hauríe pogut imitar,- gaurdant molt les distàcies-
pero, i que va ser la unica que ens la recordave una mica de lluny. No se per quina raò, va desaparèixer dels programes de televisió, el diaris tampoc en van parlar. I la veritat, n’he perdut la pista.
Adeu! Edth, petit pardalet cantaire. Has estat per mí, i desde sempre, com una alenhada d’aire de París. D’aquell París dels artistes, del París de veritat. Autèntic i tant lloat per la teva véu. Una véu com mai més es pugui tornar a donar. D’aquell París que encara no contava per milions els turistes que la visitàven. que la admiren i que la reconeixen encara avui, amb una sola cançò, cantada per tú.